dissabte, 30 d’octubre de 2010

Sol davant del mirall



No se n'ha d'esperar res, d'aquests homes. El llenguatge que utilitzen respon a la lògica del masclisme. O sigui, l'idioma de la violència. Si una persona empra la llengua de la raó i obté com a resposta un argument misogin, el diàleg esdevé impossible. Un infinit mar de gel apareix entre tots dos. Perquè un vol construir. I l'altre destrueix. Per definició, el masclista no suporta la dissidència, l'autoestima i la dignitat d'una dona. Només vol un objecte dúctil i mal·leable. Potencialment destructible. La personalitat femenina el destorba. El pertorba profundament. L'indigna. És superior a ell. Ell ha de ser més. Sempre ell. Sempre en el centre de tot. És l'astre rei. Qualsevol intent de fer-lo entrar en l'esfera de l'afecte vertader serà en va. El seu codi de relació no comprèn la paraula estimar. Per més que digui que estima, no en sap. No és pas que no vulgui, pobre desgraciat. És que no pot. Pateix una discapacitat irreversible, crònica i degenerativa de l'amor. Parlar-hi és un malbaratament d'energia. És millor el silenci. La ignorància i l'abandó. Prendre la drecera de l'oblit, quan abans millor. És l'única sortida. El masclista està condemnat a quedar-se sol, més tard o més d'hora. No hi ha compassió que valgui. Les dones objecte es cansen. Les dones protectores també es cansen. Fins i tot els homes masclistes es cansen. I el deixen sol. Sol davant del mirall.


divendres, 29 d’octubre de 2010

Un contacte difícil


Un conegut detall de la Creazione di Adamo, a la Capella Sixtina


He estat un parell de vegades al Museu del Vaticà. O sigui, he fet cues interminables sota un sol de justícia, he contemplat embadalida incomptables meravelles i, com no podia ser d'altra manera, he entrat a pressió a la Capella Sixtina, tement seriosament de no desaparèixer esclafada entre una horda de turistes desesperats. Són tants els tresors per descobrir que, malgrat haver repetit, no em veuria amb cor de recordar-ne ni una mil·lèsima part. Hi tornaria demà mateix, tot i les molèsties. En la segona ocasió, vaig agafar una d'aquelles audioguies, que alguns consideren un atemptat a la cultura però gràcies a les quals s'aprenen tota mena d'anècdotes curioses. Quan em trobava davant del fresc imponent de Miquel Àngel, la veu impersonal i solemne va explicar que l'artista italià tenia serioses desavinences amb la cúria eclesiàstica, de la qual criticava, metafòricament, que fongués els calzes per convertir-los en espases. La polèmica de la doble moral venia de lluny, és clar. El contingut original del cristianisme no concordava exactament amb el comportament de la més alta jerarquia, una dissonància que s'ha mantingut al llarg dels segles. Tant és així que la propera visita del Papa, ha despertat la mateixa polseguera entre col·lectius religiosos i laics. Com és ben sabut, consideren que tanta opulència s'allunya del missatge evangèlic d'austeritat. Per altra banda, critiquen la postura misògina i homòfoba de l'Església, allunyada de la realitat social del segle XXI. El 7 de novembre vindrà Benet XVI a Barcelona i els seus particulars calzes també l'acompanyaran. El qüestionable passat a l'Alemanya nazi, la tèbia resposta davant les atrocitats pederastes, les tèrboles relacions de la banca vaticana o la despesa que suposen per als ciutadans els seus desplaçaments, en temps realment crítics. Dit sigui de passada, respecto sincerament els catòlics i les seves creences, no voldria pas ofendre ningú -ho dic sense sornegueria- però els fets són els fets i és evident que existeixen diferents punts que grinyolen considerablement. És oportú afegir que probablement no en sabem de la missa la meitat. En plena era de la tecnologia, doncs, els intermediaris entre Déu i la humanitat continuen patint seriosos problemes de connexió. Potser serà qüestió de visitar Silicon Valley...



dimecres, 27 d’octubre de 2010

Hauries de ser a la presó, Sánchez Dragó


Quadre de Mark Ryden



El missatge d'ahir mereix un spin off, atesa la gravetat dels fets que ens ocupen. Espero que Telemadrid farà efectiva ben aviat la destitució de l'engendre amoral que respon al nom de Fernando Sánchez Dragó. En el llibre que ha escrit juntament amb Albert Boadella, el logorreic presentador -amb tendència recurrent a evacuar del cervell excrements de totes les textures i colors-, ha fet apologia de la pederàstia, amb insòlita crueltat. No només ha legitimat la violació de menors sinó que posteriorment ha criminalitzat les víctimes, a través qualificatius que m'estimo més no evocar. Al marge de vantar-se dels seus triomfs sexuals, també s'alegra que el delicte hagi prescrit, com si fés pam i pipa al lector, que suposadament li hauria de riure la gràcia, igual que el coautor i l'editorial Planeta, que ha permès que el relat veiés la llum. Qui es pensa que és, aquest individu? Una fusió irresistible entre Frédéric Miterrand i Roman Polanski? Què pretenia? Alliçonar la població sobre les restriccions provincianes de la moral espanyola? Ni tan sols s'ha preocupat per saber si prescriu, el sofriment de les menors. Em pregunto quina mena de persona pot passar per damunt les esmentades línies sense sentir-se profundament pertorbada. He llegit alguns comentaris per la xarxa -posem-los en quarantena, doncs- que afirmen que hi ha companys que no s'han sorprès en absolut per les declaracions, que ha intentat rectificar sense èxit, perquè és sobradament coneguda la seva perversió. Aneu a saber quanta porqueria es veu emparada encara per la llei del silenci, en determinats mitjans, més preocupats per la defunció del pop Paul que per l'exhibició i defensa impúdica de la barbàrie. Per altra banda, és sorprenent constatar com encara hi ha individus que justifiquen Sánchez Dragó, tot refugiant-se en el context cultural on van tenir lloc els fets. És la típica actitud de determinada elit pseudointel·lectual, que pretén maquillar el mal a través de tota mena d'arguments retorçats, la qual cosa els fa encara més repugnants. En cap moment fan esment de la possibilitat que les adolescents es veiessin involucrades en xarxes de prostitució, un drama humà que no hi entén, de fronteres. Fins i tot si no fossin certs els actes execrables en els quals es recrea -tant se val que siguin al Japó o al Cercle Polar Àrtic- la sola apologia hauria d'estar penalitzada. Per concloure, al marge que li donin una bona puntada de peu al cul allà on treballa, desitjo de tot cor que algun dia pagui pel turment que ha causat. Tant de bo es podrís a la presó, l'infame Sánchez Dragó -si aquest país fos un altre!-, que és on haurien d'estar tots els de la seva espècie.



dimarts, 26 d’octubre de 2010

Assetjament sexual, a dreta i esquerra



Segons dades del Instituto de la Mujer, l'assetjament sexual afecta al voltant d'un 15% de les treballadores a Espanya


Les declaracions vexatòries cap a Leire Pajín, han tingut diversos noms propis, en els darrers temps. Fernando Sánchez Dragó, José María García i el més comentat, segurament per raons polítiques, Francisco Javier León de la Riva, alcalde del PP a Valladolid. Tres personatges de perfil primari, per utilitzar un eufemisme que no mereixen. El primer ha fet altres afirmacions, referents a menors, que posen literalment els pèls de punta, però ell continua tan ample i encara critica l'esquerra moralista i opressora, que barra el pas als seus impulsos pedòfils. L'alegria amb la qual han deixat anar la brometa de mascle alfa, sense massa conseqüències, és una demostració de fins a quin punt es legitima a nivell social la desqualificació d'una dona, a través de la degradació sexual. Si Leire Pajín es passa de la ratlla amb una hipèrbole o li manquen mèrits per a accedir a un Ministeri, en comptes d'elaborar un discurs coherent, per a rebatre-la, s'opta per la via ràpida i grollera. Insult degradant i tothom a riure, que la vida és curta i s'ha de gaudir amb plenitud. És infinitament més plaent i castís el clàssic chascarrillo que un raonament estructurat i respectuós. Es tracta d'una forma sibil·lina d'assetjament sexual, que encara desperta amplis somriures de complicitat i justificacions agafades pels pèls, entre determinats columnistes. Evidentment, això no succeeix tan sols en els mitjans de comunicació sinó també en l'entorn laboral quotidià, de tantes dones. Dit sigui de passada, no és patrimoni exclusiu de la dreta més reaccionària. Entenc que sigui temptador convertir-ho en una rendible arma partidista però convindria anar més enllà de la denúncia anecdòtica. Ens referim a un problema profund de violència, el qual, com sempre, requereix respostes complexes. El dubte és si les sabrem aplicar.


dilluns, 25 d’octubre de 2010

Julian Assange (i altres herois)



L'australià Julian Assange és el carismàtic fundador de Wikileaks


Julian Assange em recorda físicament a Jacobo Siruela, que també és editor però menys revolucionari. Quant al pla psicològic, per més que en llegeixi entrevistes, em quedo amb la peculiar sensació que mai no tindré ni la més remota idea de qui és. El presenten com un ésser enigmàtic i fonedís, d'aquí el seu glamur irresistible. Deu ser el tràgic destí dels qui violenten la veritat, pensem en els eternament fugitius Roberto Saviano o Salman Rushdie, per exemple. Amb independècia de les crítiques, el web de filtracions Wikileaks ha tingut un impacte enorme en el món del periodisme, que fa temps que ha caigut en desprestigi -si és que mai en va tenir, de prestigi-, tan allunyat de l'anhelada objectivitat, enredat en la teranyina dels interessos econòmics i polítics. Wikileaks tampoc està lliure de sospita, de tota manera. La informació és poder, es miri com es miri. I el poder és ple de clarobscurs. Sobretot si ens referim als Estats Units. Que l'hi preguntin a Michael Moore, si no, un altre heroi global, que desperta el mateix nombre de simpaties que d'animadversions. Seria ben legítim, doncs, qüestionar si Wikileaks està particularment interessat en un determinat tipus de conflicte. Al marge de l'aura de misteri, a Assange tan aviat el descriuen com un príncep de les tenebres o un activista coratjós. Un hacker pacifista o un neoterrorista cibernètic, altament perillós per a la seguretat mundial. Les persones properes el defineixen com un home brillant, un treballador infatigable i compromès. Però alguns també l'han qualificat de dèspota insuportable, amb aires d'estrelleta mediàtica. En resum, aneu a saber qui és aquest home. De tot l'embolic, encara en destacaria un parell d'aspectes. El primer, la capacitat evident per a canviar la realitat a través de la xarxa, com ja ens havien ensenyat Lisbeth Salander i Mark Zuckerberg. Potser caldrà posar en quarantena les sorolloses protestes de carrer, com a mesura per a transformar la societat. El segon, les reaccions a favor i en contra que els papers de la guerra vegin la llum. Personalment, malgrat que sigui una obvietat que en els conflictes bèl·lics es violin els drets humans, em sembla una iniciativa clarament favorable. Tant de bo haguéssim disposat d'una eina tan poderosa, amb anterioritat. En el nostre país, sense anar gaire lluny, encara batallem entre el silenci i la revelació dels crims del passat. Per altra banda, us imagineu un Wikileaks per al cas Pretòria, Gürtel o Palau? Hauríem de posar un Julian Assange a la nostra vida.



diumenge, 24 d’octubre de 2010

Massa petits per ser estrelles



Amb només 9 i 12 anys, respectivament, Willow i Jaden Smith triomfen en el món del show business



Hem estat testimonis de l'ascenció fulgurant de moltes petites figures del món de l'espectacle. Estrelletes que s'han estrellat, més tard o més d'hora. Michael Jackson i Drew Barrymore, són un parell d'exemples clars, que puc recordar ara mateix. A Espanya, Joselito -el niño ruiseñor- o Marisol van tastar tant la mel com el fel dels focus i els escenaris. No puc citar -potser vosaltres em podeu ajudar- cap cas en el qual no hagi existit una part vertaderament fosca, en la precoç trajectòria artística. Explotació econòmica, maltractaments o alts i baixos significatius, a nivell emocional, difícils de remuntar. Actualment, triomfen Miley Cyrus o Selena Gómez i sembla que cada vegada hagin de ser més menudes, si volen treballar-se una carrera realment exitosa i rentable. Britney Spears és com una velleta xacrosa, al costat dels fills de Will Smith, que ja compten amb un notable currículum cinematogràfic i musical. A més a més, llueixen un look d'allò més fashion, mentre passegen per la catifa vermella, com si estessin al menjador de casa. Una cosa semblant suceeix amb Suri, filla de Tom Cruise i Katie Holmes, una petita model que ja crea tendència. Són prou conscients, els seus pares, de les conseqüències que se'n poden derivar? Algunes celebrities -a vegades influenciades per doctrines pseudoreligioses- pretenen que les criatures potenciïn al màxim possible la seva individualitat, sense que ningú els contradigui excessivament, ja que creuen que això podria pertorbar la seva felicitat. En aquest sentit, cada família és lliure d'escollir el seu mètode educatiu, com cregui convenient, només faltaria. De tota manera, queda el dubte sobre si s'està confonent l'egocentrisme amb el desenvolupament sa de la personalitat. Caldria valorar amb profunditat què pot representar per a un infant començar a formar part de rols de persones adultes, en un món particularment difícil de gestionar. Per altra banda, penso que aquestes petites icones, que poden resultar un xic marcianes, tenen una certa influència en la nostra vida quotidiana. El protagonisme excessiu dels nens i nenes, sense la presència d'uns límits clars, pot derivar, per exemple, en problemes de convivència domèstica i violència cap als pares. És necessari tenir en compte la dificultat per compartir o cedir el protagonisme als altres, la manca d'humilitat, la intolerància a la frustració, la tendència a patir gelosia i un llarg etcètera de possibles efectes col·laterals. En definitiva, cal contemplar que no siguin massa petits, per convertir-los en estrelles.



divendres, 22 d’octubre de 2010

Un bon rotllo al·lucinant


Foto El País


Arriba un punt que fan certa angúnia de mirar. Petons, abraçades, xiuixuejos a cau d'orella i complaença a dojo. Ballarugues damunt l'escenari. Una exhibició impúdica de bonrotllisme progessista, sense que hi falti el model de Prada, naturalment. No és possible dissimular que ja no queda ni una engruna de socialisme per enlloc. Tanta complicitat forçada no està a l'alçada de la dramàtica siutació econòmica ni tampoc de l'obra de govern de l'equip de Zapatero, incapaç de respondre amb una sola mesura que tingui un mínim de cara i ulls. Els observes amb atenció i et preguntes en quin planeta deuen viure. En el teu segur que no. De què riu González-Sinde? És que potser en té motius, després de la monumental gerra d'agua freda que li ha caigut al damunt, amb el tema del cànon digital? I la sempre radiant Trinidad Jiménez? Per què està tan contenta? Per què assumirà les responsabilitats de Moratinos? Per què l'han rescabalat de la derrota a les primàries de Madrid? O per la satisfacció d'haver gestionat encertadament la pandèmia de la Grip A? Després hi ha Leire Pajín. Una carrera meteòrica, la seva, difícil de justificar a través d'un currículum laboral i acadèmic més aviat pobre. Però tant se val, perquè a partir d'ara es farà càrrec del Ministeri de Sanitat i Afers Socials. Ella ben satisfeta i agraïda, això si que ho té. És molt positiva. Bibiana Aído, per la seva banda, manté igualment l'alegria, malgrat que hagin liquidat el Ministeri d'Igualtat. No serà perquè les mesures que va adoptar fossin populistes i majoritàrimaent absurdes. La mateixa delirant felicitat és aplicable a Zapatero, José Blanco o Rubalcaba. De fet, són les cares de sempre, recol·locades per despistar una xic el personal. Per compensar-ho, cal transmetre que l'equip desprèn una aura d'encegadora benaurança. Aquesta actitud incomprensible només es justifica a través de les famoses estratègies de comunicació, que són el que realment els preocupa. Com aparentar que tot funciona a les mil meravelles, malgrat que no hi hagi res realment constructiu per destacar. El pueril recurs de posar el millor dels somriures, quan el vent no ve de cara. I els mitjans afins ja fan la resta. A veure quin dia cauen de la figuera i s'adonen que els ciutadans no som menors d'edat i seguim amb el mal costum de pensar pel nostre compte. En tenim els nassos ben plens. El més trist és que, quan contemples l'alternativa de l'oposició, tampoc hi veus una sortida digna. Motius per somriure, pocs.


dijous, 21 d’octubre de 2010

El meu candidat favorit


S'ha creat un web electoral que proposa Pere l'Hàmster com a candidat a presidir la Generalitat


Creieu-me, havia perdut la darrera gota d'esperança. Si algú em llegeix, a l'altra banda de la pantalla i es troba en la mateixa situació límit, no voldria desaprofitar l'ocasió de compartir-hi la il·lusió retrobada i convènce'l que si, que és possible fer política d'una altra manera, gens interessada ni mesquina. Estic segura que el canvi autèntic no és cap horitzó inabastable perquè ahir vaig conèixer un tipus de carn i ossos que el pot materialitzar -va ser tan amable de deixar-se fer una foto, després de saludar la família i li vaig prometre que obtindria el meu suport incondicional-. Per primera vegada, utilitzaré aquest humil blog per a promocionar el candidat que m'ha robat el cor i en el qual he dipositat tota la confiança de futur per al meu país. No sento remordiments per fer un proselitisme desacomplexat i exclamar: Ciutadans de Catalunya, en Pere ja és aquí! S'han acabat les males estones, els colors pujats a la cara i la vergonya aliena. Estareu d'acord amb mi que una campanya electoral no hauria de semblar un carnestoltes, buit de contingut. Després de suportar simpatitzants del col·lectiu nudista, presidents disfressats de superherois, monalises xenòfobes, metges que es recepten a si mateixos i tants egos desfermats, he trobat en aquest aspirant senzill i sense pretensions algú que aconseguirà el que desitgem de debò els catalans i catalanes. No volem un polític que pensi i actui en clau de prosperitat, això ja fa temps que ho hem donat definitivament per perdut. Només recolzarem aquell petit cervell que no empitjori encara més la situació. Un animaló que defugi les trames de corrupció i no estigui permanentment obsessionat per la imatge pública que projecta. Un ésser viu sense interès en embolicar-se amb la senyera, amb la finalitat de posar la mà a la caixa, com un hàbil prestidigitador de l'estafa. Volem un hàmster tranquil, que passegi pel pati dels tarongers, a la recerca d'algun aliment per rosegar. En definitiva, tal i com resa el seu eslògan: HxP. És a dir, Hàmster per president!


dimecres, 20 d’octubre de 2010

Intel·ligència sexual a la petita pantalla


A la sèrie Infidels, una de les protagonistes, interpretada per Aina Clotet, s'enamora de la seva monitora d'aquagym, a qui dóna vida Dolo Beltran


La diversitat sexual entre els personatges que apareixen a les sèries televisives té una influència clara -podríem discutir si decisiva- en l'imaginari col·lectiu. Allò que en altres temps configuraven les narracions orals, el teatre o la iconografia eclesiàstica, ara se centra fonamentalment en els mitjans, els quals, al seu torn, beuen d'altres fonts com el cinema o la literatura. Al meu entendre, en els darrers anys, s'ha fet un recorregut interessant des de la invisibilitat i la mofa fins a l'aproximació a uns models més lliures de prejudicis. No sabria dir si la societat camina al compàs de la ficció o és a la inversa. Amb tot, encara és força inusual que es construeixin històries que defugin la tronada caricatura o la condescendència victimista, poc ajustades a la complexa realitat. Hem vist gran quantitat de gais exageradament histriònics -la teatralitat sembla un indret segur i complaent- i lesbianes desesperades, amb elevades dosis de testosterona en vena. També ha estat freqüent plantejar les escenes de sexe -si n'hi ha hagut, perquè sovint s'obvien- a l'estil patriarcal. Dues dones es fan un petó, per exemple, més per elevar la libido masculina que perquè existeixi una atracció eròtica real entre elles. Per altra banda, és habitual que l'orientació sexual sigui l'eix vertebrador de gairebé totes les seves aventures i desventures, fet que no succeeix quan el protagonista és heterosexual. Per citar casos concrets, a la sèrie Aída o Aquí no hay quien viva, es mostren perfils i trames que es troben en la línia de l'estereotip. Però també existeixen altres productes mediàtics, que van un xic més enllà. A La Riera, l'homosexualitat és contemplada des d'una talaia força més rica en matisos, sense endolcir ni tampoc estigmatizar les trifulgues dels implicats. La sèrie Infidels, amb totes les crítiques que se li puguin fer, és un dels pocs casos que podria citar -segur que n'hi ha d'altres, però els desconec- en els qual l'amor entre dues dones no s'enfoca amb una perspectiva tova ni tampoc agressiva. Les lesbianes tenen un tractament semblant a la de la resta de companyes, el seu destí no epecialment romàntic o tràgic. Com deia, aquest canvi paulatí fa pensar en una flexibilització dels models, que penetren a la societat i l'alliberen de les idees preconcebudes, que tant de sofriment han originat en el conjunt de la població. Tal vegada sigui cert que es fan dos passos endavant i un altre enere però dóna la impressió que s'avança. Això és el més important, no trobeu?


dimarts, 19 d’octubre de 2010

Ícar en temps de crisi



Com en el fascinant mite clàssic de Dèdal i Ícar, moltes persones han volat tan alt que s'han cremat les ales. El gravat és de Hendrick Goltzius.


Si hagués de triar algun Ícar cèlebre de la història recent d'aquest país, tal vegada escolliria determinat banquer repentinat amb brillantina, que es va fer multimilionari, de la nit al dia. Com que res no dura eternament, va passar de la glòria dels despatxos bancaris, la més alta cima del poder monetari, a la foscor d'una presó madrilenya, abandonat a la seva sort. Tot per volar massa prop del sol. La cera que mantenia unides les ales es va desfer ràpidament i la caiguda lliure fou inevitable. Ara prova de redimir-se, llibre per aquí, tertúlia per allà. He llegit en alguna banda, no recordo la font, que l'ascensor social a Espanya està espatllat i només funciona en alguns casos molt concrets. Si no pertanys a l'elit de la classe poderosa, igual que has pujat ben amunt, corres el perill de caure inesperadament a les profunditats més pregones, perquè no hi ha cap xarxa que et protegeixi. En aquest sentit, ens hem emmirallat en el model nord-americà, Ícar també és el Gordon Gekko que triomfava a Wall Street. Quants corruptes de pa sucat amb oli, temen el seu destí? Alguns Ícars amb pedigrí -llegeixi's saquejadors de temples culturals- se salven de determinades conseqüències judicials, suposo que per la lògica protectora del sistema, malgrat que la derrota interna sigui gairebé inevitable. O així ens ho ensenya el mite clàssic. Una narració al voltant de l'enveja, la frustració i la ceguesa del poder. Potser també podríem llegir-lo en les batalles intestines que es lliuren actualment en determinats clubs esportius i han posat algun líder polític entre les cordes. Sense picar tan alt, molts mortals han estirat més el braç que la màniga i ara es troben amb l'aigua al coll. Banquers, empresaris, aspirants al Parlament o ciutadans comuns. Tant se val. Després d'aquesta caiguda, aprendrem novament a volar?


dilluns, 18 d’octubre de 2010

Suïcidi i efecte dominó


Una creença popular força estesa és que parlar del suïcidi provoca un efecte dominó



Ho recordo perfectament. La primera vegada que vaig conèixer un cas de suïcidi. Adolescent de quinze anys. Penjat. Aleshores no em vaig fer prou el càrrec de la magnitud de la tragèdia. La joventut pot ser ben cega. Tal vegada és un mecanisme adaptatiu, d'altra manera, costaria més tirar endavant. El següent també el recordo amb claredat. I l'altre. I el de més enllà. Tinc present una noia de vint-i-sis anys que patia esquizofrènia i es va tallar el coll amb un vidre trencat. La seva germana, principal cuidadora, va quedar destrossada. La previsible reacció del centre on treballava va ser ocultar la causa de la mort. El principal motiu adduït era la por a un efecte crida. Si ho explicaven, es podria donar un missatge subliminal d'encoratjament, cap als altres pacients. En aquell moment, no vaig posar en dubte que aquella fos la decisió més encertada. Segons els responsables, com que era primavera, les conseqüències podrien ser encara més letals, tenint en compte la vulnerabilitat a la qual els predisposava la malaltia. Si ella ho havia aconseguit, els altres serien més susceptibles de sucumbir a l'impuls. El mateix silenci s'imposa entre les víctimes que es tiren al metro, segons diuen. El rebuig existeix. No va ser fins a l'any 1983, per exemple, que l'Església va deixar de renegar dels feligresos que es treien la vida. Ja se sap, sempre van endarrerits. Encara ara és un tema tabú, perquè ens hem d'enganyar. Potser és per això, per aquesta obscura i densa capa de censura, que els difunts queden gravats en el pensament, com passa amb tants homicidis pendents de resolució. Hi ha d'altres causes de mortalitat de les quals s'evita parlar, maquillades sota terminologies mèdiques impronunciables. Amb tot, mai no gosaria jutjar qui pren la decisió d'ocultar la veritat, la pressió social és important, sempre ho ha estat, per més que ens diguin el contrari. Això no treu que cal trencar amb la creença que el silenci té propietats protectores perquè incorrem en un error flagrant. La paraula ben emprada té caràcter terapèutic i no pas destructor. És necessari debatre obertament al voltant d'aquestes qüestions i facilitar l'accés a tota la informació oportuna per a les tasques de prevenció. Perquè el suïcidi es pot prevenir. Avui hi fan referència, en un interessant reportatge, al diari El País. Exposen les principals motivacions, diferències de gènere, falsos mites, xifres en diversos països, mètodes freqüents i vies de recuperació. Parlem-ne sense embuts.



diumenge, 17 d’octubre de 2010

Carronyaires en 'prime time'



La història ve de molt lluny però situem-la en plena epopeia Marta del Castillo, quan el serial Puerta-Neira-Santander començava a donar fruits realment sucosos. Determinats personatges, com cítrics, eren espremuts fins a la darrera gota. Límits macabres, traçats amb l'aniquilació. Quedava l'opció d'anomenar-los joguina trencada, quan ja s'havien usat i encara conservaven la vida. Al mateix temps, alguns lamentaven els toros, uns pobrets animals que no escollien lliurement anar a la plaça. Els seus titelles televisius, en canvi, si que triaven el desllorigament i l'autòpsia de plató. Ben mirat, potser és que els humans necessitem l'espectacle de la destrucció, diguem-ho sense embuts. Som una espècie bàrbara, en el fons d'aquesta civilització, demanem una mica de pa i sang en el circ romà. Així oblidem per una estona la misèria. Més problemes, més vísceres. Com en algunes cerimònies tibetanes, els difunts són entregats als voltors carronyaires, fins que només en queden els ossos. Aquell acarnissament evocava un cadàver a la banyera, no tan llunyà, posteriorment diseccionat amb precisió i delectació populars. Recordo una portada de la revista El Jueves, on es caracteritzaven Ana Rosa Quintana i Jordi González de voltors, precisament, cadascun amb un micròfon a les grapes. ¡Mira, ahí se están cargando a otra! -exclamava González- ¡Qué gran país para vivir! ¡Gilipollas el último!. Ara que tenim un protagonista mort i l'altre greument malalt a l'hospital, es torna a qüestionar determinada praxi periodística, només desfensable, al meu entendre, a través d'un cinisme molt ben articulat. Si més no, alguns tertulians tenen prou decència com per entonar un tímid mea culpa. Però que ningú s'enganyi. Queden princeses del poble, que caminen al llindar de l'abisme i folklòriques presumptament corruptes, al bell mig de l'huracà Malaya. L'espectacle ha de continuar.



divendres, 15 d’octubre de 2010

Banyudes i resignades


Segons l'escriptor Jed Mercurio, Jackie Kennedy coneixia i consentia les infidelitats del seu marit



Entre Jackie i Hillary hi ha una distància temporal, potser un termòmetre social de la capacitat que suposadament ha de tenir una dona per suportar estoicament les infidelitats del seu marit. En el segon cas, es va originar un daltabaix sentimental i polític considerable, malgrat que la relació tirés endavant. El model de companya és completament diferent, malgrat que els interessos mantinguin la unió, en ambdós casos. Apareix una legítima ambició laboral, ara no prevalen els somriures còmplices perquè, a banda de la dignitat pública també perilla el futur professional i el manteniment en el poder. El matrimoni encara és imprescindible per fer carrera política, en determinats indrets del món, què hi farem. Segons s'ha escrit darrerament, l'inquiet Bill no ha abandonat les seves passions extraconjugals. Sospito que si ella s'ho pogués permetre, li donaria una bona puntada de peu al cul. Més que una ajuda, aquest home és una pedra a la sabata. Tal vegada Hillary ho va saber sempre. Em costa entendre que algunes dones defensin l'acceptació complaent de la infidelitat com una mena virtut espiritual, una qualitat femenina digne d'elogi. Aquesta o aquella ho ha sabut portar realment bé, diuen algunes tertulianes televisives, amb visible admiració. Tampoc comprenc que es jutgi inacceptable continuar una relació, després d'un engany amorós. Cadascú coneix les seves circumstàncies, és mesquí pontificar sobre la vida aliena. Amb tot, si una cosa es veu clara és que la infidelitat no és cap frivolitat risible, perquè provoca un intens dolor, especialment quan es porten uns quants anys de convivència conjunta i existeix un pacte de fidelitat. He vist algunes de les mostres de sofriment més intenses, en persones que s'han sentit traïdes per la parella i han vist perillar un sòlid vincle per aquesta raó. És una mena de tsunami emocional, de conseqüències imprevisibles. També s'ha de dir que hi ha persones, tant homes com dones, que li treuen tot el ferro possible. El metge i escriptor britànic Jed Mercurio ha descrit a Un adúltero americano, un JFK xacrós i addicte al sexe, que mai no va tenir remordiments pels seus incomptables affaires. Vet aquí que una de les raons explicatives d'aquesta actitud és la teoria masculina dels compartiments, que em té completament fascinada. El president era capaç de ser un marit i pare devot, un polític d'innegables virtuts i un faldiller incurable, cada cosa en el seu lloc, higiènicament col·locada. Tant de donar-hi voltes i al final resultarà que la clau és aquesta, viure per compartiments...



dijous, 14 d’octubre de 2010

Una nit terrorífica


El cartell del Festival de Sitges d'enguany està inspirat en les bessones Grady de la pel·lícula El resplandor, basada en l'obra homònima d'Stephen King



Pràcticament no llegia cap altra cosa. Stephen King i demés autors, de novel·la negra o de terror. Mirava pel·lícules una vegada rere l'altra. Em sabia els diàlegs gairebé de memòria. Anys més tard, he conegut adolescents -i joves bastant crescudets- que tenen el mateix estrany costum. Als infants també els atrau la repetició obsessiva, volen sentir la història calcada. Compte que canviïs algun detall, que la seva oïda el detectarà amb precisió. A vegades fins i tot et marquen el camí. En una versió havies col·locat un personatge en un determinat moment i en la següent no hi apareix, perceben les diferències. Després de devorar El resplandor, em delia per veure reflectida la terrible metamorfosi de Jack Torrance a la gran pantalla. Poques vegades havia vist que la versió cinematogràfica estés a l'alçada de la complexitat del paper escrit, en el qual s'inspirava, o fins i tot el superés. Vaig tenir la mala sort de mirar-la a casa d'una amiga i que aquesta es posés malalta. Teníem pensat sortir a un concert de festa major, al seu poble, però va ser impossible. Per postres, en comptes de compartir habitació, com era habitual, vaig haver de dormir a la del seu germà, que va arribar de matinada. Vaig passar la nit del lloro -ella també, pobreta, vomitava sense parar-. Impossible aclucar l'ull, entre les corredisses i la imaginació desbocada. No podia fer altra cosa que evocar les fantasmagòriques bessones Grady i el nen rodant amb aquell tricicle pels passadissos de l'hotel. Quant més intentava foragitar-los del pensament, amb més insistència apareixien. Jack Nicholson picaria la porta d'un moment a l'altre, embogit amb la destral. Ho recordo ara i encara m'esgarrifo, no us penseu. Potser va ser a partir d'aleshores que el gènere de terror va perdre l'atractiu per a mi. Per altra banda, suposo que viure la por ja no té tanta emoció, a partir de determinades edats. La realitat pot ser ben horrible i no és estrictament necessari recórrer a la ficció per experimentar-la. ¿Heu sentit el relat espaordidor de víctimes de carn i ossos, d'éssers humans transformats inesperadament en monstres? Mai més no miraré El resplandor.



dimecres, 13 d’octubre de 2010

Programes per la pau


Dues integrants del col·lectiu feminista i antimilitarista New Profile, investigat per l'exèrcit israelià


Al marge de criticar l'allau de porqueria que inunda la graella televisiva, penso que caldria fer més esment d'espais valents i constructius com Latituds, que visibilitza iniciatives que apunten sortides a conflictes relacionats amb la pobresa, la guerra i altres injustícies, arreu del món. Gaudeixo amb el Canal 33 perquè compta amb una programació que ha sabut trobar el delicat equilibri entre l'entreteniment, la cultura i la informació de qualitat. Considero molt necessari reconèixer i promocionar les cadenes que fan apostes arriscades, tanta falta com ens fan. Entre Karakia, Latituds i 60 minuts, ahir vaig fer un llarg i digne recorregut per la cuina bretona i asiàtica, els moviments pacifistes al Pròxim Orient i la violència narcoterrorista a la frontera entre Mèxic i els Estats Units. Malgrat la duresa d'algunes imatges, el tractament va ser tan exquisit que en cap moment vaig tenir la impressió de sentir-me agredida, com passa amb altres productes de baixa estofa, que eleven a categoria de problema nacional les estupideses més intranscendents. És el que tenen la intel·ligència i sensibilitat mediàtiques, que no abunden i quan apareixen, impressionen gratament. Com deia, a Latituds van emetre la segona part de Dones construint la pau a Israel i Palestina, en el qual es va donar veu a diversos col·lectius crítics amb la militarització de l'Estat d'Israel, que volen recuperar la memòria històrica dels dos pobles, en una narració conjunta i ofereixen diferents propostes de convivència no violenta. L'experta Carmen Margallón va apuntar algunes claus per entendre l'activisme pacifista de les dones. Segons Margallón, el fet que hagin estat marginades dels enfrontaments bèl·lics els ha conferit una visió alternativa, tot empenyent-les a treballar en una altra direcció. És igualment important la perspectiva de les generacions futures, que contemplen amb especial sensibilitat, com en el cas de les Abuelas i les Madres de la Plaza de Mayo. Val a dir que alguns homes també s'hi sumen. Al marge de la participació en els esmentats grups, recordo els veterans de Breaking the Silence o el relat primerenc i desesperat d'aquell soldat israelià, a l'obra Hirbet Hiza, en el qual es qüestionaven les bases ètiques de l'ocupació. De bon començament, es parlava del germen d'un conflicte enverinat que es projectava cap a la pau, a través de la consciència. Benvinguda sigui.



dimarts, 12 d’octubre de 2010

I Repsol continua...


El dia 12 d'octubre de 1492 es va descobrir el Nou Món. En l'actualitat, algunes empreses perpetuen la violació sistemàtica dels drets humans dels pobles indígenes


Amb motiu de l'anacrònica i casposa celebració que avui ens ocupa (el Día de la Hispanidad, altrament coneguda com a Día de la Raza), Survival, l'única organització internacional que treballa per a preservar la supervivència dels pobles indígenes d'arreu del món, ha tingut l'encert d'elaborar el top 5 de la vergonya, per alertar dels greus abusos que tenen lloc a diferents punts del planeta i animar els ciutadans a col·laborar. Entre les empreses que més vulneren els drets humans, s'hi troba el gegant hispano-argentí Repsol-YPF. La campanya de denúncia és com un gra de sorra en el desert, certament, resulta una missió quixotesca lluitar contra tanta ignorància. Tampoc es pot dir que els poderosos interessos econòmics i polítics facilitin la tasca. Amb tot, suposa una petita alegria que hi hagi col·lectius que pensin en termes humanitaris, en una jornada tan hostil. Si més no, obren una escletxa per celebrar la vida, mentre es repudia l'enaltiment del genocidi i la imposició d'una pretesa superioritat cultural. Amunt els drets humans!


dilluns, 11 d’octubre de 2010

Serveix d'alguna cosa el Dia Mundial de la Salut Mental?



Hauríem de recuperar el sa costum d'aprofundir en les causes del sofriment humà



Ahir volia escriure l'obligat post sobre el Dia Mundial de la Salut Mental. Un avorriment. No penseu que vull carregar-me la jornada de dalt a baix, detesto ser una destroyer, és massa fàcil. Hi ha paraules que són com pedres, o benzina. Jo no tinc intenció de cremar ni derruir res. Començo per celebrar que es tirin endavant iniciatives engrescadores i compromeses, fins i tot avantguardistes, de les quals m'agrada informar-me i participar. Més val això que res, seguríssim que si. Però, com en tantes diades similars, no percebo que res canviï substancialment, malgrat els bons propòsits i els esforços esmerçats. La psiquiatria actual, si més no per la meva experiència, està a anys llum del que podria ser, atesos els coneixements que tenim fins el moment, que són millorables però suficients per una praxi molt digna. Després de tota la ciència acumulada al llarg de la història de la psiquiatria, psicologia, pedagogia, filosofia o sociologia, ens trobem en un punt de reduccionisme bàrbar, en el qual pesa més la urgència per receptar que la reflexió necessària al voltant del sofriment humà. És impossible sostenir intel·lectualment que tanta complexitat es pugui resoldre amb una pastilla. Em sembla francament insultant que pretenguin consolidar la creença que el benestar depèn fonamentalment d'un ball de neurotransmissors. Una il·lusió tan falsa com l'elixir de l'eterna joventut. No hi veig tanta diferència entre aquells xarlatans del far west, que venien productes miraculosos a cavall d'una tartana i certes publicacions pretesament científiques, que divulguen pels cinc continents insostenibles fal·làcies al servei de l'afany de lucre. El manteniment d'aquesta fantasia ens implica a tots, naturalment. Professionals i usuaris, que moltes vegades no volem -o no podem- tirar endavant els tractaments necessaris. La inèrcia és exactament la mateixa, després del 10 d'octubre. Infeliç qui pensi el contrari. Quan repasso què n'ha transcendit als mitjans de comunicació, escolto la música de sempre. La cançoneta victimista. Els bojos i l'estigma, la creativitat o la dictadura. Pobres de nosaltres. No sé quantes malalties mentals, que van in crescendo, totes correctament etiquetades, diagnosticades i medicades. Bla, bla i bla. Ahir van passar un documental al 30 minuts sobre els cruels tractaments a la Xina, als joves que pateixen addicció a Internet. Em vaig estimar més canviar de canal. Coneixem la terrible realitat d'altres països, si, però caldria recordar que aquí tampoc no estem com per tirar coets. Per altra banda, tenim prou propera la tortuosa caverna psiquiàtrica del franquisme, de la qual encara ressonen els ecos. Menys llagrimeta i més recursos, això és el que fa falta.



diumenge, 10 d’octubre de 2010

Compte, hi ha un ull que ens vigila


Als suplements dels diaris hi publiquen reportatges com xurros. Un tema rere l'altre, per omplir l'espai com sigui. A vegades els aborden de qualsevol manera. Pim, pam, enllestim que hi ha pressa. Últimament, hi ha força interès pel rastre que deixem a la xarxa. Potser és a propòsit de l'estrena de la pel·lícula sobre el creador de Facebook -quina pinta d'ensopits que tenen els actors, per cert-, un tipus que han retratat més aviat esquerp i sense escrúpols. Qualsevol diria que ens volen advertir que si es va comportar tan porcament en les albors de l'imperi, ara que ha adquirit dimensions planetàries, farà exactament el mateix. Val a dir que he percebut una preocupació real, al meu entorn. Fins i tot he rebut sol·licituds de persones que m'han demanat amb insistència que borrés la seva participació en aquest blog -les reflexions no eren especialment subversives, no us penseu- perquè volien preservar la privacitat i que no aparegués l'esmentat comentari si algú picava el seu nom a Google. A veure, voleu dir que n'hi ha per tant? Sóc la primera en defensar l'elecció clara i a consciència de la funció que volem donar a la poderosa eina, que es pot girar en contra nostra amb virulència. Sense un bon timó, el més fàcil és anar a la deriva. No obstant això, cal donar al mitjà la seva justa importància. És tan temptador com erroni caure en la trampa de reduir una persona a la seva activitat a Internet. Segons expliquen els periodistes del suplement, s'estén el costum de consultar els moviments a les xarxes socials, per exemple, a l'hora de contractar algú. Existeixen empreses que es dediquen expressament a netejar la imatge dels usuaris amb alguna màcula en el perfil cibernètic (falses acusacions, boles, fotografies inoportunes...). Entre la mesura en la navegació i la paranoia big brother, no hi hauria d'haver una distinció? Si algú té més en compte una opinió emesa fa cinc anys en un blog, que un currículum, sincerament, potser que pleguem. Després de tanta tecnologia, al final resultarà que són més importants les tafaneries de la veïna que la trajectòria d'un treballador. Per altra banda, i això és el més inquietant, es pot confondre la sana preocupació per la intimitat amb el temor a exercir la llibertat d'expressió. Fins aquí hauríem arribat.


divendres, 8 d’octubre de 2010

La importància d'un insult



L'escriptora Najat El Hachmi ha dedicat un article als insults racistes cap al seu fill


He dubtat una bona estona abans d'escriure el missatge d'avui. El tema és complex -la realitat ho és, què hi farem- i cal abordar-lo amb la profunditat i sensibilitat necessàries. Espero que me'n sortiré. D'entrada, està clar que els insults racistes són una forma de violència condemnable en veu ben alta, encara més quan afecten un infant. Malauradament, el bullying és un drama vigent a les escoles i adopta formes diverses, especialment contra aquells que fan olor de diferència. Estiguis grassa o prima; siguis baixeta o alta com un Sant Pau; visquis en un barri residencial o d'extraradi; portis ulleres de cul de got o lentilles de colors; estimis aquesta o aquella persona; parlis en català o castellà; portis vel o minifaldilla... sempre sortirà algun intolerant frustrat disposat a amargar-te el dia o fer-te creure que ets l'últim mico de la festa. No obstant això, l'odi a l'estranger és una forma d'hostilitat d'especial transcendència, vist com tenim el panorama social i polític. És cabdal afrontar-la amb valentia però, al meu entendre, caldria aprofundir més de quina manera. Allò que m'ha fet reaccionar de l'article és la intenció que té l'autora de marcar el dia de l'insult en el calendari, com aquell punt d'inflexió en el qual el nen s'haurà de fer càrrec del que comportarà per a ell viure en aquest país. La meva pregunta és: per què s'ha d'assenyalar com a especial, la data d'una vexació? no es dóna una importància immerescuda a l'agressor? existeixen altres esdeveniments, alegres o festius, que celebrin la doble identitat, marroquina i catalana, de forma positiva? En aquest procés de convivència en el qual estem immersos, el fet diferencial es pot viure de manera més traumàtica o adaptativa, cosa que implica els ciutadans nouvinguts i els autòctons. Tal i com sostenen alguns autors, la humiliació dificulta la identificació amb la terra d'acollida i així és més fàcil optar pel tancament i la polarització de les postures. Uns i altres ens aferrem als nostres signes identitaris, com a un ferro roent. El quid de la qüestió es troba, tal com jo ho veig, en la manera de reaccionar davant d'aquesta humiliació. Els mitjans de comunicació sovint remarquen els aspectes pejoratius o estrictament econòmics de la immigració i ofereixen una visió planera i tòpica dels països de procedència. Això no obstant, també sorgeixen iniciatives lloables, que ens hi acosten de forma més humana i profunda. És evident que brollen els conflictes, i cal parlar-ne obertament i sense tabús. Per altra banda, però, també existeixen les trobades meravelloses, punts de connexió insòlits que ens enriqueixen la vida, a uns i altres. Hi parem prou atenció? Per què no dediquem més articles a la màgia de la descoberta i l'envejable riquesa de la pluralitat?



dijous, 7 d’octubre de 2010

Espectacle sota terra



A la pel·lícula Buried l'espectador passa noranta minuts enterrat, testimoni de l'angoixa de Ryan Reynolds



La sensació de la temporada han estat un parell d'espectacles sota terra, un real i l'altre fruit de la fantasia. Per un costat, el xou dels trenta-tres miners atrapats a Xile, que properament veuran la llum del sol. En el terreny de la ficció, la pel·lícula Buried, la qual, amb una enginyosa campanya publicitària i els mínims recursos, ha sabut despertar la curiositat massiva del públic i l'aplaudiment de la crítica. Deixeu-me diferenciar més clarament el primer cas del segon, no voldria pas pecar de frivolitat, celebro sincerament que l'agonia dels miners arribi al final. Val a dir que el sofriment probablement no acabarà amb la sortida, ateses les seqüeles físiques i psicològiques que pot haver deixat l'accidentat captiveri. En condicions normals, alguns miners ja pateixen estrès posttraumàtic, imagineu-vos desprès d'aquest mal tràngol. Això no obstant, és interessant constatar com l'insòlit desplegament de mitjans respon a l'expectació mediàtica que ha generat el drama subterrani, com ha passat amb el film de l'enterrat Ryan Reynolds. És ben cert que hi ha nombroses situacions traumàtiques que s'esdevenen arreu del món, sense que periodistes ni ciutadans hi parin la més mínima atenció. Davant d'aquest adotzenament mediàtic, hom té la tendència a criticar la manca d'equanimitat. És una llàstima que es segueixin a cegues els anhels morbosos del públic, comprador de diaris, consumidor insaciable de notícies impactants. També hi podem veure quelcom profundament humà, tal vegada atàvic, en aquest interès popular. Alguns autors sostenen que l'origen de la claustrofòbia, al marge de la història individual, es pot interpretar en clau de supervivència. Es tractaria d'una por ancestral a quedar atrapat en un lloc tancat i no poder-ne fugir, impresa en l'inconscient col·lectiu, com una mena de marca evolutiva. Seria per aquest motiu que encara hi hauria una certa reticència a pujar en un ascensor, viatjar en metro o romandre en una habitació amb totes les portes i finestres tancades. Aquest recel pot esdevenir por irracional i dificultar la vida quotidiana (si no és així, alguna gent opta, penso que encertadament, per conviure pacíficament amb el temor). Els tractaments més habituals pretenen que la persona fòbica afronti les situacions evitades, a través de la realitat virtual, per exemple. En aquest sentit, Buried seria una clara exposició en pantalla a una situació profundament angoixant. Bé, que ningú ho interpreti com una proposta terapèutica. Personalment, no tinc cap ganes d'anar-la a veure!


dimecres, 6 d’octubre de 2010

Un 'mal pare'


Michael Douglas i el seu fill Cameron, condemnat a cinc anys de presó per tràfic de drogues



Avui parlaré de Michael Douglas i la seva família. No pas amb la intenció de fer safareig sinó perquè penso que hi ha certes qüestions que requereixen concreció. Les vicissituds de les estrelles representen exemples clínics de gran vàlua, tan plenes d'alts i baixos com estan. Confesso que aquesta és una part que m'interessa de la premsa rosa, sempre que no impliqui una cacera de famosos. Llegeixo a El País que alguns psicòlegs discuteixen sobre les conseqüències del salt generacional, entre pares i fills. El rellotge biològic i les circumstàncies socials no sempre convergeixen. S'ha constatat que cada vegada hi ha més distància, fet que comporta importants diferències, entre criatures i progenitors. Fins a quin punt és recomanable tenir descendència, passada certa edat? D'entrada, em sembla un tema prou complicat com per fer determinades afirmacions taxatives, trobo adequat pensar cada cas, a fi i efecte d'entendre la complexitat del fenomen. En aquest sentit, són més polièdriques les aportacions dels lectors que no les dels professionals. Tornem a Douglas, per concretar. Arrel dels problemes amb el seu fill Cameron, de 32 anys, l'actor ha declarat que no va ser prou bon pare per a ell. Ha explicat que fins l'any 2000, quan va contraure matrimoni amb Catherine Zeta-Jones, havia estat centrat bàsicament en la carrera cinematogràfica, la qual cosa havia comportat llargues absències. Així doncs, ha sigut ben entrada la maduresa que ha pogut exercir una paternitat més responsable, amb els dos fills que ha tingut fruit de la relació amb l'espectacular actriu gal·lesa. Per un costat, doncs, l'envelliment ha estat un factor favorable però, per l'altra, un càncer de gola amenaça amb escurçar el temps que podrà estar al costat de Dylan i Caris, de 10 i 7 anys respectivament. Si tenim en compte aquestes circumstàncies, hem de sentenciar que Michael ha estat un mal pare? Ell mateix tampoc va tenir una relació fàcil amb Kirk Douglas i no li ha anat pas tan malament, a la vida. Si em permeteu concloure amb una moraleja, diria que les persones experimentem molts errors a nivell educatiu, entre altres coses perquè som humans. Els patim a la infància i els cometem a la maduresa. Això no obstant, arribats a cert punt, ens fem càrrec del llegat que portem amb nosaltres. Tenim la responsabilitat de mirar cap endavant, amb totes les vivències, doloroses i felices. Podrien existir, les unes sense les altres?



dimarts, 5 d’octubre de 2010

Els tertulians hostils


Quan apareixen determinats tertulians a la televisió, practicar el zàping és una opció saludable



He arribat a pensar que determinats analistes que pul·lulen pels mitjans són gairebé divins, atès que gaudeixen del do de l'omnisciència i l'omnipresència. N'hem parlat en altres ocasions, no només són capaços de pontificar sobre qualsevol tema -sigui quin sigui- sinó que te'ls trobes arreu. A la columna, la tertúlia radiofònica o la taula-debat. Fins i tot és possible que s'hagin llançat a l'aventura d'escriure un llibre i figurin en la llista de supervendes. Llavors guanyen premis literaris i ja els tens concedint entrevistes, a tort i a dret. Com qualsevol deïtat que es faci apreciar, també posseixen la virtut de l'omnipotència, tan segurs com semblen de si mateixos. Quan els sento parlar, no puc evitar pensar en el patró de conducta tipus A, tot un clàssic de la psicologia de la salut i que està associat al risc de sofrir patologies cardiovasculars. Parlen ràpidament i en un to de veu elevat, gesticulen visiblement i tenen urgència per intervenir. Tot sovint interrompen els companys, com si fossin incapaços d'esperar el seu torn. El tarannà que exhibeixen és més aviat hostil, competitiu i ambiciós. Si tenim en compte les recomanacions dels experts, els caldria una bona teràpia de caràcter preventiu. També ens podríem qüestionar quina influència tenen aquestes ràfegues de violència catòdica sobre els espectadors. En el meu cas, he observat en més d'una ocasió com el cor em batega amb més força i experimento un estat de malestar generalitzat, associat a l'ansietat. Si l'exposició al tertulià hostil ha estat nocturna, tinc certes dificultats per conciliar el son. Ignoro si la investigació ha fet prospeccions en aquest sentit però, per si de cas, he decidit prescindir dels seus serveis informatius, com a mesura de precaució. Per altra banda, les opinions que expressen són majoritàriament esbiaixades i partidistes. Més que aportar elements de reflexió al ciutadà, diries que l'estan esbroncant. Aconsegueixen esvalotar el galliner i crispar els ànims, més que cap altra cosa. Una penosa aportació. Malauradament, aquesta tònica, més pròpia de la premsa rosa i esportiva de baixa estofa, s'està estenent a l'àmbit de la política i altres afers de gran transcendència social. Com que no puc fer res per a canviar-ho, practicaré la desobediència pacífica. El zàping és una opció cívica i saludable.


dilluns, 4 d’octubre de 2010

La petjada de la violència


A El americano George Clooney es posa a la pell d'un assassí a sou que prova de reconstruir la seva vida



Considero que un dels temes més complexos de tractar en la ficció és la violència, especialment des de la perspectiva de qui l'exerceix. Un enfocament sovint banalitzat en projectes de baixa volada o en els exitosos videojocs bèl·lics, cada cop més realistes i letals. Per un costat, es fa difícil no caure en interpretacions simplistes o empàtiques, fins al punt que doni la impressió que es justifica els criminals. Per l'altra, es corre el perill d'oferir una visió políticament interessada, excessivament moralista o maniquea, que oblidi alguna de les cares del conflicte. Per abordar la qüestió fan falta bones dosis d'intel·ligència, talent, sensibilitat i compromís. Un còctel creatiu a l'abast de ben pocs. Aquest cap de setmana he vist un parell de pel·lícules que m'hi han fet reflexionar. Una és la peça d'orfebreria Tiro en la cabeza, de Jaime Rosales, que aborda de manera singular el sempre controvertit terrorisme etarra. El cineasta s'acosta a la quotidianitat d'una persona corrent, que es veu arrossegada cap al món de la criminalitat. En paraules del mateix Rosales, la violència és com una febre, que pot atacar l'individu en un moment determinat fins a conduir-lo cap a camins insospitats. Malgrat que és un recomanable i valent treball d'autor, finalitza sense que l'espectador percebi quina petjada han deixat els crims en la vida del protagonista i el seu entorn -potser tampoc calia-. En aquest punt, precisament, podem enllaçar amb El americano, protagonitzada per George Clooney. El film mostra les peripècies d'un mercenari assassí, que prova de construir-se una vida pròpia, turmentat pels morts que carrega a les espatlles i li repiquen incansablement la consciència. La cinta transmet clarament la tensió, solitud i paranoia constants amb les quals ha de conviure. Aquest és l'únic aspecte que se salva de la història. Tota la resta, en la meva opinió, és una immenjable macedònia de tòpics, elaborada pel lluïment personal de l'actor, encara de molt bon veure, malgrat que no brilli en l'ofici interpretatiu. En qualsevol cas, els directors creen universos propis sobre la barbàrie i els espectadors cerquem explicacions a la brutalitat humana, ja sigui en una sala de cinema o a través de la novel·la negra, per exemple, que no deixa de ser una altra manera de construir una història ordenada al voltant de l'horror. Un treball necessari i demandat, com mostren les llistes de vendes. Tal i com tenim el món, amb més o menys fortuna, continuarem buscant. Això és segur.



dissabte, 2 d’octubre de 2010

Perill, fòrums proanorèxia



Durant aquests dies, s'ha parlat força de l'anorèxia nerviosa i la bulímia, després que l'organització de la passarel·la de Milà hagi vetat la participació a la firma Elena Miró, més propera a la figura d'allò que es ve anomenant dona real. Decisions tan pernicioses com aquestes transmeten un missatge d'encoratjament a les noies -i també nois- que es troben dins l'absorbent engranatge d'un trastorn de la conducta alimentària. Si fa no fa, seria com si una estrella del futbol animés la gent jove a consumir substàncies tòxiques, per establir un símil fàcil i comprensible. Entec que algú pugui jutjar la comparació d'exagerada però és perquè no coneix la gravetat del problema que ens ocupa. De tota manera, també cal assenyalar que hi ha professionals que adverteixen de la inclinació a generar una alarma excessiva i sobrevalorar la importància de la incidència de la patologia i els factors socioculturals que la desencadenen. Des d'un punt de vista clínic, en ocasions, es tracta de casos extremadament complexes, sobretot quan porten un curs considerable. Inclouen components fòbics, obsessius i també addictius, de difícil tractament. No fa gaire que hem esmentat els concursos de bellesa i els models televisius impossibles, com a altres formes de potenciar aquesta tendència psicològica autodestructiva. En la categoria de components 'engrescadors' hi trobem els fòrums proanorèxia i bulímia, els quals, incomprensiblement, encara es mantenen actius a Internet i generen una autèntica dependència entre les afectades. En aquest punt, entrem en un àmbit encara més polèmic i espinós. La xarxa és un terreny extremadament selvàtic. A qualsevol cantonada, et pots topar amb el més inesperat dels perills, especialment quan no disposes dels recursos educatius adients o et trobes en un moment vital de vulnerabilitat. Comprenc que hi hagi una preocupació -a la qual em sumo- per a preservar de totes totes la llibertat d'expressió. Ara bé, no és menys cert que caldria distingir-la més clarament de la il·legalitat i comptar amb recursos adequats per a combatre actes delictius tan flagrants com aquest. Confio que, malgrat que sigui lentament, traçarem nous camins.

divendres, 1 d’octubre de 2010

Rebel·lió okupa i mansions orgiàstiques (tot en un sol dia)


Després de l'enrenou okupa, a ¿Quién vive ahí? van mostrar una magnífica mansió amb platja artificial



D'un extem a l'altre. Superada una jornada marcada pel vandalisme okupa, no vaig tenir cap altra ocurrència que posar La Sexta i practicar una sessió mediàtica de masoquisme del dur, força semblant a la que representa Mujeres Ricas, a la mateixa cadena. Si formuléssim la pregunta que dóna nom al programa, en un sondeig a l'atzar, arreu del país, probablement obtindríem tot tipus de respostes. En bastantes vivendes hi ressonarien ecos ancestrals, tancades com estan de fa anys i panys, sense possibilitat de venda ni de lloguer. Probablement, algunes també serien de construcció recent i noves de trinca, aturades en el temps per la punxada de la bombolla immobiliària. Hi trobaríem pisos pastera, atapeïts a rebentar. Pisos d'estudiants o de parelles joves, que estiren el sou fins a límits inversemblants. Famílies amb fills de trenta i tants, que han tornat a casa després d'una separació matrimonial i haver perdut la feina. Habitatges ruïnosos, amb pensionistes supervivents de mil desventures -per postres, víctimes de mobbing immobiliari-. Algunes cases decents, de persones que respiren alleujades de deutes, perquè no. Altres hipotecades a quatre dècades. També ensopegaríem amb una selecta minoria que gaudeix de mansions espectaculars, com les que apareixen en aquest producte de Globomedia. Platja artificial, sauna, gimnàs, piscina interior, banyera amb hidromassatge, sala de billar... en fi, tot allò que necessita qualsevol mortal per a viure amb un mínim de dignitat. En general, no són tan interessants les vivendes -algunes decorades amb un gust profundament hortera- com els propietaris que les habiten. En general, llevat honroses excepcions, es tracta d'amfitrions als quals els agrada visiblement ostentar, fins al punt que provoquen certa llàstima, per no dir ganes de cridar i estirar-se dels cabells. Al meu entendre, aquí és on rau la principal pega del format. És una pena que els soferts reporters que els visiten no aprofundeixin més en les seves professions, se'ls veu tan ociosos que es fa difícil entendre com s'ho fan per treballar de sol a sol i poder mantenir tant de luxe, a tort i a dret. Només apareix alguna etiqueta damunt de la pantalla, de tant en tant, amb una brevíssima informació: Fulanito trabaja en el mundo de la construcción. La majoria es dedica o s'ha dedicat al mateix sector. M'agradaria tenir més detalls, no em malinterpreteu, ara només ens faltaria sospitar! Tots sabem que els bons empresaris són els que generen riquesa i fan prosperar aquest país.