dijous, 30 de setembre de 2010

Desolació


Plaça Urquinaona, ahir. Fotografia de Maite Cruz.



No és possible escriure res encoratjador, després dels gravíssims disturbis d'ahir. El profund malestar social i l'excessiva indulgència han eclosionat, una vegada més, en forma de manifestacions d'una violència descontrolada, que es repeteixen sistemàticament, amb qualsevol excusa. Se suposava que ja teníem una certa experiència acumulada. Coneixíem la trista dinàmica dels darrers anys. Ahir era el dia més escaient per a desallotjar els okupes atrinxerats al centre de Barcelona? De debò que ningú va preveure que es desfermaria novament el vandalisme? Aquesta inoportuna acció policial, no és una clara pífia de la Conselleria d'Interior? Qui s'hauria de fer càrrec dels abundants desperfectes? Els antisistema? Els comerciants? L'Ajuntament? Suposo que demanar responsabilitats polítiques és completament inútil.
Els aldarulls i les destrosses, evidentment, van molt més enllà de la vaga general, encara que sempre hi ha algú que prova de confondre naps amb cols. Els brots de violència no se s'eradicaran tan sols a cop de porra i sentències exemplars, malgrat que la repressió policial sigui necessària. Tots estem d'acord que fins ara s'ha actuat amb excessiva permissivitat. La capital catalana és un campi qui pugui. Un tot s'hi val, si. A bones hores ve l'alcalde Hereu a fer el ploricó. Això seu no és mala sort, no confonguem els termes. Quan gires la cara als conflictes de la teva ciutat, aquests t'esclaten a la cara, més tard o més d'hora. La mala sort es busca, no es troba casualment. Tal com jo ho veig, és contraproduent recórrer a les solucions d'emergència. A la caça de quatre caps de turc no s'ataquen els conflictes d'arrel. Ans al contrari, pot ser que es donin més ales als radicals. El mal ve de massa lluny i és profund. Molt profund. És global i polièdric. Són els bancs, els governs, els sindicats, les empreses, els treballadors, els ciutadans d'arreu. Les mancances, els abusos, la deixadesa, la desesperança i la incertesa generen un ofec vital que pot degenerar en violència. Tal i com va passar a Grècia, amb els estudiants. És sobrer dir que aquesta catarsi hostil no condueix a la sortida de la crisi però és el fenomen social que tenim damunt la taula, ens agradi o no. Caldria analitzar-lo amb profunditat, rigor i compromís. Espero que avui, després de la ressaca vaguista, els mitjans públics catalans, completament desapareguts en combat, pensaran en suggerir-nos algunes solucions. Si els està permès, naturalment.



dimecres, 29 de setembre de 2010

Blocaires esquirols




Vista la capacitat de persuasió d'alguns piquets, s'ha de tenir cert coratge per anar a treballar avui, veurem si demà els empresaris són igual de tolerants amb aquells que han decidit fer vaga.



Desconec si el fet d'escriure avui al blog significa que m'he sumat al grup dels esquirols o l'activitat blocaire no compta dins del mercat laboral. Ben mirat, és una feina més, encara que no estigui valorada econòmicament. Arguments per a sumar-se o no a la vaga n'hi ha tants com vulgueu però sembla que la llibertat per decidir, en una o altra direcció, la tenim un xic coartada. Els piquets informatius poden ser força persuasius, quan volen. Alguns empresaris també semblen disposats a passar comptes amb els vaguistes, de manera ben expeditiva. Els mitjans de comunicació exposen el que més interessa, en funció de la seva línia editorial, tan polititzada. Quan llegeixes certs columnistes tendenciosos o escoltes els clàssics tertulians viperins et vénen ganes de fugir cames ajudeu-me, cap a l'estranger. En aquests moments, es posa de relleu la precarietat d'aquesta democràcia nostra, que va costar sang suor i llàgrimes. Finalment, fer vaga o no, resulta que és el de menys.




dimarts, 28 de setembre de 2010

Miss España



La guanyadora d'enguany ha estat Miss Teruel



No sé què més ha de passar perquè deixin de celebrar-se els nefastos concursos de bellesa. Ja he comentat en altres ocasions que sóc de l'opinió que caldria protegir la població -especialment els sectors més vulnerables- de determinats missatges perjudicials per a la salut. Tant si es tracta de la passarel·la de Milà, com dels models impossibles que apareixen incansablement a la petita pantalla. Atès que hi ha evidència científica més que suficient, es fa difícil entendre que no es prenguin mesures al respecte. On és la ministra Aído quan la necessitem? Qualsevol diria que la crisi econòmica no ens ha mostrat cruelment com la voracitat per fer diners, sense cap altre valor rector, condueix inexorablement cap al desastre. El certamen de Miss España està envoltat de polèmica, un any rere l'altre. Vull creure que l'expectació decreix perquè la gent ha despertat l'esperit crític però em temo que el festival està tan demodé que ja no interessa ni als tertulians de premsa rosa. Amb tot, no desapareixen les envejes televisades, les sospites de suborns al jurat, el maltractament psicològic a les aspirants, les operacions forçades de cirurgia estètica, les sessions draconianes de preparació o l'exhibició ridícula dels cossos, com si fossin trossos de carn al mercat. Que consti que no tinc absolutament res en contra de les noies que s'hi presenten, moltes vegades víctimes de la seva pròpia ingenuïtat. Com que el virus de la bellesa impossible també es filtra insidiosa i lentament en el món masculí, ha aparegut la versió Mister España, tan decadent i vexatòria com la primera. La cara fosca de la suposada alliberació ens ha conduït a cometre els mateixos errors dels quals ens hem lamentat durant dècades. En altres cultures masclistes, les feministes es queixen de la presència massiva en els mitjans del prototip de mare abnegada o esposa devota. Nosaltres hem de batallar per a combatre la sexualització, manipulació i estilització malaltissa dels cossos. No és cap novetat, de fet. Al llarg de la història, les dones hem estat modelades en funció dels interessos masculins, que han dissenyat els seus propis ideals de bellesa femenina, representats en diversos formats artístics. La voluntat de complaure i agradar, ha desdibuixat la fina línia que separa la sana autoestima de la tendència a l'autoagressió. Avui, la tirania del mercat continua l'estudiada i perversa missió. Serem capaços i capaces de donar-li la volta?




dilluns, 27 de setembre de 2010

El lapsus de Rachida




No deixa de ser una notícia banal, a l'estil APM. Un progama del qual no acabo d'entendre'n l'èxit, de tan fàcil i suat com és. Bé, potser és precisament per això. Rachida Dati ha substituït la paraula inflació per fel·lació a la televisió. S'ha originat un rebombori considerable, sobretot a Internet, aquest indret inabastable i procliu a parar atenció desmesurada a l'absurditat i el despropòsit. Si algú conservava la ingènua esperança que es gestaria alguna mena de revolució social o intel·lectual a través dels blogs o les xarxes socials, s'equivocava de mig a mig. A aquestes alçades del partit, no estem per esprémer el cervell més del compte. Importen més les polseres de Sara Carbonero que els intríngulis de la màfia russa, per posar el primer exemple que se m'acudeix. Això és el que crida l'atenció. Sexe i morbositat barata, llevat honroses i estimables excepcions. El culte a l'ego també abunda i embafa, perquè no dir-ho. Ha estat a través de facebook que Dati s'ha encarregat de treure ferro a la patinada. Algun dia s'hauria d'analitzar en profunditat el fenomen de la banalitat a la xarxa. Però avui ocupem-nos l'exministra de justícia, encara que la seva equivocació no doni gaire de si. La que va ser mà dreta de Sarkozy no té la virtut de passar desapercebuda, precisament. Ja sigui per la complicada relació amb Carla Bruni, la seva ascenció social fulgurant, el presumpte affaire amb José María Aznar i polèmic embaràs o per un tarannà ambiciós i malgastador, Dati crida l'atenció. Personalment, em recorda a una certa periodista aficinada als tacons. Però amb més charme, naturalment. Apartada del ministeri de Justícia, continua despertant més interès per assumptes relacionats amb la vida privada que per la seva tasca política i professional. No es pot negar un cert tuf masclista, en tot plegat. Dubto que la conya marinera que ha suscitat la notícia, tingués el mateix to si es tractés d'un home. Malgrat tot, podem donar un forçat barnís cultural a la qüestió fel·latòria, tot aprofitant que els francesos són aficionats a la psicoanàlisi. Recordem la definició freudiana de lapsus linguae -valgui la redundància-. Segons el psiquiatre austríac, es tracta d'un contingut inconscient reprimit que es cola inesperadament a la consciència. A partir d'aquí, tot són especulacions...



diumenge, 26 de setembre de 2010

Es pot reeducar un maltractador?




Un dels punts clau per a combatre la violència de gènere és avançar en un abordatge integral i rigorós del problema, que apliqui en la mesura del possible el corpus de coneixement científic existent i, d'aquesta manera, es previngui la mala praxi, en la qual podem caure tots els professionals, malgrat la bona voluntat i els esforços acadèmics que hi posem. En els darrers anys, he conegut diversos psicòlegs que treballen en l'àmbit de la reeducació d'homes maltractadors. M'han semblat persones amb ganes genuïnes d'ajudar, que tiren endavant programes d'intervenció coherents, rigorosos i estructurats. No dubto que han aconseguit resultats i acomplert una part dels objectius plantejats. Amb tot, la implementació d'aquestes estratègies per a combatre la violència masclista no està exempta de polèmica. Mentre que alguns autors defensen la seva utilitat, altres professionals, amb anys d'experiència en diferents països, sostenen la tesi que potencien la descriminalització de l'abusador i, de retruc, afavoreixen la victimització de la dona. Què empeny un home agressiu als grups d'autoajuda? La vertadera voluntat de canvi o el simple interès en la reducció de la condemna? Fins a quin punt és possible dominar els impulsos destructius? Es poden valorar els resultats a llarg termini? Per altra banda, una de les fantasies més habituals d'una dona que es troba immersa en una espiral de violència domèstica és l'esperança que la parella canviarà. Amb el pas dels anys, pensen, el seu amor frenarà la bèstia descontrolada o algun trauma del passat, que li ha causat unes ferides que l'empenyen a l'agressió, podrà ser curat i assoliran així una convivència pacífica. Evidentment, això és inviable. He treballat aquesta creença errònia en nombroses ocasions amb moltes persones afectades. Fins el moment actual, no he conegut cap cas -no nego que n'existeixi algun, encara que ho dubto- en el qual els cicles de violència no es repeteixin periòdicament, sense cap esperança de canvi substancial. Així doncs, és forassenyat pensar que la consolidació dels programes reeducatius, tenen la capacitat de reforçar aquesta idea falsa? És possible, en definitiva, que sigui pitjor el remei que la malaltia?



divendres, 24 de setembre de 2010

Una espècie bàrbara




Teresa Lewis ha estat executada, malgrat que el seu quocient intel·lectual estava al llindar de la discapacitat



Els diaris ens subministren dosis diàries de violència. Les consumim en un estat de semianestèsia. L'ésser humà pot arribar molt lluny amb el mal, ja ho sabem, però preferim mirar cap a una altra banda. Si ens cansem, girem pàgina. Canviem de canal. Ja n'hem tingut prou. Tal vegada també existeix un efecte de saciació, entre l'allau de morts i de desgràcia. L'instint de supervivència ens condueix a negar el sofriment. Hi ha un nivell de brutalitat que, sezillament, no podem integrar a la consciència. Rwanda i Kosovo no són tan lluny. Nombrosos conflictes bèl·lics bateguen insaciablement en diferents racons del planeta. Encara. Són allà i a tot arreu. Com si les partícules de sofriment suressin en l'aire i el vent les arrossegués fins a deixar-les a la porta de casa. Avui hem sabut que ha mort el cap militar de les FARC, en un bombardeig a Colòmbia. Un cop a la tirania narcoterrorista, sens dubte, però que no aturarà l'espiral de l'horror. El seu cadàver purulent, això si, s'exhibeix de manera impúdica a la primera plana d'alguns mitjans. També ens hem assabentat de l'aplicació de la pena de mort a una criminal als Estats Units, Teresa Lewis, malgrat les demandes de clemència. El seu quocient intel·lectual fregava els límits permesos per la llei. Ara que s'ha fet efectiva la pena capital, ens preguntem en què millorarà la societat nord-americana. Mort el gos, no morirà pas la ràbia. Però no cal anar tan lluny, com dèiem. A les pàgines de successos hi degoten els casos de salvatgisme masclista. En el cas que avui ens ocupa, els metges han sentenciat que les ferides de la dona s'assemblen més a les d'una autòpsia que a les d'una persona viva. La filla gran del matrimoni havia netejat la sang en més d'una ocasió. Mentrestant, la tecnologia avança i vols creure que la humanitat també ho fa. Que la civilització s'imposarà a la barbàrie, de mica en mica. I recordes les reflexions del mestre Freud, a El malestar en la civilització. Avui també ignorem si serà el sentit, o bé la manca de sentit, qui guanyarà la batalla.




dijous, 23 de setembre de 2010

El canvi real


El canvi real és l'eslògan que ha escollit el PSC per a la campanya electoral



Quan el PSC arriba amb la cantarella electoralista que el president Montilla representa el canvi real, poden passar-te dues coses. La primera, que creguis que et prenen per ximpleta -una vegada més- i agafis una emprenyada monumental. Una de tantes, després del rosari de tortures al qual ens ha sotmès el tripartit durant tots aquests anys. Algú hauria d'anar pensant en homologar la figura del català emprenyat. I la segona, molt més intel·ligent i adaptativa, que consideris que, per una vegada, diuen la veritat. Un canvi no sempre significa que les coses hagin d'anar a millor, ben al contrari. El canvi també pot ser negatiu, nefast pel teu país. No anava prou malament, encara pot empitjorar substancialment. Per defensar aquest canvi real, només cal llegir la notícia referent a la retallada de 63 milions d'euros a les universitats catalanes, durant el 2010. Un fet que, dit sigui de passada, el molt honorable i els obedients acòlits del seu partit volien que passés desapercebut. Ignorància i censura, en la línia del progrés. Com en tantes ocasions, la sincronia amb el PSOE és màxima, tenint en compte la retallada del pressupost en investigació, que vàrem conèixer a principis d'any. Parlem d'educació, un dels pilars fonamentals de qualsevol societat que aspiri a evolucionar cap a un futur mínimament esperançador. Ai, la crisi! Suposo que a ningú se li va ocórrer reduir despeses per una altra banda. En l'apartat d'informes inútils, per exemple, no hi constava la necessitat d'aplicar la tisora. Quant a la factura de solidaritat fatxenda, tampoc es veia la urgència de prescindir-ne. Ni de l'urbanisme cutrelux, amb ferum a corruptela. Havien de ser les universitats. Com que la sobrequalificació porta tants problemes, millor que els estudiants vagin prenent consciència que la formació només és una font de precarietat. De fet, atesa la talla intel·lectual del senyor de la fotografia, es veu ben clar que, per pujar ben amunt, no cal ser cap llumenera.



dimecres, 22 de setembre de 2010

On va a parar la droga decomissada?


Paquets de cocaïna decomissats



Tinc el vague record, de la meva infància, que existia el costum de fer explotar la droga decomissada a alta mar. No sé si era un xou televisiu o vertaderament es volatilitzaven, les substàncies tòxiques. A vegades corria la brama que la tornaven a vendre. Però eren això, rumors. És tot el que puc recordar, si no és que em traeixen les neurones, que també podria ser. Avui llegeixo que han detingut una persona a l'Aeroport del Prat, provinent de Bogotá, que duia dos quilos de cocaïna, ocults al doble fons de l'equipatge facturat. La primera associació -inevitable- ha estat pels dos-cents quilos que van localitzar al Port de Barcelona i la posterior detenció d'aquell peix gros, José Mestre. I la pregunta és: On va a parar la cocaïna? Que consti que és una interrogació, no una insinuació. De fet, tampoc és una inquietud tan estranya, tenint en compte les complexes xarxes que ja s'han destapat. Als ciutadans, només ens arriben les clàssiques imatges de tots els paquetets, ordenats damunt d'una taula policial. Però després, què? Què en fan dels estupefaents? Posats a fer memòria, també em ve al pensament una notícia recent referent a quatre narcotraficants de Sevilla, que van ser enxampats el 2007, amb 23 quilos d'heroïna en un cotxe. A preu de mercat, el material ascendia a una quantitat aproximada de dos milions d'euros. Curiosament, l'any següent va desaparèixer de la 'Jefatura de Policía' de la ciutat i encara se n'està investigant el robatori. El fiscal demana entre 11 i 14 anys de presó per als narcos però aquests sostenen que si els volen condemnar, primer cal que els ensenyin la droga confiscada. Les proves són les proves: Poca broma.



dimarts, 21 de setembre de 2010

Guapos, rics i espirituals


Bardem i Roberts van coronar amb un petó la cerimònia al Kursaal, on l'actriu hi va rebre el 'Premio Donostia'



Eat, pray, love arriba precedida d'una espectacular campanya de màrqueting, que incorpora un interminable catàleg de productes, de totes mides i colors. Malgrat l'aparent espontaneïtat, com és habitual, tot està estudiat al mil·límetre. Arribada a Sant Sebastià, catifa vermella i els màxims honors per a l'actriu nord-americana, que acapara els flaixos i la devoció popular. Després de la visita de Michelle Obama, semblava que ja havíem complert amb la dosi habitual de Bievenido Mr. Marshall. Però resulta que mai no en tenim prou. Les celebrities nord-americanes són tan rentables i seductores, que es fa pràcticament impossible no sucumbir als seus encants. Sóc perfectament conscient que és necessari fer caixa però tant de provincianisme servil provoca certa vergonya aliena -més tenint en compte l'ínfima qualitat de la cinta-. Després arriben les declaracions amoroses entre els dos actors. No només destaquen les seves incomptables virtuts interpretatives sinó que també fan esment de les qualitats interiors, com a éssers humans extraordinaris que són. Finalment, l'esperat petó de pel·lícula. Guió obliga. Recordem que tota la parafernàlia s'emmarca en la trama del film que promocionen. Una mena de drama espiritual, basat en un prescindible best-seller, que relata el presumpte viatge interior de la protagonista, entre Itàlia (s'afarta de menjar), l'Índia (aprèn a cultivar l'oració) i Bali (s'enamora d'un atractiu brasiler). Vaja, que si Herman Hesse aixequés el cap pensaria que el príncep Siddharta podria haver estat Julia Roberts.
D'uns anys cap aquí, hem presenciat un boom editorial i mediàtic sense precedents, vinculat a l'autoajuda i les teràpies orientals. Tot just apreníem a destriar el gra de la palla; les eines vertaderament útils de les supèrflues; un estil de vida autèntic, de la impostació i la figuració fatxendes. Però ningú ens havia preparat per un exercici de reconversió d'aquestes dimensions. Els valors espirituals, que cerquem desesperadament aquí i allà, encarnats en pura matèria de cel·luloide mercantilista. És una llàstima que, per més inri, hàgim d'aplaudir l'estrella.


dilluns, 20 de setembre de 2010

L'autèntic interès per l'altre


Albert Om va visitar Teresa Gimpera en el primer capítol del programa El Convidat


Després d'un celebrat primer capítol, a casa de Teresa Gimpera, avui ens retrobarem amb Albert Om, en aquesta ocasió, a casa d'Andreu Buenafuente. D'entrada, semblava que El convidat, no havia d'oferir res novedós. Tothom evocava aquella incipient entrada a la vida dels personatges coneguts -derivada en despietada carnisseria- que va ser la Casa dels Famosos, conduïda per Julià Peiró. Eren uns temps en els quals es tractava d'afalagar el protagonista i que aquest pogués mostrar la seva vivenda i explicar quatre banalitats. Semblava, com deia, que viuríem un simple retorn al passat. Es tractava, a més a més, de les mateixes cares de sempre. Era de preveure una repetició tronada i endogàmica. Però va resultar que no. Tant el públic com la crítica televisiva han aplaudit aquesta reinvenció del gènere, enfocat amb intel·ligència i sensibilitat, que ha fet possible l'impossible. O sigui, viure emocions sinceres i agradables, al costat d'una celebrity. Teresa Gimpera va mostrar el seu costat més humà i quotidià, de tal manera que semblava que estéssim en presència d'una autèntica desconeguda. Per no redundar en els aspectes emotius que ja s'han destacat, apuntaré una de les moltes lliçons magistrals de la musa del Bocaccio. En un moment que revisaven fotografies, Gimpera va recordar l'època del destape, en la qual va treballar amb nombrosos representants de la caspa actoral hispànica. Acostumada com estava a tanta grolleria, la coneixença de l'actor nord-americà Craig Hill, la seva parella durant molts anys, va ser una autèntica descoberta romàntica. Un home educat i respectuós, amb el qual va tenir diverses anades i vingudes i encara comparteix la vida. El convidat i l'amfitriona també van anar a fer una copa i, mentre que ella va anar a dormir aviat, Albert Om es va quedar fins a les tantes de la matinada, conversant amb diverses aus nocturnes. En aquest punt, vàrem descobrir el desencís i l'escepticisme crònic al qual et pot conduir la gresca discotequera, administrada en dosis excessives. I va desaparèixer qualsevol rastre de glamur. Qui ens va robar, doncs, l'autèntic interès per l'altre?


diumenge, 19 de setembre de 2010

Una altra Casablanca



El cinema és una eina assequible per a trencar tòpics sobre els països de procedència dels ciutadans d'origen immigrat



La fascinació per Casanegra, de Nour-Eddine Lakhmari, m'ha fet despertar l'interès pel cinema marroquí. Suposo que també és degut a la important presència d'aquest col·lectiu a Catalunya, que és el més nombrós entre el gruix de ciutadans d'origen immigrat. Tot passejant per Palafrugell, el meu poble, a vegades tens la impressió que has viatjat cap algun indret del Marroc. Malgrat les innegables controvèrsies i polèmiques penso que gaudim d'una convivència ben pacífica; els llaços entre comunitats es van enfortint a mesura que transcorren els anys, a la vegada que es desmunten bastantes idees preconcebudes, en una i altra direcció. Com que conec de prop aquesta realitat, no sóc sospitosa de ser una happy flower, ni res per l'estil. No obstant això, sóc conscient que resta bastanta feina pendent, la qual, tal com jo ho veig, té més a veure amb la manca de recursos i una pèssima gestió dels fluxos migratoris que amb la dificultat de convivència entre cultures -que també aporta avantatges de les quals amb prou feines es parla a la premsa-. Però avui ens referim al cinema, una finestra singular a tants països en bona mesura desconeguts, tot i que ens n'arribin gran quantitat de notícies, majoritàriament vinculades als conflictes. Ahir em vaig enganxar a una altra visió diferent de Casablanca, també a Filmoteca 33, de tal manera que gairebé no queda ni rastre del magistral retrat en blanc i negre, que tots coneixem. A Marock, de Laïla Marrakchi, s'hi mostra l'estil de vida d'un grup d'adolescents de classe rica. Se situa en un escenari oposat al del clima irrespirable i claustrofòbic d'aquells dos nois de barri, tan tendres com salvatges, que vivien a Casanegra. En aquesta ocasió, es tracta d'un film completament obert al mar, que exposa com a tema principal el debat entre la imposició de les tradicions i una opció de vida més lliure, encara que no mancada de conflictes i contradiccions. S'ha de dir que el resultat no és tan brillant, el fil conductor és propi del drama romàntic convencional, força previsible, però mostra amb encert els dilemes propis de l'adolescència, els prejudicis entre religions i la misèria moral que es pot engendrar en les classes acomodades. Un cop més, es tracten qüestions locals però universals que demostren que no som tan diferents com sembla. O ens volen fer creure.



dissabte, 18 de setembre de 2010

Per una caravana solidària al Raval


Molts barcelonins decideixen marxar del barri del Raval


Vaig veure la mestressa de l'emblemàtica Casa Leopoldo al Telenotícies de TV3. Després de molts anys de viure al Raval ha optat per marxar-ne, cansada de crits, aldarulls i marginació. Alguns clients li han confessat que no hi van a la nit, atemorits per la inseguretat que s'hi respira. Així doncs, no només ha renunciat a la vivenda sinó que també veu perillar el negoci. Una situació que, al meu entendre, es podria traslladar a bona part teixit comercial i sector de l'hosteleria a Ciutat Vella. Rosa Gil, com altres barcelonins afincats al barri, ha pres la difícil decisió d'abandonar un entorn que s'estima, després d'infinites dosis de paciència i perseverança militant. Sempre en el cas que s'ho puguin permetre, és clar, perquè la majoria no tenen més remei que quedar-se i resistir. Delinqüència, droga, prostitució, criminalitat, incivisme, edificis ruïnosos, mobbing immobiliari, corrupció, especulació, màfia, manca de recursos educatius i sanitaris, indolència policial, hipocresia política... què no s'ha explicat? Bé, suposo que encara queden massa coses per aclarir. És absolutament icompresible, per una persona amb dos dits de front, que un barri amb un potencial tan extraordinari sofreixi aquest procés de degradació imparable, davant la impassible mirada de l'Ajuntament de Barcelona. Algunes regidores ho van intentar, tot s'ha de dir, però van ser diligentment fulminades. Es veu que hi ha una mena de solidaritat que no interessa, potser és que no és prou glamurosa. Però no tot és foscor, dins la misèria del barri. Malgrat l'evident desencís, com heu pogut deduir pel títol del missatge, existeixen propostes per sortir d'aquest atzucac. Ara que tenim a l'Albert Vilalta i en Roque Pascual feliçment a casa, podríem suggerir una petita desviació de la propera caravana solidària, per estalviar-nos maldecaps, calés i la mala consciència d'engruixir les arques del terrorisme islamista. Per què no es queden al Raval i hi aporten el seu gra de sorra?


divendres, 17 de setembre de 2010

Tres anys i vuit mesos de presó




Després del partit del Barça contra el Chelsea, es van originar els habituals disturbis a Canaletes



Deixo constància d'entrada que sóc una ferma partidària que les accions violentes tinguin una resposta judicial, ràpida i concreta. Contundent, fins i tot. Sense límits legals seria impossible una convivència mínimament pacífica i respectuosa entre els ciutadans. També em considero defensora dels cossos policials, tan sovint desprestigiats per unes polítiques errònies i maldestres. Suposo que tots coneixem professionals que treballen amb gran responsabilitat, moltes vegades arriscant la seva integritat física i salut mental. Malgrat que pugui semblar una contradicció, he llegit amb inquietud la notícia sobre la sentència exemplar i sense precedents a l'Albert i en Cristian, dos joves que van alterar l'ordre públic en la celebració de l'arribada del Barça a la final de la Champions. Tres anys i vuit mesos de presó, que no són en ferm i la família podrà recórrer. No pretenc, ni molt menys, que els actes vandàlics quedin impunes però em qüestiono si no és una sentència desproporcionada i si ells són els únics responsables dels greus aldarulls que es repeteixen de manera preocupant a la ciutat, en el marc de les celebracions esportives. Són suficients les mesures preventives? Hi tenen alguna responsabilitat determinats agents mediàtics, que es dediquen a escalfar els ànims abans, durant i després dels partits? Per altra banda, cal posar de manifest que els abusos i la violència no es donen només en una sola direcció. Recordem la part que toca als Mossos, en altres celebracions de l'equip blaugrana o bé en la final del Mundial diversos vianants aliens als aldarulls van resultar greument perjudicats per les dures repressions. Han obtingut la mateixa resolució judicial, aquests excessos? Això per parlar de gresques futbolístiques i no fer esment a tancades universitàries i altres esdeveniments tumultuosos. Tampoc és sobrer tenir present la tèbia resposta penal que tenen altres actes delictius, de molta més incidència social. Finalment, ens pot quedar la sensació que encara hi ha ciutadania de primera i segona categoria i que certes sentències tenen la sospitosa finalitat de rentar la cara als incompetents, més que de ser vertaderament justes.


dijous, 16 de setembre de 2010

'Tea Party', què hem fet malament per merèixer això?


La ultraconservadora Christine O'Donnell ha causat gran impacte en les primàries republicanes per a l'Estat de Delaware



Un dels arguments explicatius que es va donar per a l'impressionant fenomen Obama, va ser George Bush. Sense el bel·licós republicà no hauria estat possible l'èxit fulgurant del discurs conciliador del senador demòcrata. Passats els anys, un cop afrontada al desencís de la realitat, la política nord-americana ha donat un altre tomb sorprenent. Segons diuen els analistes entenimentats, Obama explica ara l'enorme popularitat de l'ala ultraconservadora del partit republicà, anomenada Tea Party. La llei del pèndol a tot drap. La insatisfacció d'un pol, condueix immediatament a l'extrem oposat. En termes de dinàmica psicològica, el fenomen es coneix com a enantiodromia. En un dels contraris, s'hi troba el camí -dromos- cap a l'atre. La ideologia Tea Party fins i tot faria posar els pèls de punta als tertulians del Canal Itereconomía, al seu costat, els vocals mediàtics del PP semblen hippies eivissencs, partidaris de l'amor lliure i el happy flower a discreció. El neolliberal i ultracatòlic Tea Party pretén recuperar Amèrica per als americans; recela del culte a la multiculturalitat fins al punt d'arribar a dubtar de l'autèntica nacionalitat de l'actual president dels Estats Units. Són partidaris de les armes, contraris al matrimoni homosexual -només faltaria- i a la masturbació. Val a dir que aquest gir cap a la dreta radical no és exclusiu dels Estats Units sinó que també té el seu equivalent a Europa, només cal recordar, per exemple, la intenció de Sarkozy de retirar la nacionalitat francesa als ciutadans d'origen immigrat que vulnerin les lleis del país. Davant d'aquesta follia ideològica, si haguéssim d'aplicar una teràpia des d'un punt de vista individual, hauríem de cercar l'equilibri perdut, entre un extrem i l'altre. Què ha fracassat en les polítiques socialistes, que s'hagi donat ales al monstre?



dimecres, 15 de setembre de 2010

Quan l'excentricitat és complaença



Lady Gaga ha ofès els animalistes pel vestit càrnic que va lluir a la gala dels premis MTV



En altres ocasions, havíem fet referència a la psicologia de l'excentricitat: Un compendi d'inconformisme social, sentit de l'humor i felicitat. En principi, hi ha la temptació de fer una lectura superficial d'aquest perfil de personalitat, tot associant-lo a l'aspecte purament estètic i escènic, quan en realitat es tracta d'un estil de vida més evident en el fons que en la forma. A diferència de la rutina que portem la majoria de mortals -en la qual la persona excèntrica pot passar per ovella negra- en el món de l'art es tracta d'una opció àmpliament acceptada i valorada. Al meu entendre, fins a tal punt que moltes estrelles proven de fer passar gat per llebre. L'excentricitat és glamurosa però, per damunt de tot, rentable. Quan a Lady Gaga -deu el sobrenom al tema de Queen, Radio Ga Ga- la comparen amb Madonna, respòn que, sense ànim d'ofendre-la, ella pretén protagonitzar la segona revolució musical, que va iniciar la diva oxigenada del pop, vint-i-cinc anys enrere. M'imagino que el problema principal de Gaga consisteix en trobar de quina manera pot escandalitzar el públic, amb fórmules novedoses, que no hagin estat explotades fins a l'extenuació amb anterioritat. O sigui, com aixecar polseguera sense repetir-se. No té cap gràcia provar d'ofendre els moralistes conservadors, ja queden pocs recursos al calaix. Els petons lèsbics i les escenes de llit han perdut qualsevol capacitat d'impacte. Pots tacar-te de sang, fingir que et penges a l'escenari, fer declaracions estrambòtiques, col·locar-te un vestit de bistecs de vedella... però, quin és el límit? Què representa Lady Gaga? El triomf de la raresa? La virtut de ser un mateix, malgrat les opinions dels altres? O, més aviat, la mateixa necessitat d'autoexhibició de sempre, corregida i augmentada? Es pot dissimular el desig de complaure el món del business, que tant s'allunya de la conquesta de la individualitat?



dimarts, 14 de setembre de 2010

Felipe i la droga



Un cop apartats de primera línia, els polítics tenen força tirada a fer florir empreses, reflexionar en veu alta i donar la nota. Coneixem sobradament les inclinacions intel·lectuals d'Aznar i les cullerades de Pujol, per posar un parell d'exemples. Sempre va bé mantenir un peu al poder, que no es perdi la influència. Entre el gruix de presidents retirats que encara mouen fils a l'ombra, Felipe González no es queda pas enrere. Al marge de la botànica, la joieria de luxe, els negocis transatlàntics i els passejos romàntics encara li queda prou temps com per apuntar sortides al problema de la droga. No hi tinc res en contra, en aquesta ocasió, seria absurd negar que l'experiència és un grau i certes aportacions són perfectament vàlides i benvingudes. En una recepció organitzada per l'ambaixador de Mèxic a Madrid, Jorge Zermeño, González va declarar que el narcotràfic no és exclusiu del país asteca sinó que té incidència internacional. Fins aquí, res de nou. La solució apuntada tampoc és trencadora ni realista però si valenta. L'exmandatari socialista va proposar convocar una conferència a nivell mundial per plantejar la legalització, com a única via per acabar amb el crim organitzat i l'espiral de violència. Va recordar el cas de la llei seca, als Estats Units, la qual, un cop abolida, va posar punt i final als conflictes. Bon exemple. A banda dels aspectes socials i polítics, des d'un punt de vista mèdic, hi ha professionals que també s'han manifestat a favor de la legalització, com el cirurgià Moisès Broggi, que considera que les substàncies tòxiques formen part de la humanitat i es una hipocresia negar-ho. La hipocresia és una constant en la batalla contra el narcotràfic. Un altre argument bastant adduït és que la prohibició fa augmentar la toxicitat de les substàncies. Dins d'un marc legal, com passa en el cas del tabac, les restriccions reguladores serien necessàries. Per altra banda, cal defugir les visions reduccionistes i valorar igualment els components emocionals. Els mecanismes addictius no funcionen només quan un tòxic arriba al cervell. Coneixem trastorns com el joc patològic, l'addicció al shopping, a les sectes, a internet, al menjar o a la televisió escombraria. Darrerament, fins i tot hem conegut casos de persones amb dependència als diners, com el nostre Fèlix Millet. Potser el mateix González ens podria informar sobre el potencial addictiu que té el poder i els fangars als quals et pot arrossegar. Ara mateix, penso en Roldán, Filesa o els fons reservats, els diners dels quals, en part, havien d'anar destinats a la lluita contra el narcotràfic. Posats a donar lliçons, ens podria fer saber on han anat a parar.


dilluns, 13 de setembre de 2010

La infinita perseverança de les 'abuelas'


Estela de Carlotto presideix la Asociación Civil de Abuelas Plaza de Mayo


Colpidor Dossier de Presència, ahir diumenge. És pràcticament impossible no emocionar-se fins a les llàgrimes amb la tasca heroica que tiren endavant amb tanta persistència aquestes dones. Les madres, las abuelas. Tal i com recorden al seu web, la lluita incansable va arrancar dramàticament l'any 1976, quan el cop d'estat va posar punt i final al govern constitucional argentí. El règim militar va dur a terme un proceso de reorganización nacional; la coneguda política del terror que es va traduir en una despietada repressió i va afectar 30.000 persones. Moltes encara romanen desparegudes. Entre totes elles, s'hi trobaven criatures, que van ser donades en adopció -ocultant la seva vertadera procedència- o bé apropiades per famílies de colpistes. Eren nadons de la meva generació, que avui cerquen les abuelas o s'hi poden posar en contacte si tenen dubtes respecte la seva identitat. Malgrat que s'han reconstruït nombroses històries, encara queden centenars de casos pendents de resolució. Per altra banda, les abuelas treballen per prevenir futurs crims contra la humanitat i perquè els responsables siguin jutjats per les atrocitats comeses. Un exemple de tants: Estela Barnes de Carlotto va perdre la seva filla Laura, que estava embarassada i va ser retinguda en un centre clandestí de detenció. Posteriorment va ser assassinada. En un gest magnànim, a Estela li van entregar el cos però encara busca el seu nét Guido. Després d'unes vivències extremadament dures, és un misteri comprendre d'on ha tret el coratge per tirar endavant amb tanta energia. La tenaç reivindicació de les abuelas neix com una llum en la foscor de la barbàrie. També és un lúcid recordatori de la història recent del nostre país i el deute que tenim pendent amb el passat. Per més feixugues que siguin les traves que sorgeixin, deixen constància que la força de la naturalesa és imparable. No hi ha res que una mare o una àvia no puguin aconseguir.



diumenge, 12 de setembre de 2010

Cinc-centes violacions a menors


Àcid muntatge fotogràfic, que al·ludeix a la doble moral de l'Església



Finalment, han sortit a la llum. Gairebé cinc-cents casos d'abusos a menors, durant vint-i-cinc anys silenciats. Han estat detallats en el recent informe Adriaenssens, referent a l'Església Catòlica belga. La majoria són d'una brutalitat espaordidora. Els mateixos encarregats d'atendre les víctimes es manifesten desbordats i sorpresos. Algun cardenal també. A bones hores. Tretze de les víctimes es van suïcidar, incapaces de conviure amb el sofriment. S'hi donaven diversos factors de risc, tenint en compte l'edat dels afectats i el caràcter reiterat de la violència sexual. Silenci, connivència, poder, pressions, ignorància, amenaces, impunitat. El còctel perfecte perquè la perversió campés al seu aire. Per altra banda, és decebedora i cruel l'aigualida reacció de la cúria eclesiàstica, davant d'aquesta explosió de confessions. En altres ocasions, havíem parlat del silenci de Ratzinger. Sabem que aquest drama no és exclusiu de ningú, certament, és fàcil caure en la demagògia de desqualificar tot un col·lectiu, que ha participat en tantes accions vertaderament solidàries, arreu del món. No obstant això, hi ha dubtes més que raonables al voltant de les condicions que afavoreixen les vexacions. La rígida estructura jeràrquica i misògina, la obligatorietat del celibat o la moral conservadora, tan allunyada de la realitat social del S.XXI, són factors patògens? Les disculpes arriben en comptagotes. Sense unes mesures punitives concretes i una revisió profunda dels fonaments de la institució, es fa francament difícil pensar en eradicar la pederàstia i rescabalar les víctimes d'un sofriment atroç. Fins quan?



dissabte, 11 de setembre de 2010

Deliri '11-S'


El deliri incendiari del reverend Terry Jones ha estat magnificat per la premsa



Francament inquietant, la deriva que prenen els mitjans de comunicació, en dates tan sensibles. El reverend Terry Jones és un il·luminat incendiari com n'hi ha tants arreu del món. Què hauria passat si les ràdios, televisions i premsa en general, haguessin optat per ignorar-lo? Doncs, res. Bé, si, que s'haurien quedat sense l'anhelada notícia onze de setembre, que enguany fa les delícies dels periodistes més carronyaires. Arriba més sucosa que mai, recordem, després del debat al voltant de la construcció d'una mesquita a prop de la Zona Zero. Tal com jo ho veig, l'única cosa que han aconseguit és tirar més llenya al foc. Han contribuït a inflar fins a límits malaltissos el deliri piròman del pastor de Florida. És a dir, n'han esdevingut còmplices, gràcies al poderós altaveu que li han proporcionat. Això permet que el paper d'Obama es vegi més engrandit i també el d'altres agents polítics o líders sectaris que amenacen amb nous atemptats. Bonica manera de vetllar per la pau i construir la realitat, tan allunyada de la mateixa realitat.


divendres, 10 de setembre de 2010

Fatiga Crònica, un missatge preventiu


Les persones afectades de Fatiga Crònica lamenten la manca de reconeixement legal


De fet, ens referim a un grup de malalties que podríem considerar cosines germanes: Fatiga Crònica i Fibromiàlgia, juntament amb la Sensibilitat Química Múltiple. Parlo amb persones afectades que encara relaten un angoixant periple mèdic, abans no reben el diagnòstic adequat, malgrat que posar nom al sofriment sigui imprescindible per a començar una teràpia adequada. Generalment, no hi ha un tractament únic sinó que és necessari combinar-ne diferents tipus, els quals no sempre són accessibles ni tampoc econòmics. Les eternes discussions al voltant de l'etiologia i la relativa manca de 'proves objectives' que permetin constatar de manera fefaent la seva existència, dificulten el procés de reconeixement legal i, per tant, la possibilitat de rebre les ajudes necessàries. Els prejudicis socials tampoc hi ajuden. El vox populi -tan desinformat, a vegades- les associa sovint amb afeccions purament psiquiàtriques o amb excuses de pa sucat amb oli per no assumir les obligacions domèstiques o laborals. No, la fatiga crònica no és indolència ni tampoc ganduleria! Per altra banda, penso que quan es coneixen casos de falsos diagnòstics, hi ha la tendència a generalitzar a tot el col·lectiu. En aquest punt, precisament, és on penso que tenim l'oportunitat de fer una reflexió interessant. Hi ha una necessitat urgent d'atendre col·lectivament el missatge implícit. Perquè les malalties parlen per tothom, no només per les persones directament afectades. La tendència a la sobrecàrrega -en especial entre les dones- o la desmesurada presència ambiental de tòxics, són només un parell d'advertències a tenir en compte. Malgrat que aquestes dolències eclosionin en persones amb un llindar de dolor particularment baix, les seves possibles causes interpel·len tota la societat. En comptes de posar tantes traves, hauríem d'agrair-los la lluita tenaç i la important tasca de prevenció que realitzen. Acceptar el sofriment, reduir la marxa, aprendre a posar límits o vetllar per un entorn més net i ecològic són una font de salut. Escoltem. Tinguem-ho present.


dijous, 9 de setembre de 2010

Descens als inferns (o això diuen)


La controvèrsia sobre la veracitat del documental I'm still here ha animat la Mostra de Venècia



Opinió pública, premsa i crítica encara estan dividides. No queda clar si l'escatològic retrat de la vida rapera de Joaquin Phoenix, perpetrat pel seu cunyat, Casey Affleck, ha estat un muntatge o una visió fidedigne del descens als inferns de l'actor. Entre la crua realitat i la pura farsa existeix un terme mig, pensen altres. L'interès que ha despertat la cinta, al marge de la qualitat artística, m'ha fet recordar la seva lloada interpretació del cantant de country Johnny Cash. Un músic turmentat més, que transita pels baixos fons fins que aconsegueix reeixir, gràcies a l'ajuda de les persones que l'estimen, entre elles, la seva companya sentimental i musical, June Carter. És igualment inevitable establir un paral·lelisme amb el paper que té l'esmentat tema en la mitologia d'arreu del món. El violent rapte de la bella Perséfone per part d'Hades cap a l'inframón i el posterior retrobament amb Deméter, és el primer exemple que em ve al pensament. No queda cap dubte que es tracta d'un relat universal, amb una energia magnètica que sempre ens captivarà, d'una manera o altra. Això no obstant, des del punt de vista psicològic, val la pena apuntar la diferència entre un procés natural de baixada als inferns, que respon a una lògica vital inajornable i aquella col·lecció de despropòsits en la qual s'apunten tantes estrelles i estrelletes, que no deixa de ser una tirallonga de temeritats i estupideses, perfectament evitables. M'inclino a pensar que Phoenix se situa en el segon grup. Val a dir que encara hi ha persones que es deixen seduir per aquesta idea mítica i s'enganxen a tota mena d'hàbits tòxics amb la creença equivocada que això pot alimentar algun pou de creativitat o suposar un estímul per a l'aprofundiment de l'ànima. L'única cosa que en treuen, finalment, és el deteriorament de la salut i un munt de problemes abans no assoleixen la desintoxicació. Tal vegada m'hauré equivocat i Phoenix extreurà algun aprenentatge constructiu del seu particular descensus ad inferos. En qualsevol cas, és innegable que tant ell com el cunyat han sabut despertar la curiositat del públic. L'èxit comercial sembla garantit. Si el rèdit no és espiritual, que sigui econòmic, si més no.


dimecres, 8 de setembre de 2010

Violència masclista (aquella patata calenta)



Després d'incomptables campanyes institucionals, tríptics acolorits, concerts solidaris, fotografies impactants i ministeris creats expressament pel tema, no fa la impressió que la violència masclista sigui un problema social en vies de solució. Els telèfons antiviolència i braçalets per a maltractadors resulten insuficients, són necessàries transformacions molt més profundes que no estan a l'abast de les polítiques bibianes que es practiquen darrerament. La destrucció d'un organisme oficial a Madrid, per l'errada flagrant de col·locar un inepte -Jesús Neira- en un càrrec de poder, és una mostra de la seriositat amb la qual s'enfoca la greu problemàtica. Llegeixo que els lectors de la Vanguardia.es consideren que les lleis contra la violència de gènere són ineficaces. Hi estic totalment d'acord. El buit legal encara es fa més palès quan es tracta de maltractaments purament psicològics, que originen greus seqüeles emocionals. En aquest punt, caldria ser especialment sensibles amb la figura dels menors, que sofreixen a l'ombra l'hostilitat dels seus pares. Quant a la premsa, més enllà del sensacionalisme de portada i la demagògia articulista barata, potser caldria centrar-se seriosament en la qüestió i veure quin és el conjunt de mesures -vertaderament eficaces- que caldria tirar endavant per a combatre aquesta xacra. Si parlo des de l'experiència clínica (em sento incapaç de fer una valoració sociològica àmplia de la qüestió) continuo amb la impressió que, massa sovint, es tracta d'una patata calenta de la qual ningú no es vol fer càrrec. Malgrat que hi hagi nombrosos professionals que treballen amb gran responsabilitat i sentit ètic, encara hi ha molta desinformació, manca de sensibilitat, por i sentiment de desprotecció. Quan es tracta d'organitzar un taller o muntar un sopar feminista, posem per cas, tothom hi està disposat. Ara bé, quan estàs al peu del canó i és necessari posar fil a l'agulla de debò, aleshores hi ha més reticències. Les coses són complicades. Topes amb la deixadesa, el pànic per les amenaces, la buidor, la ignorància. És realment esgotador veure l'actor o actriu de torn amb cara de males puces i una targeta vermella a la mà. Prou collonades, si us plau. Necessitem professionals formats en tots els àmbits, disposats a arremangar-se i treballar de valent. Si no és així, que deixin de cansar-nos la vista. La hipocresia també és violència i n'estem cansats, molt cansats.


dimarts, 7 de setembre de 2010

El control de l'estrès allarga la vida



Interessants reflexions de la Nobel de Medicina 2009, Elizabeth Blackburn. Teòricament, sorgeixen d'una entrevista en exclusiva per a La Vanguardia però després en llegeixo una altra a El Periódico, que remarca aspectes diferents, tot i que complementaris. Potser és que no acabo d'entendre el concepte exclusiva. Algunes receptes per a la longevitat saludable: control de l'estrès, dieta i exercici moderat i regular. Vells coneguts. Em ve al cap Okinawa, aquella famosa illa japonesa, on hi viuen persones centenàries més fresques que un gínjol. Allà s'hi compleixen moltes de les condicions adients per a una vellesa satisfactòria. Podríem fer infinites associacions sobre el tema. Apassionant, per altra banda. Centrem-nos en el primer aspecte. Estrès, ansietat, angoixa, diguem-ne com vulgueu. Soferts de manera crònica erosionen els telòmers, protectors dels cromosomes, directament vinculats a l'assoliment d'una longevitat amb èxit. Si poguéssim signar un pacte amb el diable, probablement, molts escolliríem eradicar el malestar de la nostra vida. Malauradament, això és inviable. La pobresa, la violència i tantes circumstàncies hostils augmenten exponencialment els riscos. En condicions mitjanament normals -si és que la normalitat existeix- aspirem de manera més realista a ampliar el nostre ventall de recursos per afrontar-lo. M'ho imagino així, com un ventall. Quan ets novella, el ventall està tancat. Tens poques alternatives o potser les has oblidat, perdudes en aquella infància focalitzada en el present. A mesura que aprens de l'experiència, el ventall es va obrint i apareixen noves fórmules i recursos. Si saps veure'ls i aprofitar-los, reeixiràs. Malgrat que al consultori procuro oferir eines als pacients, la majoria també genera estratègies genuïnes, realment interessants i dignes de ser considerades. En prenc nota i haig de dir que algunes m'han funcionat de meravella. Generalment, en la sanitat pública també acostuma a ser reduït, el ventall. Psicofàrmacs i poca cosa més. Les teràpies alternatives van quedar fora de joc. Aquí és on tenim l'assignatura pendent. Per part del Govern però també de cadascun de nosaltres, de manera activa i responsable. Blackburn suggereix que és conscient de la gran quantitat de feina que cal tirar endavant però es centra en la seva tasca d'investigació. El petit gra de sorra que aporta felicitat, tant personal com col·lectiva. M'agrada pensar que els blogs també són una petita contribució, individual i comunitària. Ho seguirem intentant.



dilluns, 6 de setembre de 2010

Als gossos




Circula el tòpic que els gossos s'assemblen físicament als amos. Desconec què hi ha de cert en això. Tampoc ho trobo massa interessant. Penso que és més objectivable constatar com el comportament humà influeix en les bèsties. I viceversa: aquestes poden tenir un efecte benefactor (o no) sobre els primers. Personalment, sóc poc partidària de tenir animals domèstics, sé que seria complicat cuidar-los de manera adequada. Per altra banda, no sé fins a quin punt anem contra natura quan ens posem segons quins animals a casa. Al meu entendre, determinats estils de vida no permeten les condicions adients. En ocasions, he tingut la temptació de comprar un gos o anar-lo a buscar a la gossera però després he pensat en les conseqüències i he optat per tirar-me enrere. Recordo un parell de hàmsters que van morir quan era una nena perquè no vaig donar-los les atencions que requerien. Un bon dia, vaig trobar-los més secs que un bacallà. Després tenia malsons, el sentiment de culpa va acompanyar-me durant molts anys. D'aleshores ençà, m'ho he pensat dues vegades abans de fer-me responsable d'un animal. No tothom està fet per tenir-ne, és clar, cal posseir certes aptituds. Això no obstant, un estiu més, he presenciat la depriment i vergonyosa escena de gossos abandonats per la carretera, desorientats, perduts i tristos. Comencen les vacances i l'animal molesta. Adéu al compromís. També és fàcil observar com alguns amos tracten els gossos a cosses. Literalment. Fins i tot alguns dels que són qualificats de races perilloses. M'he arribat a qüestionar si no es comporten violentament com a reacció als maltractaments dispensats. Però no tot són objeccions, naturalment. Més enllà de l'àmbit domèstic, la utilització de gossos en el tractament de diversos problemes emocionals o certes discapacitats, ha demostrat efectes gairebé miraculosos. Tinc companys i companyes que mantenen un vincle meravellós amb els seus animals. Hi ha persones que guarden records entranyables dels diferents gossos que els han acompanyat tan amistosament al llarg de la vida. M'hi va fer pensar un emotiu article de Manuel Vicent, publicat ahir a El País. Per això avui he pensat en dedicar el post als gossos. Bé que s'ho valen.



diumenge, 5 de setembre de 2010

Casanegra, a la recerca d'un ideal


Nour-Eddine Lakhmari és el director de Casanegra


Una altra meravellosa pel·lícula de Filmoteca 33. El bon cinema contribueix a la felicitat, d'això ja en parlarem en una altra ocasió. Casanegra és el revers de la glamurosa Casablanca de Bogart. En principi, pot semblar un film de tipus intercultural, com qualsevol altre, amb intenció de mostrar la precària realitat dels suburbis de la ciutat. Prostitució, droga, violència masclista, explotació laboral i treball infantil s'hi exposen sense tabús. Però és molt més que això. Un film amb vocació trencadora, que va tenir gran acollida de públic al seu país i també va generar dures crítiques entre els sectors islamistes conservadors. A Casanegra, els estereotips europeus sobre la cultura marroquina cauen com un castell de naips. El director defensa que, avui en dia, es queda curt definir Casablanca com una ciutat àrab. Adil i Karim són dos personatges de caràcter absolutament universal, que lluiten per la supervivència, moguts pels seus propis ideals de felicitat. El primer, està fascinat per la ciutat de Malmö, a Suècia, d'ençà que el seu oncle li va enviar una postal. Viatjar-hi és el seu motor vital, encara que es tracti d'un horitzó impossible. Karim, per la seva banda, exerceix de petit capo de barriada i està enamorat de l'atractiva dependenta d'una botiga d'articles luxosos, de qui també el separa un abisme. Les seves aventures i desventures els conduiran a una nova mirada sobre la ciutat que els ha vist créixer. Malgrat que desprengui tanta duresa, en el seu conjunt, em va semblar un bonic cant a la vida, l'amistat i amor als orígens. Fins i tot les escenes més crues contenen una gran bellesa. Els actors que van donar vida als protagonistes no són artistes professionals sinó nois que han viscut en la pròpia pell la caòtica i magra quotidianitat que mostren a l'espectador. Un recurs que ja han utilitzat amb anterioritat altres directors. Val la pena apuntar que la pel·lícula té un component marcadament autobiogràfic. A diferència d'Adil, Nour-Eddine si que va emigrar del seu país a la recerca d'una carrera a Europa. D'altra manera, suposo que hauria estat complicat realitzar el seu brillant talent com a cineasta. Segurament sóc injusta en aquesta observació però hi trobo una certa contradicció en el fet de desmitificar el somni europeu, després d'haver-lo assolit.


dissabte, 4 de setembre de 2010

Intercanvi de parella ( alguns dubtes )


Una imatge de la col·lecció America Swings de la fotògrafa Naomi Harris


Swinging és el terme que s'utilitza en anglès per a referir-se a l'intercanvi de parelles, una pràctica sexual que, com bé sabeu, també es dóna en el nostre país. Tal vegada no sigui gaire ortodox que ho digui una psicòloga però haig d'admetre que és un concepte que em costa de comprendre. Més que res perquè no me'l crec. No parlo des d'un punt de vista moralista -me'n guardaré prou de fer sermons, ara que estan tan demodé- sinó de salut mental, que és el que realment m'interessa. De moment, no he tingut la impressió que sigui una pràctica que reforci el vincle de parella, tal com defensen alguns swingers. Potser és una idea preconcebuda que hauré de treballar en el futur, vés a saber. Tal vegada és necessari que faci una revisió bibliogràfica ben exhaustiva sobre el tema. Per altra banda, admeto que cada parella és un món i és convenient escoltar amb atenció totes les experiències, de manera individualitzada i sense prejudicis acadèmics ni socials. He percebut una mena de grinyol estrany entre el discurs de cares a la galeria i la realitat portes endins. Teòricament, se suposa que tot plegat és molt obert, respectuós, tolerant i alliberador. Si aprofundeixes una mica, no obstant, t'adones que el sofriment hi és present. O sigui, ara com ara, no he conegut cap cas en el qual l'intercanvi sigui innocu ni tampoc terapèutic. En algunes ocasions, fins i tot pot ser un símptoma que la relació està tocada de mort en els seus fonaments. Alguns experts defensen que certes experiències transgressores tenen a veure amb els tabús i la repressió que ha sofert el comportament sexual durant segles. Podem reconèixer amb claredat que aquesta tendència opressora ha originat greus seqüeles (especialment en les dones). Ara bé, ¿això exclou que també hi hagi una cara fosca en l'alliberació sexual? Fins a quin punt afavoreix les relacions sanes a llarg termini? Pot suposar un obstacle, a l'hora de tirar endavant un vincle durador? Permet tanta llibertat com se li suposa? Tinc uns quants dubtes, com us deia.


divendres, 3 de setembre de 2010

Petita història d'un heroi amb peus de fang



No és la primera vegada que ens referim al personatge que doblega l'equena. Tampoc als herois amb peus de fang, que tant abunden a les pàgines dels diaris. Recordem la història. Breument. Antonio Puerta agredeix la seva companya sentimental, Violeta Santander. En la baralla hi intervé el professor Jesús Neira, que surt ben malparat de l'actuació. Puerta li dóna un cop de puny a traïció que provoca el seu trasllat a l'hospital. Entra en coma profund. La commoció és general. Declaracions incendiàries de la dona defensada, amb lapidació mediàtica inclosa. Contràriament al que l'audiència n'esperava, Neira es recupera de la gravíssima situació. En aquest punt, la narració dels fets adquireix una dimensió èpica. L'entronitzen com a heroi nacional, en la lluita contra la violència masclista. Esperanza Aguirre, populista com ella sola, l'investeix president del Consejo Asesor del Observatorio Regional de la Violencia de Género. També exerceix de tertulià estrella, a les profunditats de la caverna. Fins i tot publica un llibre. El Gandhi de Madrid no s'oblida de passar per caixa. Però no totes les gestes de Neira són irreprotxables. És partidari de l'ús de les armes, el seu to verbal és hostil i està carregat de prejudicis, més propis de la vella escola que d'una societat oberta i dialogant. Sonen les alarmes, ell no és la persona més adequada per al càrrec que li han assignat! Amb tot, no dimiteix. Recentment, l'han detingut mentre conduïa per l'M-40. Triplicava la taxa d'alcoholèmia permesa. Tindrà alguna conseqüència, la temeritat? No ens atrevim pas a fer un pronòstic definitiu. Ignorem com acabarà el serial. Si el professor deixa de ser rentable, potser li donaran una bona puntada de peu al cul. La seva categoria humana i talla professional no hi tindran res a veure, per descomptat. Si aquest fos el desenllaç, seria un penós final, per a un heroi de cartró pedra. Ara que ens hi havíem acostumat i li teníem tant d'afecte!



dijous, 2 de setembre de 2010

Memòries



Adoro les memòries de personatges cèlebres. Recentment, he repassat la trajectòria vital de Moisès Broggi, Esther Tusquets o Tennessee Williams. Algú pot pensar que l'atractiu principal d'aquestes obres rau en la tafaneria que suposa mirar pel forat del pany, a la intimitat de l'implicat. Res de tot això és important per a mi i penso que tampoc constitueix el punt fort del gènere. Ara tinc entre mans l'original biografia de l'escriptora britànica P.D. James. Malgrat que no he llegit cap obra seva -segurament ho faré en un futur no gaire llunyà- les seves memòries em van atraure com un imant. Una dona de 77 anys, escriu el diari d'un sol any de la seva vida, alhora que mostra flashbacks al lector, que el transporten a la infància, vida familiar, trajectòria literària... La seva sensibilitat extraordinària i aguda intel·ligència ho tenyeixen tot. Una autèntica delícia. En els casos esmentats, sempre m'ha donat la impressió que em trobava davant d'un relat personal i proper, a vegades d'una sinceritat aclaparadora, que no ha escatimat en comentaris autocrítics. He valorat enormement la saviesa que transmeten cadascuna les seves pàgines i la perspectiva del temps, sobretot. Em sembla fonamental que les memòries s'escriguin al final de la carretera. Les vicissituds i reflexions que s'hi contenen adquireixen un sentit molt més profund. No sé quina mena d'atractiu poden tenir les memòries d'una adolescent, estrella del pop. Són alguna cosa més que pura bajanada comercial? Per altra banda, quan escrius a una certa edat, la necessitat inherent de recapitular, pròpia de la vellesa, confereix als escrits un caràcter terapèutic i testimonial, de gran vàlua personal i col·lectiva. La vista d'ocell sobre els darrers anys de la nostra història, tant a nivell nacional com internacional són un ingredient a tenir en compte. M'agraden les memòries escrites pels propis protagonistes -res de coautors ni ghost writers- sobretot si són escriptors, per la senzilla i plana raó que el text té una qualitat superior. Per motius professionals, representa un plus el fet que en la narració hi apareguin personages amb problemes severs de salut mental, hospitals psiquiàtrics, etapes vitals fosques, desequilibris emocionals i esperit de supervivència a dojo. Bé, tot això ho exposo a propòsit de les recentment publicades memòries de Tony Blair. El que més n'ha transcendit ha estat la defensa del president Aznar, la desmitificació de Lady Di i, principalment, la dura càrrega contra el seu successor, el desafortunat Gordon Brown -que no aconsegueix vendre el seu llibre ni en millor dels somnis-. Anem a pams. Quin interès tenen les memòries d'un polític? Generalment, els persegueix la fama de ser aconseguits treballs de maquillatge amb un punt de safareig i manipulació. Quina porció de veritat i mentida contenen? Adulteren els fets, a favor de presentar una imatge gloriosa de si mateixos? Amaguen interessos electoralistes? Qui les escriu, en realitat? Es presenta la història, que ens afecta a tots, amb l'honestedat i profunditat requerides? Sospito que s'hi oculta alguna cosa de 'Polanski' darrere el boom editorial que presenciem actualment...


dimecres, 1 de setembre de 2010

Dos anys més tard


Familiars de les víctimes de l'accident d'Spanair, en una roda de premsa



Que Telecinco és un abocador incontrolat d'escombraries, fa temps que ho sabem. No obstant això, en el cor d'alguns espectadors, on encara es conserva la mica d'innocència imprescindible per a sobreviure, hi quedava l'esperança que existien certes fronteres que no es traspassarien. Ens equivocàvem, evidentment. En nom de la llibertat, que finalment són els índexs d'audiència, tot és defensable. Malgrat que els familiars de les víctimes hagin expressat el seu complet rebuig, avui s'estrena la minisèrie sobre l'accident d'Spanair. Tant se val que les persones directament afectades ho considerin una brutal agressió. Per quin set sous haurien de dictar la programació d'una cadena privada? Quan va tenir lloc el sinistre, vaig escriure un article per a El Punt on hi criticava el paper de determinats polítics i mitjans de comunicació, incapaços d'estar a l'alçada de les dramàtiques circumstàncies. Finalitzava amb la incertesa sobre el futur:


"Em pregunto què passarà quan decaigui l'apogeu de la notícia. Quedaran famílies destrossades i moltes incògnites per resoldre. El ritme vertiginós de l'actualitat fagocitarà l'interès per dilucidar les causes de l'accident. Hi haurà algú que n'estirarà el fil fins a les últimes conseqüències? Se'n determinaran els responsables? Els familiars de les víctimes rebran el suport que mereixen? Es farà tot el que calgui per garantir més seguretat en els vols? Molt em temo que no tenim la certesa que, d'aquí a uns anys, en recordar el drama de la T4, la ferida haurà cicatritzat"


Ho llegeixo i penso que em vaig quedar curta. L'escenari actual és el termòmetre de la decadència de les altes esferes, en aquest país. Dos anys més tard, les víctimes es senten igualment desprotegides davant de les autoritats i demanen més atenció sobre el cas. Atenció judicial, s'entén, no morbositat mediàtica. Calen respostes per a poder conviure amb el sofriment, no més sal a la ferida. La narració dels fets és fonamental a l'hora de recuperar-se d'un trauma psicològic. Si la investigació encara està oberta, quin efecte pot tenir la versió emesa en la ficció? Per quin motiu es creuen amb el dret d'interpretar la seva història? Han passat dos anys i res ha canviat. Amb tot, cal recordar que, per més que s'hi esforcin, mai podran arrabassar la dignitat als familiars. Ells estan infinitament per sobre de la mediocritat i la barbàrie.