dimarts, 31 d’agost de 2010

Impossible imitar Björk


Björk a l'obra mestra Dancer in the Dark de Lars von Trier



No he viscut res semblant en una sala de cinema. La majoria d'espectadors sangloten i es moquen. A la sortida, amb els ulls envermellits, proven de recuperar la serenitat perduda. Dancer in the Dark és una obra mestra que no deixa indiferent ningú, encara que soni a tòpic. Malgrat que destestis Lars von Trier, et caigui grossa la cantant islandesa o no puguis entendre la reacció de la protagonista davant l'adversitat. El resultat és una de les adaptacions més actualitzades del problema del mal en el món. La inoblidable Selma és una immigrant txeca que treballa i estalvia sense descans en una fàbrica per a poder tractar la malaltia del seu fill. Tot es complica quan comença a perdre la vista... Ho recordo a propòsit de l'estrena a Dinamarca d'una òpera basada en la pel·lícula. Per cert, no han demanat assessorament al polèmic director, de qui la mateixa Björk, que també va ser artífex de la brillant banda sonora, va quedar saturada (diuen que fins a tal punt que va avorrir el cinema per sempre). L'actriu que donarà vida a Selma damunt de l'escenari danès ha declarat que no tindrà com a referent la gran pantalla sinó que provarà de crear el seu propi personatge. És comprensible, seria un fracàs anunciat procurar imitar Björk. Recentment, a Estocolm, la singular estrella ha rebut el premi Polar. Li han reconegut, cito textualment, la seva marca indeleble en el pop i la cultura moderna, el seu esperit avantguardista i la seva condició de força indomable de la naturalesa, una artista que no marxa al compàs de ningú, que no sigui ella mateixa. Hi estem d'acord.


dilluns, 30 d’agost de 2010

Comença la lliga (i els dubtes)




Comença la lliga. Tot es posa novament en dansa. Per a moltes persones, l'estiu és un lapse de temps inaguantable, sense l'adrenalina dels partits. Val a dir que no hem estat del tot alliberats de les polèmiques pròpies de pilotes, àrbitres i altres galindaines futbolístiques. A segona divisió, el cas Brugal ha destapat la caixa dels trons. Les sospites de corrupció que, d'una manera o altra, sempre planen damunt la gespa s'han concretat en forma de procés judicial. Recordem que la temporada passada, el president de l'Espanyol, Dani Sánchez Llibre, va deixar anar que la lliga estava prostituïda. Tothom se li va tirar al damunt. Que si el comentari era inapropiat, que si no sabia acceptar la normativa, etcètera. Fins i tot li van dedicar un gag burleta al Crackòvia. El cas és que a l'equip blanc-i-blau no li van pitar cap penal a favor en tota la temporada. Les decisions arbitrals semblaven conspirar sempre en contra del conjunt de Pochettino. També es va generar un enrenou considerable al voltant de la figura del president de la federació espanyola de futbol, Ángel María Villar, i el suposat tracte de favor que donava a l'equip més gran del món. D'aquí les recurrents referències al villarato. Bé, tampoc vull insisitir en aquest punt perquè és evident que els homes de Guardiola van fer mèrits esportius més que suficients. Això no treu que hi hagi dubtes que encara quedin a l'aire. Com és possible que no s'apliquin noves tècniques, com en el cas del tennis, per evitar malentesos? Alguns puristes defensen que l'esmentada tecnologia trauria tota la gràcia a la competició. No s'hauria de dir, més aviat, que ens estalviaríem una muntanya de maldecaps? Es podrien extrapolar a primera divisió, els embolics de segona? Al capdavall, hi ha més interessos en joc...



diumenge, 29 d’agost de 2010

Woody Allen, a l'espanyola


Woody Allen dóna indicacions a la futuròloga, Pauline Collins i a la mare de Watts, interpretada per una magnífica Gemma Jones



D'ençà de Match Point, no havia vist cap pel·lícula de Woody Allen amb cara i ulls. Malgrat que la recent estrena tampoc és la millor versió del cineasta de Nova York, ofereix ingredients que evoquen la seva època daurada. Comèdia entretinguda i sarcàstica, amb un toc existencial que convida a la reflexió. Em pregunto si a aquestes alçades del partit, entre clarinet, viatges transatlàntics, rodes de premsa i tota la parafernàlia que l'envolta té prou temps com per seure tranquil·lament i escriure guions amb un mínim de profunditat. Tal vegada la marca Allen ja te prou força comercial com per haver-hi d'abocar gaire talent. Avui voldria redundar, a risc d'avorrir-vos fins al badall, en una de les meves obsessions cinèfiles. La xacra que hem de sofrir en la majoria de sales d'aquest país: El doblatge. Les mateixes veus eternes interpretant múltiples actors, una vegada rere l'altra, com en un malson interminable. Un crim lingüístic i artístic, que teòricament només preocupa quatre culturetes amb ulleres de pasta. Però el tema té una importància tremenda, no ens equivoquem. No és el mateix You will meet a tall dark stranger que Conocerás al hombre de tus sueños. Res a veure. Als enllaços hi podreu veure els cartells de la versió nord-americana i espanyola. Evidentment, en la primera es reflecteix molt millor l'essència del guió, mentre que en la segona sembla que el punt d'atenció es trobi en Naomi Watts i Antonio Banderas, quan la relació que mantenen en el film no té més importància que la del farcit o complement de la trama principal. Suposo que el factor llatí és indispensable per a la promoció. Quan surts del cinema, tens la sensació que la història ha passat per una capa de chapa y pintura a l'espanyola, que desvirtua el treball original. Llavors escoltes com el debat nacional es centra en la quantitat de pel·lícules doblades en català o castellà i tu penses que no és això (us asseguro que el doblatge al català de Vicky Cristina Barcelona em va deixar seqüeles que encara arrossego). El tema de fons és si ens volem perpetuar en el paper de vulgars manipuladors o pretenem ser genuïns i apostar per l'obertura cultural i el coneixement d'idiomes. Aquest és el quid de la qüestió.


dissabte, 28 d’agost de 2010

Escàndol sexual


La premsa sensacionalista britànica ha esbombat la trobada de Peter Crouch amb Mónica Mint, una prostituta de luxe de Madrid


De tot aquest escàndol -no sé perquè l'anomenen així, si ja no ens sorprenem de res-, se n'ha derivat el que era previsible. L'escort de luxe en qüestió, de només dinou anys, es dedica a peregrinar els mitjans per explicar a l'audiència l'edificant experiència que va viure el mes de juliol amb el davanter del Tottenham. Malgrat que Crouch anava col·locat de no se sap exactament què, la va tractar amb força correcció. Mónica Mint aprofita l'avinentesa i també fa referència als futbolistes espanyols, que no deixa en tan bona posició. En les orgies en les quals ha participat amb jugadors d'elit, assegura, aquests s'han comportat com dives arrogants, gasives i prepotents. Segons ella, a molts els agraden els homes però contracten serveis de prostitució femenina perquè són tan capriciosos que no saben on abocar la immensa fortuna que guanyen. La noia s'embutxaca una quantitat gens menyspreable de diners, entre clients, declaracions i el topless de rigor a la revista Interviú. Sempre hi haurà algú que, en veure-la, pensarà que la seva trajectòria és envejable i llaminera. En definitiva, la història es repeteix. Encara tenim fresc a la memòria el tèrbol afer Ribéry-Benzema, del qual no n'hem tret l'aigua clara. La tirallonga de futbolistes implicats en gresques nocturnes és interminable, hauríem de consultar l'hemeroteca durant hores per poder-ne fer una relació acurada. Aquesta mena d'escàndols es podria traslladar perfectament al món del toreig, negocis d'alta volada i aristocràcia de pa sucat amb oli. Pensem en les interminables trifulgues de la nietísima Carmen Martínez-Bordiú i el seu marit, el rústec José Campos, amb el qual no se sap exactament si ha muntat un matrimoni o un holding d'exclusives. Recentment, la parella s'ha vist igualment embolicada en un afer de prostitució de luxe, amb acusacions, desmentiments i sospites de muntatge pel mig. I després, tots plegats, a passar per caixa, mentre el país llangueix davant de la televisió. Quan reviso mentalment tota la fauna, recordo l'enginyosa lletra de Todos menos tú, aquella cançó de Sabina, que encara manté la vigència. Suposo que el cantautor buscava desesperadament algú amb dos dits de front, que donés una mica de sentit al decadent festival.



divendres, 27 d’agost de 2010

Comunicar o no, aquesta és la qüestió


La cantant alemanya Nadja Benaissa, a l'edat de 17 anys, va transmetre el VIH al seu agent musical



Finalment, Nadja Benaissa no haurà d'ingressar a la presó per un delicte de lesions, per no haver informat el seu amant que era portadora del VIH. En casos similars, els imputats han hagut d'assumir multes importants i complir condemna però el penediment de Benaissa l'ha deslliurada de la reclusió. D'entrada, des d'un punt de vista ètic i jurídic, la qüestió sembla força clara. Els seropositius tenen el deure d'informar, si o si, els amants o parelles estables del seu estat de salut. Si analitzem el tema amb més profunditat, però, sorgeixen alguns dubtes. Si s'utilitza el preservatiu, és necessari comunicar-ho? Diversos estudis científics posen de manifest que si l'afectat segueix el tractament farmacològic indicat, el risc d'infecció es redueix pràcticament a zero. En el cas concret de Nadja, l'artista podria haver optat pel silenci com a via per assolir els seus objectius laborals. En l'esmentada conjuntura, quina actitud és més reprobable, la seva o la de l'agent? Es pot donar una situació en la qual el fet de callar sigui comprensible i acceptable? El company sexual, no té també el deure de posar les barreres necessàries? Fins a quin punt es pot acusar només el seropositiu de la infecció? I si el transmissor del VIH al·lega desconeixement perquè s'ha negat a fer-se la prova, seria del tot innocent? Per altra banda, el fet que es persegueixin aquests casos, pot suposar una criminalització injusta de les persones portadores? A través d'aquests procediments judicials, s'estaria reforçant l'estigma social, encara vigent?

Està clar que estem davant d'un tema complex. No és pas fàcil donar respostes aplicables a tothom. Fa uns quants anys, vaig assistir a un curs de psicoteràpia i Sida i recordo que la pauta que donava la terapeuta era que calia prendre sempre precaucions però no era estrictament necessari comunicar la infecció, sobretot quan es tractava d'una trobada sexual esporàdica. En aquell moment, vaig donar per bona la indicació però, fins i tot en aquestes circumstàncies, hi podria haver excepcions, no?


dijous, 26 d’agost de 2010

Tòxic punt de vista




Tinc el costum de consultar la secció de salut a la premsa. En ocasions, em poso les mans al cap de fins a quin punt es pot desinformar la ciutadania, tot oferint una visió extremadament esbiaixada de la realitat. En aquest article, es parla de la suposada capacitat de l'alcohol per a contribuir a la longevitat. Està basat en un sol estudi de la Universitat de Texas. Atenció, s'hi fan afirmacions com aquesta:

«Las personas que no consumen nada de alcohol se mostraron significativamente más propensas a tener otros problemas como obesidad, consumo de tabaco o trastornos depresivos [...] Los abstemios de la muestra tenían un estatus socioeconómico significativamente más bajo que los bebedores moderados, demostraron menos actividad física, tener menos amigos y ser solteros en mayor proporción»


Amb la quantitat de falses creences que circulen al voltant del presumpte potencial terapèutic de la beguda, només ens falta redundar en la tronada cultura alcohòlica que tants perjudicis origina a la societat. Els abstemis són xacrosos, avorrits, poc esportistes, guanyen menys diners i no lliguen. És clar. Si es pretén vincular el consum moderat amb la salut que es faci de manera adequada i sense insinuacions ridícules. Que s'esmentin més estudis i el debat científic actual al voltant del tema. Al mateix temps, que adverteixin millor dels efectes de l'abús i la dependència o que recordin amb deteniment els casos en els quals el consum moderat també pot resultar contraproduent. Menys mal que tenen el detall de desaconsellar els abstemis que consumeixin acohol per millorar la seva desgraciada existència. Francament, hi ha un periodisme que es pot qualificar obertament de tòxic. I és un escull per a la sanitat.



dimecres, 25 d’agost de 2010

Una reguera de preguntes (encara sense resposta)


Foto: El Periódico de Catalunya



Aquest segrest ha deixat una reguera de preguntes, que s'ha posat damunt la taula un cop hem conegut el feliç i esperat retorn a casa d'Albert Vilalta i Roque Pascual. Els dubtes han aparegut en nombrosos articles a la premsa, també a la bloquesfera i, com no podria ser d'altra manera, en les escumoses tertúlies televisives i radiofòniques. Les aportacions crítiques, per altra banda, han comptat amb un ampli suport dels lectors. Per citar només uns quants exemples, més o menys contundents: Xavier Rius, Salvador Sostres, Arcadi Espada, Radar de Sarrià o Bernat Gasulla. Caldrà veure si som capaços d'aprendre de l'experiència o tot es quedarà en un simple blablablà.


Alguns interrogants exposats:


  • Les caravanes solidàries, són una model d'ajuda adequat en ple S.XXI?
  • Es prenen les mesures pertinents, a nivell de seguretat, a l'hora de planificar els viatges humanitaris? En cas d'imprudència, qui hauria d'assumir-ne les despeses?
  • Cal exigir més transparència, en relació al finançament i els objectius que persegueixen les oenegés?
  • Quin paper hauria de tenir la ciutadania, en organitzacions finançades amb fons públics?

  • És qüestionable èticament cedir al xantatge terrorista? Per què tan sols és vàlid en l'àmbit internacional? El fet que Espanya hagi acceptat els tractes amb criminals, pot suposar una mena d'efecte crida?
  • L'opacitat d'algunes organitzacions solidàries, farà perdre la confiança de col·laboradors i donants?


dimarts, 24 d’agost de 2010

Diferència d'edat


A Prime Uma Thurman manté una relació amb un noi més jove, Bryan Greenberg, fill de la seva terapeuta


Malgrat que no suporto les comèdies romàntiques nord-americanes actuals -remarco actuals- hi tinc una estranya tendència. Fins i tot hi ha pel·lícules que he vist diverses vegades, tot i produir-me una irritació considerable. Paradoxes de l'espectador, que mira Sálvame i després en diu telescombraria. Un dels esmentats despropòsits és Prime, traduïda barroerament com a Secretos compartidos. Adverteixo d'entrada que avui faig el desagradable paper d'spoiler, si la voleu veure, no continueu llegint. El primer motiu per detestar la història és la visió que ofereix dels professionals de la salut mental. Cau en el mateix tòpic suat de sempre. La psicòloga -Meryl Streep- necessita més tractament que la pacient -Uma Thurman-. No dic que no pugui passar, evidentment - la vida és dura i aquesta és una professió de risc- però, en principi, no és el més recomanable ni tampoc habitual. Hem vist infinites vegades aquest desequilibri en nombroses paròdies al cinema sobre psiquiatres. També a la petita pantalla. A la sèrie Huff o a la cridanera La que se avecina, per posar els primers exemples que em vénen al pensament. La segona raó és la relació que estableix la pacient amb el fill de la terapeuta, un noi bastant més jove que ella. Malgrat que hi ha química entre ells dos, tenen interessos comuns i es respecten, la relació no pot prosperar, atesa la diferència d'edat. Toca't el nassos. Després d'haver vist Sean Connery, Woody Allen, Richard Gere o Harrisson Ford amb noietes que podrien ser les seves filles, Uma Thurman ha de claudicar perquè el company és un jovencell que necessita viure la vida. Proposo que, posats a practicar la inversemblança ensucrada, ho fem amb igualtat de gènere. Així comencem a trencar amb els tòpics, d'una vegada per totes!



dilluns, 23 d’agost de 2010

Les 'avorrides' de la festa


En les meves èpoques universitàries vaig conèixer dues noies madrilenyes -eren parella- que vivien a Irlanda. Havien decidit instal·lar-se a Dublin, on hi havien assolit uns objectius laborals inimaginables al nostre país. Totes dues eren abstèmies. No és que patissin un problema de dependència sinó que els desagradava beure alcohol i havien optat per prescindir-ne. Quan anaven al pub i demanaven un suc de pinya o de tomàquet, explicaven, els cambrers les miraven gairebé com si fossin extraterrestres. Els dilluns, de tornada del cap de setmana, a la seva empresa era habitual trobar-se companys i companyes amb ressaques monumentals. Les vomitades als lavabos eren freqüents després d'una festa i ningú se sorprenia de res. Malgrat la pressió social, en cap moment van dubtar que elles seguirien en la seva línia habitual. En termes psicològics, aquesta capacitat de dissentir a favor dels propis interessos és un indicador fiable de bona salut mental. La virtut de ser un mateix amb els altres, tal i com definia C.G. Jung la maduresa. Quan parlo amb adolescents, joves o adults que donen el clàssic argument de tothom ho fa, penso en què els avorrits de la festa sovint són els autèntics trangressors, perquè tenen el coratge de caminar a contracorrent, mentre vetllen pel seu equilibri present i estabilitat futura.


diumenge, 22 d’agost de 2010

Pollastres



Normalment, els diumenges vaig a buscar pollastre a l'ast per dinar, encara que a l'estiu no em vingui gaire de gust la carn. De fet, cada vegada en menjo menys i la veritat és que em sento millor. He incorporat més peix i verdura a la dieta i ha estat tot un encert. S'ha de dir que aquest país n'és molt, de pollastres. Ahir en parlàvem en referència a la histriònica Shakira però el seu numeret es podria extrapolar perfectament a tot l'àmbit polític i mediàtic. Quan repasso què ha donat de si la setmana, ensopego amb un bon farcit de festa major, entre expresidents que marquen paquet, lluites intestines dins els partits, titulars llancívols, homenatges innecessaris i els inevitables toros, només faltaria. El cas és que em pregunto a què treu cap tant de soroll. Un cop organitzat el xou, feta la declaració i escrita la columna, què? Doncs res. El panorama és exactament el mateix sinó més crispat que abans. Com a ciutadana, tinc la impressió -potser un xic pessimista- que res avança. Estem condemnats a viure en un festival de pollastres sense final, mancat de qualsevol indici d'esperit resolutiu. Tant de bo en pogués claudicar, com en el cas de la teca però em temo que això és inviable. Encara que anés a viure a Islàndia, a la falda d'aquell volcà de nom impronunciable, em perseguirien els pollastres nacionals. Estic rumiant com podria muntar un partit de vegetarians radicals. No seria mala idea, no...


dissabte, 21 d’agost de 2010

Shakira, la incívica




Skakira ha muntat el xou de megaestrella consentida i capriciosa en el moment més oportú: En plena campanya contra l'incivisme. La propaganda institucional ha nascut de la saturació dels ciutadans, cremats fins a les celles de tanta prostitució al carrer, xaranga nocturna, destrucció de mobiliari urbà, caques de gos i orins per les cantonades. En aquest context, ha aparegut la cantant colombiana, circulant en moto sense casc o d'ocupant en un cotxe el xofer del qual no tenia el permís en regla. La cirereta del pastís ha estat el bany a l'estil Anita Ekberg -versió cutranga- en una font urbana, per després convidar-hi els seus fans a imitar-la.
Entre els múltiples comentaris que ha suscitat la notícia, podem establir un parell de categories. La primera, a favor que el consistori endureixi la multa a la milionària Shakira. La segona, dels que són del parer que s'està exagerant la qüestió i hem entrat en una espiral absurda de prohibicionisme malsà. Si fem un petit exercici de futurologia preveurem com quedarà el tema d'aquí unes setmanes. Quant a la infractora, és probable que el rebombori l'ajudi a publicitar el seu nou disc. Així doncs, vendes astronòmiques gairebé assegurades. En relació a l'incivisme a Barcelona, tot continuarà si fa no fa com fins ara. Incomptables problemes socials sense resoldre, malgrat les boniques i acolorides campanyes de Jordi Hereu. En resum, com és habitual en aquest país, molta fressa i poca endreça.



divendres, 20 d’agost de 2010

Amor estiuenc







Un clàssic mediàtic de la temporada és l'amor d'estiu. Se suposa que el tema refresca una mica el personal, entre tanta crisi i turista aficionat a saltar pel balcó. Articles d'autoajuda o famosos enxampats in fraganti, són el més habitual. Parelles que apareixen amb la calor i s'evaporen amb l'arribada del temut setembre. Altres que es consoliden amb el pas temps i aconsegueixen transitar, amb més o menys encert, d'una estació a l'altra.

Anit vaig veure Summertime de David Lean i vaig recordar Ingmar Bergman i Eric Rohmer. També l'escriptora francesa Colette i el seu inoblidable blat tendre. Passions caloroses, totes elles. Vàlides a qualsevol edat i aptes per a tots els públics. Penso que convindria reivindicar encara amb més èmfasi l'amor que neix a la maduresa i la vellesa, potser perquè adoro Katharine Hepburn o perquè els temps estan difícils pels que voldríem fer anys sense massa complexos (si és que això fos possible!). Permeteu-me que citi Ortega y Gasset (pàgs. 193-200):


"Nuestro tiempo se ha caracterizado por el extremo predominio de los jóvenes (des de finales del siglo XIX) [...] hoy el hombre y la mujer maduros viven casi azorados, con la vaga impresión de que casi no tienen derecho a existir [...] con la obligación de hacernos más jóvenes de lo que somos [...] Los usos, los placeres, costumbres y modales están cortados a medida de los efebos"




dijous, 19 d’agost de 2010

Mite eròtic



Marilyn en el paper de Sugar Kane, a Some like it hot de Wilder



Sempre Marilyn. Cada mes d'agost la recordem. Quaranta-vuit estius sense la voluptuosa actriu. Enguany, l'efemèride ve amanida pel fet que no sigui Scarlett Johansson l'escollida per a interpretar-la -l'opció més aclamada- sinó Angelina Jolie. Bona o mala tria?

M'interessa el terme mite eròtic, símbol sexual. Se suposa que Marilyn perviu en l'imaginari col·lectiu per aquesta raó. Sense negar-ho, trobo el qualificatiu francament contradictori, fins i tot pertorbador, si revisem la biografia emocional de Norma Jean. Per començar, una infància viscuda amb continus canvis de domicili i nucli familiar; denúncies d'abús sexual i mancances diverses. Més endavant, matrimonis frustrats o de conveniència, diguem-ne com vulgueu. Desequilibris anímics, addicció a la beguda i als barbitúrics. Pops i sangoneres pertot arreu. Pèrdua creixent de facultats, amb desenllaç mortal i teories conspiratives incorporades. Sense l'halo glamurós del cel·luloide, com descriuríem la seva trajectòria? Al meu entendre, Marilyn encarna el prototip de dona marcada per nombroses cicatrius afectives, que transita en un carreró sense sortida. Això no ha impedit que sigui el major mite eròtic de tots els temps. Sexe i amor, en completa oposició. Si penso en la Venus o Afrodita clàssiques, de procedències orientals, manca l'esperit lliure, el poder i la decisió. Marilyn és un mite purament patriarcal, buidat de qualsevol essència femenina autònoma. Una fal·làcia moderna. És impossible ser feliç, en tan penoses circumstàncies!


dimecres, 18 d’agost de 2010

Dones violentes


Malgrat el seu compromís social, Angelina Jolie ha protagonitzat pel·lícules d'acció amb una elevada càrrega de violència gratuïta


La violència és un fenomen extremadament complex. La xacra del masclisme –ja sigui de signe tradicional o postmodern– i les seves dramàtiques conseqüències, no treuen que l'agressivitat femenina també causi estralls en el món actual. Per bé i per mal, la societat evoluciona. Les fotografies penjades recentment a Facebook per la recluta israeliana Eden Abergil, mentre humiliava un grup de presoners palestins, en són un trist exemple. Fins i tot quan s'ha desfermat la polèmica, ella ha estat incapaç d'expressar el més mínim penediment. Ben al contrari, s'ha mostrat indignada i sorpresa per tot el rebombori organitzat. L'exclusió de la dona de l'exercici de l'hostilitat representa una visió naïf i planera de la realitat, que a vegades apareix a la premsa i en determinades campanyes institucionals. Em pregunto si l'esmentat biaix podria causar una mena d'efecte rebot entre els misògins veterans i el planter que encara pul·lula per les aules. Anem pel bon camí, a l'hora de qüestionar el perniciós sistema patriarcal? Els models femenins que apareixen al cinema, malgrat que representin papers positivament emprenedors, també encarnen un rol fins fa poc reservat als homes. Personatges altament sexualitzats, que descarreguen adrenalina a base de cops de puny i tirotejos. Pensem en Angelina Jolie, per exemple. O en Uma Thurman, a l'arxiconeguda Kill Bill. De manera anàloga, als instituts del nostre país s'observa entre les adolescents una tendència a les baralles de signe masculí. En la parella, es registren casos de combats mutus i també de denúncies falses. Quant a l'entorn laboral, és ben sabut que tant dones com homes exerceixen mobbing cap als companys i companyes. Malgrat que costi d'integrar en l'imaginari col·lectiu, la dona té un paper rellevant en el crim organitzat a nivell internacional. Encara més difícil de concebre, existeixen mares explotadores, que abusen dels seus fills i filles, fins i tot sexualment. Podríem citar nombrosos casos en els quals també és la dona, la victimària. Voldria mirar les fotografies de la soldat israeliana i no haver-les de llegir en clau de gènere. Potser arribarà un dia en què no caldrà. Finalment, es tracta d'abús de poder. Allà on hi creixen la desigualtat i la impunitat, inevitablement, hi sorgiran maltractaments. L'educació, no ho oblidem, és la millor de les armes.


dimarts, 17 d’agost de 2010

Orgullosa humiliació


La israeliana Eden Abergil ha penjat a Facebook algunes fotos del servei militar



Les imatges han causat indignació a Israel. No n'hi ha per menys. La recluta posa en actitud arrogant, un punt seductora, al costat de presoners palestins, que porten els ulls embenats. Després té la gran ocurrència de penjar-les a una xarxa social, tot descrivint aquella etapa com la millor de la seva vida.

Malgrat les nombroses diferències que es puguin adduir, he fet una immediata associació d'imatges, l'escena m'ha transportat a la presó d'Abu Ghraib, a l'Iraq. He pensat en la crueltat de la famosa soldat Lynndie. No n'hi havia prou amb torturar, calia deixar-ne constància perquè tothom veiés de què era capaç. Deu ser massa temptador fer exhibició de l'abús. Per un cop a la vida que ens sentim poderosos.

Què condueix un ésser humà, aparentment corrent, a comportar-se d'aquesta manera? És la seva estructura de personalitat, de tendència psicopàtica? O és la guerra, que genera monstres irrecuperables? Com es pot tornar a la normalitat, després de tanta violència?


dilluns, 16 d’agost de 2010

Bons exemples



Segons adverteixen alguns psicòlegs nord-americans, els models de superherois que mostra el cinema són un mal exemple pels adolescents. Ja no es preocupen per ajudar els més desafavorits ni tan sols són gentils amb les dones. Actualment, asseguren, triomfen els més desvagats i violents. Em qüestiono si, en el nostre país, és tan nefasta aquesta influència com certs programes infames, que s'aboquen indiscriminadament a la graella televisiva en horari infantil. El fet que tants adults els mirin, tampoc hi ajuda massa. Malgrat tot, també cal tenir en compte que els menors reben molts tipus d'influències i no totes són pernicioses. Quant al públic infantil, penso en Dora exploradora, Martín Matin, Jim Jam y Sunny, Lola i Virginia, Les Tres Bessones... i tants personatges que promouen l'interès pel coneixement i valors com la capacitat d'esforç i el respecte cap als altres. Fins i tot Bob Esponja, amb tots els retrets que se li puguin fer, estima els seus amics per damunt de totes les coses. En ocasions, es tracta de continguts que abans no eren presents en els mitjans i que fan la seva funció constructiva. També és interessant preguntar-se quina és l'actitud més adequada dels adults davant dels models perjudicials. Al marge de la prohibició, queda l'alternativa de compartir-los i contribuir a despertar l'esperit crític dels menors. Aquest esforç, penso, resulta altament educatiu.


diumenge, 15 d’agost de 2010

Interessos, sentiments


Segueixo amb molt d'interès el cicle de clàssics europeus, a la Filmoteca 33. En sóc fan. És pel plaer de veure cinema de qualitat, en versió original i sense interrupcions, encara que estigui asseguda al sofà de casa. Cansada de mutilacions indiscriminades, trobo que és un gust gaudir d'un conjunt de pel·lícules plantejades amb tanta sensibilitat.

Ahir vaig quedar fascinada amb el film de Jacques Rivette, Ne touchez pas la hache, una adaptació de la novel·la de Balzac, La Duchesse de Langeais. El tema de fons és un vell conegut en les històries que ens han explicat els grans mestres de la literatura del S.XIX i que s'ha reproduït incansablement en tantes produccions artístiques. Un estira-i-arronsa sentimental, entre una duquessa infeliç en el seu matrimoni i un rústec general, acostumat a posseir tot allò que desitja. L'efervescència passional es fa difícil de concretar perquè topa amb el turmentat decòrum de la noblesa. De bon principi, se n'entreveuen les dramàtiques conseqüències. Més enllà de les circumstàncies històriques i els condicionants de classe i gènere, allò que fa interessant la pel·lícula, al meu entendre, és que mostra l'eterna tensió entre les exigències de la prosaica realitat i els impulsos derivats de l'etèria fantasia amorosa. Això és el que sentencia un dels personatges, en un intent d'aconsellar la duquessa: Tota la vida és un conflicte entre interessos i sentiments.


dissabte, 14 d’agost de 2010

Cares noves



Hi ha casos de corrupció que són com el Guadiana, apareixen i desapareixen. El sumari Pretòria s'ha volatilitzat dels informatius. Ja no se'n canta ni gall ni gallina. Bartu Muñoz va declarar que ell no era tan diferent de la resta d'alcaldes. Prenafeta i Alavedra també són al carrer, tremendament indignats pel tracte dispensat. Núria Parlon va netejar la cara del consistori colomenc, sense necessitat de dissolució. Em pregunto quin era el motiu del lema de la recent manifestació de protesta al municipi. Llegeixo el blog de Laia Bonet, mà dreta del molt honorable. La sensació és exactament la mateixa. Cares rejovenides, discursos pretèrits.


divendres, 13 d’agost de 2010

Addictes al 'shopping'



Segons informa El Punt, les dificultats econòmiques no són un factor dissuasiu per a frenar l'addicció a les compres. Així es dedueix dels resultats obtinguts gràcies a un model matemàtic desenvolupat per tres universitats espanyoles per predir l'evolució d'aquesta problemàtica social. Segons les dades recollides pels autors, l'any 2001 el percentatge d'addictes -la majoria són dones- superava escassament el 10%, mentre que en l'actualitat afecta el 16,77%. Es confirma una tendència semblant per als propers anys, malgrat que persisteixi la crisi econòmica. L'any 2013 es preveu que els afectats ja podrien significar prop del 18% de la població. Les claus per comprendre el fenomen es troben en un intent de compensar l'estat d'ànim a través de la compra o en la cultura de l'oci, que situa el shopping com una activitat lúdica més. La immediatesa que suposen les botigues virtuals també podria ser un element a tenir en compte. Com en totes les addiccions, encara que aquesta sigui sense substància, hem de parlar de manca de consciència de problema, obsessió pel consum, il·lusió de control de la situació i deteriorament en diferents àrees de la vida. Si hi esteu interessats, la pàgina d'Atenció i Investigació en Socioaddiccions, ha publicat autotest online per a efectuar una primera valoració del problema. Malgrat la importància d'aquestes xifres, que relacionen la crisi amb tota mena de conductes patològiques, penso que, paral·lelament, també és necessari posar de relleu els esforços que s'esmercen per a promoure activitats d'oci saludable, així com la capacitat adaptativa que té la població per acomodar-se a les noves circumstàncies. La desesperança no ho és tot.


dijous, 12 d’agost de 2010

Poti-poti emocional


Gaspar Hernàndez i Flora Saura presenten Bricolatge emocional


Ahir vaig veure els dos capítols que TV3 va emetre del programa Bricolatge emocional, un espai que podríem qualificar d'autoajuda. Un d'ells estava dedicat a la timidesa i l'altre a les relacions sexuals. El regust que em van deixar va ser el d'un poti-poti més aviat confús, malgrat que hi participessin professionals i testimonis ben respectables. En el primer cas, la timidesa es va plantejar com un tret patològic, que era necessari tractar, si es volien afrontar diferents reptes vitals. Des del meu punt de vista, es va posar poc èmfasi al fet que aquesta també té múltiples avantatges i es pot viure amb total serenitat, sense més complicacions. En el mateix episodi, es van introduir altres conceptes com la introversió o la fòbia social i no va quedar massa clara la diferència. També es va fer esment al tractament de tipus corporal i a la risoteràpia; va donar la impressió que eren teràpies específiques per a combatre la timidesa, quan això no és exactament així. Per acabar-ho d'adobar, es van comparar dues cultures, la japonesa i la israeliana i es van extreure una sèrie de conclusions, al meu entendre precipitades, sobre l'estil educatiu d'ambdues tradicions. En el capítol sobre el sexe es va mantenir la mateixa línia d'aiguabarreig. Teràpia tàntrica, cites estimulants, massatges eròtics, masturbació, complexes corporals, pràctiques sadomasoquistes... Tot plegat, amanit amb imatges divertides i diferents frases cèlebres. En resum, penso que el programa toca massa tecles i acaba per no resoldre res en concret. No seria millor centrar-se en un sol aspecte, per abordar-lo amb més profunditat i rigor? Em qüestiono si és saludable practicar aquesta mena de bricolatges a la vida emocional de la població...


dimecres, 11 d’agost de 2010

Deessa d'eben



A Naomi Campbell l'hem vista de gairebé totes les maneres possibles. Superba, a la passarel·la i també exhibint de manera impúdica una calvície incipient. Vestida de negre glamurós a l'enterrament d'Alexander McQueen o, igulament divina, mentre complia pena de treballs socials, a causa d'un temperament volcànic, que amb prou feines sap controlar. En un iot, de la mà del nòvio multimilionari i també vessant la llàgrima, al costat d'Oprah Winfrey, a qui confessava que volia ser millor persona. Tantes fotos, vídeos, portades i notícies, que hem perdut el compte. D'un extrem a l'altre, Campbell mostra que bellesa i fúria conviuen, dramàticament, en un mateix ésser. Fa honor a l'apel·latiu, com una deessa, és la llum i la foscor més absolutes.

La darrera obscuritat, els diamants de sang. Unes pedres petites i brutes, de les quals assegura que en desconeixia la procedència. Mia Farrow ho desmenteix, com altres testimonis. Tots els flaixos són a punt. Sabia perfectament que provenien de Charles Taylor, dictador liberià, acusat de crims contra la humanitat a Sierra Leone. Si, darrere una aparença tan seductora s'hi pot amagar la més terrible de les realitats. Seguirem pendents de Naomi.


dimarts, 10 d’agost de 2010

Qui va dir socialisme?


Trinidad Jiménez llueix una de les joies de Felipe González


Trinidad Jiménez competirà en les primàries per a la Comunidad de Madrid amb el seu company de partit, Tomás Gómez. Alguns diaris ja han posat en marxa enquestes previsibles, sobre si Jiménez hauria d'abandonar el càrrec al Ministerio de Sanidad. Com també era de preveure, el PP ha sol·licitat la seva dimissió, mentre que els socialistes han defensat que ambdós propòsits són perfectament compatibles, en el nostre sistema democràtic. En aquesta ocasió, i sense que serveixi de precedent, estic absolutament d'acord amb els populars. Les dues ocupacions em semblen un excés de responsabilitat i d'ambició política, una autèntica desmesura. Trobo abusiu el sol fet de presentar-se a les eleccions, encara que deixés el ministeri, si assolís la cadira d'Esperanza Aguirre. No són prou vàlids els altres candidats? O és que no són tan vistosos? Tot plegat em recorda que les polítiques socialistes fa temps que brillen per la seva absència, en l'executiu espanyol. Penso en els congressos fastuosos; en aquell 'ex ex' president tan viatger, que ara es dedica a vendre joies, a 6.000 € la peça; en María Teresa Fernández de la Vega, vestida per al Vogue, en cada ocasió; en la liviana González-Sinde, cosmètica com ella sola. Com oblidar Carme Chacón, aquell piset privilegiat i la seva vida ideal, amb sou astronòmic incorporat. O el misteriós patrimoni de José Bono. Una façana de luxe que està perfectament en sintonia amb la retallada de les pensions i amb tantes mesures, que han abandonat sense pudor qualsevol rerefons ideològic. Qui va dir socialisme?


dilluns, 9 d’agost de 2010

La meva vida. Capítol setè.


El Príncepblau i jo, no sempre hem vist clars els rols que ens han assignat



Estimats amics i pacients lectors, torno a agafar el fil de la meva petita biografia per situar-lo en els horrorosos moments que vàrem haver de viure i que segurament us resultaran un xic familiars. La terrorífica visita que es personà a palau, ben poc tenia a veure amb les frivolitats de la meva amiga Blancaneus, cabòries risibles, dignes d’una comèdia liviana.

Una nit de lluna nova, em van desvetllar els plors de la princesa Sol. Era un fet insòlit perquè feia temps que s’havia recuperat dels còlics i acostumava a tenir un son impertorbable. Vaig acudir a consolar-la i, en mirar per la finestra de la cambra, vaig haver de pessigar-me per confirmar que no vivia dins d’un d’aquells malsons, que a voltes em sobresaltaven en plena nit, amarada de suor. A l’altra banda del fossat, hi vaig albirar una silueta monstruosa, que rugia i escupia foc pels queixals. Aquell soroll generava uns tremolors espaordidors, semblava ben bé que la terra s’hagués de partir en dos. Les temibles flamarades il·luminaven el firmament de tal manera que tot el cos se’m va estremir. Amb la nena en braços, vaig córrer a avisar el Príncepblau, que també s’havia desvetllat. De fet, tot el palau s’anava despertant de mica en mica i es posava en guàrdia, per fer front a la imminent amenaça.

El rei i la reina, en canvi, no semblaven gens sorpresos. Ja coneixien aquesta mena de visites, molt freqüents en els reialmes catalans. Se sabien la història de memòria. El cruel animal, un drac de dimensions colossals, volia donzelles per cruspirse-les, una darrere l’altra, fins que li toqués el torn a algun membre de la família reial. Per prevenir el vessament de sang, el primer pas fou enviar un colom missatger a la recerca d’un conegut cavaller, especialista en aquesta mena de gestes i que, segons deien, matava dracs com mosques. Un cop enllestida la missió, tenia el gentil costum de regalar unes quantes roses a les dames aterrides i ploroses. Gaudia quan narrava els heroics esdeveniments que protagonitzava i procurava que algun escrivà en deixés constància. Quina va ser la nostra sorpresa, quan ens arribà la seva negativa! Segons una nota, signada pel seu secretari, el cavaller es trobava de baixa, per excés de tensió acumulada. No volia saber-ne res més, de bèsties llefiscoses. N’estava fins al capdamunt de llances, escuts i armadures. Més endavant, vàrem saber que va optar per dedicar-se a la literatura i l’art de la jardineria, la seva autèntica vocació. I els resultats no foren gens menyspreables! Un determinat dia de primavera, cada any sens falta, aconseguia que una gentada sortís al carrer a regalar-se llibres i flors. Però no ens desviem del camí, estimats, tornem a la nostra història.

Descartada l’alternativa del cavaller, tots els ulls es giraren vers el Príncepblau, en qui el rei tenia dipositades totes les esperances de continuïtat, en la seva tasca a l’exèrcit. Els soldats esperaven ordres impacientment, decidits a sortir a la caça i captura del mostre que ens sotjava. Jo coneixia perfectament el meu marit i sabia que aquella comesa no li feia cap mena d’il·lusió. Ans al contrari. Ell és un apassionat de la lectura i la instrucció, al mateix temps que és al·lèrgic a qualsevol forma de violència. Invertia bona part del dia a ensenyar els nens i nenes a treballar plegats per assolir objectius i no entrar en baralles i discussions absurdes, que només feien que corcar l’ànima. Com podria dirigir un exèrcit? Em va confessar que se sentia saturat per les pressions i que aquest havia estat el motiu pel qual havia estat tan absent, llunes enrere. Estava mort de por, ni tan sols sabia com havia de posar-s’hi per vèncer el drac! Escoltant les seves paraules, un record, com un llampec, va creuar el meu pensament. Vaig anar a buscar aquell verí de color blanc que m’havia entregat la vella fetillera i vaig amagar-lo acuradament a dins de l'escot. Li vaig aconsellar que actués com el seu pare tenia previst i ordenés a les tropes que marxessin a l’alba. L’única condició que vaig posar fou que em permetés acompanyar-lo. Vaig pregar que ho acceptés en nom del nostre amor i que em tingués tota la confiança perquè sabia del cert de quina manera havíem de donar mort a la bèstia.

Dit i fet. L’endemà al matí, ens disposàvem fer via cap al bosc, on s’hi havia amagat el drac. Vaig encomanar-me als meus pares, al cel siguin, perquè em donessin forces per a la batalla. El meu principal temor, com us podeu imaginar, era que la princesa Sol es quedés òrfena de mare, tal i com m’havia passat a mi. Malgrat que la meva presència entre els soldats no va ser gens ben vista, vaig justificar-la tot argumentant que era necessària una persona que curés les ferides, per a la qual cosa -vaig mentir- tenia certes aptituds.

Ho deixo aquí, fins la propera entrega en què us revelaré l'apassionat desenllaç del present episodi. Fins llavors, romaneu ben allunyats de les bèsties i conserveu-vos amb salut.

Sempre vostra,

Princesa Ventafocs


divendres, 6 d’agost de 2010

Michelle no ho va veure


Vaig fer una foto molt catalana a la placa d'un comerç del barri de l'Albaycín



Grups de joves vagabunds circulen pels carrers amb els seus gossos. albaycin.info.


Suposo que Michelle Obama no va visitar certes parts de Granada que no són gens agradables a la vista. La darrera vegada que vaig estar al barri de l'Albaycín hi havia nombrosos grups de joves vagabunds amb gossos, popularment coneguts com a perroflautas, que també deambulaven pel centre de la ciutat, especialment a la zona de Plaza Nueva. No sé si la sociologia els ha encabit en la categoria d'una tribu urbana perquè la seva estètica i modus vivendi semblen clarament definits. Els trobaves pels carrerons estrets i per les places, tirats a terra de qualsevol manera, bruts i esparracats, potser vegetant dins els seus sacs de dormir, a plena llum del dia; potser pidolant als turistes, pel sol fet d'emetre sons vagues amb algun instrument o fer malabarismes d'un notable patetisme. Alguns anavem clarament borratxos, altres col·locats d'heroïna fins al capdamunt. Em va fer molta llàstima trobar el barri tan degradat, no el recordava gens així de l'última vegada que el vaig visitar, deu fer cosa de deu anys. No sé si seran els efectes de la crisi econòmica o que jo vaig enxampar un mal dia, qui sap. Tampoc vaig veure que ningú intervingués clarament per solventar ni que fos una mica la penosa situació. El cas és que vaig baixar novament a Granada, malgrat les meravelloses vistes, ben compungida pel decadent escenari. Evidentment, no pretenc que el drama sigui exclusiu d'aquesta ciutat. A Catalunya, la droga també colpeja brutalment, sense que existeixin grans movilitzacions al respecte.


dijous, 5 d’agost de 2010

Tortures televisades


Sandra Daviú presenta El diario.


Estic satisfeta que la tortura pública generi tanta animadversió entre els defensors de la causa animal i demés ciutadans, fins fa poc despreocupats davant la inadmissible exhibició de crueltat. Aprofito l'avinentesa, ara que la sensibilitat està a flor de pell, per suggeir que es posi punt i final a altres espectacles de sang i fetge, en aquesta ocasió, a éssers humans que decideixen acudir a un plató i ser víctimes de tota mena d'escarnis per part del públic assistent i també dels espectadors asseguts tranquil·lament a casa, amb el comandament a la mà. Cal remarcar l'inestimable paper d'alguns presentadors i/o col·laboradors, sempre amb la banderilla a punt, per clavar-la en el moment oportú, sense que per això els falti el somriure sardònic, pintat als llavis. Les persones torturades poden sofrir greus desestructures familiars i creure, ingènuament, que la televisió els solucionarà algun problema però això no té cap mena d'importància per als organitzadors de la fiesta, que no se senten cridats a desenvolupar tasques socials ni de salut. En altres ocasions, els participants són víctimes dels encierros més depravats que hom pugui arribar a imaginar, en absència de cap mena de compassió visible entre els presents. Proposo, des d'aquest humil racó de la xarxa, una immediata recollida de signatures. Ara que hi som posats, per dignitat humana, aturem el xou de la barbàrie!


dimecres, 4 d’agost de 2010

El peixet



El pare ha comprat un peixet taronja al seu fill, que avui ha fet quatre anys. Al vespre, el nen tira menjar a la peixera, uns paperets de diversos colors, que fan una mica de pudor. Quan es comença a fer fosc, diu bona nit al seu nou amic, amb els llavis enganxats al vidre. Se’n va a dormir pensant el nom que li posarà. Es podria dir Nemo, suggereix el pare, tenen el mateix color. L’endemà, trista sorpresa, troben surant el peixet a l’aigua i el nen té un bon disgust. Li cauen llàgrimes com cigrons. El pare ha explicat que s’ha mort, l’aboquen junts a la tassa del vàter. Li fan adéu amb la mà. El pare tira la cadena i se’n va a preparar l’esmorzar. Tenen pressa, faran tard al casal d'estiu. Avui hi ha excursió a Torroella de Montgrí i el dia serà llarg. De tornada, el nen ha estat rumiant a l’autocar. En retrobar-se amb el pare, li fa aquella pregunta que ha rondat pel seu caparró durant bona part del dia:

-On deu ser el peixet, ara?

-És al cel dels animals, amb els altres peixos. També hi ha gats, lleons, dofins… Tots junts es fan companyia, saps?

-Papa, però si l’hem llançat al vàter!


dimarts, 3 d’agost de 2010

Estacions professionals




Vaig escollir la meva professió a corre-cuita. Tenia el paper davant, havia de marcar una creueta. Exigències de la selectivitat. La tria va ser més aviat intuïtiva -vaig ignorar les sortides professionals, que tant havien de preocupar-me- no sabia massa de què anava això de la psicologia però tenia una mena de convicció profunda. Anomenem-la intuïció. Sabia que aquell era meu camí, si més no, el dels anys que vindrien.

Acabada la carrera, no sospitava, ni de bon tros, el que em trobaria en el món laboral. En els anys següents, vaig aprendre bastant més a través de la mala praxi que dels exemples edificants. Em sap greu però és així. Vaig conèixer autèntics models de perfídia, dels quals vaig allunyar-me tant com vaig poder, sense pensar el preu que n'hauria de pagar. I no me'n penedeixo en absolut, trair-se un mateix és retrocedir. Quan penso en les etapes transcorregudes, a estones, no entenc com ho he suportat. Tot el dolor que m'han transmès i que he sofert. També he viscut moments feliços i gratificants, evidentment. He après molt i el coneixement m'omple de satisfacció, així com la modesta aportació que hagi pogut fer en la vida de les persones que han dedicit confiar en mi. A cada estació m'he transformat, he superat les ganes de tirar la tovallola, el desànim i la frustració. M'he regenerat professionalment. Ignoro si treballaré sempre de psicòloga però si he arribat fins a aquest punt -i d'això no en tinc cap mena de dubte- és per la convicció que vaig tenir davant d'aquell paper. Intuïció, motivació, vocació, paraules que sonen massa boniques, en algunes orelles escèptiques. Penso que si algú vol posar-se en aquest fregat per diners, millor que ho deixi córrer perquè és necessari el motor elemental, que et doni força per transitar, pas a pas, d'una etapa a l'altra. Sense allò, res hauria estat possible.


dilluns, 2 d’agost de 2010

Arruïnades


Un factor de protecció cabdal davant del maltractament és la independència econòmica


Cada vegada en conec més casos. Dones amb seriosos problemes econòmics, no tan sols derivats de la crisi sinó d'una relació de parella frustrada. Em sorprèn una mica perquè el més habitual era sentir les queixes dels companys masculins, en relació a la quantitat de diners perduts després del procés de separació. Sense negar en absolut que aquest problema encara els afecti, actualment, ho observo reiteradament en elles i no pas de manera moderada. La història és, si fa no fa, sempre la mateixa. Es tracta de dones professionals, de totes les edats, que guanyen un sou important que els permet viure folgadament o bé disposen d'un patrimoni que els atorga certa tranquil·litat. Aquest fet no sempre és viscut amb serenitat per part de la parella, que els demana líquid habitualment, ja sigui per tirar endavant una empresa, comprar-se un cotxe, avalar un crèdit i demés qüestions que el beneficien. Ella cedeix gustosament i assumeix les despeses. Ho accepta en nom de l'amor, la família o altres motius filantròpics. Amb el pas del temps, la relació es deteriora fins al punt que arriba la ruptura definitiva. Llavors és quan es queda sola, amb tot el pastís al davant. Una muntanya de deutes que haurà d'assumir perquè l'estimat ha tocat el dos, es declara insolvent o ha planejat fredament quedar-se amb els beneficis obtinguts, al mateix temps que es desempallega de qualsevol tipus de responsabilitat.

Vist el panorama, no està de més insisitir en un important factor de protecció davant del maltractament: la independència econòmica. Comptes clars i tothom content, no cal donar-hi més voltes.


diumenge, 1 d’agost de 2010

Clavar els ullals



A vegades, em repeteixo més que l'all perquè hi ha qüestions que bé s'ho valen. Sobre el tema d'avui ja n'havia parlat amb anterioritat, a propòsit d'un llibre de l'escriptora barcelonina Mercedes Abad, una convincent apologia del plagi literari. En aquella ocasió, parlava de la tendència malaltissa d'alguns articulistes a vampiritzar sense contemplacions els continguts dels blogs, fet que vaig observant a la premsa de manera reiterada. Atenció, que no parlo de coincidències significatives, causalitats i altres fenòmens còsmics. Tampoc d'utilitzar els blogs com a font d'inspiració per a elaborar un article propi, de segell personalitzat -fet que fins i tot podria arribar a afalagar el sofert blocaire-. Es tracta de clavar els ullals amb totes les de la llei, tot aplicant alguns matisos subtils perquè no es vegi excessivament el llautó i s'elimini, de passada, qualsevol possibilitat de retret per part de la víctima. Per descomptat, el comte Dràcula, d'acord amb la seva naturalesa insaciable i voraç, obviarà fer esment de la font d'on procedeix la idea robada. Ras i curt, penso que els blogs són un pou d'energia creativa inesgotable, fins al punt que m'arribo a qüestionar si els que els escrivim no som, en certa manera, una mena de negres literaris, privats de sou i de medalla. És aquesta, la nostra creu?