dissabte, 31 de juliol de 2010

Quart aniversari



Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record
dels dies
que són passats per sempre.


Salvador Espriu

Cementiri de Sinera, II.

divendres, 30 de juliol de 2010

Humor reial


Qui és aquest home?


Ahir es va emetre l'últim Polònia de la temporada. L'única crítica que se m'acudeix és la seva irregularitat, a vegades aplica un humor mordaç, de gran itel·ligència i en altres ocasions, en canvi, resulta excessivament tou i potser un pensament groller. En qualsevol cas, seria difícil imaginar la televisió sense un programa de sàtira política, ara que ens hi hem acostumat. Pel meu gust, un dels personatges més ben trobats i diria que fins i tot necessaris és el rei, Toni Albà. Em costa pensar en una figura de tanta rellevància, més protegida pels mitjans, de la qual no es puguin fer explícits certs detalls dels negocis, intervenció en la vida política o relacions a nivell internacional. En sabem ben poca cosa del rei Joan Carles. Si volem informar-nos, no tenim més remei que tafanejar per internet, perquè res no transcendeix a la llum pública, a través dels mitjans tradicionals. Malgrat que els professionals disposin d'informació (s'han publicat llibres d'investigació, amb certes dificultats de distribució), es fa francament difícil que vagin més enllà de la dinàmica aduladora, pròpia de la tertúlia rosa. Si se n'anessin de la llengua, probablement, s'acabaria el bròquil. No està el pati com per jugar a fer de periodista. El cas és que, tal com jo ho veig, l'humor serveix de vàlvula d'escapament, entre tants somriures de complaença. Com que és inviable decidir democràticament sobre la continuïtat de la monarquia, que ens permetin riure de debò. Menys dóna una pedra, no?


dijous, 29 de juliol de 2010

Apunts taurins


Sincerament, estava convençuda que la prohibició no prosperaria. No seré jo qui la discuteixi, evidentment. Si s'ha decidit segons les regles del joc democràtic, ben fet està. L'únic dubte que em queda és si aquest era el moment més adequat, tenint en compte la manera oportunista com es barregen les qüestions identitàries amb la defensa dels animals. Després de l'erosió que hem sofert amb l'Estatut, val la pena tenir-ho en compte perquè convivim amb un nivell de crispació gens menyspreable. Recordem que encara queda un any i mig abans no es faci efectiva la decisió del Parlament. És probable que vinguin mesos de peregrinacions al Tribunal Consitucional i pugnes mediàtiques de tot tipus i condició. Un foc creuat que, la veritat, fa molta mandra. Per altra banda, no deixa de ser cert que es tracta d'un debat que, malgrat que tingui la seva importància, la transcendència és relativa per a la vida ciutadana. Temo que es faci servir com una cortina de fum, per distreure de qüestions més rellevants i penjar-se, de retruc, medalles polítiques improcedents. Finalment, em queda la sensació que la defensa dels drets dels animals movilitza la ciutadania amb una vehemència que desitjaria també per als afers humans, encara que algú pugui dir-me que no té res a veure una cosa amb l'altra. Maltractaments, abusos i tortures de tota mena, que estan presents en el cor de la nostra societat i en els quals preferim no pensar. La duresa és excessiva.


dimecres, 28 de juliol de 2010

Aznar, després del poder


Aznar parla de si mateix, a la sèrie documental Sense Ficció


Com que l'època estival no dóna per gaire, en matèria mediàtica, s'utilitza el clàssic recurs de la reemissió de programes, per si algú corria despistat durant la temporada i es va perdre alguna cosa interessant. Un exercici que no és exclusiu dels mesos d'estiu, dit sigui de passada. Superada la calor, ens quedarà la TDT, monstruós calaix de sastre, on hi té cabuda pràcticament tota la història de la tele. No hi ha cap motiu per desesperar-se, doncs, queda memòria per anys.

La lloada sèrie de documentals Sense Ficció, ahir a la nit, va revisar la controvertida figura de José María Aznar, polític idolatrat i menystingut a parts iguals. Malgrat el suggeridor títol, Aznar, una batalla inacabada, la cosa no va donar gaire de si. Es va passar per damunt dels tòpics de sempre, sense pena ni glòria. Ja ho va dir Josep Cuní, en el seu dia, que la televisió era un mitjà per fer surf i no per practicar la immersió. Vàrem recordar el primer Aznar, constructor d'un PP renovat, promotor de la bonança econòmica (amb independència dels motius de la mateixa) i l'aliança atlàntica, amic dels catalans. El segon, l'autèntic, segons diuen: majoria absoluta, Perejil, guerra de l'Iraq, megaboda a l'Escorial, 11-M i paranoies derivades. El darrer, l'actual, potser el més ben dibuixat. Ideòleg incansable de la FAES, conferenciant als quatre punts cardinals. En sentir-lo parlar, no vaig pas veure l'home vigorós dels abdominals, que va aparèixer a la premsa, més aviat una persona absent i devastada, com si un huracà l'hagués regirat interiorment, amb una força desbocada. Es va fer referència al president que volia passar a la història de manera gloriosa i un fet inesperat, que encara no ha acabat de digerir, li va destrossar els plans megalòmans, la seva visió d'Espanya i del món. Com va suggerir Iñaki Gabilondo, un polític incapaç d'analitzar el seu mandat amb certa perspectiva, tot aplicant l'esperit crític necessari i saludable, en aquests casos. Sembla que Aznar resta enrocat en la seva posició, mentre tot avança, sense que res en ell sembli modificar-se de manera significativa. Va quedar clar que no desitja tornar a la gestió política (torres més altes han caigut) però si que anhela la influència, a través del món de les idees. Potser arribarà un quart Aznar, el que somia amb la retirada definitiva, lluny dels tentacles del poder. L'Aznar que reposa i deixa reposar.


dimarts, 27 de juliol de 2010

Doctor Blanco


José Blanco, vicesecretari general del PSOE i Ministro de Fomento



De tot el sainet dels controladors aeris -sembla que tothom té un parer molt format al respecte- em limitaré a comentar les paraules del Ministro de Fomento, sobre la presumpta incapacitat per exercir la professió, en cas que es pateixi estrès, ansietat o depressió. Concretament, les declaracions de Pepiño van ser les següents:


"Si una persona alega ansiedad o estrés de forma reiterada tendremos que volver a someterle a nuevas pruebas porque podría estar inhabilitado para desempeñar ese cargo. Si alguna condición de acuerdo a la normativa existente tiene que tener un controlador es su fortaleza psicofísica, incompatible con las causas que ellos alegan para este tipo de bajas"


Una vegada més, es presenten els problemes de salut mental a l'opinió pública com si es tractés de complicacions mèdiques, derivades de disfuncions internes dels afectats, talment com si els factors psicosocials no tinguessin cap mena d'importància. Ben allunyada del plantejament de Blanco, penso que la primera cosa que caldria analitzar, serien les causes del sofriment, sense descartar que hi pogués haver algun cas concret en el qual la persona estigués, efectivament, mentalment incapacitada per a una tasca de tanta responsabilitat. El fet de patir ansietat, en determinades circumstàncies, pot ser la cosa més natural del món, fins al punt que resulti desitjable i adaptatiu, quan es vulneren els nostres drets com a treballadors. Es tracta d'una mena d'alarma interna que es dispara i dóna una informació valuosa, en referència a les amenaces ambientals. Aquest desassossec ens fa saber que hi ha quelcom que no funciona i és necessari reaccionar, d'una manera o altra. Em pregunto si el Ministre no ha patit mai ansietat, tenint en compte el rang en el qual es troba. Si la resposta fos negativa, hom podria arribar a pensar, fins i tot, que es pren una mica massa a la lleugera la seva comesa política. Posem per exemple l'arxiconegut cas de l'assetjament psicològic a la feina o mobbing. Quan l'afectat pateix un seguit de símptomes derivats de la persecució, cal culpar-lo del seu sofriment? És ell el responsable únic del trastorn? O seria necessari pensar en alguna altra intervenció, a nivell d'entorn laboral? No es poden fer declaracions tan a la lleugera, encara més tenint en compte que els controladors ja han superat unes dures proves de selecció, que els acrediten professionalment. Ho dic, més que res, per no confondre els ciutadans i donar la impressió, una vegada més, que els responsables polítics es treuen les puces de sobre.


dilluns, 26 de juliol de 2010

La insostenible lleugeresa dels blogs




De manera cíclica, he observat que nombrosos companys internautes es qüestionen si escriure un blog té cap mena de sentit, si seran capaços de superar certes crisis creatives, si és millor escriure amb tal o qual freqüència, sobre aquest tema o aquell altre, etcètera. És a dir, hi ha una tendència -per altra banda, necessària- a reflexionar sobre la motivació periòdica, que ens empeny a posar-nos davant de la pantalla i teclejar sobre això o allò, en funció de les dèries personals de cadascú. L'inici de l'època estival és un moment especialment procliu a aquesta mena de revisions. En el món de la parella, l'esmentat exercici s'anomena metarelació, potser podríem referir-nos-hi de la mateixa manera, en el cas que ens ocupa. Bé, tant se val.

Quant a mi, puc dir que cada dia em prenc menys seriosament aquesta tasca. Vull dir que no dóno massa importància a les meves aportacions, gens granítiques i perfectament prescindibles. Malgrat els compromisos i el rigor, val la pena no prendre's una mateixa massa seriosament, en res, en aquesta vida. Rellegint l'arxiu del blog, hi trobo reflexions que avui giraria de cap per avall i que segurament estan expressades amb bastant menys encert que en qualsevol altre racó de la xarxa. Si d'alguna cosa em serveix, no obstant, és de taller d'escriptura. Hi ha persones que fan uns quants sudokus diaris, puntes al coixí, mots encreuats o macramé. Jo escric un blog, com a simple exercici de gimnàstica mental, que m'aporta una bona dosi de salut. Si més no, així ho sento. Gairebé cada dia, tinc el repte de connectar amb algun tema d'actualitat i metabolitzar-lo per tal que quedi en format de post. Procuro elaborar un missatge lleuger, digerible, fluid, clar i que tingui cert contingut. Reviso les faltes d'ortografia i busco fórmules novedoses, per no avorrir excessivament el lector. Evito de totes totes la prosa feixuga i densa, susceptible de desconnectar el navegant del text. Vet aquí que ensopego amb un dels, al meu entendre, principals handicaps dels blogs, que em genera certa animadversió. La impaciència que fomenten, la irreflenable voluntat d'immediatesa i una tendència indiscutible cap a la banalitat i la fragmentació del coneixement. Una mena de fast food de l'actualitat. O la literatura.


diumenge, 25 de juliol de 2010

Pretemporada a Palamós










De dalt a baix, Mauricio Pochettino, Ferran Corominas, Iván de la Peña, Moisés Hurtado i Carlos Kameni, molt distesos i sol·lícits amb els seus nombrosos admiradors.


Bon partit; 0-4 a favor de l'Espanyol. Gols d'Osvaldo, Iván Alonso i Galán; aquest darrer, a banda de sentenciar, va exhibir un joc excel·lent. Sempre és agradable fer descobriments tan prometedors, durant la pretemporada. A la sortida, vaig posar-me a la pell d'una fan futbolera -moderada, no us penseu- disposada a captar unes quantes imatges dels herois. La primera foto, l'última que vaig tirar, mereix una petita explicació. Quan tenia davant meu la inenarrable bellesa de l'argentí, va aparèixer una fatídica pila a la pantalla de la càmera que anunciava sense compassió, tot fent pampallugues, que la bateria s'havia esgotat. Si no m'hagués dedicat a fer desenes de fotos absurdes durant el partit, hauria pogut mostrar-vos un magnífic primer pla. En fi, malgrat aquesta petita frustració, la jornada va ser esplèndida, futbol i alegria per a la vista, que no fan mal a ningú. Tant de bo sigui preludi i reflex de la propera temporada. Ja en tenim ganes.


dissabte, 24 de juliol de 2010

Sense identitat


Peter Sellers, a la pell del famós inspector Clouseau


Demà farà trenta anys de la mort del còmic britànic Peter Sellers. Podeu llegir la crònica del succés a l'hemeroteca de La Vanguardia, signada per Luis Foix.

El dijous, el Canal 33 va emetre el biopic The Life and Death of Peter Sellers, que van traduir com a Digue'm Peter, igual que l'homònim en castellà: Llámame Peter. Malgrat que ho vaig provar de totes les maneres hagudes i per haver, no vaig poder veure'l en versió original. Deixant de banda la possibilitat que fos incompetència meva, no es tracta de res novedós en el cas de Sellers, atès que ens hem hagut d'empassar les seves pel·lícules sempre doblades i, d'aquesta manera, hem perdut pel camí la genial habilitat per imitar tot tipus d'accents. Tal i com mostra el film, a part de ser una estrella despòtica i malhumorada, Sellers tenia inquietants problemes d'identitat, potser derivats d'una infància nòmada i del treball d'actor, que el feia circular incansablement d'un personatge a l'altre. És un conflicte que també s'ha reflectit en altres pel·lícules sobre el món de la interpretació. A Being Julia, per exemple, Annette Bening encarnava una actriu de teatre en crisi, amb serioses dificultats per trobar-se a si mateixa. Ignoro si és un problema que persgueix habitualment els professionals de l'escenari... En qualsevol cas, seria d'agrair que els espectadors, a aquestes alçades del partit, no haguéssim de sofrir aquelles confusions identitàries derivades del prescindible i endogàmic món del doblatge.


divendres, 23 de juliol de 2010

Els clients


Tanca publicitària que pretén dissuadir els usuaris de la prostitució



La prohibició dels anuncis de prostitució a la premsa torna a posar en el punt de mira l'inabastable negoci del sexe i la problemàtica que genera a la nostra societat. És habitual parlar de dones prostituïdes, veure'n fotografies, entrevistes i gravacions de tota mena. En contrapartida, es fa ben poca referència als usuaris, als quals es distorsiona la veu o es pixela la cara, per tal de protegir-ne la intimitat. A la pàgina de l'associació Apramp, he trobat un interessant article del psicoanalista Juan Carlos Volnovich, en el qual es tracen els perfils habituals dels usuaris de la prostitució, a partir d'un estudi realitzat a França. Es tracta d'un enfoc tan poc habitual com necessari per a promoure l'educació des de la perspectiva del client (majoritàriament insatisfet i frustrat pel contacte de pagament) i combatre la xacra de l'explotació sexual:


  • La majoria dels clients habituals i ocasionals expliquen la seva debilitat per les prostitutes en funció de la seva timidesa, la por a les dones o per altres inhibicions. La manca de confiança en si mateixos, la baixa autoestima o les ferides provinents de desenganys amorosos els empenyen als contactes fàcils que ofereix la prostitució. Així, l'abstinència sexual i la solitud afectiva es constitueixen en la primera causa adduïda per a esdevenir client (el 75% dels casos). És a dir, resulta ser la principal estratègia de justificació, des de la qual instal·lar-se en la posició de víctimes. Com a afectats de les seves pròpies insuficiències, aspiren a la comprensió i pretenen atorgar un sentit acceptable al consum sexual de pagament.
  • La segona causa a què apel·len els entrevistats és la desconfiança, el temor i l'odi que els inspira el gènere femení. En aquest grup, hi trobem els homes que funden la seva misogínia en experiències conjugals desastroses o divorcis controvertits que van confirmar el que sempre van sospitar: que les dones són -totes elles- interessades, despietades, egoistes, complicades i intrigants. És interessant observar que en aquest nivell s'agrupen els homes que culpen la societat del protagonisme i el poder que les dones estan aconseguint. Són homes que responsabilitzen el feminisme contemporani per la pèrdua dels valors tradicionals, alhora que enyoren les èpoques en què els homes dominaven i elles es sotmetien delicada i dolçament als seus desitjos.
  • La tercera categoria està formada pels homes que són empesos a la prostitució, segons diuen, perquè les seves parelles els sotmeten a una vida sexual insatisfactòria. Per a ells, un abisme separa la companya afectuosa, que han escollit com a muller o mare dels seus fills, del personal que contracten per satisfer les seves necessitats. Aquests homes només poden lligar-se sexualment amb dones que evoquin els objectes prohibits, ja que la seva vida eròtica roman dissociada en dues direccions: la que experssa l'amor pur, la tendresa, l'afecte desinteressat, que està més enllà del sexe i dels diners i l'altra, encarnada en l'atracció terrenal, el desig animal, la passió desafectivizada. Si estimen una dona, no la desitgen. I, si la desitgen, no poden estimar-la. Entre les prostitutes hi troben dones que no necessiten estimar per a poder desitjar. A diferència dels homes del grup anterior -els que culpen a la societat i responsabilitzen el feminisme d'empènyer-los al consum de prostitució-, aquests són homes essencialistes. Estan convençuts que les urgències del desig, que els porten a tractar dones com a objectes descartables, estan dictades per la naturalesa masculina.
  • Una quart grup inclou els que expliquen el consum de prostitució per acomplir l'imperatiu d'una sexualitat que eludeixi qualsevol tipus de responsabilitat que pugui sorgir d'un vincle estable amb el sexe oposat. Paguen per estalviar-se els problemes que suposa tota relació afectiva i per confirmar que les seves partenaires no volen res més que els seus diners. El 43% dels enquestats es va adherir a aquesta postura per considerar-la un lloc ideal per a homes casats que, tot i tenir conflictes conjugals, no estaven disposats a córrer el risc d'una ruptura matrimonial.
  • Finalment, hi ha els addictes al sexe. Homes impulsius i compulsius que no poden renunciar a aquest tipus de trobades fàcils i immediates; relacions que no reclamen el passatge per rituals de seducció i conquesta i pels quals el sexe se situa en el lloc que la droga té per als toxicòmans .



dijous, 22 de juliol de 2010

El debat de la balena



Aquest estiu m'he proposat fer un exercici de depuració lectora. Consisteix en reunir els volums inacabats de temporades anteriors (m'he adonat que no són pocs) i finalitzar-los d'una vegada per totes. Un dels llibres és el clàssic de Herman Melville, Moby Dick, que segurament altres lectors també arrosseguen durant mesos. Aquest matí, mentre repassava la premsa he trobat aquella notícia que cercava ahir i que recorda inevitablement les aventures del capità Ahab i l'atrafegada tripulació del Pequod. Una notícia banal. Més ben dit, balenal.

Segons informa La Vanguardia, l'espectacular imatge correspon a una balena franca austral, que hauria esclafat un iot anomenat Yate Intrepid, mentre navegava per aigües de Ciutat del Cap, el passat 18 de juliol. Malgrat que el cetaci pirata va trencar el màstil, ningú no va resultar ferit. Ara s'investiga la possibilitat que hagués estat fustigat pels ocupants de l'embarcació. Fins aquí la notícia. Entre els comentaris -aquesta és la part realment interessant- es discuteix si podríem estar davant d'un muntatge fotogràfic matusser, un bluf informatiu, com tants altres. S'aporten arguments a favor i en contra de la hipòtesi. Val a dir que també hi ha algun lector que qüestiona si es podria tractar d'una balena independentista o si hauria votat a favor de l'Estatut. El debat està servit.



dimecres, 21 de juliol de 2010

Impossible refrescar-se


Et poses davant l'ordinador, fa calor i tens ganes d'escriure unes quantes ratlles alegres, com els concursos de la tele. Un post gairebé intranscendent, que estigui en sintonia amb la programació estiuenca, tan banal. Després d'haver fet un breu repàs a la premsa resulta francament difícil mantenir-se en la línia light que havies planejat. No és viable una operació biquini, per al teu blog. Diversos temes damunt la taula, que apuntes en un paperot, com és habitual:






T'adones que pots continuar anotant multitud de notícies denses i feixugues: comissions d'investigació a tort i a dret, manca d'unitat política, controladors aeris estressats... Malgrat que anuncien que se suavitzarà la tempertarura, l'ambient és xafogós, enrarit i confús. Impossible refrescar-se.


dimarts, 20 de juliol de 2010

Principi de Peter




Una persona expressa malestar emocional. Estirant del fil és possible ensopegar amb l'empresa on treballa. Resulta que sobreviu envoltada d'esculls i de rèmores. Em refereixo a un problema especialment present en estructures fortament jerarquitzades. En determinats casos, la ineptitud d'alguns directius no només és una trava pel progrés econòmic sinó que implica un desgast psicològic per als subordinats, que paguen la seva manifesta mediocritat amb la salut.

Com és possible que hi hagi tants treballadors malvivint entre incompetents?

El pedagog Laurence J. Peter, ho va explicar a través del Principi de Peter, segons el qual les persones que realitzen bé la seva feina són promocionades a llocs de major solvència, una vegada i una altra, fins a assolir el seu nivell d'incompetència. Se suposa, erròniament, que si són resolutives en una tasca també ho han de ser a l'hora d'assumir responsabilitats immediatament superiors, segons l'ordre jeràrquic establert.

En principi, hom podria pensar que es tracta d'un mecanisme defectuós fàcilmet solucionable, a través d'una acurada selecció de personal. Amb tot, resulta que no és tan senzill, sobretot en entorns laborals on ha florit la corrupció. La resolució i l'eficiència interessen fins a cert punt, aquell que permet tirar endavant la mínima feina indispensable. És igualment convenient que es mantiguin ocultes determinades martingales. Vet aquí que l'inepte esdevé un guarda de seguretat immillorable.


dilluns, 19 de juliol de 2010

Per què votem els polítics corruptes?


Per motius laborals, estic consultant un manual de psicologia forense i he ensopegat amb un interessant capítol, Aspectos psicológicos de la corrupción: evaluación y prevención, escrit per Luis Fernández-Ríos, catedràtic de psicologia social a la Universitat de Santiago de Compostela. Des del punt de vista de la psicologia de l'aprenentatge, una de les principals fórmules per a frenar la corrupció (mai no es podrà eradicar del tot) és que els delinqüents retornin els diners robats i passin comptes amb la justícia. De les moltes qüestions interessants que planteja l'autor, hi ha la resposta aproximada a una pregunta que, personalment, m'he formulat en diverses ocasions. Es tracta d'un tema especialment rellevant a casa nostra, sobretot després d'haver llegit els sondejos sobre la intenció de vot en les properes eleccions. Per què i per a què els ciutadans votem, a vegades, els polítics corruptes?


"En países democráticos, políticos corruptos son elegidos en procesos democráticos. Es más, en ocasiones los mismos electores seleccionan candidatos y partidos de muy dudosa integridad ética. ¿Qué puede pasar por la mente de los electores? ¿Es que tienen todos, electores y elegibles las mismas motivaciones para corromperse? ¿Es que, acaso, no se corrompe el que quiere, sino el que puede? Kurer (2001) establece las siguientes explicaciones acerca de por qué la sociedad civil elige democráticamente políticos de muy dudosa integridad moral: negación de la corrupción, deseo personal de corromperse, ausencia de alternativas políticas mejores, ignorancia por parte del electorado, un sistema de partidos débiles que favorece la cultura del patronazgo o del clientelismo. Además, en la cultura de la corrupción toda ética es relativamente ambigua. Todo es de una forma, pero también puede ser de otra manera. Se llega a generar un silencio cómplice con lo ilegal. No por eso se tiene que generar un ambiente de mafia o algo parecido. La realidad es que la tendencia a lo ilegal es tolerada o discretamente controlada (Lascoumes, 1997, 2000)"





diumenge, 18 de juliol de 2010

Senzillament, insuportable






Em desconnecto definitivament de La Noria, els debats intoxicadors d'Intereconomía i totes aquelles tertúlies trufades de fal·làcies partidistes, l'única finalitat de les quals és sembrar la confusió i la discòrdia. No val la pena escoltar-les ni per fer-ne un apunt crític. Si pretenen que els espectadors entrem en una espiral de recriminacions i enfrontaments, ho tenen magre perquè ens neguem a concedir-los aquest immens plaer. Es van cremar banderes, sí. De tots colors. Però van ser fets puntuals, encara que segurament molts desitjarien que els actes vandàlics s'estenguessin, així podrien vendre diaris casposos i alimentar vots de les més ràncies profunditats.
A veure si se n'assabenten: els ciutadans mirem cap a una altra banda perquè volem tirar endavant. Pel seu bé, parin de donar cops de cap contra la paret. Facin l'esforç d'admetre-ho i toquin de peus a terra d'una vegada, estan passats de moda. No els volem veure ni en pintura!



dissabte, 17 de juliol de 2010

Les contradiccions de Whoopi




Whoopi Goldberg és coneguda per comptar amb una trajectòria cinematogràfica notable i també pel seu activisme militant, a favor dels drets humans. Això no obstant, en els darrers temps, ha estat notícia per la defensa de Roman Polanski, en relativitzar la famosa agressió sexual i de Mel Gibson, acusat de violència masclista, al qual ha exculpat recentment dels seus antològics rampells de racisme. Es pot arribar a comprendre, tanta contradicció?


divendres, 16 de juliol de 2010

Pilotes fora



Algunes persones, suposadament adultes, tenen la sort de portar incorporat un dispositiu que els permet alliberar-se de qualsevol responsabilitat. Jo l'imagino com una màquina llançapilotes. Quan viuen un episodi frustrant, projecten la culpa cap als altres perquè resulta infinitament més còmode. Amb gran habilitat, troben la recargolada drecera que els eximeix i, de passada, aconsegueixen que els altres n'assumeixin les conseqüències. La família, els companys de feina, els amics o la parella recullen els bocinets amb pala i escombra. Amb tot, arriba sempre aquell desagradable moment en el qual l'entorn els planta. Passen els anys i el catàleg de víctimes es redueix fins a desaparèixer. És a dir, les pilotes es propulsen igualment a l'exterior però manquen receptors que estiguin disposats a recollir-les. En aquest punt crucial, el mecanisme pateix una avaria inesperada i es pregunten, encara que només sigui un breu instant, si no han viscut una gran mentida.


dijous, 15 de juliol de 2010

La llengua


Foto extreta d'aquí



Més d'un milió de persones al carrer. Deixem l'escaig a banda. Encara em sento aclaparada per la manifestació, a la qual no vaig poder assistir de cos present. Potser m'equivoco de mig a mig però penso que un dels principals motius que va impulsar tanta gent a protestar va ser la llengua. La mutilació del Tribunal Constitucional suposa un cop baix a la identitat catalana, si més no, a la de moltes persones que vivim i treballem a Catalunya (si atenem a la coneguda definició pujolista, no exempta de mancances). Sóc conscient que hi ha ciutadans que consideren que la resolució és justa. Evidentment, tenen tot el dret a sentir-se satisfets i a defensar democràticament les seves idees. Finalment, d'això es tracta, de la presumpta constitucionalitat d'una sentència que tants ciutadans trobem terriblement antidemocràtica. No recordo haver sentit un malestar semblant per qüestions polítiques ni lingüístiques. La convivència quotidiana entre català i castellà, fins el moment actual, ha estat pacífica, malgrat les puntuals queixes i friccions, en un sentit i en l'altre. Ara, en canvi, sento que alguna cosa profunda s'ha trencat. I no sé com la refarem.



dimecres, 14 de juliol de 2010

No per telèfon




L'anunci de la DGT d'aquest estiu, mostra com els familiars de les víctimes reben la dramàtica notícia per telèfon



No és el primer cop que un anunci de la Dirección General de Tráfico desperta polèmica. S'ha debatut en diverses ocasions si les fórmules impactants generen canvis en els hàbits dels conductors o si és necessari que l'espectador visualitzi determinades imatges tràgiques. En l'època estival, ens trobem en un moment especialment sensible, encara més aquest any, atès que la sinistralitat ha experimentat un creixement important. Algunes associacions han criticat el fet que l'espot mostri com els familiars reben la dramàtica notícia via telefònica, quan la manera més adequada seria la comunicació cara a cara, tal i com s'ensenya en els cursos de formació als professionals especialitzats. La utilització del telèfon és una costum estesa, que es pretén eradicar en la mesura del possible i que l'anunci legitima clarament.

Al marge de les opinions que es puguin generar entre la ciutadania, penso que és absolutament imprescindible que es tingui en compte el parer dels experts i afectats, perquè no es tracta de publicitat ordinària sinó de fets que sacsejen brutalment la vida de les persones i, de retruc, tota la societat. Algú els podria consultar, la propera vegada. Si no és molt demanar.


dimarts, 13 de juliol de 2010

Patètica celebració



Ho comentava aquí, en referència a un article de Sergi Pàmies, quan el Barça va assolir el triplet. En aquell moment, posar en qüestió qualsevol aspecte referent a l'equip blaugrana era pràcticament una heretgia. El mateix que succeix avui amb la roja, venerada fins a extrems que ratllen l'absurd. Aquests dies, hem estat testimonis de tota mena de banalitats -potser un Mundial és això, un catàleg de banalitats inflamades fins al paroxisme- i estupideses que han acaparat l'atenció mediàtica de manera preocupant. Destacaria, per damunt de totes, la notorietat del pop endeví. Mai un octòpode havia despertat tant d'interès, celebro que la biologia marina hagi experimentat un renaixament inesperat, encara que sigui en detriment de les xarxes neuronals de la població. Deixaré de banda els aspectes vinculats a la política (de quina manera es manipula els jugadors!) perquè encara em posaria en terrenys espinosos que, per altra banda, ja he explorat en altres ocasions. Com deia, aquest rosari de despropòsits, del qual només se salva la part esportiva i poca cosa més, va culminar en l'energumènica celebració que tots coneixeu. Recordo una locutora de La Sexta, narrant amb delectació la quantitat d'alcohol que devia circular per les venes dels jugadors. Pel cap baix, va calcular que, després de la victòria, es van consumir dues ampolles i mitja de cava -o champagne francès, tant se val- per barba. A l'avió, explicava, es van esgotar les existències i a dalt de l'autocar -menys mal!- només els van permetre beure cervesa. Tot plegat ho trobava ben natural. Com si haguessin volgut beure molt més! La celebració ho mereixia! Faig un punt i a part per recordar les xifres de la FAD, sobre el consum d'alcohol a Espanya. Continuem. A dalt de l'escenari, un Manolo Escobar despentinat i descol·locat em va fer témer que patís algun ensurt, delicat com està de salut. Hi faltava l'altre Manolo, el del Bombo, per despertar de la letargia a algun jugador que ja no s'aguantava els pets. Malauradament, avui tot torna a l'ensopida normalitat. Xifres de l'atur, corrupció, ressaca i poques solucions efectives per sortir del forat. Viva la roja, això si.


dilluns, 12 de juliol de 2010

Solidaritat de portada


Gisele Bündchen va ser criticada pel seu look militar a la revista Vogue Korea





¿És compatible lluitar contra la desforestació a l'Amazònia i treballar per una revista de moda, en una dictadura militar?




¿És coherent desplegar multitud de projectes solidaris i, al mateix temps, evitar pagar impostos?




¿És comprensible impulsar una fundació d'ajuda als més desafavorits i plagiar sense contemplacions la cançó del Mundial?



Podríem posar molts altres exemples perquè la solidaritat de portada està de moda i resulta rentable. Al Gore predicava per la salvació del medi ambient i utilitzava avions privats en els seus desplaçaments; Angelina Jolie ha fet compatibles pel·lícules altament violentes amb el seu compromís amb Unicef...
Malgrat que parlem de projectes respectables, sorgeixen més interrogants. Aquestes megaestrelles, afavoreixen realment les causes nobles amb les quals s'identifiquen? Quin impacte causa la seva presència en l'entorn on treballen? Es preocupen de debò per transformar la societat o només pretenen engrandir la seva imatge i compte corrent? Haurien de posar en sintonia els valors de la seva feina amb les tasques humanitàries que desenvolupen?


dissabte, 10 de juliol de 2010

Senyor Calzada


Arcadi Calzada, expresident de Caixa de Girona



Comença un altre serial. Anem de bòlit. No ens deixen pair un argument que ja n'hem de seguir un altre, deu ser per la proximitat de les urnes o per aquesta calor, que s'engeguen els ventiladors a tothora. Si més no, tenim l'avantatge que les trames s'assemblen força i al final tot acaba convergint (no malpenseu, el verb no va amb segones, ignoro quin partit en sortirà més perjudicat, d'aquest afer).

La Generalitat investiga algunes irregularitats a Caixa de Girona. L'expresident, Arcadi Calzada, va vendre quadres de la seva galeria a l'entitat bancària per després regalar-los, com a obsequis de Nadal, als membres del consell d'administració. Perillosa temptació, la dels regals. Ens havíem acostumat a rellotges, bolsos i trajes, haurem de fer-nos a la idea que la pintura també forma part del joc del poder. Al mateix temps, s'ha posat de manifest una estreta relació amb la família Niebla, principal proveïdora de les obres d'art que adquiria la Fundació Caixa de Girona. L'investigat ha declarat que desconeixia que tot plegat es tractés d'una irregularitat, en cas contrari, mai no ho hauria fet. Naturalment, senyor Calzada, nosaltres tampoc hauríem imaginat una cosa així, venint de vostè.

Com que ja tenim certa experiència, ens podem aventurar a formular algunes preguntes sobre els capítols que vindran. Algú amenaçarà amb estirar de la manta? Arcadi Calzada escriurà un llibre, per rescabalar-se de tanta ofensa mediàtica? Li donaran suport, les seves amistats de la zona vip, al Festival de Cap Roig? O acabarà més sol que un mussol, com el prohom més famós de Catalunya? Potser tot quedarà en un no-res i sobraran els interrogants...


divendres, 9 de juliol de 2010

Operació biquini (secció infantil)




A la sèrie infantil Winx Club, les protagonistes llueixen cossos impossibles



Informa La Razón que l'Institut de Trastorns Alimentaris de Barcelona (ITA) ha detectat un 25-30% més de casos aquest estiu, així com un augment significatiu dels ingressos hospitalaris. El ventall d'edats s'ha ampliat en totes les franges però sobretot a les més baixes, de manera que es presenten casos de preadolescents i també de nenes de fins a nou anys.

Malgrat que es tracti de trastorns d'etiologia complexa, un dels factors patògens més estudiats és la pressió exercida per l'entorn sociocultural. Si fem un tomb per la TDT, per exemple, hi trobem sèries Disney protagonitzades per preadolescents maquillades fins i tot quan dormen, amb siluetes extremadament sexualitzades i rols que giren gairebé sempre al voltant de la parella. També en els dibuixos animats, com Winx Club (a la imatge), les heroïnes llueixen cossos impossibles. Tal i com succeeix en el cas de l'obesitat, quan parlem d'anorèxia o bulímia s'hauria de regular la publicitat que resulta nociva per a la salut. És necessari posar fil a l'agulla i procurar que no es mostrin models de feminitat als infants que tenen ben poc a veure amb la realitat. Ens ho prendrem seriosament, algun dia?


dijous, 8 de juliol de 2010

Pedrerol i companyia


A certs periodistes esportius, se'ls ha disparat l'hormona rojigualda


En aquest blog, he qüestionat en diverses ocasions l'actitud de Joan Laporta, a l'hora d'utilitzar descaradament el futbol amb finalitats polítiques. Els periodistes de la brunete s'hi van deixar la pell, a l'hora de blasmar aquesta tendència de l'expresident blaugrana, perfectament criticable. Ara bé, quan es tracta de la roja, les coses canvien radicalment perquè a certs professionals dels mitjans els sembla plenament legítim combinar la informació futbolística amb els sermonets espanyolistes més tronats. Després del partit contra la selecció alemanya (per cert, sectors progressistes alemanys desitjaven amb candeletes que el seu equip perdés, perquè se'l relaciona amb moviments ultradretans) l'hormona rojigualda es va disparar fins a límits insospitats. A Telecinco, es va desfermar el nacionalisme exaltat i el furor monàrquic, de tal manera que resultava impossible de suportar. Pedrerol i companyia, per la seva banda, van assegurar que allò que no havien assolit els polítics ho havia aconseguit finalment el futbol, tot unint l'esperit del poble espanyol. Que si l'Estatut, que si el separatisme català i la llarga tirallonga de tòpics que ja coneixem i ens avorreixen fins a la nàusea. O sigui, que el futbol i la política només es poden relacionar quan es tracta de defensar la unitat d'Espanya perquè tota la resta és oportunisme execrable i malaltís. No cal que hi insisiteixin més, de debò, ja hem captat el missatge!


dimecres, 7 de juliol de 2010

Escabetxina laboral




Per a poder accedir a determinades feines, cal passar per un garbell particular, que no té pràcticament res a veure amb el currículum que hom s'hagi forjat. Ser amic, familiar, amant o trepa impenitent, hi ajuda bastant, fins al punt que resulta gairebé determinant. Algunes tècniques de cerca laboral, d'arrels ancestrals, brillen per la seva absència, en els cursos de formació. Si tant abunden, potser que les ensenyessin d'una vegada i fora hipocresia.

Què succeeix amb el volum de persones que no supera el sedàs? I els que si que ho fan, com s'ho maneguen per sobreviure, entre tanta mentida? Dins o fora, se'n paga un preu, és clar. Aquestes escabetxines quotidianes, petits crims que passen gairebé desapercebuts, no són fonamentals en el funcionament de les coses? Algú ha pensat en començar per aquí?


dimarts, 6 de juliol de 2010

Un dia a les carreres



Per a tu, és molt més que una pel·lícula dels germans Marx. Aquella jornada a les curses va canviar la manera d'afrontar la nova vida que tenies davant i no sabies veure. Estaves asseguda al jardí, que feia temps que creixia fora de control, amb una copa a la mà. Mal guarnida, cabell greixós i aixella suada. Vas veure arribar la teva millor amiga, que venia a buscar-te perquè passéssiu plegades un dia a l'hipòdrom. Feia molt de temps que no t'ocupaves de res, havies tirat la tovallola. D'ençà d'aquell fracàs -el fracàs- havies decidit que ja no pagava la pena intentar-ho. La proposta no et feia ni fred ni calor. Un dia a les carreres. Tampoc hi podies perdre gran cosa, al capdavall.

Quan va arribar el moment de les apostes, et van informar que tenies tres cavalls per escollir. El número 1 i el 2 eren semblants, ambdós havien obtingut grandíssims resultats, en curses anteriors, malgrat que també havien sofert relliscades estrepitoses. Vas preguntar pel tercer. Ho sentim, el tercer està mort, van contestar-te. En aquest cas, decidiries entre el primer i el segon. Sorprenentment, l'amiga va fer que no amb el cap. Va aconsellar-te que anessis sobre segur i apostessis pel tercer. No valia la pena arriscar tant, segons ella. Pensaves que s'havia tornat ximple, de cop i volta. El tercer! Un cadàver en una cursa! De què et sorprens, va replicar-te, tota ofesa. No és el que fas cada dia, quan et lleves?


dilluns, 5 de juliol de 2010

El viatge dels teus somnis





Finalment, han arribat les vacances. Has estalviat suficient per fer el viatge dels teus somnis, encara que no puguis anar-hi sol, com havies desitjat en un primer moment. Atès que els diners no hi arriben, has reunit un grup de persones conegudes, per llogar un autobús que us condueixi al destí que compartiu. Tot va sobre rodes fins que, darrere teu, s'hi asseu un pesat insuportable, que no para de menjar pipes, tirar-se pets, rots i aixecar la veu a la primera de canvi, amb qualsevol pretext. Ho aguantes una estona fins que no pots més. Li crides l'atenció diverses vegades, esteu a punt d'arribar a les mans. Quant més l'adverteixes, més s'encabrita, sembla que gaudeixi amb la baralla. Parles amb el conductor, per fer-lo fora i que es busqui la vida per una altra banda. Però el company pesat també ha pagat la seva part, té tot el dret a continuar amb el viatge. Et planteges si baixar a la propera parada perquè el paio és realment inaguantable però penses en tot el que has treballat per arribar fins aquí. Optes per una altra estratègia: no fer-li cas. Escoltes música, xerres amb altres companys. A força d'ignorar-lo, el plasta s'adorm profundament i, malgrat que ronca com un posseït, ha deixat de molestar. Ni t'adones de la seva presència. En un tres i no res, es fa de dia i ja heu arribat a la platja. Ara si, podràs gaudir d'un merescut descans!


dissabte, 3 de juliol de 2010

Independentisme (relatiu)


Maria Pasqual, coneguda com a Maria Lapiedra, és una independentista militant



Ahir llegia una entretinguda entrevista a la filòloga de Mollerussa Maria Pasqual -també coneguda com a Maria Lapiedra, en la seva faceta d'estrella mediàtica i actriu porno-. Malgrat que hom pugui pensar que hi ha personatges que utilitzen determinades creences polítiques per a obtenir notorietat, ella va assegurar que, com que treballa a Madrid, declarar-se independentista li ha comportat més inconvenients que no avantatges.

La frase destacada: Si no els agrada que sigui independentista, ja s'ho faran.

No obstant, la part realment sucosa de l'entrevista, va sorgir quan li van formular la següent pregunta:


–Què en pensa, de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut?

–«Aquests dies vaig molt atabalada perquè estic rodant Torrente 4 i no estic gaire al cas. Què han dit?»



divendres, 2 de juliol de 2010

Narcotràfic al Port



José Mestre parla amb un agent del Cos Nacional de Policia. El Periódico de Catalunya.


No paro de donar voltes als 200 quilos de coca decomissada al Port de Barcelona. A les autoritats portuàries se'ls ha girat tanta feina que seria millor que deixessin córrer les vacances d'estiu, per aquest any. Si desconeixien el que es portava entre mans el principal operador, convindria que es posessin a treballar de valent per prevenir que, en un futur, tan important i condecorat empresari, es reunís amb presumptes narcotraficants d'abast internacional. No vull ni pensar en l'altra possibilitat, naturalment, que ho sabien i feien la vista grossa.

Entre les prostitutes de la Rambla, la contractació de Telma Ortiz, l'esperpèntica consulta de la Diagonal, el saqueig del Palau de la Música, la requalificació de l'hotel, el túnel de la Sagrada Família i un llarg etcètera d'embolics barcelonins, semblava que ja no ens podria sorprendre res més. Però el tema del narcotràfic són paraules majors. Em permeto recordar l'informe de l'ONU de l'any 2007, en el qual es posava de manifest que el consum de cocaïna a l'Estat Espanyol quadruplicava la mitjana europea i que, per primera vegada, havia superat al dels Estats Units, entre altres dades esgarrifoses. Potser que deixéssim de jugar a la puta i la Ramoneta amb el tema de la droga. Per un costat, les campanyes de sensibilització i, per l'altra, el colador portuari. En aquest cas, parlem de centenars de milers de vides arruïnades, per si algú ho havia oblidat.


dijous, 1 de juliol de 2010

El virrei


José Mestre, director de la Terminal de càrrega del Port, conegut com el virrei



Com que no estàvem prou entretinguts amb la novel·la per capítols del Cas Palau, ha començat una altre serial, que amenaça amb deixar el primer a l'alçada d'un innocent conte infantil. Seria aconsellable que Benet i Jornet anés pensant en la jubilació. Deixem de banda, per un moment, Fèlix Millet i posem en primer pla el poderós empresari navilier José Mestre, presumptament involucrat en un tèrbol afer de tràfic de drogues, al Port de Barcelona. Si l'entranyable saquejador va despertar algun somriure, en el cas que ara ens ocupa, només hi ha lloc per a una infinita repugnància. No cal dir que ningú en sabia res. Ningú va veure ni sentir res. Directament importada de Nàpols, finalment, ha arribat a la capital la Gomorra de Saviano, allí on la realitat supera la ficció. El virrei, podria ser un bon títol, per a la nova sèrie. Tindria un èxit fabulós!