dimecres, 30 de juny de 2010

L'addicció dels Millet


És hereditària, l'addicció als diners?


Com bé sabeu, una de les hàbils estratègies de l'exadvocat de Fèlix Millet, Pau Molins, va ser la de presentar el saquejador com una persona malalta i penedida. Un ludòpata amb poder il·limitat, ara marginat i apestat per la societat. El nostre Maddoff va ser defensat com un addicte als diners, que intentava rehabilitar-se, malgrat no comptar amb el recolzament de l'entorn. Sense saber exactament si va ser per aquesta comèdia de la llàgrima, el cas és que Millet i Montull no van trepitjar la presó, a causa del flagrant robatori.

La Vanguardia ha recuperat un document interessant, d'una publicació barcelonina de principis de segle passat, on ja s'hi denunciaven clarament els tripijocs de Lluís Millet, onlce avi de Fèlix, més interessat en el lucre personal que en la promoció de la cultura musical catalana. Així doncs, sembla que aquesta cobdícia irreflenable i desmesurada, podria tenir l'arrel en l'arbre genealògic familiar, acostumats com estaven a acaparar poder i no tenir límits clars, que frenessin la patològica conducta. Al marge dels factors genètics, tampoc podem oblidar la indispensable complicitat de l'entorn, és clar, peça clau a l'hora de comprendre més de cent anys de mans llargues. En aquest punt, seria encertat parlar d'ADN català? Sobres, silencis, submissió... Fins a on podríem estirar del fil?


dimarts, 29 de juny de 2010

Catalunya com a dona maltractada






28/06/2010. Defunció de l'Estatut.


Sembla que avui és dia de dol. Escolto l'inefable Xavier Sala i Martín per la ràdio. Si més no, les ones hertzianes no permeten percebre el color de les americanes, que ja és un petit consol. El que fóra delfí de Joan Laporta utilitza una metàfora bastant trillada en els últims temps, per fer referència a la relació Catalunya-Espanya. La nació catalana és una muller maltractada pel seu marit, a la qual no li queda altre remei que marxar, camí cap a la independència. D'altra manera, es perpetuaria l'hostilitat fins a l'infinit. Independència o sofriment. No hi ha alternativa. Val a dir que no sóc gens partidària d'aquest símil, primer perquè penso que ofereix una visió reduccionista de la realitat i segon perquè, segons com es miri, frivolitza el drama de la violència de gènere. De tota manera, convé recordar que, en tot procés de maltractament, també és necessari que la víctima es pregunti a si mateixa què hi ha dins seu que afavoreixi aquesta mena de relacions insanes. És molt fàcil fer el ploricó i assenyalar sempre amb el dit els altres (que dolents que són a Madrid, mareta meva). Hem tingut la suficient personalitat política a l'hora de plantejar el nou Estatut? Som prou madurs com per tirar endavant un projecte sobiranista? És possible aquest canvi sense regeneració política?

Ha arribat un punt de saturació tal, que l'única cosa que celebro és que s'hagi posat punt i final a la tortura estatutària. Al meu entendre, només hi ha una cosa preocupant: La corrupció de les nostres institucions, tan afeblides i malaltes que no tenen prou coratge com per plantar cara als abusadors. Això si que em sembla trist, molt trist.


dilluns, 28 de juny de 2010

Periodista 'estrella'


Helen Thomas, en una intervenció recent, dirigida al president Obama



Arrel de les polèmiques declaracions favorables a Palestina, la llegendària Helen Thomas ha dit adéu a la Casa Blanca, a l'edat de noranta anys, després de veure-hi desfilar fins a deu presidents.

Llegeixo a 'El País' que, quan un professional dels mitjans es converteix en notícia, com alguns opinen que ha estat el cas de Thomas, corre el risc de patir l'anomenat síndrome de Dan Rather (en honor a un altre influent periodista). Aquesta denominació -sempre ho hem d'etiquetar tot, però aquest és un altre tema-, em fa pensar en certes estrelles mediàtiques del nostre país, bastantes de les quals, voluntàriament o no, criden més l'atenció que la notícia mateixa (sense gaudir de l'envejable trajectòria de la nord-americana, és clar).
Em fa tota la impressió que el carisma personal, la planta i l'afany de notorietat estan desplaçant a marxes forçades el bon ofici. Si continuem pel mateix camí, tal com jo ho veig, no sé pas on haurem de recórrer, per a estar ben informats. Potser que anem pensant en un passeig de la fama propi, on col·locar-hi tan visibles i escumosos personatges.


divendres, 25 de juny de 2010

Fatalitat


A l'estació de Caldes de Malavella, no tens altra opció que creuar la via



L'hi podria haver passat a qualsevol. A vegades, em pregunto fins a quin punt es pot prevenir, la fatalitat.

Si revisem el passat i fem recompte de la quantitat d’imprudències que hem comès, al llarg de la vida -sense ser especialment temeraris- no podem deixar de reconèixer que, malgrat tot, hem estat afortunats. Existeix algú, que hagi estat sempre prudent? Això no treu, com diu Salvador Giner, que vivim una època especialment impacient. Si el sociòleg fés el seu particular screening vital, no obstant, de ben segur que també toparia amb més d’una d’aquestes nefastes imprudències-impacients, que han costat la vida a dotze persones. Penso que hi ha impulsos que són consubstancials a l’adolescència i la primera joventut -sobretot si l'ambient és festiu-, no pas a l’etapa històrica. Cal recordar la manca de límits i de regulació, és clar. Les aglomeracions necessiten control i aquest, en certa manera, hi va mancar. Després hi ha els hàbits. A l’estació de Caldes de Malavella (a la foto), per posar un exemple que m’és proper, no tens més remei que creuar la via perquè no existeix cap altra opció per pujar al tren, direcció Barcelona o d’accedir a l’estació, si véns de Figueres. O creues la via o creues la via. Ni tan sols hi ha una trista barrera per impedir el pas, quan s’acosta un comboi.
La paciència i la prudència s’aprenen amb els anys. Els hàbits, en canvi, es resisteixen.

Massa factors, tots junts. Una sola sensació d’impotència. Ja no hi ha marxa enrere...


Dones riques


Una opulenta empresària que apareix al reality


Ahir a la nit, em vaig entretenir amb el programa de La Sexta, Mujeres ricas, que ens acosta a l'apassionant univers de diverses dones absolutament forrades, l'única preocupació de les quals, per exemple, és organitzar festes amb famosos, portar gossos neuròtics al psicòleg o preparar glamurosos aniversaris sorpresa, amb la finalitat de deseducar, encara més, les seves eixalavades filles. Pensareu que és un exercici de masoquisme, passar l'estona amb un espai així, en temps de vaques magres però us equivoqueu de mig a mig. Quan has estat testimoni de tant de friquisme milionari, desitges qualsevol cosa abans que viure enterrada de bitllets.


Un exemple.


Després d'un tour per Dolce & Gabbana, Chanel i altres boutiques exclusives, una de les protagonistes, entra a la pelleteria Elena Benarroch, on hi rep una terrible notícia:


-No te asustes - l'adverteixen, de l'altra banda del mòbil- tengo una mala noticia...


-Por favor, me estás preocupando....


-Creo que peligra la cena....


-¿Qué me estás contando?-abaixa el cap, abatuda, posa dos dits entre cella i cella- ¡Menudo problemón, Dios mío!


-No podré conseguir los 500/600 invitados del año pasado...


-Bueno, bueno -intenta sobreposar-se- ya me hago a la idea que con eso de la crisis no va a poder ser... pero necesito un plan B. Un plan B, ¡YA!


El que us deia, agraeixes enormement gaudir de les teves preocupacions mundanes. Si voleu fer més teràpia, cliqueu aquí...


dimecres, 23 de juny de 2010

Obituari





Només he llegit tres obres seves, Tots els noms, Les intermitències de la mort i L'Evangeli segons Jesucrist. La primera, em va captivar completament mentre que la segona em va semblar decebedora, malgrat la idea inicial, tan original. Pel que fa a la tercera, em va caure de les mans, la vaig trobar massa previsible i no tan trencadora, què voleu. Quant a escriptor, doncs, la petita experiència que n'he tingut ha estat irregular. Una altra cosa és la persona, si la distingim de l'artista, és clar. La vida de l'autor. M'ha passat amb alguns escriptors que, en conèixer determinats detalls de la biografia, l'obra se m'ha tornat indigesta. On abans hi admirava l'erudició, després no hi suportava la pedanteria, per dir alguna cosa. I he abandonat la lectura. En el meu cas, pocs autors han resistit aquesta prova del cotó. Saramago no ha estat un d'ells, dit sigui de passada. També pot succeir al revés, naturalment. Llibres que no t'haurien fet ni fred ni calor, et sedueixen perquè l'escriptor, com a personatge, resulta la mar de simpàtic. Per a gaudir de la lletra impresa sense prejudicis, penso que, en un futur, serà més intel·ligent obviar detalls biogràfics, sinopsis i, encara més, crítiques literàries. No és millor deixar que el pas del temps faci la feina?


dimarts, 22 de juny de 2010

Diàleg interreligiós


En l'àmbit de la formació continuada, fa temps que sento parlar de la importància del diàleg interreligiós, que potencia les similituds i zones de contacte entre les diferents confessions religioses i, fins i tot, la laïcitat. Entre diversos objectius, hi ha el de trobar el nexe d'unió, d'unes creences i altres. Un punt de partida bastant diferent al que veiem als mitjans de comunicació, que semblen definitivament obstinats en marcar barreres i aixecar murs d'incomprensió (heu vist tantes burques, pel carrer?). No vull pas dir que les coses siguin fàcils. Res no és fàcil. Els debats que es generen en determinats cursos són d'allò més encesos però, malgrat tot, aprens a dialogar amb els teus prejudicis i també amb els dels altres, que no són pocs. Recordo un exercici que ens van proposar en una classe sobre eines educatives per a la infància. Es tractava d'estudiar els principis fonamentals de cada confessió i buscar si hi havia algun valor de base, que compartissin les diferents religions. Després del treball de grup, la màxima compartida va ser la següent: No desitgis als altres, el que no vulguis per a tu. Més humà, impossible.

dilluns, 21 de juny de 2010

Lucratiu malson


Els presumptes corruptes no perden ocasió de fer sentir la seva veu i, de passada, embutxacar-se uns quants calerons, que la vida està molt difícil. La versió que tenim més vista, d'aquesta dubtosa costum, és la de passejar-se pels platós a vessar la llagrimeta i parar la mà. No sé què deuen pensar, a Marbella, per exemple, quan veuen Julián Muñoz, Maite Zaldívar i tota la tirallonga d'implicats en el cas Malaya, fent el numeret i passant per caixa, mentre s'esbudellen els uns als altres. És un espectacle que esgota fins a la nàusea i al qual, malauradament, ja ens hem acostumat. A Catalunya, som més refinats. Això de l'Oasi deixa petjada i no es poden fer les coses de qualsevol manera. L'omnipresent Vicent Sanchís signa un llibre en el qual Lluís Prenafeta explica el seu calvari particular i assegura que el cas Pretòria no arribarà a judici. N'està molt segur, l'home. El malson és el títol d'aquesta obra, que trobareu ben aviat a les llibreries. El malson. Potser algun dia en despertarem.

dissabte, 19 de juny de 2010

La jutgessa


Isabelle Huppert, a la pell d'una magistrada implacable




La indulgència de Juli Solaz, contrasta amb la diligència de la jutgessa Míriam de Rosa, que no ha tingut miraments amb els dos lladres confessos. Com bé sabeu, els Dupond i Dupont de la delinqüència catalana han entrat a la Model per la porta del darrere, per la qüestió hotelera, no pas pel saqueig del Palau de la Música.

Quan me'n vaig assabentar, ahir al matí, vaig recordar una pel·lícula que vaig veure fa poc al Canal 33, L'ivresse du pouvoir, dirigida pel francès Claude Chabrol. La seva protagonista és Jeanne, una magistrada implacable, interpretada per la brillant Isabelle Huppert, encarregada d'instruir un complexe escàndol de moviment i malversació de fons, que apunten al president d'un important grup industrial. A mesura que la investigació avança, Jeanne s'adona que el poder dels implicats és cada vegada superior, la qual cosa farà perillar la seva integritat personal i, a la vegada, li conferirà una peculiar sensació d'omnipotència. Les pressions són diverses: l'ascendeixen per a estovar-la, intenten enfrontar-la als companys de feina, l'amenacen de mort, el seu cap procura dissuadir-la de tirar endavant... Són especialment còmics els interrogatoris als quals sotmet a determinats polítics, que tenen atacs d'hiponcondria i simulen estar malalts amb la finalitat d'escaquejar-se del mal tràngol. Vaig sentir una empatia il·limitada cap al sadisme de la jutgessa, que no es deixava acoquinar per res ni per ningú. No us revelo el desenllaç, per si la voleu veure. Bé, no em voldria deixar arrossegar per la temptació de comparar el film amb la situació actual de Millet i Montull. Està clar que parlem de ficció i qualsevol semblança amb la realitat, seria pura coincidència...


divendres, 18 de juny de 2010

No posis excuses, estàs malalt



La publicitat de fàrmacs m'inquieta profundament. Fa gairebé un any, parlava de l'ampli ressò mediàtic que tenia la presentació de Priligy, la nova medicació per a combatre l'ejaculació precoç. Recentment, no sé si heu tingut ocasió de veure l'anunci on hi apareix un home que es pregunta pels motius de la seva disfunció erèctil:


-Potser perquè el gos m'està mirant...

-Tal vegada per aquella pel·lícula...

-O l'economia...

-Qui sap si serà una altra cosa...


No posis excuses. Parla amb el teu metge.

(Estàs malalt, no ho sabies? Necessites medicar-te)

Buscar explicacions en l'entorn és equivalent a posar excuses?
Les variables ambientals no influeixen en l'activitat sexual?

En el web de Lilly, es veu clar fins a quin punt focalitzen l'atenció en els aspectes fisiològics, mentre que minimitzen els psicològics. Sorgeixen diversos dubtes, els mateixos de sempre. S'han estudiat a fons els efectes secundaris? Qui ha patrocinat la investigació? Ens informen adequadament, des del punt de vista científic? Es poden permetre, determinades opacitats, quan es publiciten productes relacionats amb la salut?


dijous, 17 de juny de 2010

La deixen verda


La roja va entomar l'únic gol del partit


Amarga jornada per a la roja. Al marge dels aspectes estrictament futbolístics, la derrota d'ahir davant de la modesta selecció suïssa, ha motivat els comentaris burletes de la premsa estrangera. Quan els mitjans et proclamen favorit i patines d'aquesta manera, és d'esperar que et converteixis en un autèntic espantall esportiu. Personalment, estic fins al monyo de menjar selecció espanyola, matí, tarda i nit. Si deixessin els jugadors una mica tranquils, entre una cosa i l'altra, segur que rendirien millor. De passada, nosaltres estaríem menys saturats, que això de la roja ja sembla un malson interminable. I tot just acabem de començar.

La 7 -espectre de Telecinco a la TDT- va emetre un reportatge ahir a la nit sobre el seguiment del partit, per part de la població. Em va sorprendre la gran quantitat de persones que van deixar de treballar, per poder-lo seguir. En vistes del resultat, un dels desertors, desolat, va declarar: ¡si lo llego a saber, me quedo trabajando!


Així de bé avança el país.

dimecres, 16 de juny de 2010

Esquizofrènia i "Tercer Món"



Hi ha lectures que em deixen perplexa. Segons estudis internacionals patrocinats per l'OMS, el curs de l'esquizofrènia és significativament millor en països en vies de desenvolupament o Tercer Món, com per exemple, Índia, Nigèria i Colòmbia, que en països tecnològicament més avançats com ara Dinamarca, Regne Unit o Estats Units. En l'esmentada investigació, el 63% dels pacients dels països en vies de desenvolupament van experimentar un curs més benigne de la malaltia, que va conduir a la remissió completa, mentre que en els desenvolupats ho van assolir només el 37%. Al mateix temps, mentre que el deteriorament social es va donar en el 16% dels participants, en els països no desenvolupats, en els altres va ascendir fins al 42%. Per altra banda, el percentatge de persones que prenia medicació antipsicòtica durant l'estudi, en el primer cas era del 16% i en el segon del 61%.

Es tracta d'una autèntica paradoxa, que ha fet reflexionar molts professionals. Es qüestiona si l'ús de psicofàrmacs, més habitual en els països desenvolupats, en certa manera, no resulta iatrogènic. És perjudicial la psiquiatrització excessiva de la nostra societat? La no estigmatització dels països en vies de desenvolupament, és un factor de protecció per a les persones que pateixen esquizofrènia? En principi, sóc partidària de la intervenció precoç, a l'hora de tractar el trastorn. Ara bé, no pot representar, aquesta precocitat, el perill d'entrar en una roda de la qual ja no es podrà sortir?


dimarts, 15 de juny de 2010

Són folls, aquests psiquiatres!



Barcelona. Assisteixo a unes jornades sobre teràpia de parella, que compten amb la presència d'una presumpta autoritat en la matèria. Durant la seva intervenció, el ponent associa subtilment l'homosexualitat a la pedofília i dóna a entendre que els abusadors són majoritàriament homes homosexuals. Els arguments se sustenten només en el que ha pogut presenciar ell mateix, en els seus viatges arreu del món. No aporta cap estudi científic que ho avali, ni tan sols una trista estadística. Insisteix en què l'homosexualitat va ser retirada del manual de diagnòstic psiquiàtric per les pressions del lobby gai i no pas per criteris de salut. Salten espurnes entre els assistents (la sala és plena de gom a gom). Una noia pren la paraula i qualifica l'expert d'homòfob i frívol. Tot aprofitant la seva priviligiada posició, l'inculpat esclafa la dissident amb una retòrica demolidora. La noia abandona les jornades. Xiuxiuejos. Després silenci.

Torn de preguntes. Aixeca el dit un professional :

-És possible que l'homosexualitat es pugui veure induïda per la posició de l'home, durant l'acte sexual?

Li demanen que aclareixi la pregunta.

-Si l'home se situa en el lloc que no li pertoca, pot esdevenir homosexual?

Més aclariments, si us plau.

-El lloc que li pertoca és a dalt, si es posa a baix, no podria inclinar-se cap a l'homosexualitat?

L'expert apunta que, en principi, no hi hauria relació entre les dues variables. Estupefacta, sondejo el meu voltant. Uns companys opinen que el ponent és molt valent de manifestar les seves opinions sense embuts, mentre que d'altres se senten profundament avergonyits. Ho veig ben clar, encara estem en bolquers.
Recordo la quantitat de professionals de la salut mental amb els quals he topat, que tenen prejudicis al voltant de l'orientació sexual. Amb aquesta mena de formadors, no són pas estranyes, aquestes pràctiques. Es veu que, en un món dominat per l'hostilitat, no tenen res més a fer que estigmatitzar les persones que s'estimen. Personalment, els suggeriria que busquessin ajuda, perquè la necessiten amb urgència...

dilluns, 14 de juny de 2010

Carod-Rovira salva els mots



Tinc la mala costum de donar tombs per les llibreries, amb la finalitat d'assabentar-me de les darreres novetats editorials. La portada que veieu a la imatge, és d'un llibre que m'havia passat completament desapercebut i m'ha sorprès aquest cap de setmana. Vaig haver de mirar-lo dues vegades. Em va cridar l'atenció per prescindible i també per pretensiós, perquè no dir-ho.

113 paraules per salvar, segons el criteri del vicepresident. Si em permeteu l'atreviment, suggeriria uns quants mots i paraules compostes més, les quals, de ben segur, retindrem a la memòria gràcies a les habilitats polítiques de l'autor:

Per cert, a la presentació de l'obra hi eren presents el filòleg Joan Solà, l'actriu Montserrat Carulla, l'escriptor Sebastià Alzamora i l'editor Ernest Folch. Era necessària, tanta celebritat?

divendres, 11 de juny de 2010

S'acosta el gran dia


Laporta feia broma amb Sandro, abans que comencés la batalla caïnita


Ja queda menys pel 13-J. Personalment, celebraré el final dels soporífers debats entre els quatre canditats, que han destacat per la seva absoluta banalitat -propera al nivell de Barri Sèsam- i la manca de fair play. En aquest darrer aspecte, ha despuntat el candidat Marc Ingla, acòlit de Ferran Soriano, que no ha desplegat altra tècnica que la d'engegar el ventilador i fer posat de Gaspar Hernández, per dissimular un xic les males arts. Qui l'assessora? Sigui qui sigui, està clar que li ha fet un regal impagable al principal favorit, per qui ha despertat la simpatia de propis i estranys. Dit això, m'hauria agradat presenciar un debat més elaborat, a l'alçada de la intel·ligència dels ciutadans i, per descomptat, dels aficionats a l'equip blaugrana. Amb la quantitat de diners i influències que es maneguen, els temes que s'han posat damunt la taula no han passat dels quatre tòpics de sempre. No fos cas que rumiéssim massa, encara s'esvalotaria el galliner.

Agradi més o menys, Sandro Rosell és un més que probable futur president. Segons ha explicat, l'excompany de Laporta, afí a l'ala de Josep Lluís Nuñez, ha dedicat moltes hores a escoltar milers i milers de socis. Després d'haver recollit la seva veu, ha decidit que apostarà per canviar els horaris dels partits, per situar-los en hores menys intempestives; millorar l'ambient del Camp Nou; crear uns gimnassos, probablement de la cadena DiR; tirar endavant una agència de viatges i no sé quantes aventures empresarials... Desconec si haurà fet més cas als seus propis interessos o als del sofert soci. Haurem de seure i esperar. També caldrà veure si jugarà a destapar les vergonyes de l'antiga junta o es limitarà a tirar endavant. Per la part que em toca, espero que millorin les relacions amb l'Espanyol, tal i com ha promès, després d'uns quants anys de tibantors que, al meu entendre, també s'han traslladat a l'afició. En qualsevol cas, encara que desinformats, segur que estarem prou entretinguts. L'espectacle que no falti.

dijous, 10 de juny de 2010

Vull oblidar-te...


...però no puc.


En vivències de desamor, és possible que una de les parts, habitualment la que s'ha sentit rebutjada, humiliada o traïda, no pugui apartar de la seva ment la persona estimada, per més que ho intenti, una vegada i una altra...

Durant molts anys, la psicologia cognitiva va desenvolupar tota mena de tècniques per foragitar els pensaments intrusius, tot provocant, d'aquesta manera, l'efecte contrari al desitjat. Un experiment molt conegut, que va posar de manifest l'esmentada paradoxa, està inspirat en una experiència de Fiódor Dostoievski. L'escriptor rus va demanar al seu germà que no pensés en un ós blanc, la qual cosa va deixar-lo perplex durant una bona estona.

Si, ara mateix, reproduíssim l'estudi i us demanés que no penséssiu en un ós blanc, és probable que l'animal us vingués al pensament de manera recurrent, de la mateixa manera que tenim dificultats per recordar quelcom determinat, quan ens exhorten a fer-ho.

Si partim d'aquestes troballes, en temes de desamor, potser fóra bo evocar els memorables versos d'Octavio Paz, segons els quals l'oblit sorgeix sense proposar-lo, ingènuament, quan ens entreguem a una altra motivació:



Cierra los ojos y a oscuras piérdete
bajo el follaje rojo de tus párpados […]
En esa sombra líquida del sueño
moja tu desnudez;
Abandona tu forma, espuma
que no se sabe quién dejó a la orilla;
piérdete en ti, infinita,
en tu infinito ser
mar que se pierde en otro mar:
olvídate y olvídame.



dimecres, 9 de juny de 2010

Arquitectura i corrupció


Sagrada Família, façana Subirachs



Arran dels coneguts casos de corrupció, hi ha professionals decidits a dir les coses pel seu nom. És el cas de l'arquitecta Beth Galí, que parla sense embuts al Singular Digital. Si cliqueu l'enllaç, llegireu l'entrevista sencera, en la qual fa un repàs del deteriorament progressiu de l'urbanisme a casa nostra. Potser hi haurà sort i algú tindrà l'ocurrència de prendre'n nota. Després de tants anys de silenci còmplice, ve de gust una mica de coratge.

Us en deixo un tastet:

"El TGV ha de passar per sota la Sagrada Família o és massa arriscat?

Arriscat? No! Estaria bé que passés per sota i la tirés a terra. La Sagrada Família que s’està construint ara és un desastre. És una invenció de quatre senyors que diuen que la fan a l’estil Gaudí però és una falsificació. De la mateixa manera que els xinesos falsifiquen bosses i telèfons. L’obra de Gaudí és una molt concreta, el Portal de la Passió. Així que el TGV podria ensorrar la part nova, la de Gaudí no, és clar. S’havia d’haver deixat com estava."


dimarts, 8 de juny de 2010

Inquisidors a la TDT


Els continguts del portal sexejoves. gentcat.cat, van desfermar l'ira d'un tertulià del canal Intereconomía


Val la pena mirar el vídeo del programa El gato al agua, per analitzar fredament el discurs del tertulià Eduardo García Serrano, contra el qual la Generalitat emprendrà accions legals, després d'haver insultat la consellera de Salut, Marina Geli. No és la primera vegada que l'esmentat col·laborador del grup Intereconomía, es mostra violent verbalment en les seves intervencions. En altres ocasions, m'ha cridat l'atenció el seu to marcadament hostil i el grau de complicitat del qual gaudeix entre els companys de taula. És habitual, per altra banda, que García Serrano s'emporti el gato al agua, al final del programa. Em pregunto si realment ho decideixen els espectadors, perquè diria ben poc a favor seu. M'inclino a sospitar que l'elecció del premiat és una autèntica martingala, orquestrada per la pròpia cadena.

Durant la polèmica intervenció, el tertulià no fa propostes pedagògiques, ni cap anàlisi concreta dels continguts del web, que desfermen la seva ira ultraconservadora. Com ha expressat la mateixa consellera, la discrepància ideològica no seria cap inconvenient; però García Serrano es limita a proferir tota mena de barbaritats, sense cap base racional. Al marge dels inadmissibles insults, compara l'educació sexual proposada online per la Generalitat, a la tolerada pederàstia de l'Imperi Romà i critica que es prohibeixi fumar, mentre s'ensenya els adolescents a menéarsela. El quadre verbal que dibuixa, representa un escenari proper a Sodoma i Gomorra. Afortunadament, el tenim a ell, sentinella de la moral occidental, disposat a posar fi a tota aquesta disbauxa.

Sempre he desconfiat d'aquesta mena d'analistes, autèntics inquisidors del Segle XXI -manllevo l'expressió de Mariano Rajoy, amb el seu permís-. En ocasions, es fa difícil no pensar en un retrocés important dels valors democràtics, per més TDT que ens vulguin vendre...


dilluns, 7 de juny de 2010

L'anunci de cervesa




Fa dies que al·lucino mandarines. S'acaba d'estrenar el famós espot de cervesa de cada any, la mateixa que promociona l'equip més gran del món, alguns festivals de música i diferents programes de la nostra, entre d'altres. El que em sorprèn no és l'elevada densitat d'ofenses al ciutadà en crisi que s'hi mostren, sinó que hi hagi tants mitjans que se n'hagin fet ressò. Diaris, revistes, ràdio, televisió... Per quin motiu se li fa tanta publicitat extra -i gratuïta!- a aquesta beguda alcohòlica? Per la qualitat artística de l'espot? Per la bona factura musical? Si es regula la publicitat d'altres drogues, com ara el tabac, per quina raó hi ha tanta màniga ampla amb una determinada marca etílica?


Per què no es fa el mateix amb altres productes? Quin és el criteri?


diumenge, 6 de juny de 2010

Maria d'or, Maria de quitrà


La filòsofa francesa Simone Weil


Darrerament, per raons d'actualitat, penso sovint en la guerra, les relacions de poder i de submissió; també en la tendència a cultivar egos faraònics, que patim en aquesta societat i que tant dificulten la recerca de la veritat. La filòsofa francesa Simone Weil, gràcies a la seva humilitat i intel·ligència, va deixar-nos reflexions brillants al respecte. Vull fer referència a un bonic conte que va marcar-la profundament: Maria d'or i Maria de quitrà, només perquè hi penseu una estona, si us ve de gust. Aquesta història la va contar la mare, Selma Weil, quan la petita Simone jeia al llit de l'hospital, recuperant-se d'una operació d'apendicitis.

La biògrafa de Weil explica que l'heroïna d'aquest conte de fades, va ser enviada per la seva madrastra al bosc. La nena va arribar a una casa, on se li va preguntar si desitjava entrar-hi per la porta d'or o per la porta de quitrà. Per a mi -va respondre la nena- la de quitrà és prou bona. Va ser una resposta reeixida perquè una pluja d'or li va caure a sobre. Quan la madrastra va veure que portava tot aquell or, va enviar al bosc la seva pròpia filla. Però quan se li va formular la mateixa pregunta, aquesta va optar per la porta d'or i llavors va ser inundada amb una pluja de quitrà...


dissabte, 5 de juny de 2010

La meva vida. Capítol sisè.


La relació de la Blancaneus amb el príncep, no és exactament el que sembla



Estimats amics, torno al vostre costat, després d’uns quants dies d’absència. La incipient calor estival em treu les ganes d’escriure. Vaig deixar la meva història en un moment de dubte i tremolor, amb aquell verí i aquella pols rosada, que vaig amagar a la cambra matrimonial, sense dir-ne ni piu a ningú.

L’ambient a Palau estava un punt crispat, entre la misèria que no havíem superat i els plors de la nena, que patia còlics i eixordava tothom, nit i dia, amb els seus brams. El Príncepblau encara passava molt de temps a fora i a mi ja em pujava la mosca al nas. Enmig d’aquest panorama, un matí assolellat, vaig rebre una visita inesperada. Un lacai em va anunciar l’arribada d’un carruatge daurat, tirat per cavalls bellament guarnits. Vaig sortir a rebre’l, intrigada i expectant. En va baixar una bonica princesa, de rostre més que conegut; era la meva bona amiga Blancaneus, amb qui havia compartit les desgràcies de la primera joventut. En veure-la, vaig recordar aquella amistat que ens havia unit i que va donar-nos tanta força per tirar endavant. Només veure’m, va córrer cap a mi, amb llàgrimes als ulls:

-Ai, estimada! Amiga Ventafocs! Quanta desgràcia! Si sabessis com m’haig de veure!

Em va costar Déu i ajuda que es pogués expressar amb un mínim de tranquil·litat.

-És el príncep, estimada, no saps quina una me n’ha fet, aquesta vegada!

Una mica més assossegada, va explicar-me el dolorós episodi del lacai, amb qui havia enxampat al seu marit, una tòrrida tarda de primavera, quan es rebolcaven alegrement en una cambra de convidats. Perquè ens entenguem, us diria que el seu príncep és una mica tastaolletes, en els afers amorosos, no fa lletjos a ningú però tampoc li agrada el compromís. Les seves constants infidelitats, amb lacais i serventes, eren vox populi, al seu reialme i bona part de l’estranger. La Blancaneus havia decidit fugir-ne cames ajudeu-me, profundament humiliada pels maliciosos xiuxiuejos de Palau. Compadida, vaig dir-li que podia quedar-se tant de temps com necessités, sense sospitar ni per un moment que amb ella arribaria l’escàndol.

Juntament amb els crits de la nena, havia de consolar els seus plors. Va confessar-me que, en realitat, sempre havia estat enamorada d’un dels set nans (no em feu dir quin, perquè no me’n recordo) i que s’havia casat més per interès que per una altra cosa, malgrat que tenia l’esperança que la unió matrimonial, d’una manera o altra, podria funcionar. La vida al bosc hauria estat massa avorrida, deia. Passades les primeres llunes de passió, contràriament al que s’esperava, el seu marit ni l’ensumava. S’estimava més acariciar qualsevol altra cos, abans que el seu. En contrapartida, la Blancaneus duia una vida regalada perquè que en el seu reialme tot eren vaques grasses. Vestits, festes i joies, a cor què vols. Però això no era suficient:

-Sense la calor de l’amor no es pot pas viure, estimada!

El cas és que la Blancaneus va decidir que recuperaria el temps perdut. De les voluminoses maletes que havia portat, en va treure suggeridores robes; es ruixava de cap a peus amb perfums afrodisíacs, portats, segons explicava, dels indrets més captivadors la Mediterrània. També fumava una estranya pipa, que li havia regalat un príncep oriental. Tothom ballava al seu so; ben aviat, el reialme es va omplir de borinots que l’empaitaven. Fins i tot els clergues hi perdien els ulls, dins del seu escot!

Com que tot té un límit, la reina va esclatar. Un dia em va agafar per banda i em va assegurar que el rei havia perdut l’oremus, amb la meva amiga. Ho sentia en l’ànima però havia de procurar que la seva estada no s’allargués. Em trobava entre l’espasa i la paret. Comprenia perfectament la meva sogra però també em sabia greu per la Blancaneus, ara que havia recuperat el somriure.

Afortunadament, no em va caldre ni tan sols planejar la temunda conversa. L’endemà mateix de l’advertència de la reina, es va presentar el marit de la Blancaneus, disposat a fer les paus. El príncep se sentia ofès per aquella fugida intempestiva, el prestigi de la monarquia havia caigut en picat. Estava decidit a recuperar la seva muller, fos com fos. Us podeu imaginar la reacció de la Blancaneus? Doncs no l’heu encertada. La meva fogosa amiga va dir fer que si amb el cap, sense oposar gairebé resistència! Va tornar al seu Palau, als balls i a l’abundància, però amb una lliçó apresa. A partir d’aleshores, miraria cap a una altra banda i fugiria cap al bosc, de tant en tant, a gaudir de furtives trobades amb el seu amor vertader. Malgrat que no ho podia entendre, us hagi de confessar que vaig respirar alleujada…

Tot allò em va fer pensar en la fragilitat de les relacions humanes. Vaig decidir que parlaria amb el Príncepblau, per dir-li que l’enyorava i que el necessitàvem, tant jo com la Princesa Sol. En sentir les meves paraules, em va abraçar i va prometre que no es repetirien aquelles llargues absències. Res no valia més la pena que el nostre amor.

Vàrem passar una llarga temporada de tranquil·litat, la nostra filla feia les primeres passes, creixia feliç i omplia de joia el cor de pares i avis. Com que res no dura eternament, un mal dia, va comparèixer una nova visita, aquest cop ben amarga i tenebrosa. Us asseguro que en tindreu notícia...

Fins llavors, estimeu-vos molt i conserveu-vos amb salut.

Sempre vostra,
Princesa Ventafocs



divendres, 4 de juny de 2010

dijous, 3 de juny de 2010

Per què llegim els horòscops?


És probable que, en més d'una ocasió, després de llegir l'horòscop al diari, ens quedem meravellats i sorpresos de fins a quin punt la descripció coincideix amb algun aspecte de la nostra vida. Més enllà de les consideracions astrals, que desconec profundament, aquest fet s'explica per l'anomenat Efecte Forer, que també podríem aplicar a altres arts endevinatòries, proves psicològiques i bona part de discursos polítics.

El psicòleg Bertram R. Forer, a finals dels anys quaranta, va demanar als seus estudiants que responguessin un test de personalitat. Un cop corregit, va entregar el mateix resultat a tots els alumnes i va demanar-los que el puntuessin del 0 al 5, en funció de si el trobaven gens o molt adequat:

"Tens la necessitat que les altres persones t'estimin i admirin i, malgrat tot, ets crític amb tu mateix. Encara tens algunes debilitats en la teva personalitat, que generalment ets capaç de compensar. Tens unes capacitats considerables, encara sense utilitzar, que no has aprofitat. Disciplinat i controlat cap enfora, tendeixes a ser preocupat i insegur per dins. A vegades tens seriosos dubtes sobre si has obrat bé o has pres les decisions correctes. Prefereixes una certa quantitat de canvis i varietat i et sents defraudat quan et veus envoltat de restriccions i limitacions. També et sents orgullós de ser un pensador independent; i de no acceptar les afirmacions dels altres sense proves suficients. Però trobes poc savi el fet de ser molt franc a l'hora de revelar-te als altres. Ets extrovertit, afable i sociable, mentre que altres vegades ets introvertit, previngut i reservat. Algunes de les teves aspiracions tendeixen a ser bastant poc realistes."


Malgrat que Forer, per redactar el resultat, havia elaborat un refregit a partir de diversos horòscops, la puntuació mitjana que l'hi van atorgar els seus estudiants va ser de 4'26. D'aquest estudi, replicat en múltiples ocasions amb resultats similars, es desprèn allò que, de fet, ja sabem: Com n'és de senzill fer-nos combregar amb rodes de molí.


dimecres, 2 de juny de 2010

Jimmy Jump for president


Ho advertia el nostre sociòleg de capçalera, Salvador Cardús, a can Cuní: cal anar en compte amb l'independentisme friqui. Com si fos un presagi del que havia de venir, les seves paraules ens conduïen fins a l'escenari eurovisiu d'Oslo, plataforma de l'inoblidable concentrat caspós que veieu a la imatge. Una estampa fidedigna d'aquest país tan seriós i de la sempre complexa relació Catalunya-Espanya, que avança inexorablement cap a la tragicomèdia. Fixem-nos-hi bé. Un espontani professional -un oxímoron?-, amb barretina, pretén boicotejar un espectacle, al qual, finalment, acaba atorgant el protagonisme màxim (la guanyadora alemanya encara es deu mossegar les ungles). Per veure-ho més clar, posem un exemple de l'esmentada analogia. Quan pronunciem la paraula Estatut, l'estampa resulta encara més convincent. Així doncs, si pretenem ser coherents amb l'escenari polític actual, per més que ens adverteixi el bo de Cardús, no podem pas anar contracorrent. Seria tan inversemblant proposar el senyor Jump com a futur president de la Generalitat? Per començar, podríem obrir un debat sobre si el nom de campanya hauria de ser en anglès -i promoure, així, la bona sintonia amb Obama- o bé caldria referir-s'hi com a Jaume Marquet i Cot, nom de pila de l'arrauxat sabadallenc. Per la meva part, no tinc cap mena de dubte, aquest noi té futur!

dimarts, 1 de juny de 2010

Un poble àrab



Hi ha llibres que tallen la respiració. Alguns, ni tan sols et deixen dormir en pau. M’ha passat amb Bret Easton Ellis, Imre Kertész i, darrerament, amb l'israelià S.Yizhar. Us en parlo, a propòsit del drama del Mavi Marmara.

Hirbet Hiza és una obra intensa i breu, publicada per la modesta i valenta editorial Minúscula. No hi trobem acció desenfrenada, personatges malvats, vísceres, ni sang que brolli de ferides obertes. Res a veure amb la novel·la negra, tan en voga. Tampoc és una història bèl·lica convencional. El que més m’ha tocat d’aquesta petita joia és, precisament, que no hi passa res excepcional i, al mateix temps, hi és tot. El narrador, recorda el moment primordial, a finals de la dècada dels quaranta, en el qual uns soldats israelians -joves, inconscients i un punt maldestres- reben ordres de desallotjar un poble àrab i enviar els seus habitants, aterrits i que amb prou feines oposen resistència, a un camp de refugiats, a l’exili. És l’inici de tot. Ordres rebudes, que no es veuen del tot clares. Dubtes ètics. Contradiccions. L'eco d’un passat que clama justícia. Causar el mal, en pro d’un objectiu superior, el nou Estat. Això és Hirbet Hiza: El germen del conflicte.

Podria haver escollit qualsevol fragment, d’aquest text, tan bell com pertorbador:

“Entonces me topé con Moishe.
-¿Qué haces mirándome así?-me preguntó.
-Esta es una guerra asquerosa y sucia-le dije, casi ahogándome.
-¡Vaya! ¡No me digas!-exclamó Moishe-. ¿Y cómo la querrías, diferente?
Pues la verdad era que sí la quería diferente y tenía, además, muchas cosas que decir, solo que no se me ocurrió nada que resultara realmente convincente y sesudo y que no sonara simplemente visceral, aunque tenía que abrirle los ojos como fuera, tenía, en suma, que hacerlo consciente de la gravedad de la situación y de inmediato.
Pero en lugar de eso Moishe, que se había echado la gorra hacia atrás, como quien se siente bien fastidiado y ya no es amigo de nadie, y que en ese momento rebuscaba los cigarrillos y las cerillas en el bolsillo, intentando revestir de palabras el pensamiento que lo acababa de asaltar, me dijo buscando mis ojos con los suyos:
-¡Escucha bien lo que te voy a decir! A Hirbet o como quiera que esto se llame, llegarán inmigrantes judíos, ¿me oyes?, tomarán esta tierra, la trabajarán, ¡y esto prosperará de maravilla!

[…]

Me sentía como en tierras movedizas. Intenté sobreponerme y dominarme. Mis entrañas clamaban a gritos.¡Colonizadores!, gritaban mis entrañas. ¡Mentira!, seguían clamando. ¡Hirbet Hiza no es nuestro! ¡La ametralladora Spandau nunca ha dado derecho a nada! ¡Ay, ay!, clamaban mis entrañas. ¿Qué no nos habrán contado de los refugiados? Todo, todo sea por su bienestar y su redención... Pero se trataba, naturalmente, de nuestros refugiados. Mientras que estos que nosotros deportábamos y convertíamos en refugiados, estos eran algo completamente diferente. Pero espera: dos mil años de exilio. Que no es precisamente poco. Matanzas de judíos. Europa. Ahora éramos nosotros los señores…”
pàgs. 121-124.