dilluns, 31 de maig de 2010

Tot era mentida


Cada cop miro menys la televisió. Dedico més estones a llegir, malgrat que això comporti greus decepcions. En general, sóc més partidària de la lucidesa que de l'anestèsia -encara que, si, tots la necessitem, en algun moment-.

Diuen les persones entenimentades, que la maduresa no és possible sense mantenir viu l'infant que portem dins. Vet aquí la pregunta que em vaig fer ahir a la nit, abans d'anar a dormir. Com es pot obrir els ulls al món, sense cometre un terrible infanticidi?

Els valors en els quals es cimenta l'educació, en el decurs dels anys, cauen indefectiblement, com un castell de naips. Un darrere l'altre. Enmig de la putrefecció que ens envolta, sento una dolorosa nostàlgia de la llum del passat. Una voluntat d'autenticitat i, perdoneu l'expressió, certa netedat d'esperit. Miri on miri, hi trobo mentida, doble moral, resignació, interès, falsedat o punyalada.

Mantenir viu l'infant... Es diu aviat.

dissabte, 29 de maig de 2010

Avís urgent a la població



Ciutadans i ciutadanes, després de molts anys de complaença, ha saltat la tapa de la claveguera. Seria recomanable que recuperessin les màscares que havien desat a l'armari. Tot el rebombori de la Grip A, no ha estat en va. Ha arribat l'hora d'aprendre de l'experiència, que per això som un país civilitzat. Estem davant d'una greu epidèmia de corrupció, altament contagiosa, estesa arreu. Si volen sobreviure a l'olor de putrefacció que supura del sumari Pretòria, si pretenen sortir sans i estalvis de la porqueria del cas Palau, preguem que prenguin les mesures corresponents. No es treguin el tapaboques, facin el favor. Sota cap concepte. D'altra manera, corren greu perill de fer córrer sobres, emplenar-se les butxaques, mentir compulsivament, tenir afers extramatrimonials, utilitzar argot delinqüencial, desviar diners cap a Andorra i, el més perillós, que un jutge estrella els enxampi in fraganti. Col·loquin-se la màscara i dormiran tranquils, els ho garantim. Alguns ciutadans i ciutadanes, desgraciadament, ja no hi són a temps!


divendres, 28 de maig de 2010

Necessitem el dogma?


Una crònica des de París, parlava recentment de la publicació del llibre del filòsof Michel Onfray, El crepúsculo de un ídolo, la fábula freudiana. A propòsit de l'obra, l'autora assenyalava la paradoxa d'un país laic com França, en el qual el dogma freudià ha substituït el buit que ha deixat la religió. Em va venir al pensament una reflexió de Paloma, la talentosa nena de L'elegància de l'eriçó, adreçada a la seva neuròtica família: La religió i la psicoanàlisi comparteixen l'amor pel sofriment durador...

Per part meva, voldria recordar que, en matèria de salut mental, el dogmatisme no és patrimoni exclusiu de la psiconàlisi. Si revisem la psiquiatria moderna, ens n'adonarem de fins a quin punt abunden els supòsits en els quals creiem cegament i que mai no han estat demostrats de manera fefaent. La psiquiatria ha biologitzat el sofriment humà, ha generant una sèrie de creences mítiques, al servei de la tirania del mercat. Les hipòtesis explicatives de la depressió, l'ansietat o l'esquizofrènia, han promocionat tota mena de productes miraculosos, bales màgiques, que presumptament actuen en un punt clau del cervell i curen el nostre malestar. Aquests dogmes, circulen àmpliament per les consultes mèdiques i psiquiàtriques, sense massa oposició ni dissidència. Tot plegat, indueix a pensar que, inevitablement, el dogma sempre s'escola per alguna escletxa, ja sigui la religió, la psicoanàlisi o la ciència. Tant el necessitem?


dijous, 27 de maig de 2010

El "sex-appeal" de Mou


Mourinho i Matilde, la seva dona


Fa una colla de mesos, parlava d'una enquesta a la revista Interviú, que tenia per finalitat escollir la política més sexy. La reflexió del post girava al voltant del masclisme, la sexualització de la dona i bla, bla, bla...

Enllaçant amb el mateix tema, ahir llegia que la revista italiana Diva e Donna, va realitzar una enquesta sobre el tècnic Mourinho a les seves lectores -per cert, com és que no s'inclou el públic gai i lèsbic, en aquesta mena de qüestionaris?- Com a resultat, el 48% va identificar Mou en el rol d'amant. Els motius? Té una personalitat irresistible i és un home vertader, segons el 35'6% de les dones entre 25 i 44 anys, i el 29'2% de les més grans.

La passió per Mou no és exclusiva de les italianes. Algunes professionals del nostre país, reconegudes feministes, la subscriuen. Pilar Rahola, a Onda cero: Este señor está buenísimo....me pone. Per a Rahola, és la mala llet allò que aporta una atractiu extra al portuguès. A més a més, segons la polifacètica tertuliana, Mou té un punt salvatge i de raval, que el distingeix de Pep Guardiola, per exemple. L'actual entrenador del Madrid, està casat de fa vint anys i té dos fills, malgrat que se li ha destapat més d'una infidelitat, la qual cosa ha portat a la seva dona, Matilde, a demanar el divorci -tot i que la petició no s'hagi consumat legalment-.

Home vertader. Mala llet. Salvatgisme. Infidelitat. Masclisme, en definitiva. Dones: Si no ens tallem un pèl a l'hora de criticar la simplicitat del gènere oposat, també hauríem de reconèixer certa tendència al tòpic, a l'hora d'escollir l'amant ideal. Potser és que, quan el sexe entra per la porta, el feminisme salta per la finestra. O ens avorrim molt. Tal vegada, el país fa tanta pudor, que necessitem evadir-nos, sigui com sigui.

En qualsevol cas, ens queda Mou per estona. Benvingut siguis, mascle!


dimecres, 26 de maig de 2010

Empastifada


FER


Després de la bronca al Senat, poca cosa es pot afegir. Les imatges parlen soles. Un espectacle lamentable, tant per part del Govern com de l'oposició, que s'erigeix en defensora de la moral i de l'ordre, mentre protagonitza un dels espectacles més penosos dels darrers temps -i mira que hem estat entretinguts-. Amb un Gürtel a l'armari, els acòlits de Rajoy encara tenen valor per convertir el Senat en un plató de televisió -en el sentit pejoratiu de la paraula, com diria Rosa Díez-. Entre socialistes, populars, convergents i companyia, no queda massa lloc per a l'esperança però si per al xou, l'empastifada, la bronca i el despropòsit. No són capaços de res millor?

dimarts, 25 de maig de 2010

Fergie & Andy


Quins temps, aquells! Una simpàtica pèl-roja es casava amb el príncep Andrew i esdevenia una atípica duquessa de York. La parella es va guanyar la complicitat del poble, tan britànic com estranger, malgrat que això no impedís, evidentment, que el matrimoni fes aigües. Un cop separats, a diferència de la malaguanyada Lady Di i el príncep Charles, Fergie i Andy han mantingut una excel·lent relació, que han proclamat als quatre vents. Quins són els motius?

Després de la monumental enxampada del News of the World, hem de confiar que el bo d'Andrew no tenia res a veure amb el maletí dels diners, que els negocis bruts només són un afer de l'entremaliada Sarah. A mi, què voleu que us digui, em van venir al pensament Julián Muñoz i Mayte Zaldívar, que també mantenen cordials relacions. Sempre pel bé de les filles. O Bonnie & Clyde, que van romandre units, en tan difícils circumstàncies.
En una època complicada, hauríem de prendre'n exemple i canviar la màxima eclesiàstica: Allò que els diners han unit, que no ho separi el desamor...

dilluns, 24 de maig de 2010

Funcionaris


Les retallades de ZP, han destapat la caixa dels trons. Segons Rafael Coloma, vicepresident de la Federación de Asociaciones de los Cuerpos de la Administración General del Estado, el problema no són els funcionaris, sinó una corrupta política administrativa.

Apunto alguns dels problemes clau, denunciats per Coloma: solapament de funcions, objectius poc clars, auditories inexistents, enxufisme indiscriminat a la gent de partit, subcontractacions abusives o manca de professionalitat.

Hem hagut d'arribar a una situació límit perquè es posin les cartes damunt de la taula. Ara s'entenen les incompetències, la fuga de talents, les oposicions frustrades i el desgavell generalitzat. Som a temps de posar fil a l'agulla? Triomfarà eternament, la mediocritat?

dissabte, 22 de maig de 2010

La meva vida. Capítol cinquè.


En els entorns de Palau, hi ha certes coses que no estan ben vistes



Torno a estar amb vosaltres, disposada a continuar amb el relat. Arran del naixement de la nena, les coses van canviar substancialment. Mai no deixa de sorprendre’m la metamorfosi constant que és la vida. Una princesa acaba fent coses que mai abans no hauria sospitat!. Si hagués de començar aquest capítol d’alguna manera, ho faria apagant la flama d’algunes espelmes, perquè el que us haig de contar a continuació, amics estimats, té caràcter de confessió. Us demano, doncs, que aquests secrets que vindran, quedin entre nosaltres. D’altra manera, la vida a Palau esdevindria un infern.

Com sabeu, em trobava encara convalescent, el reialme amb prou feines es despertava tímidament d’una llarga letargia. La feina se’m multiplicava. Els números -la meva gran passió- van passar a un segon terme, perquè les necessitats d’un nadó requereixen d’atenció constant. El Príncepblau estava tan ocupat a les escoles, que havia de ser jo, principalment, qui es fes càrrec de la princesa Sol (cosa que em provocava una irritació considerable). Per altra banda, la nostra activitat carnal havia tornat al seu ritme habitual. El plaer que experimentava, anava unit a una preocupació, que em rondava pel cap, com un borinot insistent (tornaré a quedar en estat de gravidesa?)

En aquells dies, alguns clergues ancians visitaven els monarques. Més de que ja era habitual. Els inflaven el cap amb les seves interminables lletanies. Els reis n’eren devots però a mi, si us haig de ser sincera, em semblava que ficaven el nas allà on ningú els ho demanava. En una ocasió, vaig sentir com asseguraven als reis i al Príncepblau que les dames que es negaven a acceptar l’arribada dels fills que els enviava l’Altíssim, cremarien per tota l'eternitat en el foc infernal. Per la meva part, com que no volia crear un conflicte d’opinions, vaig romandre en silenci. Ja ho sabeu, eren altres temps. Aquell capvespre, a la nostra cambra, quan la princesa Sol ja dormia, em vaig adreçar al Príncepblau, com aquell qui no vol la cosa…

-Si poguessis escollir un nombre de fills que ens enviés el destí, quin triaries…?

-Estimada, això no pot ser…

-Ja ho sé, estimat, és un suposar… Quants…?

-La pricesa Sol omple la meva vida…

-Si, estimat, la meva també…

-Doncs, en el cas que el destí no ens portés més infants… no passaria res, oi?

-No, és clar que no…

Vaig passar la nit en blanc. Recordava les paraules d’una princesa russa, que va visitar Palau, unes llunes enrere. Em va confessar que havia ajudat una fetillera de la seva terra a instal·lar-se en els boscos del nostre reialme, perquè fugia d’unes terribles persecucions. Era coneguda per unes pocions, que ella mateixa havia pres d’amagat, que interrompien el cicle fèrtil a voluntat. Vaig entendre que, en aquesta vida, hi ha certes coses que una princesa ha de fer tota sola.

L’endemà, en companyia del meu colom missatger, amb el pretext que necesitava una mica d’aire fresc, vaig sortir de Palau, per primera vegada, en molt de temps. Em vaig endinsar en la foscor de la boscúria, decidida a trobar la misteriosa fetillera. Vaig passar una por terrible però no va ser difícil localitzar-la. En trucar la porta de la seva cabana, una esgarrifança em va recórrer l’espinada. Em va obrir una anciana d’ulls severs i bondadosos. No van caldre explicacions. Em va allargà la mà, arrugada com una pansa, per entregar-me dues bossetes:

-Us poso, en una mà, un verí mortífer i, a l’altra, una pols màgica per regular la fertilitat. El vostre cor és savi i les sabrà utilitzar.

Portava un grapat de monedes, que havia guanyat gràcies al meu treball. Estava espantada pel bescanvi que em proposaria, doncs havia sentit que una princesa aquàtica havia hagut d'entregar la seva captivadora veu, en un d'aquests tractes. Però la fetillera no em va demanar res. Abans que pogués contestar, ja havia tancat la porta.

El verí, de color blanc, vaig guardar-lo a la butxaca dreta del vestit. La pols màgica, de color rosat, a l’esquerra. Tota tremolosa, vaig emprendre el camí de retorn, espantada d’aquell misteri. Vaig amagar el secret més ben guardat -donar la mort i deixar de donar vida- sota una rajola de la cambra matrimonial, a l’espera del que pogués venir.

Si hagués de tornar enrere, amics estimats, faria exactament el mateix però, com a tantes princeses, la vergonya i la culpa encara m’acompanyen.

Fins la propera entrega, romaneu amb silenci i conserveu-vos en salut.

Sempre vostra,

Princesa Ventafocs.


divendres, 21 de maig de 2010

Gràcies, senyora Highsmith



Estic bastant convençuda que el periodista Ramon Colom té certes propietats sedants. Tant és així, que sento la temptació de proposar-lo com a teràpia alternativa per a superar l'insomni. És barat, eficaç i, sobretot, no té efectes secundaris. Si de cas, pots anar-te'n a dormir una mica més informada, la qual cosa, en principi, no hauria de ser perjudicial. Ahir a la nit, abans que les parpelles deixessin d'obeir les meves ordres, vaig escoltar les impagables reflexions de Patricia Highsmith (mireu aquí, a partir del minut 4.).

Ah! Quants records! No sé per quin motiu van caure a les meves mans, els seus llibres, quan era adolescent. Crec recordar que els regalaven en el suplement dominical d'algun diari. El beneït avorriment estival em va acompanyar per les pàgines d'A pleno sol , on hi vaig conèixer l'obscur Tom Ripley, un ésser amoral i ambiciós. Assassí ocasional. El lector hauria d'odiar-lo però, tanmateix, secretament, desitja que se'n surti i que ningú no li posi traves (endavant Tom Ripley...). Vet aquí una part de tu mateixa, que no acaba d'agradar-te i que descobreixes amb inquietud. Encara no he tingut ocasió de veure la pel·lícula que protagonitza Alain Delon, però si la desafortunada versió amb Matt Damon; i Jude Law, a la pell del lluminós Dickie Greenleaf...

Quan ahir vaig retrobar-me amb Patricia Highsmith, doncs, vaig tenir l'oportunitat de donar-li les gràcies. Mil gràcies!


dijous, 20 de maig de 2010

Els "affairs" del Palau

Fèlix Millet i Jordi Montull


Em fa la impressió que la informació que ha sortit a la llum sobre el mal anomenat Cas Millet és només un serrell llunyà de tot el que s'hi amaga darrere. La sospitosa indulgència del jutge Solaz, la destrucció de documents o els diners encara desapareguts són només alguns indicis del complex entramat de corrupció que es teixia entre el Consorci, la Fundació i l'Orfeó. Aquest mes, la revista Vanity Fair, revela alguns detalls sòrdids de les inacabables aventures Millet-Montull, que anaven acompanyades de bones dosis de sexe i alcohol:

"Llegaron una mañana. Eran dos. Vestían discretas, pero descaradas se apostaron sobre el mostrador y exigieron lo que era suyo: "Venimos a por nuestro dinero. El señor Millet no nos ha pagado en toda la semana". El administrador, Antonio Sàbat, mintió: "Lo siento, el señor Millet está de viaje". "¡Queremos nuestro dinero!", reclamaban. Era 1980 y hacía apenas dos años que Fèlix Maria Millet Tusell había sido nombrado presidente del Palau de la Música Catalana. Él mismo se lo había contado a las prostitutas" [...]

"Aquel juego [dividir a los empleados] le funcionó bien con Jordi Montull, y con su hasta ahora secreta amante, Rosa Garicano. Les fue dando un poco de poder a cada uno, con el consabido enfado del otro. Pero siempre a sus pies" [...]

"A Millet le encantaban las mujeres. Y muchas no se resistían a él; tenía poder, dinero y un nombre. Pero ninguna clase. Me cuentan que una madrugada apareció en pijama en un conocido club de Barcelona. Como la sala estaba repleta de gente, pagó al dueño para que lo dejara solo en el local y bien acompañado.

Montull lo imitaba. En septiembre de 2002 compró un piso a tan sólo dos pasos de su despacho. Los Mossos comentan aún con sorna la cama de sábanas rosas y el techo de espejos de la habitación. En 2006 adquirió otra casa con fines similares. Ni la mujer de Montull, Mercè Mir, ni la de Millet, Marta Vallès, conocían la existencia de estas viviendas. El juez, sin embargo, sabía de sus niditos de amor. Un nuevo anónimo había llegado a su mesa el 10 de agosto:
"Los Srs. Fèlix Millet y Jordi Montull han gestionado el Palau mezclando sus gastos privados con la Fundación y el Orfeó: viajes de placer, regalos a familiares [...] Varias empresas han participado en la falsificación de facturas [...] Durante las campañas electorales desde el Palau se ayudó a distintos partidos [...] Además... son de sobra conocidos sus acosos a algunas empleadas. También son públicas y notorias sus borracheras".

Las voces que han accedido a hablar de este Millet han pedido un riguroso off the record. Personas que al ver su lamentable estado tuvieron que subirlo a un taxi; gente que conoció su paso por una clínica de rehabilitación en Suiza. Algunos lo creyeron recuperado. Otros han sufrido hasta el final al Millet irritado, malhumorado y fuera de sí tras unas copas de alcohol. "Aún desayunaba con whisky", me alertan."


Vanity Fair. Junio 2010. Nº 22. Pàgs 62-69.


dimecres, 19 de maig de 2010

Monstres

Hi ha res més horrible?


Es pot buscar la història d'aquestes dues persones, sí. Mirar si tenen antecedents de violència familiar. Cercar desesperadament on es pot haver gestat la mentalitat criminal. I per què. Intentar tota mena de raonaments biologicistes, genetistes, sociològics...

Al final, hi queda la irracionalitat. Un pòsit d'incomprensió infinita. El mal no té explicació.

dimarts, 18 de maig de 2010

Conspiranoia


Amb la finalitat de promocionar el seu darrer llibre, Conspiración Octopus, el controvertit escriptor de bestsellers Daniel Estulin es troba realitzant la seva tournée particular per diversos mitjans de comunicació. Si cliqueu aquí, escoltareu algunes de les seves sorprenents declaracions sobre la suposada elit multimilionària que governa l'economia mundial, de manera absolutament cruel i despietada. La seva novel·la, perquè us en feu una idea, pot recordar pel·lícules com El Jardinero fiel o El señor de la guerra, que expliquen en format de ficció alguns dels inhumans procediments de les grans fortunes mundials. Altres teories conspiratives, ben conegudes, pretenen trobar una explicació als atemptats de l'11-S, a la misteriosa mort de Marilyn o a aquest club d'Illuminati que presumptament regeix el món.

Segons Estulin, la informació que apareix en els mitjans és només un joc de miralls, que oculta l'autèntica realitat. Malgrat que el seu darrer llibre és una novel·la, assegura que els fets que s'hi relaten són absolutament verídics i que no ha pogut publicar-los en format de no ficció perquè, d'altra manera, seria home mort.

No és cap secret que els mitjans amaguen un volum important d'informació al ciutadà. Ara bé, si és cert tot el que relata Estulin, com és possible que li permetin anunciar-ho als quatre vents? Com s'explica que fins i tot li hagin proposat fer-ne una pel·lícula? Potser el fet d'exposar-ho públicament, com en aquell conte de Poe, és la millor manera d'amagar l'esgarrifosa veritat? Sabrem separar, algun dia, la informació veraç de la conspiranoia? Se sabrà tot, en definitiva, tal i com ens ha promès Xavier Bosch?

dilluns, 17 de maig de 2010

Cap de turc


Carles Martí, fulminat.



Després de la fulminant destitució de Carles Martí, he recordat l'expressió ser un cap de turc. Quina és la seva procedència, exactament?

Gràcies a l'ajuda de la inestimable Viquipèdia, he trobat la següent definició i referència històrica:

"Es denomina cap de turc a una persona o grup d'elles a les quals es vol fer culpables del que no són, servint així d'excusa a les finalitats de l'inculpador. De manera més específica, s'empra aquest apel·latiu per qualificar a aquells sobre els quals s'aplica injustament una acusació o condemna per impedir que els autèntics responsables siguin jutjats.
Des d'una perspectiva històrica, en el període de les
Croades, els cristians van lliurar cruentes batalles contra els turcs. L'animadversió que es professaven ambdós bàndols era tan gran, que tallar-li el cap a un turc era un assoliment encomiable. Quan ho aconseguien, els croats penjaven el cap en un masteler de vaixell o l'enfilaven en una llança i els soldats l'acusaven de tots els mals haguts i per haver. Per aquest motiu, es diu que algú és un cap de turc, quan és objecte de tot el dany i les acusacions de les quals són culpables uns altres.
Vegeu també: Boc expiatori "


Vista la teatral estratègia, que no convenceria ni a un infant de P3, hom es qüestiona com és possible que Martí s'hi hagi prestat tan gustosament, encara més en temps de crisi.
En aquest país, on no dimiteix ningú, ni per la més flagrant de les negligències, la propera pregunta que sorgeix és la següent: quin càrrec li haurà promès, l'exculpat Hereu?


(Els caps de turc ja no són el que eren!)

diumenge, 16 de maig de 2010

Científics "fantasma"



"La publicación científica en psiquiatría se vale de otra práctica acostumbrada en medicina y que seguramente sorprenderá a investigadores de otros campos, en particular de la psicología clínica, dada la afinidad temática. Se trata de la escritura fantasma y de las agencias de comunicación, denunciadas por Healy.

Otra nueva bestia en la jungla psicofarmacológica es la agencia de comunicación o de escritura médica, a menudo perteneciente a una o dos personas, con formación en medicina o en una ciencia relacionada, que trabajan estrechamente con una o dos compañías farmacéuticas. Esencialmente, han llegado a ser las divisiones de comunicación externa de las principales compañías.

Estas agencias, al menos la Current Medical Directions (CMD), pueden escribir tantos estudios, artículos de revisión, resúmenes, suplementos, monográficos, comentarios de experto, capítulos de libros como llevar a cabo metaanálisis, organizar suplementos de revistas, simposios vía satélite, conferencias de consenso e, incluso, mesas consultivas para sus clientes. Así, por ejemplo, en el curso de 1998, la CMD, por encargo de Pfizer, coordinó la autoría de unos ochenta y siete artículos sobre Zoloft, de los cuales cincuenta y cinco fueron publicados a principios de 2001, incluyendo las principales revistas.

Las compañías pueden sacar contratos para publicar, por ejemplo, veinticinco artículos en las principales revistas con autores de renombre, y esperar la mejor oferta de estas agencias. El caso es que los escritos de la agencia no desdicen del estilo y referencias de los propios autores (supuesto que, al menos, algunos de sus trabajos anteriores habrían sido propios).

Una conclusión obvia es que en este proceso el lenguaje psiquiátrico debe necesariamente haber sido reducido al nivel de la National Enquirer psiquiátrica, y de ahí, en la mayoría de estos suplementos de la revista es muy difícil encontrar algo que no sea simplemente un refrito de material repetidamente presentado en otros lugares.

Se excusa decir que el mensaje de estos trabajos que hace una agencia para autores que al final asienten y firman no va en contra de los intereses de la compañía que los ha contratado.

Otra variante de este proceso consiste en preparar por parte de las compañías los datos de los ensayos clínicos para los autores de la investigación. Según estén tabulados, el significado de los datos ya viene establecido. Así, por ejemplo, en ensayos sobre antidepresivos SSRI, pacientes que abandonan con agitación pueden ser codificados como falta de respuesta al tratamiento. En los ensayos clínicos de psicofármacos no es la norma que los autores principales inspeccionen ellos mismos los datos. De hecho, no sería la primera vez que los investigadores se encuentran ya con el "borrador" definitivo del estudio. Este hecho no impide que los estudios en los que participan terminen publicados en las revistas más distinguidas del campo, incluyendo Archives of Psychiatry, American Journal of Psychiatry, Jorunal of the American Medical Association o New England Journal of Medicine.

Ciertamente, no faltan figuras señeras que no aceptan escritos fantasma, si bien encuentran aceptable que su intervención en un simposio sea transcrita y publicada a la par que la de otros participantes cuyo contenido está completamente dictado por la compañía. La presencia de estas figuras "honorables" da barniz de respetabilidad a los otros.

Todo parece indicar, según denuncia Healy, que muy pronto alrededor de del cincuenta por ciento de la literatura "científica" en farmacoterapia sea escritura fantasma, originada dentro de las compañías y publicada sin revisión (por revisores independientes) en suplementos de las revistas. Cabría pensar, pues, que muchas de las figuras señeras en el campo sean en realidad científicos "fantasma". Esto demostraría que no hay garantía que la publicación incluso en las revistas más prestigiosas signifique que los resultados reflejen adecuadamente los datos de los ensayos clínicos."


Héctor González Pardo
Marino Pérez Álvarez



dissabte, 15 de maig de 2010

Malenconia líquida


Foto extreta d'aquí


"Segons la definició de Rolland Munro, el concepte de "malenconia", tal com s'utilitza actualment, "no representa tant un estat d'incertesa, una vacil·lació a l'hora de decidir-nos entre dos camins, com l'impuls a fer-nos enrere quan ens trobem en aquesta cruïlla"; representa un "refús" a "qualsevol lligam concret". Estar "malenconiós" és "percebre la infinitud dels lligams però no sentir-se lligat a res". En poques paraules, la "malenconia" implica una "forma sense contingut, un refús a saber simplement això o allò". Podria suggerir, al meu torn, que el concepte de "malenconia" simbolitza, en darrer lloc, el patiment genèric del consumidor, de l'homo eligens creat a instàncies de la societat de consum, conseqüència de la coincidència fatal de l'obsessió/addicció de triar quan s'és incapaç de triar. Repetint les paraules de Simmel, la malenconia representa la transitorietat congènita i la insubstancialitat artificial de les coses que floten amb el mateix pes específic sobre la marea dels estímuls; una insubstancialitat que repercuteix en el codi de conducta dels consumidors en forma de golafreria indiscriminada i omnívora (la forma més radical i definitiva de cobrir tots els riscos i l'últim recurs de supervivència), tenint en compte la "puntillització" del temps i la inexistència de criteris que permetrien separar el gra de la palla i el missatge del soroll de fons."


Zygmunt Bauman


divendres, 14 de maig de 2010

La meva vida. Capítol quart.


A la vida, quan menys t'ho esperes, sorgeix un raig de llum


Estimats, vaig deixar-vos amb la notícia de l’espera de la nostra filla, la princesa Sol. Aquesta nova, fou el primer raig de llum que albirava, després d’una tenebrosa agonia. No és difícil, doncs, que endevineu el motiu del seu nom. En saber que creixia un ésser dins meu, vaig saber-me menys sola i desemparada, com si algú m’hagués enviat una espurna de continuïtat, quan més la necessitava. Les incessants preguntes sobre la tràgica decisió del pare, malgrat no desaparèixer, ja no m’atenellaven el pensament. S’obria pas una vida, que demanava la meva atenció. Em revenia una altra pregunta, com un vent tebi, que m’embolcallava suaument i m’ajudava a continuar. Veuria, en la careta del nadó, el rostre de la mare?

Em vaig imposar menjar cada dia, ni que fos un petit mos, per recuperar-me i poder donar a llum sense complicacions innecessàries. Havia de fer grans esforços, no ho negaré, però comptava amb l’ajuda inestimable de la meva nova família, que mai no em va abandonar.

Quant al reialme, les coses empitjoraven, cada dia que passava. Els núvols de pluja semblaven els únics companys fidels, en aquella interminable travessia. A Palau, hi regnava un clima de falsa calma, d’incerta quietud. Una ombra densa i angoixant, gairebé palpable, seguia els nostres passos, de l’alba fins a l’aurora. Malgrat la privilegiada situació de què gaudíem, el menjar era més aviat escadusser, molts lacais van haver de ser acomiadats, així com algunes cuineres i jardiners, que abans trobava per tots els racons, ocupant-se del més petit detall. No quedava ni rastre de pells, sedes, velluts o fragàncies aromàtiques. L’or i la plata van ser reemplaçats per barats metalls i els viatges a reialmes llunyans es van reduir als desplaçaments imprescindibles de la reina, que responien a raons polítiques. Els capricis i els luxes havien desaparegut, per donar pas a una vida monòtona i austera.

Els reis i el Príncepblau, no obstant, es sentien més tranquils per la meva incipient recuperació i treballaven sense descans, tot rumiant sortides per aquell drama col·lectiu, que també els afectava -sobretot tenint en compte l’anhelada descendència, que es trobava en camí-. Un cop reunits els erudits més ben reputats, van acordar que tirarien endavant els seus plans, per sortir d’aquell pregon forat. Com que coneixien l’experiència dels infortunats reialmes hispànics, sabien del cert que, si es quedaven de braços caiguts, ens precipitaríem definitivament cap a l’abisme.

El rei va crear una moneda pròpia, al mateix temps, abaixà les recaptacions a la pagesia i als artesans, que es trobaven ofegats pels deutes, incapaços de prosseguir amb la seva activitat. La reina es va encarregar que ningú no es quedés deambulant pels boscos ni patís fam. Va procurar tirar endavant mesures bàsiques de salubritat, per evitar que les epidèmies s’extenguessin i creixés la misèria. El Príncepblau es va dedicar en cos i ànima a reconvertir casalots abandonats en magatzems de llibres, repartits arreu, on els savis hi podrien ensenyar els infants a llegir i escriure. En la mesura que vaig poder, jo em vaig fer càrrec novament de les recaptacions i de controlar aquelles mans llargues, que sempre broten per algun lloc, encara més en temps difícils!

Així fou, amics estimats, com es va fer bona la dita que qui dia passa, any empeny; una nit de trons i llamps, enmig de la més furiosa de les tempestes, nasqué la princesa Sol. En el seu rostre, tal com havia imaginat tantes vegades, hi vaig endevinar les dolces faccions de la mare. L’endemà, apareixien les primeres clarianes.

Us abandono, no sense recança, per atendre les meves inajornables ocupacions. Fins la propera entrega d’aquestes modestes memòries, estigueu amb pau i conserveu-vos amb salut.

Sempre vostra,

Princesa Ventafocs

dijous, 13 de maig de 2010

Bruixes (III)


La Bruixa de Blancaneus i els set nans, il·lustrada per Jennie Harbour




La repressió de la bruixa es manifesta de diferents maneres, en funció de si una persona és introvertida o extrovertida. En el primer cas, els efectes d'aquesta repressió es poden sentir de manera interna o física. En forma d'angoixa, ansietat, dolències psicosomàtiques, esgotament extrem... Les persones extrovertides, per contra, si no la reconeixen, poden esdevenir assetjadores i controlar el seu entorn de manera obsessiva: la vida dels fills, companys de feina, parella... poden ferir-los amb comentaris mordaços i fins i tot pensar que, d’aquesta manera, els ofereixen una ajuda inestimable.

La força de la nostra bruixa interior és indiscutible, per bé o per mal, ens dóna molta energia (recordem la dita en castellà, mala hierba nunca muere). En sentit positiu, si la sabem reconduir, pot resultar una font de creativitat. En la ràbia o ira interiors, s'hi genera una adrenalina vital, que podem canalitzar a través de projectes creatius o simplement, per defensar els nostres drets. Per altra banda, tampoc hem d’oblidar que les bruixes en els contes són personatges que estan molt connectats a la màgia i la saviesa profundes. Algunes d’elles, van acompanyades d’una òliba, animal associat al coneixement i la capacitat de percebre en la obscuritat. En la nostra vida quotidiana, això es pot traduir en el poder de la intuïció. Aquell oblidat instint de supervivència, l’olfacte primari que ens pot servir de guia, com si fos una llumeta en la foscor de la nit. Moltes persones escèptiques es neguen a acceptar aquesta forma de coneixement i és ben cert que el racionalisme extrem de la nostra societat, ha fet minvar aquesta manera de percebre el món. Segurament les nostres àvies són (o eren) molt més intuïtives que nosaltres...

Algunes vegades, ens posem en assumptes que no ens convenen. Encara que la nostra bruixa interna ens xiuxiuegi a cau d'orella: aquest no és el teu camí, el nostre cap, el pensament racional, ens recomana que tirem endavant. No fer cas a la bruixa, segurament, ens donarà més d'un ensurt! Si aprenem a escoltar la nostra intuïció, que també és fruit de l’experiència, servim a Baba Yaga, escoltem la saviesa intuïtiva, una font ancestral, que pertany a les bruixes de tots els temps.

Aquest poder no es pot forçar, la intuïció apareix en moments inesperats, sense que nosaltres l'hàgim cridat voluntàriament. Amb tot, podem apendre és escoltar-la i fer-li cas quan convé, tot mirant-la directament als ulls, com qui guaita aquella òliba, que ens mira fit a fit sota la tènue llum de la lluna. També és important saber-la dinstingir de la por, o la simple superstició, una tasca que no sempre resulta fàcil, sobretot quan fem els primers passos cap a la vida adulta.

A tall de resum, és necessari recordar que totes les vessants de la bruixa han de sortir a respirar. La ira, la ràbia, la frustració, l’enveja, la intuïció, la saviesa profunda... Sempre ens ajudarà, serà la nostra aliada, mentre siguem conscients que forma part de nosaltres i l’acceptem com a tal. Si aprenem a conviure amb ella, doncs, haurem acomplert un tasca fonamental.

Fi

dimecres, 12 de maig de 2010

Efecte Zapatero



Potser és una mena d'efecte Zapatero. Darrerament, topo amb més pocavergonyes del que és habitual. Quedo amb persones que no es presenten a la cita. Tampoc es molesten a trucar, per disculpar-se. En el pitjor dels casos, ni tal sols contesten el mòbil, quan intentes contactar-hi. Altres, pacten tallers o xerrades que després anul·laran, per motius desconeguts, sense informar-te'n, és clar, perquè seria massa molèstia donar la cara. Recordo un bon grapat de situacions recents, que responen a l'esquema Promesa-Mentida-Fugida.

(Si et sap greu, t'aguantes. Ja t'ho faràs. Que et bombin, que a mi m'importa un rave. O no, millor, així et fastiguejo, que no està malament, de tant en tant, fer el mateix que m'han fet a mi)

Quina necessitat hi ha, d'enganyar gratuïtament? Què se'n treu? Pel mateix preu, no és millor dir la veritat i estalviar-se disgustos? És que potser ha perdut tot el valor, la paraula?


dimarts, 11 de maig de 2010

La teoria del rei


Estigueu tranquils, que no us parlaré de nòduls reials, ni de certes operacions, quirúrgiques i d'imatge, que es practiquen darrerament a la Ciutat Comtal.

El títol del missatge, respon a la singular teoria que sosté un veí del meu poble -evito citar el nom, per prevenir mirades fulminants-, segons la qual, el problema principal dels palafrugellencs és que tots plegats portem un rei a dins. Fins el dia que aquest rei no caigui, explica, el poble no superarà les seves dificultats. Parla d'una espècie de monarquia interna, que impedeix cedir en moments conflictius, tenir visió de col·lectivitat o emprendre projectes en comú, perquè l'ego desfermat d'algun de nosaltres, en un moment o altre, s'ho emporta tot per davant. Tenint en compte aquest plantejament, ¿caldria proclamar una república interior, per poder superar els entrebancs?
Per si de cas, fa dies que escolto l'Himne de Riego, no fos cas que es produís algun canvi inesperat, que m'agafés desprevinguda...

dilluns, 10 de maig de 2010

Hat trick


Tamudo. Comiat cinc estrelles pel que ha estat un dels grans mites del club blanc-i-blau. Quedem-nos amb el millor i no pensem en els dos últims anys: la personalitat excessiva, el protagonisme desmesurat i la manca de compromís amb l'equip, en moments extremadament sensibles. Gràcies Tamudo. Ara, passem pàgina, pel bé de tothom.



Àrbitres. Diuen que no s'ha de parlar dels àrbitres i jo tinc ganes de parlar-ne. M'agradaria agafar paper i llapis i anotar les errades clamoroses de la temporada, que no han estat poques. Com quedaria la classificació, de no ser per les pífies arbitrals? Quins equips en sortirien més perjudicats? Em temo que tindríem força sorpreses. Però no parlem dels àrbitres...




Laporta. El diari El País, publicava ahir un reportatge sobre les tèrboles relacions del president del club més gran del món amb l'Uzbekistan, un país que permet obertament la tortura i l'esclavisme. La notícia és interessant, tenint en compte que si el Jan fa el salt definitiu a la política, el cas Millet podria passar a la categoria de simple anècdota. En dirà alguna cosa TV3? I Catalunya Ràdio? Potser RAC 1?



diumenge, 9 de maig de 2010

La meva vida. Capítol tercer.


Amb el Príncepblau, ens hem unit en l'adversitat



Estimats amics, abans que res, volia agrair-vos la paciència que teniu de llegir aquestes ratlles. La vostra lectura és un reconeixement inmerescut a la pobresa literària d’aquests modestos escrits. Vaig abandonar el segon capítol amb les amargues noves referents al meu pare, impossibilitada com em sentia per continuar. Passades les hores, m'he vist amb cor de prosseguir. Com us deia, el pregoner reial, em va fer saber que, darrerament, el pare havia estat comerciant amb pedres granítiques, marbres i altres materials destinats a aixecar palaus i fortaleses, que brotaven arreu com bolets. De la nit al dia, l’home es va veure arruïnat, sense una mala moneda al sarró. Com que a les tres barjaules ja no els quedava res per gastar, el van abandonar a la seva sort, amb una muntanya de deutes pendents. Vaig saber que el tenien vivint en la indigència, a la seva pròpia casa! Us podeu creure que fins i tot li negaven el menjar? Ai, pare meu, com vas arribar fins aquí?

La donota més vella -la madrastra, vaja-, veient-se amb la butxaca escurada, es va amistançar amb un príncep de pell lívida i cara de ratpenat, molt aficionat a besar el coll de les donzelles. Tots quatre van marxar ben lluny, a viure en un castell, al capdamunt d’una muntanya. Els meus fidels coloms m’han fet arribar que, el príncep en qüestió, els ha fet tastar amb escreix la seva pròpia medicina. I us dic sense pudor que me n’alegro!

Quan el meu pobre pare, per eixugar els deutes, va voler recuperar unes quantes monedes que tenia arraconades, es va adonar que estava més plomat que un mataparent. Les innombrables s’ho havien fos tot en banquets, vestits i pedres precioses. El pare no volia dir-me’n res i aviat es va aficionar al licor de carbassa, que bevia tothora. Vaig pensar que tenia el deure d’ajudar-lo, encara que els més foscos sentiments emergissin a la superficie. Estimava el pare, és clar, però tampoc podia oblidar que hagués mirat cap a una altra banda, quan jo era el sac dels cops, en aquella casa. Els reis i el Príncepblau van insistir perquè s’instal·lés en una cambra de Palau i es prengués tot el temps del món per recuperar-se. Com a precaució, vaig manar retirar totes les begudes espirituoses a l’abast, més que res, per evitar temptacions insanes. Van transcórrer els dies, sense massa entrebancs, mentre el pare recuperava el to, poc a poquet. Una tarda, al capvespre, mentre passejàvem pels jardins, em va agafar les mans, amb els ulls humits i em va dir que jo era la seva filla estimada i que, després de la mort de la mare, no havia sabut fer-ho millor. Havia perdut el nord i s’havia abocat a la feina, per no pensar en res més. Em vaig conmoure tant, que les llàgrimes brollaven sense parar dels meus ulls, com en un manantial. Ens vàrem fondre, pare i filla, en una tendra abraçada, que no hauria d’haver acabat mai més…

L’endemà al matí, un estol de corbs grallava a la meva finestra. Vaig témer el pitjor. Un soldat de l’exèrcit reial havia trobat el cos sense vida del meu pare, al pati principal de Palau. S’havia tirat daltabaix de la torre més alta. Per què, pare estimat? Per què?

A partir d’aquell moment, una boira espessa va cobrir la meva existència. A banda de la pena insondable que habitava dins del meu cor i de les preguntes que hi bategaven sense descans, queia una forta pluja, que va arruinar totes les collites. Tanta era la pobresa, que els artesans marxaven a reialmes llunyans, a guanyar-se la vida i els nobles ja no volien gastar cap moneda, preocupats pel que pogués venir. Començava, amics meus, una llarga època de vaques magres, de la qual no teníem cap certesa de poder sortir.

Em vaig anar esllanguint, com una flor que es panseix. No tenia esma de llevar-me, ni de menjar, ni de prendre cap bany. Els meus sogres i el Príncepblau van arribar a témer seriosament per la meva vida. Malgrat les seves amoroses paraules, jo no sentia res, perquè habitava en unes profundes tenebres, que mai abans havia conegut, ni en els dies més tristos, quan treballava sense parar, a la hisenda del meu pare. Decidit a guarir-me, el Príncepblau va manar reunir els millors savis i fetillers, que van inventar tota mena d’ungüents, xarops i cataplasmes, a base d’herbes de sant joan i valeriana, que recollien pacientment del bosc. Malgrat els incomptables esforços, res no feia efecte. Fins i tot van pensar que havia perdut el meu cicle fèrtil, de tan dèbil com estava. Després d’unes quantes llunes sense sagnar, però, vàrem adonar-nos que el meu ventre creixia. El Príncepblau i jo esperàvem la nostra primera i única filla, l’ésser que va il·luminar novament la nostra vida. La princesa Sol.

De com vaig sortir del pou i què va passar amb les pluges, en tindreu notícia en el proper capítol. Fins llavors, tingueu paciència i conserveu-vos amb salut.

Sempre vostra,

Princesa Ventafocs


dissabte, 8 de maig de 2010

La meva vida. Capítol segon.


A partir d'aquest moment, la meva vida va fer un gir de 180 graus


Ara que tinc una estona de calma, torno a plantar-me davant del pupitre de la meva cambra -una que vaig manar construir per a mi sola, per evitar interrupcions- per explicar-vos, tal com us vaig anunciar, els fets que es van esdevenir, un cop vaig ésser casada amb el Príncepblau. La cerimònia nupcial va ser un dels episodis més bonics de la meva vida, quan ho recordo, només veig imatges lluminoses i acolorides, que m’omplen de felicitat . Em ve al pensament la cara de felicitat del Príncepblau i també la del meu pare – ¡qui podia sospitar el fosc episodi que hauria de viure llunes més tard, pobre home!-.

Perdoneu-me, em vénen llàgrimes als ulls… això d’escriure les memòries serà més emotiu del que pensava…

De bon començament, la vida a Palau va resultar un xic tensa. No pas pel príncep, que feia tot el que podia per fer-me sentir còmode, sinó pels meus sogres, els reis. El tracte que em dispensaven era cordial, però distant, tanmateix. Encara que ho dissimulaven, m’adonava que estaven profundament decebuts. No veien en mi la mena de princesa que haurien volgut pel seu fill, una persona de qualitats tan notòries. Sense els vestits de festa, jo només era una mossa poc refinada, amb les mans endurides pel treball. M’assemblava poc a les dames de la noblesa, que tan sovint havien freqüentat els balls a Palau. Secretament, els reis pensaven que el Príncepblau havia fet una mala tria i temien pel seu futur. No obstant això, vaig procurar guanyar-me la seva confiança i estimació, fins que un fet determinat va canviar el rumb dels esdeveniments.

Acostumada com estava a supervisar d’amagat els comptes de la hisenda del meu pare, cada cop més confusos, vaig demanar al Príncepblau si podia ocupar-me dels números de Palau. Pensareu que és una pretensió una mica desmesurada, per a una nouvinguda, però les ànsies d’ajudar van ser més fortes que la prudència. La feina comportava administrar els diners recaptats a tot el regne i vetllar perquè s’invertissin amb seny. El rei va concedir-me el càrrec a contracor, només per fer feliç el seu fill.

Permeteu-me que fagi un punt i a part, per evitar malentesos. El nostre rei és un home bondadós i avançat al seu temps. Té un tracte just amb els vilatans perquè pensa que un país no pot ser pròsper, si els habitants pateixen per si l’endemà es podran endur un bocí de pa a la boca. Quant a la reina, és una dona influent, que s’encarrega principalment de mantenir bones relacions amb els regnes veïns. Tots dos s’han guanyat la sincera estimació de tothom. Puc assegurar que la majoria de cavallers, nobles i plebeus celebren la seva presència, sense falses adulacions, un fet ben rar en els entorns de Palau. No els passa pas com a aquell emperador, que té per costum caminar despullat pel carrer, mentre li riuen la gràcia!

No em vull despistar. El cert és que, ben aviat, vaig notar que hi havia alguna cosa tèrbola en l’afer de les recaptacions. Després de fer un seguit d’investigacions, amb l’ajut d’un estol de coloms, vaig descobrir que tres marquesos i dos ducs, responsables de recollir els diners a la pagesia, es quedaven d’amagat centenars de milers de monedes, fet que empobria considerablement les arques del Palau, així com l’estat de conservació de la vila. Tant bon punt vaig tenir proves fefaents de l’engany, vaig presentar-me davant del rei i la reina, en companyia del príncep, per posar-los al corrent de la injúria. Els monarques es van sentir profundament ultratjats, no només per robatori sinó per la confiança que havien dipositat en unes persones que els havien traït vilment, a la primera de canvi. A partir d’aquell precís moment, sé del cert que alguna cosa va canviar en el cor dels meus sogres. Des d’aleshores, la princesa Ventafocs va ser una més de la família. I això, per a mi, és clar, va ser com tornar a gaudir de la llar que havia perdut.

Durant els dies que van seguir, la vida a Palau va ser plàcida, les estacions transcorrien melindroses fins que, un bon dia, el pregoner reial em va fer coneixedora de la terrible situació per la qual travessava el meu pare...
Estimats amics, m’haig d’aturar perquè sento que tot això em supera. Necessito certa calma per explicar el que va venir a continuació… D’aquí uns quants dies, quan recobri la serenitat que perdo amb els records, reprendré novament la meva història. Espero que tingueu paciència i us conserveu amb salut.

Sempre vostra,

Princesa Ventafocs


divendres, 7 de maig de 2010

La meva vida. Capítol primer.


Aquesta sóc jo, amb només catorze anys.



M’adreço a vosaltres, estimats lectors i amics, perquè, després de tants anys callada, sento que mereixeu una explicació. Algunes iniciatives institucionals, decidides a reescriure la meva vida, m’han empès definitivament a trencar aquest llarg silenci. Charles Perrault, l’adulador cortesà més retorçat que he conegut, també va potinejar la història, en el seu moment, i em vaig haver d’empassar les paraules. I les llàgrimes. Eren altres temps. De fet, encara no he paït que la seva herència tingués més força que la dels meus amics, els germans Grimm, que anys més tard van intentar rescabalar-me de tanta infàmia. Perrault em va convertir en la fleuma que mai no vaig ser. Quant a les successives versions, bé, què us haig de dir. No vull ni esmentar aquella factoria de les Amèriques, que té el fundador congelat, vés a saber on. També hi ha un segon motiu, que m’ha conduït a parlar: el sofriment del meu marit, el Príncepblau. Ell no m’ho ha dit, perquè no vol que sofreixi, però sé que també ha plorat en silenci, per moltes coses que s’han dit, que són rotundament falses. Sé positivament què esteu pensant: no tots els prínceps són el que semblen, però jo us dic que no es pot posar tothom dins del mateix sac. Ell s’ha sentit ofès per la crítica mordaç, fruit del desconeixement i de l’enveja més rància. Ara sento que l’haig de defensar perquè és d’una manera que s’estima més callar, abans que entrar en conflicte amb qualsevol desaprensiu.

Les meves bones amigues, la Blancaneus i la Bella Dorment, tot s’ha de dir, no han tingut bones experiències amb el matrimoni (la primera va trobar el marit al llit, amb un lacai, i en el segon cas, va ser ella qui va fugir amb la cuinera, cansada dels numerets de gelosia del príncep). Això últim que quedi entre nosaltres, totes dues necessiten discreció. Em consta que tres companyies de teatre s’han interessat per les seves intimitats i elles sempre han declinat les ofertes que els han plogut. Perdoneu-me, no sé perquè me’n vaig per les branques, amb aquestes tafaneries, sempre em passa el mateix. Començo en un punt i després perdo el fil. Us deia que volia explicar la meva història i ho faré començant pel final. Pel final del conte, vull dir.

Quan vaig conèixer el Príncepblau, vaig sentir una alliberació infinita. Després de la mort de la mare i amb aquelles tres rondant per casa, tot eren angúnies. El pare sempre era fora, ocupat en els negocis de mercader i jo em passava el dia treballant com una mula. Amunt i avall. Que si galledes, que si escombres, que si fogons. Cuina que cuinaràs i frega que fregaràs. Per més inri, ja ho sabeu, havia de suportar mofes constants i altres situacions que m’estimo més no recordar. Torno al final. El moment de la sabata va ser too much. Hauríeu d’haver vist la cara de les tres bèsties!
Haig de confessar que, encara que el Príncepblau estava molt enamorat, per a mi, el fet de conèixe’l va ser més aviat una manera de fugir. Tampoc ho vaig fer a la babalà, no us penseu, que la mare em va ensenyar a ser una noia llesta i el pare també, a la seva manera. De seguida vaig veure que el Príncepblau era un bon jan. Un cop casats, l’amor va anar sorgint a poc a poc, no va ser gens difícil.

Em perdonareu que tanqui aquí el primer capítol, tinc molta feina endarrerida a Palau. Faré enviar aquestes línies pel meu fidel colom missatger. Sortosament, el trànsit de coloms ha millorat molt en els darrers anys i serà fàcil que ens comuniquem. De seguida que en tingui ocasió, tornaré a agafar paper i ploma per explicar-vos què ha passat amb aquest mosaic d’alegries i desgràcies que ha estat la meva vida. Fins llavors, estimats.

Sempre vostra,

Princesa Ventafocs


dijous, 6 de maig de 2010

Maneres de veure un elefant


Foto: Andrés Serrano pel New York Times


Quan es parla de tractaments psicològics, és fàcil embrancar-se en discussions teòriques, sobre si aquest o aquell marc de coneixement és el més adequat, des del punt de vista científic. La pràctica clínica té un taló d'Aquil·les important, en aquest aspecte. Encara no es tenen prou en compte els avenços en el camp de la investigació, que no són pocs, a l'hora d'aplicar els diferents tractaments, de manera que hi ha un esvoranc important -i preocupant- entre recerca i praxi. Alguns psicòlegs no es prenen la molèstia de reciclar-se i estan ancorats en pràctiques de principis del segle XX, absolutament desfasades, avui en dia. Els pacients, per altra banda, tampoc coneixen quins tractaments poden demanar, en funció del trastorn que pateixen, ni si són atesos correctament pel professional de torn. Al costat del rigor, penso que és igualment important tenir una actitud flexible i oberta a les propostes de les diferents escoles, si aquestes treballen amb professionalitat; un consell que, al meu entendre, també es podria traslladar al diàleg amb les altres disciplines científiques. En aquest sentit, recordo la coneguda paràbola de l'elefant, amb tots aquells cecs, mirant de descriure l'animal. Uns hi veien la trompa, els altres les orelles... Qui pot ser, doncs, tan pretensiós com per voler esgotar la complexa realitat, des d'un únic punt de vista?


dimecres, 5 de maig de 2010

Turisme alternatiu


Vuit de març. Nevada. Apagada. Desastre monumental.

Tres de maig. Ventada. Apagada. Tornem-hi, que no ha estat res.

Afortunadament, per compensar tanta calamitat, Endesa ofereix entre 60 i 80 € per dia d'afectació, als clients residencials, sense tenir en compte les primeres 24h. L'empresa posarà a disposició dels usuaris formularis per a fer reclamacions. Les dotze proves d'Astèrix, suposo. De passada, es renten una miqueta la cara, que mai no està de més. Veurem on van a parar els calerons, segur que tothom serà justament compensat.

Per si de cas, com que sóc una ciutadana responsable, no paro de barrinar propostes per sortir del forat. Tinc pensat un recorregut per les torres caigudes, una nova manera de redescobrir l'Empordà i la Costa Brava. Un tour inèdit que permetrà veure treballar els operaris, a l'estil S. XIX i gaudir de meravelloses vistes, sobre infraestuctures de fireta. El turista podrà constatar de quina manera han resistit els pals elèctrics de fusta, de tota la vida, mentre que les torres rovellades, han quedat retorçades com filferros. Que no s'ho perdi ningú, serà una oportunitat única per conèixer a fons l'estat de conservació de la xarxa elèctrica catalana (queden places fins la propera ventada).


dimarts, 4 de maig de 2010

Degoteig



No fa ni quatre dies, s'acomiadava Arturo San Agustín, a les pàgines d'El Periódico de Catalunya. Ahir va ser el torn de Félix de Azúa, que va dir adéu amb un article demolidor. El que més em va sorprendre va ser el seu absolut convenciment que resulta impossible influir en la vida pública, a través de la paraula escrita a la premsa. Quanta desesperança!

Altres periodistes reconeguts han desertat de diaris de gran tirada. Manuel Trallero o Jordi Juan, van ser casos sonats a La Vanguardia. Al marge que tinguin idees més o menys afins a les nostres, no pot ser bona notícia que tants professionals expressin que la seva feina ha deixat de tenir sentit, a les trinxeres de sempre.

Però n'hi ha que resisteixen. Recordo, en el mateix Periódico, un article que parlava de la sorpresa que experimenten alguns visitants estrangers, en constatar que, en els nostres mitjans, la gran majoria de tertúlies són protagonitzades pels mateixos personatges, amb independència del tema que es tracti (de què tenim por?). En altres països, amb més tradició democràtica, per a cada debat es sol·licita la col·laboració de persones expertes en la matèria, de manera que un ampli ventall de ciutadans participa en els mitjans. Sembla que aquí ens passa just a la inversa. Cada cop són menys. I sempre els mateixos. És per preocupar-se, no trobeu?

dilluns, 3 de maig de 2010

Desesperades


La 2 ha tornat a col·locar a la graella una nova temporada de la sèrie nord-americana Desperate Housewives. En una fotografia promocional, han utilitzat la recurrent imatge de la poma, un símbol que, com sabeu, acompanya la dona en nombrosos mites i que ha resistit el pas del temps. Tal vegada, la primera associació que ens vingui al cap tingui a veure amb Adam i Eva i la seva expulsió del paradís. Aquella fruita prohibida, de l’arbre del coneixement, que posa punt i final a la seva plàcida existència. És fàcil recordar també la famosa poma del judici de Paris, en la mitologia grega.

Eris, deessa de la discòrdia, enutjada per no estar convidada a les noces de Tetis i Peleu, llença una poma daurada en ple banquet, amb una inscripció: kallisti -per a la més bella-. Atena, Hera i Afrodita se la disputen. Per a poder decidir quina d’elles se la mereix, Hermes, el missatger dels déus, cerca el jove Paris, fill del rei de Troia, una persona imparcial. Les tres deesses l’intenten ensibornar, amb l’objectiu de ser les escollides. La primera, deessa de la saviesa i l’estratègia, li promet coratge i victòria en la batalla. La segona, esposa de Zeus, li assegura tot el poder que podria desitjar. Finalment, la tercera, li ofereix l’amor de la dona més bonica, Helena, esposa del rei d’Esparta. Com era de preveure, guanya la poderosa Afrodita. Serà amb aquest episodi que s’iniciarà la guerra de Troia. S’estableix, així, l’eterna relació entre passió i violència, de malaurada vigència.

Alguns autors, suggereixen que el judici de Paris representa un comitè psicològic, que ens obliga a decidir, en determinats moments de la vida, quin és l’arquetip que volem cultivar. Caldria iniciar un projecte professional? És oportú el matrimoni? Hem de deixar-nos endur per l’enamorament? La dona postmoderna té dificultats per prendre decisions, en aquest sentit. Vol tenir-ho tot. És per això que està desesperada?


dissabte, 1 de maig de 2010

Memòria traumàtica





El missatge i els comentaris d'ahir, juntament amb les oportunes reflexions de l'Eulàlia Mesalles, m'han estimulat a escriure uns quants apunts extres al voltant de la memòria traumàtica i el silenci que la pot acompanyar.

En termes generals, podem dir que la narració estructurada i progressiva dels fets dolorosos, resulta útil a l'hora d'integrar la història personal que, a causa del trauma, es troba fragmentada i és un impediment per a la vida quotidiana. Autors com James Pennebaker, per exemple, han investigat el poder terapèutic l'escriptura -podeu llegir els seus articles, si cliqueu aquí-. En el cas dels infants, és especialment interessant el treball que es pot fer a través del dibuix i altres activitats creatives.

No obstant això, s'ha de tenir en compte que no qualsevol persona és l'escollida per a ser la dipositària de la memòria traumàtica. Si no es té la suficient habilitat, empatia o coneixement, aquest treball pot resultar iatrogènic, és a dir, pot causar encara més sofriment a la persona afectada. També cal tenir present el moment més adient per a recuperar aquesta memòria. Mentre que alguns psicòlegs són partidaris d'intervenir quan abans millor, in situ, en el moment dels fets traumàtics, altres estudis suggereixen que convindria esperar uns mesos abans d'intervenir. Tot plegat, respectant sempre que el pacient estigui disposat a col·laborar. Finalment, es pot donar un silenci voluntari, en persones que decideixen no evocar més el passat perquè això els trasbalsa profundament. En la novel·la d'Ugresic, de què us parlava ahir, la professora va iniciar una teràpia del record, amb tota la bona voluntat, però no va tenir en compte el grau de sofriment d'alguns dels seus interlocutors, ni la seva disposició, tampoc el lloc ni el moment més indicats... per aquest motiu, encara que el seu programa va ser beneficiós per a alguns, també va tenir conseqüències inesperades...