divendres, 30 d’abril de 2010

Recordar (o no)


Us faré una pregunta, com si fóssiu estudiants de psicologia (tots ho som una mica, no?).


¿Si tinguéssiu davant vostre una persona que ha patit un trauma psicològic (accident, agressió, atemptat, explosió, terratrèmol, guerra...), creieu que seria terapèutic parlar-ne?


¿Seríeu partidaris que la persona afectada narrés el que ha succeït i recordés l'esdeveniment dolorós?


Quan vaig acabar la carrera, ho tenia molt clar: Sí, de totes totes. Que temerària, la joventut.


Passats uns quants anys, la pràctica i la investigació encara generen nombrosos interrogants al respecte. Per què hi ha tantes persones que escullen el silenci?


Aquest és un dels temes que apareix en la novel·la El Ministerio del Dolor, de la meva admirada Dubravka Ugresic. Després de la guerra dels Balcans, la protagonista, una professora de l'antiga Iugoslàvia, exiliada a Holanda, comença una mena de teràpia del record amb els seus alumnes, també víctimes de la barbàrie. Els resultats són ben diferents als que ella havia previst. I les mateixes preguntes queden sense resposta.



dijous, 29 d’abril de 2010

Toros


No insistiré en el debat de sempre, tortura o cultura. Desfensa dels animals o hispanofòbia. Prohibir o permetre.

Es tracta de drets humans, també. Després de la terrible cornada que ha patit José Tomás, hom es pregunta si val la pena jugar-se la vida davant d'un animal, per més art que et corri per les venes.

Després hi ha el món taurí, en si mateix, tan masclista i recalcitrant.

Divendres passat, vaig escoltar el testimoni corprenedor de Juan Carlos Torreño, a DEC, que va explicar de quina manera el seu apoderat va abusar sexualment d'ell, de manera reiterada. Quan Torreño es va negar a ser víctima de més vexacions, se li van tancar totes les portes. Ell no va ser el primer, ni l'últim, però potser li tallaran les ales al violador, a partir d'ara. Em direu que un plató de televisió no és el lloc més adient per aquesta mena de confessions, i tindreu raó. Amb tot, el noi va ser prou valent com per trencar amb l'enquistada llei del silenci.

No parlo de prohibir, repeteixo, sinó de la necessitat d'una urgent revisió. La dignitat humana també compta.


dimecres, 28 d’abril de 2010

El vel i la casa per la teulada




En primer lloc:


El vel és un signe d'opressió a la dona o un símbol religiós?


Si escollim la primera opció:


Prohibir-lo és la millor manera de promoure la llibertat?


Si parlem de més autonomia, per què no s'incrementa la inversió en recursos socials, educació o cultura?


Finalment:


Quines conseqüències pot tenir, la prohibició, en la nostra convivència diària? Qui en sortirà beneficiat, exactament?


Estem començant la casa per la teulada?



dimarts, 27 d’abril de 2010

Bruixes (II)



La Baba Yaga, il·lustrada per Ivan Bilibin


Primera part

La bruixa té poder per adormir-nos; també se’ns pot cruspir. En alguns contes, es converteix en un llop famolenc, es tracta d’un ésser potencialment devorador. Normalment, apareix a la vida d'un heroi o heroïna excessivament bo. Es presenta per sacsejar-li l’existència, posar de cap per avall el seu món i ajudar-lo a despertar a la consciència, tot confrontant-lo amb el costat fosc. En aquest sentit, no és pas un personatge perniciós, ben al contrari.

Si fem un símil psicològic, quan ens mostrem als altres com a persones massa bones, és possible que la bruixa interna, entesa com a arquetip, s’expressi de manera patològica. Com que l’hem reprimit, la podem veure projectada a l’exterior. Quan critiquem els altres sense motiu, en realitat, els veiem tenyits dels nostres propis defectes. L'energia de la bruixa apareix a través del sarcasme, les crítiques destructives, els atacs de ràbia, les observacions mordaces, la supèrbia, l’ira, l’arrogància... Si aquesta energia es descontrola, una persona esdevé tan perjudicial per al seu entorn que pot acabar aïllada, com algunes bruixes, que viuen soles enmig del bosc. En aquests casos, no s’ha fet conscient l'energia de la bruixa (l’ombra, en terminologia junguiana) ni s’ha connectat amb ella de manera positiva sinó que ha tingut lloc una fusió malaltissa; la bruixa ens ha devorat.

Per altra banda, cal tenir present la importància d’aprendre a distingir què forma part de la nostra ombra i quin material prové dels altres, una tasca que no resulta gens fàcil, especialment en la primera joventut. No obstant això, val a dir que en la majoria de casos, gràcies al poder de l’experiència, som capaços de prendre consciència de la bruixa que a vegades ens domina o que forma part de les persones que ens envolten. Com els personatges dels contes, ens transformen en el decurs de la història. Hansel i Gretel, posem per cas, no són els mateixos abans i després d’haver entrat en contacte amb la bruixa. De la seva cabana, se n’emporten un tresor!

Ha quedat clar que si volem evitar que la bruixa ens venci, no l’hem de reprimir. Com bé sabeu, en les societats occidentals, és un personatge majoritàriament marginat, castigat i aïllat. En altres cultures, en canvi, la foscor femenina és exaltada: a l’Índia, se la venera com a deessa Kali. A Hawai, se l'anomena Pelé. Acceptar la part fosca de l’ànima és una manera de restar-li perillositat i d’aconseguir que, fins i tot, enriqueixi la nostra vida.

(Continuarà...)

dilluns, 26 d’abril de 2010

Ratpenats a la biblioteca


Quan vaig a qualsevol biblioteca pública, m'agrada trobar-m'hi nens i nenes amb el nas ficat a dins dels llibres. No recordo que, a la meva infància, tinguéssim tanta lectura al nostre abast, hores del conte i un llarg etcètera d'activitats d'allò més entretingudes i estimulants. En aquests moments, en veure criatures tan entusiasmades amb les propostes literàries, penso que tenim el futur en bones mans.

Un dels llibres que he regalat aquest Sant Jordi ha estat Ratpenats a la biblioteca, una història que desperta el plaer per la lectura i que ha generat un gran entusiasme entre el públic menut que tinc a la vora. Des d'aquí la meva recomanació!


dijous, 22 d’abril de 2010

Atropellament


Fa uns dies, vaig viure un fet que em va trasbalsar. En una artèria cèntrica de Granada, en un pas de peatons, vaig veure davant meu com un autobús atropellava una dona de certa edat, molt ben arreglada, que feia el gest de creuar el carrer, quan el semàfor de vianants encara era vermell. Una bona patacada i va caure per terra, com si fos un maniquí, un cos de joguina. La van ajudar a aixecar-se, dubtaven de si moure-la, tenia la boca plena de sang. Sortosament, hi van intervenir una metgessa que estava a prop i també un noi que, pel que va explicar, treballa a la Vall d'Hebron i es trobava uns dies a la ciutat. La van conduir com van poder a l'interior d'una botiga de roba, on la dona va trucar els seus familiars, tot i que ben aviat es va sentir intensament marejada i la van haver d'estirar, amb una part del cos a sota d'uns penjadors. Em semblava increïble que, després d'un cop tan fort, no perdés el coneixement. Una mica més tard, va arribar el seu marit, completament xocat i fora de lloc. L'ambulància va comparèixer al cap d'uns vint-i-cinc minuts, que es van fer eterns. Llavors vaig perdre la pista de la dona i el seu marit. Em pregunto com se n'han sortit.

Personalment, em vaig limitar a fer la menor nosa possible i a ajudar en el poc que vaig poder. El noi de la Vall d'Hebron portava un vistós ram de flors, que passava de mà en mà i donava un aspecte estranyament còmic a la situació. El vaig subjectar molta estona, per facilitar-li la feina. Mentrestant, la gent entrava i sortia de la botiga, preguntant què havia passat i exclamant-se de l'excés de velocitat dels autobusos, pel centre de la ciutat. De cop, em va semblar que la vida era una comèdia barata. Una òpera bufa. Una broma del mal gust. Tant com fem per sobreviure i, en un instant, tot es pot girar del revés. Més val viure el moment i conviure amb la incertesa. No controlem res.


dimecres, 21 d’abril de 2010

I si em fes tarotista?

El boig

En el decurs de la meva trajectòria professional, més intensa que llarga, he conegut diverses persones aficionades a tirar o fer-se tirar les cartes del tarot. En una època de tendra joventut, vaig estar interessada en un llibre fascinant sobre Jung, que aprofundeix en el seu simbolisme. Haig de dir que pràcticament no he conegut ningú que s'hi dediqui de manera mínimament honrada. Més aviat he topat amb farsants de tota índole, que treuen tant de profit com poden del sofriment aliè. Sempre hi ha algú que està desesperat per escoltar el que desitja sentir, no pas el que vertaderament necessita, des del punt de vista de la salut mental.

El cas és que, tot fent números, m'he adonat que ser tarotista resulta bastant més rentable econòmicament que dedicar-se a la psicologia. Si tires les cartes a casa -com fa molta gent- no has de gastar en despeses de local, ni pagar-te els autònoms. Tampoc t'has d'esprémer gaire el cervell, a l'hora d'elaborar teràpies a mida de cadascú. Pots cobrar una bona picossada per cada tirada i anar-te'n a dormir tan tranquil·la, que de ben segur que la clientela es mantindrà... mmm... Potser faré un cop de cap!

dimarts, 20 d’abril de 2010

Lectures granadines



Altre cop a casa, després de tot, he estat de sort. Només arribar, ja ensumo Sant Jordi. Els llibres que tinc entre mans, com no podia ser d'altra manera, porten segell granadí.

A la Huerta de San Vicente, a la botigueta de la Casa-Museo Federico García Lorca, no em vaig poder estar de comprar un Romancero Gitano, una exemplar de Yerma i també una Antología Poética. La visita, dit sigui de passada, va ser curta i lleugera, amb una guia que va oferir una visió força desangelada del petit itinerari. Massa visites per un espai tan reduït, suposo. Vaig preguntar si hi havia una fundació Lorca a la ciutat i em van explicar que, actualment, es troba a Madrid, a la famosa Residencia de Estudiantes, però que properament també n'hi haurà una a Granada.

De l'Alhambra -què es pot dir d'aquest paradís terrenal sense cometre una greu injustícia?-, vaig endur-me els deliciosos i evocadors Cuentos de la Alhambra, de Washington Irving, coneguts relats que connecten les aventures andaluses de l'autor novaiorquès amb la història musulmana i catòlica de l'inoblidable enclavament.

Durant aquests dies, a la Plaza del Campillo, tot baixant fins al río Genil, hi ha una animada fira de llibres, amb parades de les diferents llibreries de la ciutat. Em va cridar l'atenció Intelectuales de consumo, del professor de literatura malagueny José Antonio Fortes, com a proposta més reivindicativa, atès que es tracta d'un assaig contra la complaent cultura oficial. Si Lorca aixequés el cap, potser diria que fa bona falta, en aquests temps que corren...


diumenge, 18 d’abril de 2010

El volcà o Ryanair?


Finalment, em quedo una nit més a Granada. A l'aeroport, m'han informat que fins demà al vespre, no podré volar fins a Riudellots de la Selva (tot i que tampoc asseguren que el vol es cancel.li a última hora, pels motius atmosfèrics que tots coneixem). La veritat és que m'he quedat amb un pam de nas perquè havia consultat per internet i no hi havia cap informació sobre vols anul.lats a Girona. Alguns passatgers han decidit agafar mitjans de transport alternatius i d'altres han comprat bitllets per avui al vespre, a preus astronòmics, per volar amb altres companyies fins a Barcelona. Jo he valorat totes les opcions i m'ha semblat que aquesta era la millor per a mi. Veurem què passa demà. Francament, ja no sé si la culpa és del volcà o de Ryanair...


dilluns, 12 d’abril de 2010

Fins ara


Patio de los leones

Aquesta tarda volo fins a Granada, per participar en un congrés internacional de psicologia. Com que seré fora tota la setmana, no sé si podré actualitzar el blog amb la freqüència habitual, encara que sé segur que trobaré a faltar l'escriptura gairebé diària i, sobretot, les vostres interessants aportancions. Aprofito l'avinentesa per celebrar amb un pèl de retard el segon aniversari de Si plores perquè has perdut el sol... que va començar la seva singladura l'onze d'abril del 2008: el temps també vola! Buf!


Fins la propera entrada.

diumenge, 11 d’abril de 2010

Llibres i televisió



En principi, encara que sembli un acudit, la televisió podria ser un mitjà fantàstic per potenciar la lectura. Quan penso en aquestes dues paraules, televisió i llibres, és inevitable que recordi aquell mitjà maligne, de la inquietant Farenheit 451, que col·laborava activament en l'extinció de la lectura, potencialment perillosa pel sistema. No hem arribat a un extrem tan terrorífic, evidentment, però no es pot negar que François Truffaut va ser tristament lúcid. Certes imatges del film són aclaparadores, per la seva fulminant clarividència.

Al Canal 33, s'han emès uns quants programes sobre lectura dignes de ser esmentats. Recordo Alexandria, entretingut i estimulant, presentat per Màrius Serra o De Llibres, més previsible, conduït per Vicenç Villatoro. Actualment, com bé sabeu, s'emet L'hora del lector, capitanejada per Emili Manzano, potser la proposta més sui generis de totes tres. Només són seixanta minuts, un cop per setmana, però queda perfectament palès que la caixa tonta pot contribuir a fomentar l'interès pel negre sobre blanc.

Com que no puc abandonar la vena crítica, també em qüestiono quins criteris es segueixen per escollir les lectures i els escriptors que apareixeran en pantalla. Existeix alguna mena de censura? Els interessos editorials, hi tenen un pes específic important? Compta molt la presència mediàtica de l'autor?
Ves que no hi hagi algun bomber, amagat darrere les càmeres...


divendres, 9 d’abril de 2010

Polítics en campanya


Montserrat Nebrera


Ahir a la nit, el programa de TV3 Disculpin les molèsties, dedicat a reflexionar sobre la història de la tele, va tractar el tema dels polítics i la seva manera de comunicar-se, a través de la petita pantalla. Hi van participar spin doctors amb barretina, com David Madí (CiU), Xavier Vendrell (ERC) o José Zaragoza (PSC). Tampoc hi van faltar moderadors inoblidables com l'altíssim (Josep Cuní) o Manuel Campo Vidal, ni els sàtirs oficials més reconeguts, Toni Soler i Jordi Évole. Van salpebrar el conjunt amb imatges de la mítica El ala oeste de la Casa Blanca, La clave, Caiga quien Caiga o Polònia i moments televisius estel·lars, protagonitzats per polítics autonòmics i estatals. Va quedar palès fins a quin punt els polítics estan obsessionats en controlar la imatge pública que projecten. Òbviament, amb prou feines es va fer referència a la importància de transmetre amb claredat i profunditat el programa electoral o el servei que pretenen oferir a la ciutadania. Cuní va sentenciar: la tele és un mitjà per fer surf no per practicar la immersió.

Segons els experts, la propera campanya estarà fortament marcada per l'empremta que va deixar Barack Obama als Estats Units. Al meu entendre, el major al·licient serà veure com s'ho empesquen per maquillar els morts que tenen a l'armari (Pretòria, Millet o Gürtel). Jo m'ho espero amb candeletes. Pot ser la mar d'entretingut.


dijous, 8 d’abril de 2010

Com puc recordar els somnis?



La clau dels somnis, de René Magritte


Tots somiem més o menys amb la mateixa proporció, això no obstant, resulta sorprenent la quantitat de persones que declaren que no somien mai. Aquest aspecte es pot solventar, si es tenen en compte unes quantes consideracions:
  • L'estil de vida occidental, orientat de cara a l'exterior, sovint resulta un impediment, atès que no hem après a valorar el missatge que poden contenir els somnis; així, ens passen desapercebuts com si es tractés d'esdeveniments fútils. Aquesta actitud seria impensable en altres cultures, en les quals als nens i nenes, de ben petits, se'ls ensenya a valorar i a tenir en compte els continguts onírics, que formen part de l'educació espiritual. Una de les principals maneres de recordar els somnis, doncs, és donar-los la importància que mereixen.
    En ocasions, apareixen continguts que no són agradables, potser no els entenem i això ens irrita, d'altres vegades ens avergonyeixen o ens espanten. Aquestes emocions també poden resultar un obstacle per al record. Ens podem preguntar què és el que ens desagrada. Qüestionar les actituds negatives ens ajudarà a fer memòria. La mentalització prèvia, abans d'anar a dormir, també pot ser vàlida. Ens podem repetir que desitgem recuperar els somnis, que aquests són beneficiosos o que poden aportar continguts profitosos per a la vida quotidiana.

  • A vegades, malgrat que capturem alguns somnis, la nostra consciència els va difuminant cada vegada més. Hauríem de tenir paper i llapis a la tauleta de nit, per apuntar-los en despertar, encara que siguin unes paraules clau. Per altra banda, sabem que recordem els somnis de tipus narratiu després de la fase REM i podria ser que despertéssim quan aquesta comença. Si és qüestió d'horari de son, una cosa tan senzilla com adelantar o retrassar el rellotge una mitja hora, podria ser la solució.

dimecres, 7 d’abril de 2010

Adormidors


Cascall, Papaver Somniferum


Després de veure els quatre gols espectaculars de Messi, vaig pensar en totes les persones que serien felices l'endemà. Igènuament felices. Pel carrer, al taxi, al metro, davant de l'ordinador. Quatre gols via intravenosa. Fins i tot si fos del Barça, tindria seriosos dubtes sobre si tantes victòries blaugranes resulten beneficioses o perjudicials per Catalunya.

Em vaig recordar de l'irrepetible Zaratustra, profeta del vitalisme nietzscheà i d'aquelles virtuts, que actuen com adormidores:


“Ara comprenc clarament allò que en altres temps es buscava abans que res quan es buscaven mestres de virtut. Bon dormir era allò que es buscava, i, per això, virtuts que adormissin!”


“Malalts i moribunds eren aquells que van menystenir el cos i la terra i els que van inventar les coses celestes i les gotes de sang redemptora: però fins i tot aquests dolços i ombrívols verins els van prendre del cos i de la terra!"


“Jo no vaig pel vostre camí, rebutjadors del cos! Vosaltres no sou per a mi ponts cap el superhome!” *


Gairebé aniquilades les virtuts morals, cristianes i platòniques, que s'oposen als instints vitals, ens queden els gols de Leo Messi, que ennuvolen el pensament. ¿Qui està preocupat pel Cas Pretòria, les torres doblegades de Fecsa-Endesa o les xifres de l'atur?


Què ens anunciaria, avui, l'incansable Zaratustra?


*Així va parlar Zaratustra. Pàgs. 58, 62 i 66.

dimarts, 6 d’abril de 2010

Bruixes (I)


La Bruixa de Hansel i Grettel, il·lustrada per John Batten


Si pensem en la paraula 'bruixa' és probable que ens vinguin al cap associacions majoritàriament negatives. Una dona és una 'bruixa' quan es comporta de tal manera que només amarga la vida als altres. Això no obstant, també podem referir-nos a persones que tenen certa intuïció sobre el futur o les intencions ocultes dels altres. El llenguatge popular ens brinda una aproximació als diferents aspectes d'aquest arquetip. Podem entreveure que no només encarna la maldat, sinó que també pot constituir una ajuda a les nostres vides, si la sabem entendre en profunditat.

Un dels personatges més temuts i alhora fascinants dels contes de fades és, sens dubte, la bruixa. Resulta un personatge imprescindible en moltes històries. Sense ella no passaria res, tot seguiria en la normalitat. En llenguatge psicològic, sense aquesta presència ombrívola, no hi hauria creixement, procés ni evolució. La bruixa, ja ho hem dit, té diverses cares. És malèfica i perversa però també ens ajuda a aguditzar els sentits, ens fa més savis perquè ens acosta al costat fosc de la vida. En alguns casos, els protagonistes dels contes surten ben parats del contacte amb ella. En d'altres, però, la relació és massa temerària i se n'hauran de pagar les conseqüències...
En coneixem moltes, de bruixes. La de Hansel i Grettel és especialment abominable per voler menjar-se els pobres infants desvalguts; la de la Bella Dorment condemna la pobre donzella a un son profund, com a venjança per no haver estat convidada a la festa del seu naixement; la de la Blancaneus també l'adorm, no amb un fus sinó amb el verí d'una poma; la madrastra de la Ventafocs es pot considerar una bruixa, que obliga la noia de les cendres a fer treballs forçats. Hi ha d'altres bruixes en els contes de fades d'arreu del món. Una de les més conegudes la trobem en els contes russos; el seu nom és Baba Yaga i viu en una cabana enmig del bosc, lloc d'iniciació per excel·lència. La Baba Yaga es posa penjolls fets de calaveres i a vegades es menja la gent... però també és coneguda per oferir ajuda a qui la serveix.
Què representa aquest personatge en el nostre psiquisme? Som capaços de reconèixer la bruixa que portem dins? Som prou conscients de la nostra part fosca? Sempre ens juga males passades, la bruixa? Podem aprendre a escoltar-la?

(Continuarà...)

diumenge, 4 d’abril de 2010

Jesús Neira i l'efecte bumerang


Neira presideix el Consejo Asesor del Observatorio contra la Violencia de Género

Hi ha nombrosos polítics als quals no he vist mai. En canvi, m'he topat amb Esperanza Aguirre en dues ocasions. A Barcelona, davant del Corte Inglés de Plaça Catalunya, fa una colla d'anys. Més endavant, a Madrid, donant-se un bany de multituds a la Puerta del Sol. Recordo que una persona que m'acompanyava s'hi va acostar i, en comentar-li que era de l'Empordà, doña Espe va exclamar: ¡Qué maravilla, me encanta Pals! ¡Soy una viciosa del golf!

Queda clar, és una política populista. No sóc jo qui ho descobreix, evidentment.

En ocasions, aquesta característica tan habitual dels governants, es pot girar en contra de la manera més impensada, com ha passat darrerament amb el professor Jesús Neira, el superman espanyol de la defensa de la dona -per cert, ¿seria qüestionable la seva elogiada actuació, en la famosa agressió a Violeta Santander?- . Com bé sabeu, la presidenta de la Comunidad de Madrid, el va fitxar ràpidament per a l'observatori contra la violència de gènere, tot aprofitant la tirada mediàtica del cas. Però la jugada li ha sortit al revés. El senyor Neira ha resultat ser un home verbalment hostil, desafiant i amant de les armes. Com acostuma a passar, la crua realitat s'ajusta ben poc als còmics de superherois. És una autèntica llàstima.

El populisme, malgrat que a vegades és altament rentable, també té un efecte bumerang. A veure com l'entoma, aquesta vegada, la presidenta Aguirre.

dissabte, 3 d’abril de 2010

Processó, sense dolor

Ahir vaig passar un dia fantàstic, sense fer res especial. En ocasions, només pel fet de no haver de treballar, em sento la persona més afortunada del món. Cal ben poca cosa, per sentir-se bé. És complicada, i senzilla alhora, la felicitat...
Al vespre, em vaig deixar caure per l'església, per veure com començava la Processó de la Mare de Déu dels Dolors, tradició que es va recuperar al meu poble l'any 2005, després de trenta-nou anys d'interrupció. Us en deixo un petit vídeo domèstic, enregistrat des del balcó de casa meva.
Postdata: aprofitant l'avinentesa religiosa, enllaço amb el diari del rector de Palafrugell, bitàcola molt popular, escrita per mossèn Martirià Brugada.

video

divendres, 2 d’abril de 2010

Cartes d'amor?


Imatge: Portada de Wanted Lovers

Escolto, sense voler-ho, la conversa entre dues noies. Una explica a l’altra que vol regalar les cartes d’amor de Bonnie & Clyde, recollides en un llibre, el dia de Sant Jordi.

Recordo una jornada a la qual vaig assistir, sobre estils afectius tòxics. Una psiquiatra, experta en la matèria, va parlar d'aquesta parella de delinqüents com a exemple de vincle patològic, entre dues persones amb trastorn antisocial de la personalitat.

No és mala tria, el llibre. Amor més violència: romàntic i actual.

Els diaris en van plens, de fet.

dijous, 1 d’abril de 2010

La llista


Només de repassar les notícies de qualsevol diari, se m’acudeixen un munt de raons per detestar profundament aquest món i, al mateix temps, estimar-lo amb bogeria.

Quan em llevo amb el peu esquerre, penso en la llista de motius que em permeten tirar endavant amb il·lusió. O sense.

…………


Tornar a començar.

Una vegada rere l’altra.

El motor invisible.