dissabte, 27 de febrer de 2010

Mario Conde, el retorn


Palafrugell. Dono un tomb pel centre del poble i una senyora molt ben arreglada, que passeja dos gossets, m'atura per fer-me unes preguntes:

-Has vist en Mario Conde per la tele?

-Si.

-Parla bé, eh?

-Psss... si, suposo.

-Has llegit el seu llibre, Memorias de un preso?

-No.

-Llegeix-lo, t'agradarà. Allà ho explica tot. Tot el que li van fer. Pobre, el van deixar ben sol.

-Dona, quan era a Banesto en va fer de tots colors, tampoc era cap sant.

-Però n'hi havia d'altres! El van deixar ben sol!

divendres, 26 de febrer de 2010

Sensesostre, versió famosos


Imatge promocional de 'Invisibles'


Un dia d'aquests, ens trobarem algun famós a la sopa. Els hem vist tancats en cases, hotels i granges, fer el ridícul per les pistes de ball, treure's els ulls i el fetge en els platós, sense cap mena de pudor. Finalment, ha arribat una mena de versió prososcial de l'exhibicionisme rosa més tronat. Álvaro de Marichalar, Sofía Mazagatos i Blanca Fernández-Ochoa, són algunes de les persones que interpretaran el paper de pidolaires, en el programa 'Invisibles', que s'estrenarà aquest diumenge a Antena 3. El presentador del xou ha declarat: «Pido a la cadena que me den esta clase de espacios porque me gustan los productos con mensaje, que nos hagan reflexionar».

Els participants van rodar al carrer a temperatures sota zero, a Màlaga i Madrid, durant deu dies. Després van tornar cap a caseta, al costat de l'estufa i el plat calent. Suposo que la gràcia del format rau en constatar de quina manera un famós, acostumat a acaparar l'atenció dels flaixos, perd qualsevol rastre d'identitat, quan s'endinsa en el submón de la pobresa. Em puc imaginar que els espectadors hauran de suportar les seves batalletes sobre la duresa de la vida al carrer. Potser miraran a càmera i demanaran amb la llagrimeta als ulls que la gent pari més atenció a la realitat del quart món. Frivolitat de la bona.

Segons informa l'Avui, un estudi ha posat en evidència que la meitat dels sensesostre que viuen a Barcelona pateixen algun tipus trastorn mental. La manca de coordinació dels serveis socials i sanitaris agreugen la situació. ¿On és Sofía Mazagatos quan se la necessita?

dijous, 25 de febrer de 2010

La filla del pare


Hefest ajuda Atena a sortir del cap del totpoderós Zeus


Un dels episodis que més em fascina de la mitologia clàssica és el naixement d'Atena.

El patriarca de l'Olimp, déu del cel, es menja Metis, prenyada. Hefest, rei de l'inframón i déu de la forja, amb un cop de destral, permet que Atena neixi del cap de Zeus, adulta i guarnida per al combat, severa i amb pas ferm.

Atena és l'invicta guardiana de les ciutats, controla les passions dels herois, els ajuda en l'estratègia del camp de batalla. Contrasta amb la fúria embogida d'Ares, déu de la guerra. Ella és glaucopis, la de mirada clara i també gorgopis, la d'esguard aterridor. Aquesta és l'Atena homèrica, hereva d'una essència arcaica, que és salvatge i corprenedora, imatge coronada de serps, les quals donaran forma, més endavant, a la temuda Gorgona del seu escut.

Una dona que neix d'un home. Tal com Afrodita va sortir dels genitals del seu pare, Úranos. Igual que Eva és creada de la costella d'Adam (el símbol de la serp també l'acompanya). El filòsof Johann Bachofen explica com el dret de la mare esdevé, en aquest moment, dret del pare. La mare naturalesa perd força i el mascle s'apropia dels seus poders com a donadora de vida. El domini patriarcal canvia la història. Què ens hem deixat pel camí?

dimarts, 23 de febrer de 2010

Espriu, el musical


Ricard Gili


Aquest divendres, em vaig enganxar al documental Amb música ho escoltaries potser millor, al Canal 33, que feia un recorregut per l'apassionant procés creatiu, poètic i musical, en el qual es va endinsar Ricard Gili, ànima de la mítica Locomotora Negra.

Gili va composar una cantata jazz inspirada en versos de Salvador Espriu i expressava de quina manera el projecte evolucionava dins seu gairebé de manera biològica, com si fos un llegat que havia de deixar en aquest món. L'espectacle, que compta amb la col·laboració de la Coral Sant Jordi i dos solistes, una soprano mexicana i un tenor africà, porta per títol He mirat aquesta terra i fusiona les seves dues grans passions: Catalunya i el jazz. Aquest musical pretén ser una mirada sobre l'evolució d'un poble, el passat i el seu incert futur.
Tal i com ho va aconseguir Raimon en el seu moment, la música de Gili té l'enorme virtut d'acostar al gran públic l'obra, a estones àrida, de l'autor de La pell de brau. La peça es va estrenar amb gran èxit el mes de març de l'any passat, a Arenys de Mar, l'estimada Sinera, i desconec si la sentirem novament en directe, en motiu del 25è aniversari de la mort del poeta. Entre els molts actes que es celebraran, no m'agradaria perdre-me'l.

dilluns, 22 de febrer de 2010

Esteu convidats

[ Detall d'El Naixement de Venus, de William-Adolphe Bouguereau ]



"Deesses Olímpiques, una proposta de psicologia femenina"


Clara Esquena i Freixas

Centre Cívic Can Castelló. C/Castelló 1-7. Barcelona.

Dies 1, 8 , 15 , 22 de març; de les 18h a les 19'30h.

Inscripció gratuïta i oberta a tothom.


Tothom parla d'Amparo Baró (i jo també)


[Amparo Baró, dedicada als seus exercicis intel·lectuals]


D'ençà que he posat el peu a terra, de bon matí, que sento parlar d'Amparo Baró. S'ha originat un rebombori de ca l'ample perquè la senyora ha dit que els catalans som no sé què. La cançoneta de sempre. ¿No n'hi ha prou amb la fòbia que es promou fora de Catalunya? ¿Per què li donem veu, a la desinformada actriu? ¿Hem de muntar un xou cada vegada que algú escup bilis per la boqueta?

Quan anava a l'escola, fa molts anys, em van ensenyar que si algú malparlava de mi el millor que podia fer era evitar seguir-li el joc. D'altra manera, estava alimentant la seva dèria: diguem-li enveja, desconeixement o el que volgueu. Val a dir que no sempre he seguit aquest consell però, quan ho he fet, tampoc m'ha anat tan malament. ¿I si optéssim per la indiferència, d'una vegada per totes?


dissabte, 20 de febrer de 2010

On ets Afrodita?

[Venus del mirall, de Diego Velázquez]

Afrodita, l'augusta, la daurada, l'amant del riure. Alegre, estimulant, lliure, dedicada a l'afecte lúdic. Que imposes temor i respecte, al mateix temps.

La veneració grega contrasta amb la visió judeocristiana, tan patriarcal. Has estat reduïda a la sexualitat, en la seva vessant més física, lligada al pecat i a la culpa...
Quin mal no t'han fet algunes religions i ministres d'igualtat!

Fa temps que t'han sacrificat i et cerquem en l'espiritualitat d'altres cultures.
On ets Afrodita?

divendres, 19 de febrer de 2010

Respect


Encara ressona en el psiquisme femení aquella educació tronada, de ser el pal de paller, nucli irreductible de la vida domèstica, costi el que costi. Cal aguantar. Per la família.

També dones joves. Hi ha la possibilitat de marxar, de ser lliures. No. Millor quedar-se i resistir. Crits, insults, humiliacions, empentes, coaccions, amenaces. Tot.

Recordo Aretha Franklin, la seva música, com una pregària. Respect.

dijous, 18 de febrer de 2010

L'oncòleg optimista


Ens trobem en plena bateria d'entrevistes per escollir el català de l'any (emocionant celebració per uns, espectacle prescindible per altres). Ahir va ser el torn de Josep Baselga, cap de l'Institut Oncològic de la Vall d'Hebron, que va fer unes quantes reflexions per prendre nota.
Baselga apuntava diferències significatives a l'hora de comunicar al pacient la possible evolució del càncer, en funció de si l'especialista pertanyia a l'escola optimista o, per contra, seguia la línia de plantejar al malalt el pitjor horitzó possible, per curar-se en salut i evitar desenganys. Segons el doctor, està demostrat que els pacients als quals es dibuixa un futur esperançador tenen més coratge per lluitar, afronten millor el procés de tractament i presenten uns índexs de recuperació més elevats. De fet, no es tracta d'una informació extremadament novedosa perquè és ben coneguda la influència de les variables anímiques sobre l'evoulció de les malalties. És impossible dissociar la vessant somàtica de la psicològica, social i fins i tot espiritual de l'ésser humà. No obstant això, Baselga va aportar dades concretes que reforcen l'enfoc optimista, encara bastant menystingut per alguns professionals. Al mateix temps, penso que val la pena advertir d'una lectura massa superficial del seu missatge. El pacient no està pas obligat a somriure, ni ser positiu per real decret. Metge i malalt també hauran de transitar plegats pel pànic, el desànim, la frustració, la ràbia, la impotència... Es tracta només de transmetre esperança. Tots hi tenim dret.

dimecres, 17 de febrer de 2010

Separacions tardanes


[Mercè Sampietro dóna vida a Mercè Riera]


A la sèrie de TV3 La Riera, Mercè Sampietro dóna vida a Mercè Riera, la matriarca d'un clan familiar que regenta un restaurant a la fictícia localitat de Sant Climent, ubicada al Maresme. La trama té com a punt de partida la separació del matrimoni format per Ignasi Guitart i Mercè Riera, una parella amb dècades de convivència a les espatlles, un projecte empresarial i quatre fills en comú. El pare és qui deicideix posar punt i final a la relació i s'instal·la a Madrid, on hi tenen un altre restaurant (desconec si també hi ha una dona que l'espera, potser algú ho pot aclarir).

El procés de separació, fins on he vist, està prou ben resolt. En un principi, la Mercè reacciona negant la realitat i alimenta fantasies de retorn. Després es deprimeix, en constatar l'evidència de la ruptura i beu alcohol per apaivagar el malestar (davant la sorpresa de tothom). Actualment, emergeixen els sentiments d'enuig que, segurament, culminaran en una actitud d'acceptació. Més endavant, potser tindrà lloc una etapa de renaixement, carregada de noves il·lusions.

Com que es tracta d'un serial, és normal que les esmentades etapes es presentin de manera ràpida, encara que el procés de dol per una ruptura d'aquestes característiques no és, per a res, una cosa fugaç. He observat aquesta dolorosa evolució en diverses dones que s'han sentit abandonades pel marit, després de molts anys de convivència i esforços -encara no he vist cap home, tot arribarà-. Per norma general, la parella ja havia experimentat entrebancs importants en la vida conjunta. El marit pròfug ha conegut una dona més jove, que desperta fantasies de llibertat i somnis d'eterna joventut. Quan passa el temps i la nova relació es consolida, però, és possible que l'exmarit baixi dels núvols i s'adoni de tot el que ha perdut pel camí, tal com com passa en la nova comèdia protagonitzada per Meryl Streep; llavors pot intentar un retorn al passat que... no és tan fàcil.

dimarts, 16 de febrer de 2010

Dies de pluja


Ja us he parlat alguna vegada dels efectes de medi ambient sobre la salut mental, que si la tramuntana, que si la primavera, que si el fred...

Els efectes de la pluja sobre l'estat d'ànim, fins on jo sé, que no és gaire, no estan massa clars. Si deixo de banda els estudis científics i penso en persones del meu entorn, hi trobo una mica de tot. Alguns se senten reconfortats els dies plujosos, els agrada quedar-se a casa i el soroll de l'aigua els relaxa (això sempre que es tracti de dies puntuals). N'hi ha d'altres que han viatjat a països amb rainy weather i els ha costat adaptar-s'hi. També penso en aquells que viuen la pluja en funció del negoci: hosteleria, comerç o pagesia. Per uns tristesa i ofuscació, per altres vitalitat i energia. En qualsevol cas, per fortuna, no podem fer res per canviar el temps...

Us deixo amb una mica de música: dues maneres d'interpretar la pluja, Gene Kelly versus Patty Griffin.

dilluns, 15 de febrer de 2010

El preu d'una guerra


Aquell conflicte que la ministra Chacón va explicar pràcticament com una missió humanitària, ha esdevingut, no se sap ben bé com, una guerra sagnant, de les de tota la vida. Ja no es veuen tantes diferències entre l'Iraq de Bush i l'Afagnistan d'Obama, flamant Nobel de la Pau. Aquesta vegada, però, no hi ha hagut protestes. Iraq i Afganistan, dues guerres perdudes. L'escriptor Tahar Ben Jelloun, en un article recent, demanava al president Obama que busqués una solució no militar al conflicte. Mentrestant, la petjada de l'hostilitat es dibuixa, implacable i silenciosa: destrucció, mort, estrès posttraumàtic, inestabilitat, por, més violència... el preu d'una guerra.

diumenge, 14 de febrer de 2010

Buenafuente, pintor

[Andreu Buenafuente vist per Carles Graell]

M'ha sorprès la vena pictòrica d'Andreu Buenafuente, showman d'indiscutible talent televisiu. Les seves exposicions han tingut una notable cobertura a la premsa, tot i que el presentador de Reus insisteix en què voldria que se separessin completament les seves dues facetes, humorística i plàstica. No obstant això, ¿hauria tingut el mateix ressò el seu treball artístic de no ser per la seva popularitat? És evident que no. ¿Tenen un altaveu tan poderós artistes novells o consagrats amb un talent igual o superior?

Vivim un temps en què qualsevol agosarat és anomenat pintor, pel sol fet que pinta o bé escriptor, pel sol fet que escriu. És important gaudir de presència als mitjans, la teva obra és llavors un negoci en potència i és més probable que tinguis la carrera assegurada. No penso que aquesta devaluació de l'art sigui resposabilitat exclusiva de Buenafuente, ni del mediàtic de torn, és clar, però no puc deixar preguntar-me amb certa inquietud, quin camí ha agafat la cultura, en aquest país...

dissabte, 13 de febrer de 2010

El doblatge és cultura?


Com bé sabeu, la nova llei del cinema a Catalunya ha originat un rebombori considerable entre empresaris del sector, grups mediàtics, ciutadans i partits diversos, de la mateixa manera que ha revifat la vella polèmica sobre el doblatge, que compta amb tants defensors com detractors. Tal com jo ho veig, l'autèntic punt fort de la llei és l'aposta per promocionar la versió original. Si es porta a terme amb l'empenta promesa, qui sap, potser pujarà el nivell de coneixement d'idiomes de la població general. Si veiéssim més pel·lícules i sèries en versió original, tal vegada no hauríem de sofrir polítics monolingües, que fan un ridícul espantós cada vegada que viatgen a l'estranger. A banda de ser un atemptat de primer ordre contra el treball dels actors, el doblatge que es fa a casa nostra, en la meva humil opinió, que sé del cert que no serà compartida, és absolutament macarrònic. Sigui en català o en castellà, m'és igual, és un subproducte de tercera categoria, que provoca una vergonya aliena difícilment dissimulable.

¿Heu vist mai la cara d'un nord-americà quan escolta Robert De Niro parlant en castellà/català?

divendres, 12 de febrer de 2010

Recordant la deessa de Willendorf


[Deessa de Willendorf, vista frontal; 20.000-18.000 a.C., Àustria]

A la meva manera de veure, l'anorèxia nerviosa és un dels trastorns psicològics més complicats de comprendre. Encara que el pateixin cada vegada més nois, implica una negació de la feminitat adulta, de la lluna plena, en sentit simbòlic. En l'anorèxia nerviosa, sovint s'hi veuen implicats factors de comportament, de personalitat, cognitius, biològics, familiars i socials, la qual cosa fa que el seu tractament sigui laboriós i els professionals de la salut a vegades se sentin impotents i frustrats davant la lenta recuperació de les pacients o les possibles recaigudes (confesso obertament les meves pròpies i notòries limitacions a l'hora de tractar-la). De la mateixa manera, evidentment, el trastorn fa sofrir intensament les afectades i els seus éssers estimats. Recordo que, en una ocasió, una psiquiatra infanto-juvenil comentava que a les noies que patien aquest problema els deia que pensessin que el seu cos havia d'estar preparat per la maternitat, que les corbes i el greix eren quelcom completament natural, que calia acceptar (afortunadament, cada cop són més els referents adolescents que llueixen formes ben rotundes).

Recentment, entre les pàgines d'un llibre, m'he retrobat amb la imatge de la meravellosa deessa de Willendorf (avui es consideraria una embarassada obesa?), com a representant la deessa mare, font creadora de vida; he evocat aquells temps en els quals els éssers humans formaven part d'un tot i es reconeixien com a fills de la natura. Hi havia algú, em pregunto, que gosés refusar els seus fruits?

dijous, 11 de febrer de 2010

L'estrès i el rendiment



Els nivells elevats d'estrès a la feina, causats per motius diversos (excés de pressió, assetjament psicològic, baixa conciliació amb la vida familiar...) tenen una incidència directa en la productivitat. A la imatge, podeu veure la coneguda corba de Yerkes-Dodson, que mostra de quina manera el grau d'activació (arousal) influeix en el rendiment (performance). Un nivell mitjà, aporta un funcionament òptim, mentre que els nivells baixos o excessius el fan caure en picat. Això ens ajuda a comprendre fins a quin punt l'ambient laboral o la conciliació influeixen, no només en la salut dels treballadors, sinó en el bon funcionament empresarial i la prosperitat econòmica. Malauradament, un fet tan senzill de comprendre, no és entès per tothom i encara prevalen les fórmules tronades de sempre, lideratges agressius, pressions extremes... Ho hem sentit a dir per activa i per passiva, estem en crisi, ara és el millor moment per canviar el xip.

dimecres, 10 de febrer de 2010

No ve de París


Actualment, estic treballant continguts sobre mitologia i psicologia femenina, per a un curs que donaré properament. L'estudi és tan apassionant que no acabaries mai de llegir, una lectura et porta a l'altra, en un rosari infinit de símbols que suggereixen connexions fascinants entre el passat remot i la més candent actualitat. Les deesses primitives són una font inesgotable de saviesa; ajuden a comprendre el funcionament d'una societat lligada a la natura i als valors espirtuals que, per altra banda, necessitem recuperar amb tanta urgència per aquest món convuls. La imatge de les esmentades deesses va unida a diferents símbols, com l'espiral, les coves, els meandres, la lluna i animals diversos. A l'Edat de Bronze, per posar un exemple, s'han trobat imatges d'una mare-ocell còsmica, que posava l'ou còsmic de l'univers. En el Neolític, la deessa ocell afavoria la pluja que donava la vida; segons es va creure en temps posteriors, les aus eren les responsables del temps atmosfèric. Tal com expliquen Anne Baring i Jules Cashford, autores del meravellós El mito de la diosa, la cigonya que en el folklore porta un nadó pels aires va ser en temps ancestrals la cigonya que duia la primavera, en el renaixament de l'any. Així doncs, encara trobem reminiscències d'aquesta imatge femenina primordial en les tradicions modernes. No, la cigonya no ve de París, sinó d'un indret remot, que es perd en els inicis dels temps...

dimarts, 9 de febrer de 2010

L'amor en una capsa


De no ser pels nombrosos estímuls comercials que recorden Sant Valentí, penso que aquesta seria una diada que passaria completament desapercebuda, però s'acosta el 14 de febrer i s'anuncien arreu tota mena de gadgets, amb el vermell com a color predominant, per regalar a la persona estimada. Corbates, clauers, bombons, tasses, perfums, calces... Són diverses les crítiques que es fan al respecte, per un costat, el discurs consagrat de la comercialització de l'amor de parella, per altra banda, hi ha les persones que defensen que Sant Jordi és l'autèntic dia dels enamorats a Catalunya i que la resta són succedanis. Després hi ha alguns membres del col·lectiu LGBT que defensen que Sant Valentí és un dia massa heterosexual i que la majoria de referents tenen a veure amb les relacions entre home i dona; una vegada més, se senten invisibles. Com a contraposició, trobem el sector comercial, que protegeix la seva paradeta i acusa els detractors de boicot en temps de crisi: Com ens hem de guanyar la vida, doncs? Vet aquí la pregunta.

dilluns, 8 de febrer de 2010

Nine, de què va aquesta pel·lícula?


Pe ha estat novament nominada a l'Òscar pel seu paper secundari a Nine. És la segona vegada consecutiva que l'actriu madrilenya aspira al guardó, després d'haver rebut, com bé sabeu, la daurada estatueta per la seva, al meu entendre inversemblant, interpretació de María Elena, a la no menys inversemblant Vicky Cristina Barcelona. Fins i tot abans de la nominació, ja ens havíem empassat no sé quantes vegades alguns fragments de l'histriònic numeret de les cordes, com si aquest fos la màxima expressió de la bellesa interpretativa, traslladada al musical.

Malgrat que les crítiques no han estat gens falagueres, no em vaig estar de veure aquest remake d'Otto e mezzo de Fellini. Com que no havia vist l'original, vaig pensar que potser no en sortiria tan decebuda. M'equivocava. El despropòsit fílmic és de tal magnitud que nombrosos espectadors van desertar silenciosament de la sala, incapaços d'aguantar fins al final. Daniel Day-Lewis, actor de trajectòria notabilíssima, deixa una taca en el seu currículum després de donar vida a Guido Contini, un neuròtic director de cinema en plena crisi creativa. Al meu parer, s'ha construït un producte cinematogràfic basat en el record de l'exitosa Chicago i la presència de diverses estrelles que, en el nou film de Rob Marshall, perden qualsevol rastre de lluminositat. Nicole Kidman sembla directament extreta d'un anunci de Chanel; Sophia Loren dóna la impressió de ser entrada amb calçador; Marion Cotillard, d'aparença massa jove i càndida per ser una esposa cremada pels vaivens del seu marit, no aconsegueix commoure ni a l'acomodador; Judi Dench tampoc convenç, personalment, no podia deixar d'imaginar-la en el paper d'M, a la saga de James Bond; pel que fa a Kate Hudson, hores d'ara encara no entenc què hi pinta exactament; finalment, Penélope Cruz, excessivament sobreactuada en el paper d'amant rebutjada, resulta una caricatura grotesca del personatge que pretenia representar. Per acabar-ho d'adobar, atès que vaig veure la pel·lícula doblada -Penélope Cruz no es dobla a si mateixa!- la confusió d'idiomes és tan colossal que et deixa estabornida a la butaca. Anglès per als números musicals i espanyol en els diàlegs. També s'ha salpebrat el guió amb algunes frases en italià, quan l'entremaliat Guido fa flashbacks a la seva infància.

El conjunt és una nòria musical de vacuïtat desesperançadora. Fins i tot la ciutat de Roma sembla un decorat de Port Aventura, davant del pusil·lànime resultat.

Esperem que Pe rebi l'Òscar, si, i que algú li digui que això de les estatuetes cada cop té menys a veure amb el talent...

diumenge, 7 de febrer de 2010

Caos


[Sleeping woman, de Colin Watson]


Un trauma psicològic es pot assimilar al caos. La primera pedra de la construcció d'una nova consciència, un altre començament, la gestació d'un futur impossible de percebre. Aquell estadi dolorós, on es parirà tot, de bell nou. Contes i mites de tots els temps fan referència a l'estat caòtic. En la mitologia grega, per exemple, el relat més complet de la creació i el naixement dels gegants, déus i deesses es troba en la Teogonia (literalment, naixement dels déus); el poema d'Hesíode és la culminació de centenars de poemes recitats de memòria i transmesos de generació en generació, en la tradició oral.

Tot va començar en el Caos, un estadi inicial, cegament impulsat cap a un nou ordre de fenòmens i significacions. L'èter en el qual es contenen totes les formes i tots els éssers, tots els gèrmens de la creació universal. Segons Plató, el caos és la substància primordial, l'ànima del món (la protohylé dels alquimistes). La ciència defineix el Caos abans de la gran explosió o Big Bang, que donaria lloc a la formació de l'Univers. Des del punt de vista psicològic, el Caos és l'estat de desordre que precedeix la metamorfosi. El pou pregon de les angoixes, que serà també la matèria inicial amb la qual reconstruirem la psique i això serà, en part, gràcies a Eros, l'amor generatiu, un principi vinculant sense el qual res no es pot crear en la nostra ànima...

dissabte, 6 de febrer de 2010

Acceptació



Una de les eines que, personalment, trobo més terapèutiques és una sana actitud d'acceptació, que no resignació, davant del sofriment. Per compensar el creixement imparable de la química farmacològica, han eclosionat tècniques i escoles terapèutiques que fan èmfasi en aquest aspecte.
El Mindfulness o la Teràpia d'Acceptació i Compromís, en són dos exemples ben clars.

Un petit exercici per posar en pràctica aquesta habilitat consisteix en respirar profundament, tancar els ulls i imaginar-se un mateix sota d'un arbre, del qual en cauen fulles, que són les nostres preocupacions, els nostres fantasmes més íntims, si voleu. Un cop de vent en fa caure unes quantes, llavors les recollim sense rancor; en contemplem la bellesa, fins i tot, i les deixem anar, perquè naveguin a la seva sort per aquell rierol que tenim tan a la vora...

divendres, 5 de febrer de 2010

Barbablava


[Barbablava, il·lustrat per Harry Clarke]


Un dels meus temes favorits d’estudi, en els darrers anys, ha estat la presència del mal en els contes de fades. Un aspecte -a la meva manera de veure- una mica oblidat o poc elaborat en la literatura infantil actual, fet que té la seva repercussió, encara que relativa, en l’educació dels nens i nenes.

Hi ha infinites maneres d’enfocar la interpretació d’un conte de fades, en aquest sentit, és com si es tractés d’un somni, es fa impossible encapsular-lo en una visió única -tan demandada, tanmateix, pel gran públic-. La psicologia profunda identifica cadascun dels personatges d’un conte amb subestructures del psiquisme o bé figures del món extern. D’aquesta manera, la bruixa, per exemple, podria representar tant la pròpia capacitat d’autodestrucció com alguna persona que, per bé o per mal, ha transformat la nostra existència.

No em canso mai de Barbablava, que he treballat en diversos tallers, a vegades a més encert que d’altres. En aquest conte, hi podem reconèixer de manera diàfana "personatges depredadors" o "situacions depredadores". Barbablava existeix com a personatge exterior i malèvol però, com que fereix el nostre psiquisme, es converteix també en un factor intern, que ens acompanyarà al llarg de tota la vida. De les nombroses interpretacions que se n'han fet, podem recodar algunes moralines, referents a la troballa de la cambra de les esposes difuntes, al soterrani, que té dramàtiques conseqüències ("veus què li ha passat a la noia, per tafanera?"). Un enfoc que, tal com jo ho veig, s'acostaria a les escoles clàssiques, de Freud o Bettelheim. Afortunadament, visions més actuals, com la de Pinkola Estés, mostren que és precisament aquesta naturalesa exploradora, intuïtiva, instintiva, la que obre els ulls a la jove esposa i l’allibera del terrible captor. La naturalesa salvatge de la psique, utilitzant la terminologia de l’autora, la salva de l’horror.

Barbablava és un enemic antic de les dones i contemporani d'ambdós sexes. En algunes narracions és qualificat de "mag frustrat". Podem recordar Ícar o Llucifer, tots aquells contes i mites on apareix un personatge semblant, que volia ser sublim, traspassar les fronteres d'allò terrenal i convertir-se en inefable... però va fracassar. Un ésser assedegat de poder, que va fallar en el seu objectiu i va esdevenir un depredador solitari, a la recerca de les ànimes dels altres.

Depredadors com Barbablava, es deixen veure també en conceptes utilitzats en la psicologia: assetjador moral, vampir emocional... En el conegut llibre de la psicoanalista francesa Marie-France Hirigoyen, L’assetjament moral, es descriu detalladament el perfil d'agressor psicològic, l'individu pervers narcisista (tan present a la vida quotidiana), egocèntric, seductor, àvid de poder i atenció, que necessita anul·lar les persones de l’entorn per apaivagar el seu malestar. Potser és l’impulsor del mobbing, el que remena les cireres, tal vegada aquell presumpte corrupte o el qui colpeja brutalment la parella, quan torna a casa. Personifica, en definitiva, l’arquetip del "mag frustrat", que la saviesa d’un conte ens pot ajudar a identificar.

(Si us ve de gust, podeu entretenir-vos amb aquestes meravelloses il·lustracions)

dijous, 4 de febrer de 2010

Els consells de Pla


"Quan vaig conèixer Josep Pla, als començaments dels anys 40, li vaig preguntar què havia de fer un jove que volgués ésser periodista i fins i tot potser escriptor, quins estudis havia de seguir, perquè una carrera universitària en ben poca cosa l'ajudava. Recordo que Pla va agafar un llapis Faber de punta molt dura i un paper groguenc d'aquells que portava llavors a les butxaques: "Faré una llista dels llibres de prosa que, si vostè els llegeix d'una manera detinguda, el convertiran en un home de curiositat, excitaran la seva sensibilitat i donaran, potser, una certa alegria a la seva prosa". I va escriure això, per aquest ordre: els Assaigs de Montaigne, la Vida del doctor Johnson, escrita per James Boswell, les Memòries del vell duc de Saint Simon, home irascible, menut i gran escriptor, i, finalment, els Quadres de viatges de Heine. Jo, si havia de donar un consell semblant -que potser no té cap utilitat-, encara hi afegiria dues o tres obres més de prosa, entre elles El meu país de Josep Pla."


Néstor Luján.

dimecres, 3 de febrer de 2010

Somnis profètics


Entre els cursos, xerrades i tallers que imparteixo, un dels que dono habitualment és sobre son i somnis. De les diverses menes de somnis que existeixen, el que desperta més interès, sens dubte, és un tipus de somni extrasensorial: el profètic. En aquests somnis es prediuen, amb precisió i detall, fets futurs més enllà del dia següent. Encara que d'acord amb la creença popular són molt abundants, les evidències demostren que són més aviat infreqüents. Quan arribem en aquest punt del curs, no obstant, molts participants s'animen a explicar somnis d'aquesta mena, ocorreguts a ells mateixos, familiars, amics o saludats, la qual cosa enriqueix de manera considerable el diàleg entre els assistents. Ocasionalment, un somni pot profetitzar un fet significatiu en la vida de moltes persones, o fins i tot per una o més nacions. Així va passar amb l'assassinat del president Kennedy, del qual molta gent va dir que n'havia somiat la mort, o la caiguda de les Torres Bessones.

Contràriament al que se li ha atribuït, C.G. Jung era bastant escèptic en relació als somnis profètics. Només acceptava la seva existència degut al fet que n'havia trobat exemples, recollits en els seus llibres. Insistia en què cada somni profètic només es podia verificar com a tal quan l'esdeveniment que profetitzava es feia realitat. Per tant, aquest tipus de somnis no són gaire útils per a predir el futur. Una persona popensa a tenir experiències de tipus extrasensorial, profètiques concretament, va ser Abraham Lincoln.

El president Lincoln no va ser pas un visionari ni res semblant, tampoc era un seguidor de les ciències ocultes ni un supersticiós. Era un home que tocava de peus a terra, molt conscient de la realitat que l'envoltava però que considerava que els fenomens extrasensorials tenien una motivació superior. El més impressionant dels seus somnis profètics va succeir al voltant d'un mes abans del seu assassinat. El president se'l va guardar durant un temps, fins que ho va deixar escrit de la manera següent:

"Fa com deu dies em vaig retirar molt tard. Em trobava esperant importants despatxos des del front de batalla. Me'n vaig anar a dormir amb un pressentiment, però el cansament em va fer quedar profundament adormit. Estava despert i , en canvi, tenia consciència d'estar dormint. De cop vaig sentir uns plors continguts, com si un nombre indeterminat de persones estés plorant. Vaig anar d'habitació en habitació però la Casa Blanca estava buida. Vaig seguir caminant fins a l'habitació Est on vaig entrar. Davant meu es trobava un fèretre en el qual descansava un cadàver cobert amb vestidures funerals. Al voltant del cos hi havia soldats que feien de vigilants. Hi havia moltes persones intentant mirar l'interior del taüt. Qui s'ha mort a la Casa Blanca? Vaig preguntar a un soldat. "El president" va contestar "va ser assassinat". Llavors vaig sentir un llarg i profund lament de la multitud. Aquest lament va ser tant vívid que em va despertar del meu son. No vaig poder domir més aquella nit, i tot i que sabia que només era un somni, em vaig sentir profundament impressionat per ell"

Malgrat que el seu pressentiment creixia, Lincoln no va perdre la força per afrontar la guerra civil que assolava el país. El dia de la seva mort, va acomiadar-se del seu guardespatlles amb un adéu quasi definitiu, sabent del cert que seria assassinat. Tres hores després de la conversa, estant al teatre Ford, Lincoln va morir d'un tret al cap.

dimarts, 2 de febrer de 2010

Autoconfiança


Un problema que veig de manera freqüent és l'excessiva dependència als psicofàrmacs que tenen algunes persones que no presenten trastorns psicològics que requereixin aquest tipus d'intervenció. L'augment del consum indiscriminat es veu potenciat, en gran mesura, per la receptitis aguda que pateixen bona part de professionals de la salut mental. No és la primera vegada que parlo de la tendència a patologitzar el sofriment de la vida quotidiana, etiquetar-lo i, posteriorment, medicalitzar-lo. Un procés ràpid, higiènic i rentable.

A banda dels indesitjables efectes secundaris, el fet de prendre psicofàrmacs suposa una actitud passiva davant del sofriment perquè es diposita la confiança en un element extern, en aquest cas, una pastilla. Així, sovint s'infravaloren els recursos interns per afrontar les diferents circumstàncies de la vida; malgrat que moltes persones són perfectament capaces de tirar endavant sense medicació, es neguen a abandonar-la per temor a possibles recaigudes. No cal dir que aquestes creences també tenen el seu impacte sobre l'autoestima i l'autoeficàcia, necessàries per a transitar amb certa serenitat per processos emocionals dolorosos. Recordo que una professora de teràpia, per il·lustrar aquest fet, va posar com a exemple la pel·lícula infantil Dumbo. Com probablement recordareu, el petit elefant d'orelles grosses estava convençut que era la ploma que aconseguia fer-lo volar quan en realitat era ell, per si mateix, qui tenia potencial per fer-ho. Doncs això.

dilluns, 1 de febrer de 2010

L'àngel protector


El cirurgià Moisès Broggi és una persona que, a punt de fer 102 anys, encara concedeix entrevistes i manté una activitat física, cognitiva i social gens menyspreable. És interessant escoltar-lo i constatar com les sàvies paraules, a la seva avançada edat, sonen gairebé com aforismes. La longevitat de Broggi, unida a la qualitat de vida, són admirables i potser caldria trobar-hi explicació en els dos volums de les seves amenes memòries (l'estil de vida que hem portat és de cabdal importància per a gaudir de benestar en la vellesa). Broggi ha estat un home feliç en el matrimoni, amb una intensa activitat laboral, fermament compromès amb l'entorn. Ha sabut afrontar les adversitats de la vida amb gran coratge i optimisme, en part, gràcies a l'ajuda de les nombroses amistats que ha travat pel camí. No obstant això, l'eminent cirurgià insisteix en el fet que la sort i les circumstàncies han estat primordials en el seu destí, fins al punt de parlar de l'existència d'un àngel protector, que l'ha ajudat sempre en els moments més desesperats.

Malgrat que el concepte àngel protector no deixa de sorprendre'm, no és la primera vegada que sento parlar d'aquesta manera una persona gran. En altres ocasions, he escoltat relats increïbles de testimonis que, estant en el límit des seves forces, han rebut una ajuda inesperada, que han interpretat de manera més o menys sobrenatural, com si es tractés d'una mena de gràcia divina. Arribats aquest punt, potser per immaduresa espiritual, sempre em pregunto si els àngels també actuen a Haití, Afganistan, Somàlia o Darfur...