No ve de París


Actualment, estic treballant continguts sobre mitologia i psicologia femenina, per a un curs que donaré properament. L'estudi és tan apassionant que no acabaries mai de llegir, una lectura et porta a l'altra, en un rosari infinit de símbols que suggereixen connexions fascinants entre el passat remot i la més candent actualitat. Les deesses primitives són una font inesgotable de saviesa; ajuden a comprendre el funcionament d'una societat lligada a la natura i als valors espirtuals que, per altra banda, necessitem recuperar amb tanta urgència per aquest món convuls. La imatge de les esmentades deesses va unida a diferents símbols, com l'espiral, les coves, els meandres, la lluna i animals diversos. A l'Edat de Bronze, per posar un exemple, s'han trobat imatges d'una mare-ocell còsmica, que posava l'ou còsmic de l'univers. En el Neolític, la deessa ocell afavoria la pluja que donava la vida; segons es va creure en temps posteriors, les aus eren les responsables del temps atmosfèric. Tal com expliquen Anne Baring i Jules Cashford, autores del meravellós El mito de la diosa, la cigonya que en el folklore porta un nadó pels aires va ser en temps ancestrals la cigonya que duia la primavera, en el renaixament de l'any. Així doncs, encara trobem reminiscències d'aquesta imatge femenina primordial en les tradicions modernes. No, la cigonya no ve de París, sinó d'un indret remot, que es perd en els inicis dels temps...

Comentaris

Clidice ha dit…
ai, l'anciana societat, l'últim gran mite? :)
Olga Xirinacs ha dit…
Lligant el que diu Clídice, ¿què n'hem de fer de les dones "grandetes"? ¿Se'ns atribueix el paper de bruixes, gorgones, celestines o harpies?
¿En la mitologia, hi ha algun consol per l'edat avançada?
Clidice, Olga, gràcies pels comentaris. El mite de la Gran Deessa va ser present a la Vella Europa des de temps immemorials, el respecte i la veneració que li tenien aquells pobles primitius tenia molt a veure amb el seu estil de vida pacífic i lligat a la mare Terra. En qualsevol dels seus estadis, a vegades representats pels cicles de la lluna, la Gran Deessa tenia un paper fonamental en la seva vida social i espiritual. Ara hem reduït la feminitat a aspectes transitoris i superficials tot i que hi ha moviments que treballen per recuperar aquesta essència primera, que encara viu dins nostre... falta escoltar-la i cultivar-la...
Lluís Bosch ha dit…
Al marge de la gran deessa, fa un temps vaig llegir un treball boníssim del Roberto Calasso, erudit impressionant de la mitologia clàssica. Explica el pas de les nimfes a les musses i em sembla impressionant. Fixa't que la Nimfa té un significat negatiu (nimfòmana) mentre que la mussa és una serventa de l'home: l'inspira per a què sigui un gran artista.
Clidice ha dit…
i no oblidem a Lilith, la primera dona bíblica, creada a l'hora amb Adam i bandejada per aquest per no acceptar ser dominada :)
Lluís, Clidice, gràcies per les aportacions. El món de la mitologia és tan impressionant que, per més que lleigeixo, no puc deixar de confessar-me una completa ignorant. Les visions més patriarcals dels mites femenins, seogns alguns autors, coincideix amb l'avanç progressiu dels pobles guerrers. Amb el destronament de la Gran Deessa, la presència d'allò femení en la mitologia occidental ha anat perdent força, alguns consideren que moviments com el pacifisme, el feminisme o l'ecologisme són maneres de recuperar valors perduts...

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia