No ve de París

Actualment, estic treballant continguts sobre mitologia i psicologia femenina, per a un curs que donaré properament. L'estudi és tan apassionant que no acabaries mai de llegir, una lectura et porta a l'altra, en un rosari infinit de símbols que suggereixen connexions fascinants entre el passat remot i la més candent actualitat. Les deesses primitives són una font inesgotable de saviesa; ajuden a comprendre el funcionament d'una societat lligada a la natura i als valors espirtuals que, per altra banda, necessitem recuperar amb tanta urgència per aquest món convuls. La imatge de les esmentades deesses va unida a diferents símbols, com l'espiral, les coves, els meandres, la lluna i animals diversos. A l'Edat de Bronze, per posar un exemple, s'han trobat imatges d'una mare-ocell còsmica, que posava l'ou còsmic de l'univers. En el Neolític, la deessa ocell afavoria la pluja que donava la vida; segons es va creure en temps posteriors, les aus eren les responsables del temps atmosfèric. Tal com expliquen Anne Baring i Jules Cashford, autores del meravellós El mito de la diosa, la cigonya que en el folklore porta un nadó pels aires va ser en temps ancestrals la cigonya que duia la primavera, en el renaixament de l'any. Així doncs, encara trobem reminiscències d'aquesta imatge femenina primordial en les tradicions modernes. No, la cigonya no ve de París, sinó d'un indret remot, que es perd en els inicis dels temps...