El doblatge és cultura?
Com bé sabeu, la nova llei del cinema a Catalunya ha originat un rebombori considerable entre empresaris del sector, grups mediàtics, ciutadans i partits diversos, de la mateixa manera que ha revifat la vella polèmica sobre el doblatge, que compta amb tants defensors com detractors. Tal com jo ho veig, l'autèntic punt fort de la llei és l'aposta per promocionar la versió original. Si es porta a terme amb l'empenta promesa, qui sap, potser pujarà el nivell de coneixement d'idiomes de la població general. Si veiéssim més pel·lícules i sèries en versió original, tal vegada no hauríem de sofrir polítics monolingües, que fan un ridícul espantós cada vegada que viatgen a l'estranger. A banda de ser un atemptat de primer ordre contra el treball dels actors, el doblatge que es fa a casa nostra, en la meva humil opinió, que sé del cert que no serà compartida, és absolutament macarrònic. Sigui en català o en castellà, m'és igual, és un subproducte de tercera categoria, que provoca una vergonya aliena difícilment dissimulable.
¿Heu vist mai la cara d'un nord-americà quan escolta Robert De Niro parlant en castellà/català?
Comentaris
Encara que sóc conscient que l’exemple és una mica forçat, comparo el doblatge d’una pel·lícula (amb l’objectiu de fer-ne una visió més agradable i que s’entengui millor) amb esclarissar una mica i afegir-hi color a un fosc quadre d'El Greco, amb el mateix objectiu que deia abans. En aquest país hi ha molta gent que mai no ha tingut l’oportunitat d’escoltar les veritables veus dels grans actors, i es limiten només a veure la seva imatge, és a dir, prescindeixen del 50% de la feina de l’actor. En resum, equiparo el doblatge a potinejar una pintura, i evidentment hi estic en contra.