dilluns, 30 de novembre de 2009

Lluny de casa


En els darrers anys, triomfen els espais televisius sobre ciutadans del nostre país que han fet fortuna lluny de casa. Espanyols, madrilenys, catalans... Normalment, es contacta amb persones que han reeixit en el seu projecte; els fracassats no desperten massa interès. No es tracta de desplaçar-se fins a Suècia, posem per cas, per a trobar-se amb un pobre emigrant que està deprimit i sobreviu amb penes i treballs. Suposo que en temps de crisi econòmica, aquesta mena de programes -als quals sóc molt aficionada- alimenten fantasies diverses sobre prosperitat en terres llunyanes. Res de nou, per altra banda. El que més em sorprèn d'alguns entrevistats és la manera com descriuen el seu vincle amb el país d'acollida. Alguns s'hi senten tan identificats que fins i tot sembla que hagin trobat el paradís particular. El seu autèntic origen. Quan se'ls pregunta per retornar a la mare pàtria, malgrat que puguin sentir certa nostàlgia, ni tan sols s'ho havien plantejat.

Pels qui no tenim plans immediats de viatge, la lectura és una manera meravellosa i econòmica de desplaçar-se ben lluny, fins a indrets insospitats. Aquest cap de setmana me n'he anat a Nova York de la mà d'Antonio Muñoz Molina. D'aquí a ben poc, viatjaré en el temps amb Kapuscinski fins a Angola. Atès que es vaticina el final de l'era low cost, qui sap si el viatge literari serà l'autèntica promesa. Per si de cas, vaig fent la maleta.

divendres, 27 de novembre de 2009

Fans

[Fans dels Beatles]

Músics, polítics, esportistes, actors... les celebs fan perdre l'oremus a legions de fans que exhibeixen comportaments que, si més no, criden poderosament l'atenció. Algú pot comprendre que un noi o noia cridi, plori o fins i tot pateixi una lipotímia quan assisteix a un concert de David Bisbal? Què hi ha de patològic en tot plegat?

La psicologia ha descrit la Celebrity Worship Syndrome (Síndrome d'Adoració a les Celebritats) com una forma d'interacció parasocial en la qual alguns individus esdevenen obsessionats amb un famós o més, de manera similar a quan es produeix un deliri erotomaníac. S'ha plantejat, entre d'altres, la hipòtesi que certes persones puguin patir dèficits cognitius relacionats amb la flexibilitat i l'aprenentatge associatiu. Els resultats trobats fins el moment, fan pensar en una vulnerabilitat individual a l'hora d'enganxar-se a la veneració d'alguna estrella, sigui quina sigui.

Es podrien escriure rius de tinta sobre l'anomenat fenomen fan, que s'enfoca des d'altres punts de vista que no són l'estrictament psicologista. Si us interessa el tema, podeu llegir-ne més aquí o aquí.

dijous, 26 de novembre de 2009

Caçadors de dones


"Por lo demás, nada. Ninguna mujer, nada que prometiera una aventura, aunque fuera fugaz. Su fastidio fue en aumento. Era uno de esos hombres jóvenes a los que su hermoso rostro les ha favorecido mucho y en los que todo está constantemente dispuesto para un nuevo encuentro, para una nueva experiencia, uno de esos jóvenes que siempre se hallan en tensión, para lanzarse a lo desconocido de una nueva aventura, a los que nada les sorprende, porque, estando siempre al acecho, lo calculan todo, a los que no se les escapa ninguna oportunidad erótica, porque ya al primer vistazo captan a cada mujer desde el punto de vista sensual, tanteando y sin distinguir si se trata de la esposa de su amigo o de la criada que les abre la puerta que conduce hasta ella. Cuando uno con cierto desdén califica a estos hombres de "cazadores de mujeres", lo hace sin saber cuánta verdad, cuánta capacidad de observación ha quedado plasmada en el término, pues, en efecto, todos los instintos apasionados de la caza, el rastreo, la excitación y la crueldad moral vibran en la vigilancia infatigable de semejantes individuos. Están permanentemente a la espera, siempre preparados y decididos a seguir una aventura hasta el borde del abismo. Siempre cargados de pasión, aunque no se trata de la del enamorado, sino de la del jugador, frío, calculador y peligroso. Entre ellos los hay perseverantes, a los que más allá de la juventud, y gracias a esa expectación, la vida entera se les convierte en una incesante aventura, a los que un único día se les descompone en cientos de pequeñas experiencias sensuales: una mirada al pasar, una sonrisa fugaz, el roce de una rodilla cuando se sientan frente a alguien. Para ellos, la experiencia sensual es una fuente que fluye eternamente, alimentando y estimulando su vida."


Stefan Zweig

Ardiente secreto, pàgs. 12-13.

dimecres, 25 de novembre de 2009

Fumant espero


El Mundo informa avui de la relació que existeix entre el risc que els infants pateixin TDAH i el fet que les mares fumin durant l'embaràs. La informació no és del tot nova perquè ja fa temps que aquest risc és ben conegut.

Segons el manual Psicología del desarrollo, un càlcul basat en les dades de gairebé 100 estudis indica que fumar cigarretes durant l'embaràs causa la mort d'uns 5.600 nadons als Estats Units, igual que 115.000 avortaments. De les morts, 1.900 casos són per la síndrome de mort infantil sobtada, en la qual un infant amb aparença saludable es troba mort inesperadament. Els altres 3.700 moren a l'edat d'un mes, molts d'ells perquè són massa menuts per sobreviure. S'estima que fumar durant l'embaràs contribueix al naixement de 53.000 nadons baixos de pes anualment i de 22.000 que necessiten cures intensives. Per altra banda, les fumadores embarassades tenen un risc més elevat que les no fumadores de sofrir complicacions, com hemorràgies durant l'embaràs, la mort del fetus o el naixement del nadó mort. Com que les dones que fumen durant l'embaràs tendeixen a fer-ho després del part, es fa difícil separar els efectes de l'exposició prenatal i postnatal al fum de la cigarreta.

Fumar en estat de gravidesa sembla tenir gairebé els mateixos riscos en els nens quan arriben a l'edat escolar que quan es beu alcohol durant l'embaràs: límits d'atenció deficients, hiperactivitat, ansietat, problemes d'aprenentatge i comportament, problemes lingüístics i perceptuals-motors, QI baix, nivell d'escolaritat insuficient i disfunció cerebral mínima. És possible que fumar durant l'embaràs pugui alterar l'estructura o el funcionament cerebral del nen, amb efectes en la conducta a llarg termini; que l'exposició passiva després de néixer pugui afectar el Sistema Nerviós Central del nadó, que pugui alterar el comportament de la mare, afectant d'aquesta manera el del seu fill.

Malgrat les evidències científiques, encara hi ha fumadores embarassades que asseguren que sofrir ansietat durant la gestació és més nociu que el fum de la cigarreta, per aquest motiu continuen amb l'hàbit. Em prengunto d'on hauran tret la informació...

dimarts, 24 de novembre de 2009

Goodbye low cost


A La Contra d'avui hi entrevisten Jeff Rubin, ex economista, cap del CIBC, a qui han acomiadat per anunciar el final de la globalització i de l'era low cost. Segons Rubin, el preu del petroli, autèntic responsable de la recessió, ho farà insostenible. Rubin pronostica un retorn al passat, a un estil de vida connectat al localisme i al producte rural autòcton. Si fossin certes les seves prediccions, estaríem davant d'un futur millor?

dilluns, 23 de novembre de 2009

C.O.B.R.A

Aquest dissabte, el TN de TV3 va emetre un colpidor reportatge de denúncia que recollia el testimoni d'una mare, el fill de la qual es mor de Sida perquè refusa rebre el tractament amb antiretrovirals. El motiu d'aquesta incomprensible actitud que, per altra banda, tenen altres seropositius, és la creença difosa per alguns grups sectaris que el virus de la Sida és un invent i mai no ha estat provada la seva existència. Per altra banda, afirmen que els medicaments que es recepten per a combatre la malaltia són un verí i l'autèntica causa de la mort dels afectats. Segons m'han explicat alguns professionals, són moltes les persones que escullen tractar els seus símptomes només a base de meditació i altres tècniques de medicina alternativa.

Escoltant el testimoni d'aquesta mare, em va venir a la memòria un llibre que vaig llegir sobre el tema. L'editava l'associació C.O.B.R.A i contenia afirmacions sustentades en arguments poc sòlids des del punt de vista científic. Em van semblar que incorrien en contradiccions flagrants. Per exemple: si el VIH no existeix i els fàrmacs són perjudicials, ¿com és possible que hi hagi continents on moren milions de persones infectades, que no reben tractament i en d'altres on hi ha accés als antiretrovirals, la Sida hagi esdevingut una malaltia crònica?
En la meva opinió, aquests col·lectius promouen un missatge perniciós per a la salut perquè fomenten la negació d'una patologia que és mortal, si no es tracta adequadament. D'aquesta manera, dificulten que els afectats iniciïn un procés d'acceptació i aprenguin a conviure amb la mateixa. O que els joves prenguin consciència que s'ha de prevenir, o que les persones que han viscut situacions de risc es facin la prova quan abans millor... No es pot fer res per evitar-ho?

divendres, 20 de novembre de 2009

Una bona notícia (per variar)


Com que estic saturada de males notícies, avui m'he fet el ferm propòsit de trobar alguna informació de caràcter positiu. M'ha costat una mica, fins que he llegit a La Razón que el Govern acabarà amb els regals Happy Meal i que Sanitat prohibirà la venta de refrescos i brioixeria a les escoles. Malgrat que s'hi podrien fer objeccions, no es pot negar que són mesures que eduquen en un estil de vida saludable i tindran una efecte preventiu en l'aparició de nombroses malalties.

Conclusió d'avui (sense que serveixi de precedent): el Govern també pren decisions constructives, encara que costi de creure!

dijous, 19 de novembre de 2009

Intercanvis quotidians


La prostitució és una activitat que té múltiples cares i cada vegada que s'obre un debat al voltant de la seva regulació, es genera un rebombori considerable. Avui volia fer un petit apunt sobre un tipus d'intercanvi sexual que està més aviat ocult però que forma part de la nostra quotidianitat. Es tracta de l'obtenció de favors laborals o acadèmics a canvi de sexe. Em ve a la memòria el treball de recerca d'un company de doctorat, que estudiava aquest tipus d'intercanvi a Moçambic, en el marc d'una investigació sobre el contagi del VIH (he mirat de trobar-lo a través del Google Acadèmic però no he aconseguit). En aquest estudi, s'explicava amb quina freqüència i naturalitat els joves utilitzaven el sexe com a via per aconseguir determinats objectius, amb els conseqüents problemes de salut. Aquesta realitat, que pot semblar llunyana, també té el seu equivalent en la nostra societat. Som testimonis de sorprenents progressos polítics, empresarials o acadèmics, que s'han assolit a través d'habilitats íntimes, no estrictament necessàries per al càrrec.

Al marge dels judicis ètics o morals que se'n puguin derivar -que trobo poc interessants- estem davant del fet que, un cop més, es menystenen les aptituds intel·lectuals o laborals a favor de qualitats més frívoles, per dir-ho d'alguna manera. Vet aquí que la mediocritat s'obre camí.

Una batalleta estudiantil. Una alumna universitària, preocupada per si aprovarà o no l'assignatura, li pregunta a una altra si també està amoïnada. La segona contesta que gens ni mica: es presentarà al despatx del professor amb un bon escot i assumpte arreglat. Malgrat que no hi hagi relacions explícites, la seducció fa el seu efecte. Totes dues aproven l'assignatura. Una d'elles sense haver obert el llibre.

dimarts, 17 de novembre de 2009

Deformacions


Llegeixo a La Vanguardia que el president de l'associació Changing Faces, James Partridge, presentarà el telenotícies de les cinc a la BBC, durant una setmana. Aquesta iniciativa pretén contribuir a dissoldre els prejudicis que pateixen les persones amb desfiguració facial. A la meva manera de veure, també recorda l'escassa presència que tenen en els mitjans de comunicació les persones que no compleixen amb un determinat cànon de bellesa, passen de certa edat o sofreixen un tipus de malaltia o discapacitat, per posar alguns exemples.

La proposta de Partridge m'ha semblat encertada i considero que la nostra Mònica Terribas n'hauria de prendre nota. La podria aplicar perfectament al TN de TV3, cansats com estem dels presentadors de sempre. Penso que als espectadors no ens molesta per a res la deformació facial. El que ens remou els budells és la deformació informativa. Que ho sàpiga, més que res.

dilluns, 16 de novembre de 2009

El diable dirigeix "El Mundo"


Feia molt de temps que una lectura no em pertorbava tan profundament com Pedro J. Ramírez al desnudo, del periodista José Díaz Herrera, un increïble treball d'investigació, que talla la respiració i va camí de convertir-se en supervendes (no us perdeu la presentació del llibre, de la mà del seu autor i Alfonso Rojo). El director d'El Mundo no només en surt malparat, en la seva vida íntima i professional, sinó que és presentat gairebé com l'encarnació del mal, la personificació del periodisme més manipulador, pervers, distorsionador i execrable. L'obra és també un repàs imprescindible a la part més fosca dels darrers vint-i-cinc anys de la nostra història i un retrat implacable de les entranyes del poder:

"Desde Mariano José de Larra, no ha existido en España un periodista más conocido y con más poder que él. Experto en el arte de mentir, fue el inspirador intelectual de los GAL y, poco después, maniobrero en la utilización de la lucha paralela contra ETA que con tanto ardor había defendido para acabar con Felipe González. Tras ser expulsado de Diario 16 intentó quitarle el periódico a su presidente y los que ayudaron a éste a oponerse a la OPA, acabaron fulminados años después desde El Mundo. Desde entonces, ha puesto y quitado ministros y presidentes de Gobierno a su antojo, tiene en sus manos a banqueros y a grandes empresarios y hasta Mariano Rajoy, tras plantarle cara cuando quiso desposeerle de su cargo tras perder las últimas elecciones generales, se ha convertido en uno de sus aduladores. Pedro J. Ramírez es el único reportero español con una piscina ilegal para cuyo uso han tenido que prevaricar presuntamente tres gobiernos; capaz de acusar a un político de corrupción por poseer tres casas cuando él y sus socios tienen veinte; de culpar a un vicepresidente de obras ilegales en su vivienda cuando él ha hecho lo mismo; de tomar parte desde Diario 16 en la fuga de «La Dulce Neus» y posteriormente encarcelar a su abogado por causa de su vídeo-sexual; de encabezar la lucha contra el fraude del lino cuando su familia estaba en falta, y de inventarse una falsa trama del 11-M para tranquilizar su conciencia cuando el PSOE le devolvió la factura al PP por haber utilizado, instado por Ramírez, la lucha contra el terrorismo para ganar las elecciones. Definido por muchos como sórdido personaje ávido de poder, insaciable y pretencioso hasta la desmesura, maquiavélico y diabólico, dominante, absolutista, iluminado, mesiánico, que aspira a tener el universo a sus pies, el mundo en sus manos, es el periodista que más se ha envuelto en la bandera de la libertad de expresión para defender sus asuntos particulares y muchas veces mezquinos. Temido y odiado a partes iguales, fue el inductor de la operación de creación de La Sexta para hundir al imperio de Polanco, y hasta José Luis Rodríguez Zapatero le teme más que a un nublado. «Si algún día tengo que acabar con Ramírez, lo mataré pero a besos», ha dicho. José Díaz Herrera, el periodista que, en una ocasión particularmente delicada, le salvó de ese lugar por donde no pasa ni el expreso de medianoche, según reconoce el propio Ramírez, descubre ahora la verdadera e inquietante personalidad de un individuo que ha marcado con su impronta el panorama sociopolítico español de los últimos 25 años."

Ignoro si aquesta incòmoda biografia tindrà conseqüènces en la trajectòria laboral del periodista logronyès, que ja ha renascut en diverses ocasions de les seves cendres. El que és segur és que El Mundo no tornarà mai més a ser el mateix. Si us decidiu a llegir-la -cosa que recomano vivament- no ho feu abans d'anar a dormir. És probable que tingueu malsons.

divendres, 13 de novembre de 2009

La nostra corrupció de cada dia


¿N'hi ha prou amb unes quantes mesures, per a combatre la corrupció?


La societat n'està impregnada, circula imparable, de baix a dalt i de dalt a baix.


dijous, 12 de novembre de 2009

Una altra de vels


Una altra notícia de mocadors. A Mollerussa, aquesta vegada. Un grup d'estudiants ofesos per no poder anar amb gorra a l'institut van decidir, via Facebook, que organitzarien una protesta contra dues companyes que porten vel (quina injustícia, per què elles si i nosaltres no?). Es tractava de posar-se gorres i cascs de moto, com a mostra de disconformitat pel tracte desigual. Sortosament, el conflicte va ser resolt adequadament pels professors.
A la meva manera de veure, els mitjans han inflat excessivament els fets, com sol passar en aquests casos. Val la pena reflexionar de quina manera la suposada defensa de la llibertat esdevé agressió a la minoria. Quina terrible i habitual contradicció!

¿Si ens ocupéssim seriosament de vetllar per la salut de la nostra democràcia... ens importarien tant, els vels?

dimecres, 11 de novembre de 2009

Que parlin de nosaltres


Durant aquests dies, hem sentit a dir repetidament en els mitjans catalans que el fitxatge de Johan Cruyff com a entrenador de la selecció és una gran cosa. Per la repercussió mediàtica, més que res. Perquè se suposa que ens dóna projecció internacional i es parla de nosaltres arreu del món. Que Cruyff és una bona marca, vaja. El fet que no parli català, ni hagi mostrat mai el més mínim interès per la nostra cultura sembla que, en aquest cas, és un fet irrellevant i secundari. També s'ha aclarit que, tot i que Johan tingui fama de pesseter, no cobrarà res per entrenar la selecció sinó que rebrà contraprestacions a través de la seva Fundació. Johan ha fet un gir vital cap a la filantropia. Ja se sap, amb el temps, la gent canvia.

Catalunya és un indret curiós. Un lloc en el qual tirar endavant una tesi doctoral és pràcticament un acte heroic, on el Palau de la Música havia esdevingut un envelat de festa major, a causa d'un lladregot amant de la pàtria. Una comunitat en la qual viure de la cultura és un autèntic luxe, mentre que es gasten diners a mans plenes, en informes inútils i sous estratosfèrics. Però no tot és negatiu, menys mal que doblem pel·lícules al català. Ja en tenim prou, amb les engrunetes. I sempre ens quedarà Madrid, no ho oblidem, on poder dipositar la culpa de tots els mals.
A Catalunya, com no podia ser d'altra manera, Johan Cruyff s'ha erigit en representant de la nació. Al més pur estil Bienvenido mr. Marshall. Per damunt de tot, és important que parlin de nosaltres. Encara que sigui malament.

dimarts, 10 de novembre de 2009

La solució Vidal-Quadras


Crisi de l'Alakrana. Presenciem un espectacle polític esperpèntic, al qual ja ens tenen acostumats. Malauradament. Els opinadors també s'hi apunten, oferint tot tipus de solucions, als oients, lectors i espectadors. De totes elles, la més mancada de compassió que he tingut ocasió de sentir ha sortit de la boca de l'inefable Alejo Vidal-Quadras.
Al programa del canal Intereconomía, El gato al agua, el polifacètic Alejo va sentenciar: lo que hay que hacer es bombardear y dejarlo todo liso como una tabla; verás que tranquilitos se quedan. Opinió que va ser subscrita per altres tertulians.

No cal dir que espero que el conflicte es resolgui de manera pacífica i els mariners tornin a casa, sans i estalvis, quan abans millor. Aclarit això, no em puc estar de dir que he trobat a faltar una anàlisi una mica més profunda sobre la presència de pirates a les aigües de Somàlia. Les organitzacions humanitàries fa temps que adverteixen que aquesta només és un símptoma dels greus problemes de sequera, malnutrició, malalties i violació de drets humans que assolen el país. Quan acabi el malson del segrest, algú pensarà en una solució a llarg termini?

dilluns, 9 de novembre de 2009

Negocis bruts


De bon matí, he llegit un post que m'ha posat els pèls de punta: Laporta i la pornografia, basat en una informació publicada al setmanari El Triangle.

Pel que es veu, quan es tracta negocis, tot és possible: penjar-se la medalla per la col·laboració amb Unicef o per la lluita contra la violència i, al mateix temps, tenir contactes amb un món de sordidesa indescriptible que, en la majoria de casos, vulnera clarament els drets humans més fonamentals.

On hi hagi diners, qui vol els principis?

dijous, 5 de novembre de 2009

Sacerdoci teatral


Ahir llegia una entrevista a Álvaro de Luna, que lamentava la pèrdua de José Luis López Vázquez i, al mateix temps, reflexionava en veu alta sobre l'ofici interpretatiu. El veterà actor, expressava que el tipus de compromís de la seva generació era probable que desaparegués, per la pròpia transformació de la societat:

"Los actores ahora vivimos mejor, tenemos más presencia en los medios, podemos abrir debates o reflexionar en voz alta de muchas cosas. Ahora el actor está más cerca de la sociedad. Antes solo vivía en ese mundo del espectáculo. En Madrid, por ejemplo, había 18 teatros y cada uno tenía compañía propia. Esta profesión tenía algo de sacerdocio, le dedicabas todo el tiempo y sentías que tu trabajo era como un compromiso con la sociedad. En aquellos actores y actrices solo había teatro. Ahora se busca el pelotazo, triunfar un día y al siguiente ser considerado un genio."

El pelotazo. L'èxit immediat. L'operació triomf. Aquesta mentalitat es podria extrapolar perfectament a moltes altres activitats i segurament està en la base de l'escala de valors que ens ha conduït fins al fracàs estrepitós de l'economia i, perquè no dir-ho, a la ferum de corruptela que ho envaeix tot. A la meva manera de veure, és molt necessari recuperar el compromís íntim amb les nostres professions, siguin quines siguin, més enllà dels aparadors, els flaixos, la desproporció dels comptes bancaris i les vanitats. D'aquesta manera, es poden aconseguir petits miracles , com posar-se a la pell d'un transvestit, en una època d'identitats sexuals monolítiques. Sense luïments personals. Pensant en la societat, en els altres, més que no pas en un mateix. És possible tornar enrere?

dimecres, 4 de novembre de 2009

El rellotge aturat


Si aquest blog existeix és, en part, gràcies a Palafrugell. A l'avorriment asfixiant del meu poble. Massa sovint tinc la sensació que no hi habito, en cap sentit. Jo no visc a Palafrugell, em deia una veïna, un dia; visc a casa meva. Palafrugell és una vila dormitori, per més que ho vulguin disfressar de no sé què.

Josep Pla, escrivia que hi ha una cosa més difícil que viure en un poble: marxar-ne. Llavors no hi havia Internet.

El rellotge de l'església de Sant Martí fa temps que està aturat al voltant de dos quarts de dotze. No sé si algú té la intenció d'arreglar-lo. Així és Palafrugell. Passi el que passi, mai no passa res.

dimarts, 3 de novembre de 2009

La violació, segons Vicente Aranda


La nova pel·lícula de Vicente Aranda, Luna Caliente, ha cridat especialment l'atenció per dues coses. Primera, la quantitat de patrocinadors públics que l'avalen; segona, la violació de la protagonista, interpretada per Thaïs Blume, que viu l'agressió sexual amb gran satisfacció, fins al punt d'enamorar-se del mascle que la posseeix. De fet, aquesta visió il·lustra a la perfecció una de les distorsions cognitives més freqüents dels violadors: que la víctima gaudeix durant la vexació.

Davant les lògiques invectives de premsa i públic, el reconegut cineasta s'ha defensant citant Robert Louis Stevenson i Sigmund Freud, entre d'altres (un vernís pseudointel·lectual et pot treure de molts embolics). Del pare de la psicoanàlisi, ha recordat les fantasies de violació que suposadament tenim les dones.

És una llàstima que algú tan cultivat no reconegui la misogínia freudiana ni hagi deixat clara la idea que fantasia i realitat pertanyen a dos plans ben diferents.

Moltes gràcies, senyor Aranda, en els temps que corren, el seu film és una meravellosa contribució... al pensament masclista dominant.

dilluns, 2 de novembre de 2009

Temps de ventiladors


He inaugurat una modesta secció, a la barra lateral, que he anomenat Ventiladors. Es tracta d'uns quants blogs que parlen sobre corrupció, tant a Catalunya com a la resta de l'Estat, des de diferents perspectives que no comparteixo necessàriament. Espero anar-la ampliant en el decurs dels propers mesos.

El que em crida més l'atenció, és que s'hi troba informació que és vox populi i en la majoria de casos no apareix als mitjans rigorosos. Hi ha molts indrets on s'hi teixeixen trames que desprenen un tuf considerable i els ciutadans s'encarreguen de ventilar-les, sacrificant una mica del seu temps. Internet és un mal invent pels qui estaven acostumats a amagar la porqueria sota l'estora.

Què fan, mentrestant, els periodistes professionals? Per què no investiguen? On s'amaguen quan és l'hora d'informar?

Com bé sabeu, la funció d'un ventilador és escampar la brutícia ambiental, tot i que no canvia el clima aviciat de fons. Espero que aquesta fase vagi seguida d'una etapa de transformació més profunda; si no és així, em temo que la passarem molt magra.