divendres, 30 d’octubre de 2009

Silenciós Parlament



Irregularitats al Palau de la Música: silenci.

Irregularitats a Santa Coloma: silenci.

Corrupció urbanística als Ajuntaments: silenci.

Tres per cent: silenci.

PSC, CiU, ERC, ICV: silenci.


Silenciós Parlament.

dijous, 29 d’octubre de 2009

Menors protegits


Internet és una poderosa eina comunicativa, tan benefactora com malèfica, en funció de com l’utilitzem. Els infants i adolescents són més vulnerables que els adults i cal que disposin d’eines adequades, que els permetin relacionar-se amb seguretat.

Malauradament, sabem que són freqüents els episodis de ciberbullying i assetjament sexual a menors. Fins i tot s’han donat casos de cites a cegues que han acabat en tragèdia.

En certa manera, navegar pel ciberespai és semblant a passejar pel carrer: els límits són imprescindibles. Seria molt extens parlar de totes les implicacions educatives en l'ús d'internet. Si hi esteu interessats, podeu començar amb aquest senzill decàleg.

Trobareu més informació interessant a:

http://www.chaval.es/
http://www.segu-kids.org/
http://www.protegeles.com/
http://www.pandasecurity.com/
http://www.protegeatushijos.com/
http://www.elmundodedina.org/
http://www.seguridadenlared.org/menores/
http://cert.inteco.es/Proteccion/Menores_en_la_red/
http://www.ehu.es/eukidsonline/los_menores_red-AUNA.pdf

dimecres, 28 d’octubre de 2009

La superfície de la manta


D’ençà que els Mossos van entrar al Palau de la Música res no ha tornat -ni tornarà mai més- a ser el mateix, a casa nostra. A aquestes alçades del partit, es fa difícil negar que l’anomenat cas Millet ha fet trontollar de dalt a baix els fonaments de la vida política catalana.

Àngel Colom, un dels beneficiaris del banquer Millet, davant de la demanda d’explicacions sobre les donacions al PI, responia que qui estés lliure de culpa, tirés la primera pedra. Després que la Fundació Trias Fargas també es veiés esquitxada, el seu president, Agustí Colomines, amenaçava amb tirar de la manta. Uns dies després, Fèlix Millet i Jordi Montull quedaven lliures sense fiança, davant la sopresa de gairebé tothom. Abans d’ahir al vespre, l’expresident Jordi Pujol, reiterava les amenaces colominesques, al programa Àgora. Si començàvem a explicar qui donava diners a qui, insinuava Pujol, tot faria una mica de ferum.

Però encara ha caigut una nova notícia, com una bomba, sobre les pútrides aigües de l’oasi català. El jutge Baltasar Garzón ordenava investigar ahir l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, en una operació sense precedents a Catalunya. Es detenien Bartomeu Muñoz, Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, entre d’altres sospitosos de delictes de suborn, prevaricació, blanqueig de capital i tràfic d’influències.

En aquests moments, som molts els ciutadans que ens preguntem quin és l'autèntic abast de tot plegat ¿Qui va aixecar la llebre perquè s'intervingués en el Palau de la Música? ¿Per quin motiu ha estat tan benèvol el jutge Solaz amb Millet i Montull? ¿A quants Ajuntaments catalans hi convindria una investigació a fons? ¿Què ha motivat l’operació de registre ordenada per Garzón? ¿Per què justament a la zona de Santa Coloma de Gramenet? ¿S'arribarà fins al final i es depuraran totes les responsabilitats?

Si tenim prou paciència, el temps i la justícia ens donaran les respostes (o no).

dimarts, 27 d’octubre de 2009

La més sexy


Encara no ens havíem recuperat de les fotografies d’Alícia Sánchez-Camacho a la revista Woman, que Interviú ha publicat els resultats d’una enquesta als lectors sobre les polítiques més sexys del nostre país. La guanyadora ha estat la diputada del PP Cayetana Álvarez de Toledo, que veieu a la imatge amb posat seductor.

A determinats mitjans els ha faltat temps per reproduir l’enquesta entre lectors, oients o espectadors. Si més no, alguns han tingut la deferència d’incloure també els membres del gènere masculí entre els candidats a votació. Deu ser que l'actualitat política no ofereix prou temes sobre els quals reflexionar.

Malgrat que els nostres representants fracassin a l’hora de dibuixar un projecte de país, sempre ens queda l’opció de valorar-los el xassís. Quin consol. ¿Hi ha res millor que la frivolitat per a combatre la deixalla que engendren els partits?

¿A ningú se li ha ocorregut preguntar quines són les polítiques més honrades, preparades, eficients, intel·ligents, compromeses, treballadores o competents?

Després posem el crit al cel pels mocadors i les burques.

dilluns, 26 d’octubre de 2009

Sempre els mateixos


No em puc treure del cap la ja cèlebre frase de Fèlix Millet i Tusell, il·lustre prohom i lladre de coll blanc mimat per la justícia: Som uns quatre-cents i sempre som els mateixos. Mai ningú havia resumit amb tanta brevetat i concisió la concentració de poder que acumulen les famílies de la burgesia barcelonina. Un altre fet insòlit és que el diagnòstic no l'ha fet cap forani sinó un dels seus. Deu fer mal, això.

El cas és que l'esmentada sentència es podria aplicar a molts altres contextos de la vida catalana: tertulians radiofònics que també apareixen en programes de televisió i escriuen columnes als diaris. Actors i actrius que figuren a gairebé totes les sèries de TV3 i els trobes novament a les cartelleres teatrals (alguns argumenten que les cares conegudes atrauen l'espectador però per a mi són un repel·lent de primer ordre). Presentadors, cantants, directors, escriptors, artistes, intel·lectuals, polítics que duren i duren... Sempre els mateixos. A vegades apareixen cares noves, és cert, però et preguntes si és suficient i per quin motiu aquella persona i no una altra. És veritat que la crosta alimenta més crosta? Després t'imagines la quantitat de talent que s'ha quedat fora del cercle. Penses en les renúncies que calen per mantenir-se a dins. I dius, que pobres que som, tan rics com podríem ser!

diumenge, 25 d’octubre de 2009

Crisi de confiança


Anys i anys de complaença. Passivitat social. Casos de corrupció que broten com bolets. Lentitud judicial. Respostes tèbies davant de robatoris flagrants. Polítics que tiren pilotes fora. Fundacions il·lustres que refusen tornar els préstecs rebuts. Periodistes que relativitzen els fets, des de les seves tribunes privilegiades. Crisi econòmica, sense brots verds a la vista. Despropòsits polítics per parar un tren. Sanitat, educació i habitatge sota mínims. Percepció creixent d'inseguretat. Indignació ciutadana. Demagogs que esperen el seu moment...

No creure en res ni en ningú
Això si que és contagiós

Mercat de Palafrugell, una mare adverteix el seu fill:

-No toquis res, que ens tancaran a la presó. En Fèlix Millet no hi anirà però nosaltres si...

divendres, 23 d’octubre de 2009

Petits tirans


És constant el degoteig de notícies que ens informen sobre menors agressius, que fins i tot arriben al punt de pegar els seus pares. Alguns psicòlegs, a banda de tenir en compte factors genètics o socials, apunten que un estil educatiu excessivament permissiu pot afavorir conductes violentes entre infants i adolescents. Són moltes les veus professionals que alerten de la necessitat de posar límits clars i recuperar el principi d’autoritat perdut. José Antonio Marina, recentment, ha escrit un llibre sobre el tema. El criminòleg Vicente Garrido, per la seva banda, ha anomenat Síndrome de l’Emperador a aquesta forma de tirania infantil, tan pròpia de la nostra època. Si cliqueu aquí, trobareu informació sobre les seves característiques i alguns consells per abordar-la.

Suposo que, des d’un punt de vista educatiu, també regeix una mena de llei del pèndol. Ens hem desplaçat d’una educació severa i restrictiva -que també ha causat els seus estralls- a una altra d’excessivament laxa. Hi ha opinions per a tots els gustos, sobre quina de les dues és més o menys perjudicial. Segurament es tracta de buscar un punt mig: que difícil, l'equilibri!

dimecres, 21 d’octubre de 2009

Tensió a les aules


S'ha acabat la qualitat de l'ensenyament públic

María Ibáñez. Sant Adrià de Besòs.

Com a ciutadana i mestra manifesto la meva indignació pel cop dur que el Departament d’Educació està donant a l’ensenyament públic a Catalunya. L’ensenyament ha de ser un servei públic garantit que arribi a tothom de manera gratuïta i en les degudes condicions de qualitat. El nou curs escolar s’ha iniciat amb la supressió del batxillerat nocturn i amb l’entrada en vigor de la llei d’educació, després que el Govern ignorés les reiterades protestes de la comunitat educativa. Aquesta llei pretén privatitzar l’ensenyament fent-ne un negoci. Mentre que a l’ensenyament públic se li ha retallat durament el pressupost material i humà, la conselleria ha incrementant les subvencions als centres privats i als concertats. Sóc mestra del CEIP Mediterrània de Sant Adrià de Besòs. Tothom sap el greu problema d’exclusió social, d’atur i marginació que hi ha al barri de la Mina, on l’escola pública és l’única garantia que els nens d’aquest barri tinguin els mateixos drets i oportunitats que la resta dels nens catalans. Hem començat el curs amb una retallada de plantilla i amb un elevadíssim nombre d’alumnes per aula. A aquesta situació s’hi ha d’afegir diverses baixes laborals no cobertes. El departament només envia substituts els dimecres i els divendres. I mentre aquests arriben, és la mateixa escola la que, amb els seus mitjans, ha de cobrir el personal de baixa. A més a més, el pati infantil està en males condicions, i això representa un perill per als nens. D’aquesta manera és humanament impossible atendre correctament les necessitats dels nostres alumnes. Exigeixo, doncs, a Educació un ensenyament públic de qualitat i un tracte digne, igualitari i respectuós a tots els nens i nenes de Catalunya.

Carta publicada el 20/10/09 al Periódico de Catalunya

dimarts, 20 d’octubre de 2009

Passeig pel jutjat, amb àpat inclòs...


En la versió digital d'algun diari, no recordo quin, em va cridar l'atenció el comentari de cert internauta, que llançava un interrogant sobre el procés judicial als principals responsables del Cas Palau: i al jutge, qui el jutjarà?, preguntava.

Sembla que Fèlix Millet, l'estafador més nostrat, s'ho pren amb força traquil·litat. Com podeu veure a la fotografia, després del passeig pel jutjat, se'n va anar a dinar amb la família, a un bon restaurant de Barcelona. Per més entrebancs que sorgeixin, l'estómac és sagrat. Digui que si, senyor Millet, fora vergonyes!

dilluns, 19 d’octubre de 2009

El dolent de la pel·lícula

L'adversitat és solitària...

mentre que la prosperitat habita entre les multituds.

(Margarida de Valois, reina de França)

dissabte, 17 d’octubre de 2009

Ara estem més tranquils (suposo)


El fet que Fèlix Millet (un lladre dolent i sofisticat del qual ningú tenia notíca que cometés cap irregularitat) presidís Agrupació Mútua, podria haver motivat la investigació a fons de l'empresa asseguradora (mai abans havien detectat que les coses no rutllaven). Després que s'hagi descobert tot el podrimener de l'entitat, el Ministeri d'Economia i Hisenda ha decidit intervenir-la i sanejar-la (ara no sé si ens hem de tranquil·litzar o inquietar-nos encara més...).

divendres, 16 d’octubre de 2009

Una senyora de Barcelona


Dijous a la tarda. Espero l'hora d'agafar el tren, a Passeig de Gràcia, i es posa a ploure. Em refugio al Bulevard Rosa. Vaig a prendre alguna cosa al bar, a llegir una estona. A la taula del costat, s'hi asseu una senyora gran. Deu tenir al voltant de vuitanta anys, porta un monyo tenyit de color panotxa, el serrell ben blanc. Indumentària de l'any de la picor i bolso atrotinat. Comenta que pesen molt, les cadires. Em fa la impressió que no parla amb ningú de fa temps i busca conversa. Em vénen ganes de plorar, no sé perquè. Abandono la lectura i l'escolto amb interès. Es queixa que Barcelona ja no és tan elegant, es recorda de com eren les botigues del Bulevard i el restaurant, la cafeteria del Corte Inglés, amb aquells cambrers tan amables, que et venien a sevir. Ella i el seu marit, quan era viu, hi anaven molt sovint, els agradaven els locals ambientats. Ara, en canvi, tot és a l'engròs, perquè hi vingui tota la tropa. No sé com s'ho han fet, exclama, per enfonsar-nos d'aquesta manera. Em fa saber que abans la gent treballava de valent però tenia empuje. Al cap d'una estona, em demana disculpes, potser m'està molestant. Li dic que no, de cap manera, només feia temps mentre esperava el tren, gràcies per explicar-me tantes coses.
Després d'acomiadar-me, penso en el forat financer que diuen que han trobat al Fòrum, de no sé quants milions. També en el Palau de la Música, és clar, o en el jet privat que ha costat 100.00 euros, per fer venir un crac de l'Argentina. Penso que la senyora del Bulevard s'ho mereix tot, una Barcelona elegant, com la del seu record...

dimecres, 14 d’octubre de 2009

El bon Jan


M'inquieta profundament que Joan Laporta aprofiti alegrement el càrrec de president del Barça per escalar posicions en les seves pretensions polítiques. Trobo pertorbador que Joan Carretero afirmi que és més important el seu paper que el de President de la Generalitat. M'esborrona que l'inefable Joan Puigcercós declari que tothom voldria un Laporta a les seves files, pel seu catalanisme desacomplexat.

Joan Laporta és l'home de les mil cares. Un doctor Jekyll i Mr. Hyde a la catalana. Venerat per alguns, detestat pels altres. Els èxits futbolístics, els coneguts exabruptes i les trames d'espionatge es confonen dramàticament amb enceses declaracions identitàries.

El pastís sobiranista és molt sucós i tothom en vol un tall. Qui es podria resistir a la temptació de fitxar Laporta? Com acostuma a passar, les originals iniciatives ciutadanes són acaparades de manera oportunista pels espavilats de torn. Després vénen les grans metamorfosis ideològiques. Les contradiccions. I els laments.

dimarts, 13 d’octubre de 2009

La Hipàtia d'Amenábar


Alejandro Amenábar ha recuperat la història de la matemàtica romana Hipàtia i ha aconseguit un film molt recomanable, de gran actualitat, un clam contra el fanatisme que pot aparèixer sota les més variades disfresses.

Una convincent Rachel Weisz dóna vida a la brillant astrònoma, dona avançada al seu temps, que es queda completament sola en la defensa del coneixement filosòfic, punt de llum en un món regit per l'extremisme religiós.

La principal discussió que van mantenir el director i l'actriu durant el rodatge va sorgir arrel de la sexualitat d'Hipàtia. Mentre que Weisz era partidària d'una relació sentimental, Amenábar insistia en què el seu rol no havia de ser el d'amant ni secretària de ningú -eterns papers de les dones en el cinema- sinó el de transmissora de saviesa als congèneres masculins.

Qui dels dos tenia raó? Són incompatibles les dues facetes?

En una escena de la pel·lícula, Teó, pare d'Hipàtia, davant la suspicàcia dels compatriotes respecte la solteria de la filla, assegura que no permetria que Hipàtia es casés i es veiés sotmesa a la voluntat de cap marit perquè això l'allunyaria de la passió per l'astronomia i seria com matar-la.

El dilema continua vigent.

dilluns, 12 d’octubre de 2009

El Raval és viu


En les meves èpoques d'estudiant vaig viure uns quants anys al carrer Tamarit, gairebé a tocar del Mercat de Sant Antoni. El diumenge era el meu dia favorit. Llevar-me i veure el raig de sol entrar per la finestra, saber que podia anar a donar un tomb pel mercat, a comprar llibres de segona mà... Passejava sovint pel Raval, hi anava a menjar, a prendre copes amb els amics... Hi feia vida, com tants joves que estaven de pas per la ciutat. Som moltes les persones que portem un trosset del Raval a dins del cor. Gairebé sempre que baixo a Barcelona, m'hi deixo caure, per sentir novament el seu batec. No puc explicar res que no s'hagi dit sobre la prostitució, la venda ambulant de begudes, la inseguretat, l'incivisme i un llarg etcètera. És comprensible que hi hagi persones que suspirin per tocar el dos o que ja hagin començat una nova vida, lluny de la marginalitat que s'hi respira. D'entre tots els aspectes negatius que s'han ressaltat -ben reals i palpables- també caldria subratllar la bona voluntat de tants veïns que treballen plegats per recuperar-ne la dignitat i no es queden de braços plegats davant la passivitat de l'Administració. No es pot donar tot per perdut quan hi ha ciutadans que trenquen el silenci i es movilitzen perquè estimen els carrers i les persones que hi viuen. En aquest sentit, no puc deixar de recomanar un llibre entranyable, La Nena del Leopoldo, del periodista Arturo San Agustín, inestimable crònica de la coneguda Casa Leopoldo i repàs a la història recent del barri. És evident que hi ha coses que moren però també n'hi ha d'altres que neixen; el Raval és viu, encara que sofreixi.

diumenge, 11 d’octubre de 2009

Imprescindible Teresa Forcades



Segurament ja us ha arribat per altres vies però:
  • Si teniu ganes de saber alguna cosa més sobre la grip A, mireu aquí.
  • Si voleu conèixer Los crímenes de las grandes compañías farmacéuticas, llegiu aquí.

divendres, 9 d’octubre de 2009

Orgull pedòfil


Podria haver callat quan van detenir Polanski però no es va voler reprimir. L'orgull pedòfil existeix, no és una llegenda urbana. Frédéric Mitterrand va defensar el violador amb ungles i dents.

Després van repassar les seves memòries i, oh! sorpresa, hi van trobar el relat de certes aventures tailandeses:

“Evidentemente, he leído lo que ha podido escribirse sobre el comercio de muchachos (en Tailandia) (...) Me arreglo con una buena dosis de cobardía ordinaria, rompo el mercado para ahogar mis escrúpulos, me invento novelas, meto sentimiento en todo; no paro de pensar, pero eso no me impide volver. Todos estos rituales de feria de efebos, de mercado de esclavos, me excitan enormemente"

"La profusión de muchachos muy atractivos, e inmediatamente disponibles, me pone en un estado de deseo que ya no tengo necesidad de refrenar u ocultar. El dinero y el sexo, estoy en el corazón de mi sistema; el que al fin y al cabo funciona, porque sé que no me van a rechazar (...) La moral occidental, la culpabilidad de siempre, la vergüenza que arrastro, vuelan en pedazos"

"Por más que resisto, la mentira se desmorona cuando tomo el avión de regreso, la realidad me mete las narices en mi mierda desde que llego a París, el remordimiento me atrapa y no me deja ni a sol ni a sombra"

Ara, el ministre de Cultura francès, diu que se sent víctima d'una persecució...

dijous, 8 d’octubre de 2009

Don Vito


És curiós constatar com, a cada partit polític, la corrupció s'expressa amb la seva particular idiosincràsia. En el cas Gürtel, hem descobert una banda d'estafadors amb pseudònims, que a vegades evoquen pel·lícules de mafiosos i, en altres ocasions, un còmic de Mortadelo y Filemón. Ja ho diuen, que la maldat és horrible i grotesca a la vegada.

El cervell de la trama del PP, Francisco Correa, es feia anomenar Don Vito, com Don Vito Corleone, el patriarca d'El Padrino. Aquest sobrenom em va fer pensar en aquells capos napolitans que manaven construir mansions idèntiques a les que havien vist a la gran pantalla, tal com relata Roberto Saviano a Gomorra. No sempre la ficció s'inspira en la realitat sinó que a vegades succeeix a la inversa. Totes dues es retroalimenten, potser per la falsa aura de glamur que ha envoltat el crim organitzat en el món del cel·luloide.

El que més m'esgarrifa és pensar en l'exemple i els valors que es transmeten als ciutadans. ¿Com es pot demanar honradesa si els que mouen les palanques del poder s'emmirallen en Don Vito Corleone?

dimecres, 7 d’octubre de 2009

Tòpics supervendes


Després de l'èxit aclaparador de Por qué los hombres no escuchan y las mujeres no entienden los mapas, per fi ha arribat el nou llibre d'Allan Pease, venedor d'assegurances reconvertit en escriptor de bestsellers d'autoajuda: Por qué los hombres quieren sexo y las mujeres necesitan amor.

Per tal que us feu una idea de la seva imprescindible aportació a la resolució de conflictes de parella, us transcric unes quantes perles que va deixar anar en una entrevista recent, publicada a La Contra de La Vanguardia:

Ells:

"El hombre tiene dos emociones: el hambre y el apetito sexual; así que, si no está teniendo una erección, hágale un bocadillo"


Elles:

"Aunque hoy muchas mujeres se crean liberadas, siguen sin ser capaces de separar el sexo -gratificación instantánea- del amor -la búsqueda de recursos a largo plazo-, porque sus circuitos neuronales se mezclan. A los tíos, en cambio, nos encanta separarlos"


Us podria donar molts altres exemples però no cal. De fet, tot plegat es pot resumir en la frase que li van destacar:


"Los hombres ricos provocan más orgasmos a sus parejas"


Com que segurament tornarà a vendre llibres a cabassos, podem estar ben tranquils. La guerra de sexes té els dies comptats. Moltes gràcies, senyor Pease, necessitàvem que ens il·luminés el camí.

dimarts, 6 d’octubre de 2009

Algú té intenció de dimitir?


Aquest diumenge, vaig llegir un interessant article de Rafael Argullol, a les pàgines del diari EL PAÍS: El olvidado arte de la dimisión.

L'escriptor qüestionava la robustesa d'una democràcia en la qual, malgrat la corrupció manifesta, ningú hagi entonat un mea culpa ni hagi presentat la carta de dimissió. Argullol recordava que fins i tot en la jove democràcia de Pèricles, s'exigia a les persones escollides pels votants una permanent disponibilitat a deixar el càrrec, si cometien irregularitats i errors abans de finalitzar el plaç del seu mandat; el mateix succeïa en els moments menors de la república romana.

Podríem posar exemples a grapats de polítics i grans prohoms de la cultura que han fet la viu-viu durant anys i quan és hora d'assumir les responsabilitats dels seus actes, miren cap a una altra banda.
Ara mateix, em ve al cap el conseller Tresserras. El vaig veure el dilluns passat, al programa Àgora, en el qual es va poder expressar àmpliament sobre el cas Palau. El conseller va admetre que era conscient que l'explotació del Palau de la Música havia tingut una finalitat principalment comercial i s'havien arraconat els projectes culturals. Deixant de banda que fos més o menys coneixedor del frau monumental -mai no en traurem l'aigua clara- aquest sol fet ja em va semblar motiu suficient per assumir que havia fracassat en l'exercici de les seves funcions. Vaig esperar -inútilment- que Xavier Bosch li formulés la pregunta clau: Té intenció de dimitir, senyor Tresserras?

dilluns, 5 d’octubre de 2009

Solidaritat ciutadana


L'Avui informa que la crisi econòmica ha revifat les donacions modestes a les ONG socials. Un cop més, es constata que hi ha moltes persones anònimes que donen la cara en moments d'adversitat i assumeixen un compromís ferm amb l'entorn. El rotatiu es fa ressò que el nombre de donants ha augmentat, encara que ofereixin petites quantitats econòmiques, mentre que les empreses han retallat les seves aportacions.

No és la primera vegada que parlem de les conseqüències positives que té la crisi, entre les quals hi trobem l'augment de la solidaritat. Malgrat l'indiscutible valor del suport mutu, convé aturar-se una estona i reflexionar. És qüestionable l'actuació de les ONG socials? Moltes d'elles es queixen que no reben suficient ajuda de l'administració local, que els recursos públics es malbaraten o que els Serveis Socials els traspassen bona part de competències. ¿No caldria fer alguna cosa més que sobreviure de la caritat dels ciutadans (que ja la passem prou magra)?

divendres, 2 d’octubre de 2009

Talleu, no és bona!


Encara conservem fresc a la memòria un dels episodis destacats de l’agitada Diada d’enguany, després que al discurs televisiu del president José Montilla, el seguís el del seu alter ego a Polònia.

Segurament, amb la distància que dóna el temps, tots plegats ho recordarem amb més sentit de l’humor que indignació. De fet, si ho pensem bé, els dos Montilles presenten algunes similituds inqüestionables. En el debat de política general, sense anar més lluny, es va produir una còmica anècdota, que ho posa de manifest; la recollia el Periódico de Catalunya, en l’edició impresa d'ahir dijous.
Després de llegir les línies que vénen a continuació, no tenia massa clar si el rotatiu feia referència a la realitat o bé a la ficció política:

El president llegeix abans d’hora una rèplica a Puigcercós

Els papers van jugar ahir una mala passada al president de la Generalitat, José Montilla, quan es disposava a contestar a la primera intervenció del líder d’Esquerra, Joan Puigcercós. Els dos socis solen intercanviar prèviament els textos de les seves intervencions per minimitzar el foc amic, segons fonts coneixedores d’aquesta pràctica.

Però per error, Montilla va elegir primer el text que hauria d’haver llegit en la seva segona resposta a Puigcercós. I va començar a contestar a diverses qüestions que el republicà encara no havia esmentat. El president va acabar ajuntant respostes i va eludir respondre per segon cop al líder d’Esquerra, que va capejar com va poder la rocambolesca situació.

Davant d’una confusió d’aquestes dimensions, s’hagués agraït que Toni Soler sortís d’algun racó del Parlament, a posar una mica d’ordre: Talleu, no és bona!

Autoexhibició


Los medios han inoculado el hambre en millones de simples mortales y la inflan cada vez más. El hambre general por la autoexhibición es cada vez mayor. Millones de glotones anónimos quizá no aparecen tanto en los titulares de los periódicos o en los programas de más audiencia como Paris (Hilton) y Putin, pero han encontrado sus propios medios, los teléfonos móviles, internet, los blogs, las páginas web, los foros en la red, los programas de televisión en los que actúan como los "gladiadores" de nuestro tiempo. [...].

La paradoja es que cuanto más comemos, más hambre tenemos. Cuantas más posibilidades tenemos para escribir nuestro nombre en el mapa del mundo, más grande es el miedo a desparecer. Cuantas más huellas de la propia existencia dejamos, más deprisa se borran. Cuantos más libros publicamos, más rápidamente se olvidan; cuantas más películas vemos, menos podemos recordar uno solo de sus títulos.

Dubravka Ugresic
No hay nadie en casa, pàgs. 274-275.

dijous, 1 d’octubre de 2009

Algunes preguntes


¿Si Roman Polanski no fos un llorejat cineasta, algú clamaria per la seva llibertat?

¿L’obra d’un gran artista, el redimeix dels seus actes criminals?

¿El fet que tingui setanta-sis anys, hauria d’eximir-lo de complir condemna?

¿Samantha Geimer desitja realment la llibertat del violador o mira de protegir-se de la revictimització mediàtica i judicial, que tant l’ha fet sofrir?

¿El fet que Geimer expressi que l’ha perdonat és un argument a tenir en compte a l'hora de jutjar-lo?

¿Si finalment Polanski quedés lliure, quina lectura en faria la societat?

¿Per què hi ha persones adultes que es posicionen al costat del director i aprofiten l'avinentesa per defensar, de manera més o menys subtil, les relacions sexuals amb noies adolescents?

¿Seria desitjable que prescriguessin els delictes d’abusos a menors?
...