Cibersexe, un apunt

El diari EL PAÍS publicava ahir un interessant reportatge sobre cibersexe, que s'ha definit de manera general com l'estimulació sexual mentre s'està connectat online amb una altra persona. Malgrat que els especialistes apunten tots els perills i bondats de les relacions virtuals íntimes, com és d'esperar, acostumo a trobar la cara fosca del fenomen.

El que observo més habitualment és de quina forma la infidelitat ha obert nous camins gràcies a la revolució que ha suposat Internet, una poderosa eina de comunicació que facilita trobades meravelloses i relliscades monumentals. Com en tantes coses, en bona mesura, tot depèn de l'ús que en fem. Encara ens queda molt de camí per recórrer...

Tots som psicòlegs

He sentit un munt de vegades expressions del tipus Jo sóc molt psicòleg o A mi se'm dóna molt bé la psicologia, a persones conegudes (i saludades, com diria Pla). No és que estiguin en possessió de cap títol acadèmic ni que hagin fet algun curs específic. Simplement, fan referència a una mena d'intuïció natural que els permet penjar-se la medalla. Així de fàcil. Opinen de tot i de tothom, amb una desimboltura que faria empal·lidir els tertulians de premsa rosa més bregats. En determinats diaris o blogs, les barbaritats abunden: dissertacions sobre consum de substàncies, abusos a menors, agressions masclistes... No cal pas informar-se en profunditat. Per què?

En certs àmbits, encara es considera la psicologia una mena de pseudociència, en la qual és possible ficar cullerada sense pudor. No sé quants cops m'he posat les mans al cap en llegir determinats consultoris sentimentals o sexològics, escrits pel primer il·luminat ociós que ha decidit llançar-se a la piscina. Al mateix temps, són incomptables els individus que munten la paradeta terapèutica sense haver cursat cap formació rigorosa, que garanteixi l'exercici d'una praxis responsable. Sortosament, en aquest país d'agosartas, encara no he sentit ningú que afirmi que se sent molt arquitecte, metge, economista o fuster... Espero que mai no arribi el dia.

Les germanes McLeod

Aquest estiu m'he enganxat a la sèrie australiana McLeod's Daughters (que a TV3 han traduït com Les germanes McLeod). Penso que aporta diversos elements interessants pel que fa a l'educació en valors no sexistes. Malgrat que les actrius responen a un estereotip de bellesa determinat, també es fa èmfasi en altres qüestions que, des del meu punt de vista, dignifiquen el rol de la dona en el món, la qual cosa no és gaire habitual a la petita pantalla.

Les germanes McLeod, té com a punt de partida la mort de John McLeod i l'arribada de Tess -que vivia a la ciutat- al ranxo de Drovers Run, ubicat en plena sabana australiana. L'explotació la dirigeix la seva germana Claire, juntament amb Meg (i la seva filla Jodi) i Becky, una jove de família desestructurada. En els diferents capítols es generen dinàmiques interessants pel que fa a les diferències entre la vida rural i urbana, al mateix temps que es posa de manifest la duresa del treball al camp i de quina manera cinc dones s'ho maneguen per tirar-lo endavant, amb tota la dignitat. Pel que fa als homes, hi tenen un paper secundari però fonamental. No es presenten les relacions amb el sexe oposat a partir de l'idealisme romàntic, ni des del proteccionisme masclista sinó que es valora per damunt de tot el pragmatisme diari. Els homes que millor resulten són els que fan la vida més fàcil a les dones de Drovers Run, no pas aquells que els omplen el cap d'ocellets i falses promeses. La sèrie també promou valors com l'amistat, la lleialtat, l'esforç i l'afrontament de l'adversitat.

Tot i que sóc conscient que no és la millor sèrie del món, entre tanta violència, pornografia emocional i escombraria sexista, resulta d'allò més reconfortant.

Agost agitat

A Palma de Mallorca -a la foto-, van ser unes ulleres de sol. A Salt, una bossa de patates. Dues guspires van encendre un parell de baralles multitudinàries.

Rectors de Girona sol·liciten protecció, alguns pidolaires els amenacen amb navalles, si no responen a les seves demandes.

Altre cop a Salt, adolescents de 17 anys agredeixen els botiguers, els fan la vida impossible i encara gallegen que tenen impunitat, pel fet de ser menors.

No em puc oblidar de l'assassinat del Raval, que no ha sorprès massa...

Davant d'aquesta mena de successos, els Ajuntaments tendeixen a tirar pilotes fora. Es tracta de fets puntuals, diuen. Res per alarmar-se.

Hem tingut un mes d'agost d'allò més agitat. N'hi ha que asseguren que és la calor. Jo dic que l'hivern serà molt llarg. I pinten bastos...

Estàs entre nosaltres

Algunes persones poc aficionades al futbol no acaben d'entendre la repercussió social que ha tingut la traumàtica mort de Dani Jarque, tal i com va succeir amb la sobtada pèrdua d'Antonio Puerta. Tinc la meva particular visió d'aquesta expressió de tristesa col·lectiva entre els aficionats, per alguns desmesurada i per altres perfectament normal i esperable.

La nostra societat viu d'esquenes a la mort, la qual s'ha convertit en un dels grans tabús de l'època actual. La ritualització del dol -tant important per a superar una pèrdua- s'ha reduït a la mínima expressió. La indumentària de color negre que lluïen els nostres avantpassats, per exemple, es considera una opció majoritàriament mancada de sentit. Així doncs, el fet de portar fotografies, escriure dedicatòries o encendre espelmes ens recorda que necessitem d'un procés, més o menys llarg, per aprendre a conviure amb el sofriment que causa la pèrdua d'un ésser estimat. La funció que abans ocupava enterament la religió ha passat, en part, a mans de la laïcitat, en la qual hi trobem el món del futbol. L'ésser humà té una dimensió espiritual indefugible: estem al món, ens morim i sofrim. Impossible oblidar-ho.

A la imatge, veiem els jugadors de l'Espanyol, en el partit que van disputar el dissabte passat a Girona. L'opció de portar la camiseta amb el número 21 ens diu moltes coses. Per un costat, que estan units en el sofriment, per altra banda, que la vida continua i s'ha de jugar, malgrat tot. Finalment, que Dani Jarque hi va ser i estarà sempre entre nosaltres.

L'hora de dinar

Una (altra) pel·lícula de BCN

Ahir a la tarda, després de dinar, vaig anar a passejar per Rambla Catalunya. De tant en tant, havia de fer alguna parada per reposar a l’ombra i beure una mica d’aigua. Feia una calor infernal. A la cantonada amb Rosselló, hi vaig veure una dona asseguda al sol, pidolant amb un nadó en braços. Era tan menut i estava tan immòbil que semblava de joguina. Vaig trucar al 092 per informar dels fets, amb l’ànima ben encongida. Em van assegurar que l’avís ja estava donat i que farien alguna cosa al respecte.

Tinc els meus dubtes sobre si els infants són protegits adequadament d’aquestes explotacions salvatges. On deu ser el nadó, ara? I la dona?
A vegades penso que anem massa lluny a buscar la barbàrie, la tenim a la cantonada i no hi parem prou atenció.

Potser Barcelona és la millor botiga del món, una postal incomparable, però la marginalitat i el sofriment que s’hi veuen, en ple centre, fan entristir de tal manera que cap targeta de crèdit no hi pot posar remei. Que algú en faci una pel·lícula, si us plau.

Tertúlia sobre loteria

Ahir vaig participar en una tertúlia sobre loteria, al programa de TV3 els matins d'estiu. També hi van intervenir el ja famós responsable de la Bruixa d'Or, Xavier Gabriel, el propietari del bar Pamplona de Vic, Joan Cesari, a qui va tocar un bon pessic, Iolanda Guevara, professora de matemàtiques i Kernan Heinz, assessor financer. La idea del debat va sorgir arrel d'un fenomen col·lectiu ocorregut a Itàlia, al voltant d'un premi de loteria que acumula un pot milionari. Si us ve de gust donar-hi un cop d'ull, podeu fer-ho clicant aquí.

El matrimoni, segons Leonard Cohen

"El matrimoni és per a persones altruistes, exigeix una disciplina més dura i severa que la de qualsevol orde monàstic"

Leonard Cohen

Dieta d'estiu

Una de les obsessions estivals per antonomàsia és perdre quilos de manera ràpida, per a poder lluir un cos ideal, ben lleugeres de roba. Al voltant d'aquesta voluntat d'estar prima (parlo en femení perquè afecta especialment les dones) hi ha tota una indústria que fa l'agost -mai més ben dit-. Malgrat que alguns s'emplenin les butxaques, perdre pes bruscament no és un bon negoci; les dietes restrictives comporten un efecte rebot i no parlo des del punt de vista nutricional -que també- sinó psicològic.

Alguns terapeutes apunten que en les societats opulentes el menjar no té una funció estrictament de supervivència sinó que està estretament lligat al plaer. Si eliminem de la dieta el goig i la satisfacció el més probable és que fracassem de manera estrepitosa. Per altra banda, es fa realment difícil que certes persones entenguin que alimentar-se de manera adequada és una cursa de fons i no una marató de quatre dies. Canviar els hàbits alimentaris no és un propòsit de resultats instantanis. Es requereix temps i educació, una pràctica diària que es pot allargar durant mesos i fins i tot anys. També és important saber escoltar el cos i concedir-se algun caprici, de tant en tant. Potser no s'aconseguirà aquest mateix estiu, serà poc a poc, si és que realment es vol assolir un equilibri físic i mental.

Molt em temo que la prioritat encara és -i serà per molt de temps- poder encaixar en aquell biquini minúscul, que s'espera impacient a l'armari. És una qüestió d'autoestima?

Quina calor!

No sé com aneu de calor en els indrets des dels quals llegiu aquest blog. Al meu poble, no hi passa ni un alè d'aire, es fa francament difícil de suportar.

La calor pot alterar les funcions vitals i també pot desequilibrar-nos psicològicament. En èpoques estivals pugen els nivells d'irritabilitat i d'angoixa, la qual cosa pot tenir conseqüències diverses, tant a nivell familiar com de parella, per exemple. És important ser-ne conscient i posar en marxa tècniques de relaxació i autocontrol.

Cal recordar que existeixen col·lectius més vulnerables a les altes temperatures: les persones amb malalties cròniques, els treballadors a l'aire lliure que realitzen esforços físics importants, els infants menors de quatre anys i també les persones grans. Tots ells necessiten atencions especials i ser protegits de manera adequada.

Avui us deixo amb uns quants consells bàsics per fer front a les altes temperatures:

• Beu freqüentment aigua o líquids sense esperar a tenir set, excepte si hi ha contraindicació mèdica. Evita les begudes alcohòliques, les molt ensucrades, el cafè i el te.


• Refresca't amb una dutxa o, simplement, mulla't.


• Fes menjars lleugers que t'ajudin a recuperar les sals perdudes per la suor (amanides, fruites, verdures, sucs ...).


• A l'exterior protegeix-te del sol: Cerca l'ombra, cobreix-te el cap, fes servir roba lleugera i de color clar i un calçat fresc, còmode i que transpiri.


• Cuida la teva pell amb protectors solars adequats i utilitza ulleres amb filtres ultraviolats.


• Redueix les activitats físiques intenses a l'aire lliure i durant les hores més caloroses i en el seu cas extrema les precaucions.


• A casa, baixa les persianes quan el sol incideixi directament sobre les finestres i no les obris quan la temperatura exterior sigui alta.


• Refresca l'ambient amb ventiladors i sistemes de refrigeració, sempre amb un ús racional dels mateixos.

Sigues al màxim allò que siguis

Els adolescents, entre moltes altres qüestions, es pregunten a què volen dedicar la seva vida adulta. Què vols ser quan siguis gran, ja no és un interrogant infantil que dóna peu a les fantasies més inversemblants. És l'hora de prendre decisions importants, de tirar per un costat o per l'altre. Normalment sorgeixen dubtes i angoixes, alguns nois i noies es desorienten quan veuen que hi ha companys que emprenen camins diferents al seu, que suposadament són millors o estan més ben vistos socialment. Aleshores em ve al cap una coneguda poesia de Douglas Malloch:

Si no pots ser un pi al cim de la carena,

sigues un garric a la vall... però sigues

el garric millor vora el torrent;

un arbust, si no pots ser un arbre.

Si no pots ser camí ral, sigues viarany.

Si no pots ser sol, sigues estrella.

No és pel volum que reeixiràs o no;

sigues al màxim allò que siguis.

El misteriós braçalet per a maltractadors

La consellera de Justícia, Montserrat Tura, ha declarat recentment que no té ni idea de com funciona el braçalet per a maltractadors, per la qual cosa se li fa realment difícil explicar a la ciutadania com es tirarà endavant a Catalunya la proposta del Ministerio de Igualdad. Pels que no conegueu el sistema de vigilància, gestionat per Securitas-Direct Telefónica, es tracta d'una polsera amb dispositiu GPS que s’ha de col·locar l'agressor al canell o al turmell i també de dos emissors, mida walkie-talkie, que han de tenir a prop tant la víctima com el maltractador. En cas d'incomplir-se les mesures d'allunyament decretades pel jutge, s’enviaria un senyal al centre de control que informaria els cossos de seguretat del perill (la qual cosa, al meu entendre, no garanteix la rapidesa en l’actuació ni la prevenció d’un eventual atac a la víctima). Actualment, la mesura només cobreix un 10% de les ordres d’allunyament que es van dictar el 2008.
Amb anterioritat, s’havien descrit alguns problemes tècnics, sobretot quan el maltractador, voluntària o involuntàriament, s'allunyava de l'emissor, fet que induïa a falses alarmes. Per esmentar d'altres errades importants, cal recordar el dramàtic cas de Maximino Couto, veí de Pontevedra, que portava el detector i va assassinar la seva parella durant un permís penitenciari.
La proposta del braçalet fa certa olor de populisme. La violència contra la dona és una xacra que s'ha de combatre des de molts fronts i quan és l'hora de la veritat, n'hi ha molts (i moltes) que amaguen el cap a sota l'ala. Només cal pensar en la violència que s’emet a la televisió en horari infantil i en la quantitat d’estereotips sexistes que s’hi reprodueixen. ¿Per què no es posa fil a l’agulla per a tenir una programació de continguts més respectuosos cap a la dona?.
En temps de crisi econòmica, en el quals la violència de gènere tendeix a agumentar, hi ha associacions que ja veuen retallades de manera considerable les ajudes per a tirar endavant els seus programes d’intervenció. Fa temps que s’inverteixen quantitats considerables en campanyes que no van a l’arrel de la qüestió i que només són focs artificials. ¿Ens podem permetre invertir recursos en mesures de tan dubtosa eficàcia? Si voleu que us sigui sincera, en el seu moment, el telèfon antiviolència em va fer poca gràcia però això del braçalet, directament, em treu de polleguera.

[Article publicat a El Punt]

On és el culpable?

No sé si coincidireu amb mi però penso hi ha una tendència força generalitzada a la nostra societat a criminalitzar un col·lectiu o altre. Un fenomen que, segons alguns psicòlegs, ens dóna certa seguretat davant del caos.

A vegades els toca el rebre als capellans, en altres ocasions als Mossos. Tot sovint als polítics, d'un partit o de l'altre. També al personal sanitari o als mestres. Després hi ha els clàssics: immigrants, malalts mentals, toxicòmans i prostitutes. Pobres, en general. Homosexuals, lesbianes, transsexuals. Els ciutadans de determinades comunitats autònomes també són un grup recurrent en qui dipositar la culpa. Els homes es queixen de les dones. Les dones dels homes...

Necessitem bocs expiatoris com l'aire que respirem. Hi ha una voluntat desesperada d'ubicar la maldat en algun lloc concret, sigui quin sigui. I el tema sempre és el mateix. Que tant la bondat com la capacitat de destrucció són a tot arreu. Aquí i allà. No gaire lluny. A la feina, a la cantonada, a la família... Dins nostre.

Els (grans) artistes no estan bojos

Si mai veieu un intel·lectual fumar com una xemeneia, no penseu que és addicte al tabac. Necessita la nicotina per a concentrar-se. En el cas que us topeu amb un reconegut escriptor borratxo, no goseu pensar que és alcohòlic. Creieu que és un bohemi de la nit. Si fos el cas d'un director teatral que consumeix cocaïna, no insinueu que té problemes amb la droga; es tracta d'un bon vivant, que sap gaudir dels plaers terrenals. Si sabeu d'un actor que salta de llit en llit sense protecció, no digueu que és un temerari irresponsable sinó un don Joan encantador. Si descobriu un pintor famós assetjant una joveneta, mai se us passés pel cap que és un pervertit. Esteu davant d'un mestre en l'art de la seducció. En el cas d'un cantant d'èxit que munti l'espectacle en un lloc públic, no li retraieu que és un egòlatra insofrible perquè és excèntric i ens delecta amb la seva genialitat. Si coneixeu un músic que fereix cruelment tothom qui l'envolta, no l'acuseu de narcisista prepotent, doncs és un artista incomprès, de personalitat interessant i turmentada... I és que, quan es tracta de salut mental, en aquest món, encara hi ha categories!

Programació d'estiu

Escolto la ràdio.

Em deprimeixo.

Miro la televisió.

Programació escombraria -encara més-.

Llegeixo els diaris.

Res extraordinari.

Banalitats, ximpleries, absurditats, ganyotes grotesques.

M'aboquen a la indigència intel·lectual.

No em mereixo tanta estupidesa!

És que el món interromp la seva rotació, a l'estiu?

Penso en persones competents, intel·ligents i talentoses.

Em podrien explicar tantes coses!

Deuen estar en algun bar, mortes de fàstic.

Envien currículums sense resposta.

La seva paraula no interessa.

No ven, sacceja, esvera, incomoda.

Molesta.

Obro un llibre.

Això és una altra cosa.

Estimat Dani

Estimat Dani,

La mort et va venir a buscar a Florència, com un lladre, i se't va emportar la vida. Tot era massa perfecte, no podia ser. T'havien fet capità, després de tants anys a l'Espanyol i estrenaves Estadi, el teu Estadi. Estaves a punt de veure la cara del primer fill, d'aquí a ben poc, eres bon company, excel·lent central i gran persona, un fet excepcional en aquest món embogit, de xecs en blanc i fums galàctics.

Tothom et plora. Però no ens resignem a viure sense tu, Dani, aquest no és un missatge de comiat. Encara que deixis un buit enorme, sempre et portarem dins el cor.

Com diuen alguns pericos, avui, més que mai, el cel és blanc-i-blau. Descansa en pau, estimat Dani.

Mentalitat tova

"Rarament trobem homes que de bona gana s’embranquin a pensar amb fermesa i solidesa. Hi ha una quasi universal frisança per les respostes fàcils i les solucions al bany maria. Res no amoïna més la gent que haver de pensar.
Aquesta tendència prevalent envers la mentalitat estovada, la trobem en la increïble beneiteria de l’home. Considerem la nostra actitud respecte als anuncis. Amb quina facilitat ens duen a adquirir un producte, perquè la televisió o la ràdio diuen que és millor que un altre! Els publicitaris ja fa temps que saben que la majoria de la gent té la mentalitat tova, i exploten aquesta susceptibilitat amb frases publicitàries destres i eficaces.
També veiem aquesta indeguda beneiteria en la tendència de molts lectors a acceptar la paraula impresa dels diaris com una veritat última. Poques persones s’adonen que àdhuc els nostres autèntics canals d’informació –premsa, tribuna i en molts casos la trona- no ens donen una veritat objectiva i dreturera. Poques persones tenen la robustesa de mentalitat de jutjar críticament i discernir la veritat de la falsedat, el fet de la ficció. Les nostres ments són constantment envaïdes per legions de mitges veritats, prejudicis o falsos fets. Una de les grans necessitats de la humanitat és que l’enlairin per damunt de l’enfarfec de la falsa propaganda."

Martin Luther King
La força d’estimar, pàg 12.

Vacances pagades

Fa uns dies, em vaig proposar espaiar una mica l'escriptura en el blog. Com heu pogut comprovar, fins ara, els meus sans objectius no han arribat a bon port.

Quan va arribar el sagrat dia de l'inici de les vacances, em vaig topar amb la crua realitat. Impossibilitat econòmica d'agafar maletes i anar-me'n ben lluny. De moment, m'haig de conformar amb quedar-me al meu beneït poble.

On es pot estar millor que davant de l'ordinador, gaudint de l'aire condicionat? Amb aquesta calor, no es poden fer temeritats, a segons quines hores del dia....millor escriure que aguantar la xafogor!

Tal com m'ha passat a mi, moltes famílies s'han hagut d'acomodar al canvi econòmic (evito la paraula crisi, perquè es veu que no està de moda).

Per sort, entre tanta retallada, encara queden ciutadans afortunats, que gaudeixen de vacances pagades.

Menors i blogs

Una de les preocupacions freqüents que emergeix entre pares i mares és de quina manera es pot protegir els infants i adolescents dels perills de la xarxa, quan hi naveguen sense la seva supervisió. Afortunadament, el tema s'ha estudiat a fons i els experts apunten diverses recomanacions que són prou senzilles de seguir.

El que no queda tan clar, al meu entendre, és el paper que haurien de jugar els adults a l'hora de gestionar les imatges o vídeos dels menors de la família. Els progenitors sovint es mostren especialment sensibles a la protecció de dades però són nombroses les pàgines que il·lustren amb tot luxe de detalls la vida de nens i nenes. Per descomptat, no hi veig cap mala intenció però crec que potser no hi ha prou consciència del que això pot representar pel menor. Mai no sabem del cert qui hi ha a l'altre costat...

Si els infants encara no són prou madurs com per decidir si volen aparèixer en cap quadern bitàcola: per què els hi exposen els adults?

Fora del carrer

Potser recordareu el controvertit mètode del Zotal, el potent desinfectant amb el qual l'Ajuntament de Vila-sacra pretenia posar punt i final a la presència de prostitutes a la carretera. L'alcaldessa del municipi, cansada de demanar que es regulés la prostitució, va optar per aquesta dràstica mesura, que va ser àmpliament comentada als mitjans de comunicació pel seu caràcter inhumà. A la Jonquera, per altra banda, s'ha aprovat recentment una ordenança que sancionarà les treballadores sexuals i clients que es trobin a la via pública, amb multes que poden ascendir fins a 3.000 €. Encara no queda clar com s'obligarà a pagar aquestes quantitats però l'alcalde ja ha avançat que s'estudiarà la possiblilitat d'obrir vies penals per a les persones que acumulin dues o tres sancions.

Podríem posar múltiples exemples perquè, de fet, són nombrosos els pobles i barris de ciutats que han d'afrontar aquesta dura realitat. Davant la inexistència d'un marc legal, tothom trampeja la situació com pot. Està clar que no són mesures definitives ni tampoc pro socials però permeten posar ordre a una activitat que tendeix cada cop més al descontrol.

Malgrat les objeccions morals a l'ofici més antic, la realitat és tossuda i ens empeny a la regularització. S'ha arribat al punt de fer qualsevol cosa, per impopular que sigui, abans que quedar-se de braços plegats. En un moment o altre, s'haurà d'agafar el toro per les banyes...

Estrenàvem casa

Poca cosa puc escriure que no s’hagi dit de l’estrena del nou Estadi. El 2 d’agost del 2009 passarà a la història i no és per a res una frase tòpica. Els pericos no oblidarem mai el dia que vàrem posar el peu per primera vegada a la nostra nova casa, després de 12 anys d’exili a Montjuïc i el record dolorós de l’enderroc de Sarrià. Personalment, ho vaig viure com un somni del qual encara no m’he despertat. L'ambient va ser pacífic i festiu, l’espectacle, d’un gust exquisit -del principi fins al final- i en l’aspecte futbolístic l’equip va estar superlatiu. De la Peña, brillant com sempre, Nakamura apuntant bones maneres i Ben Sahar...un jove crac que ens va deixar amb la boca oberta.

En un dia rodó fins i tot la lluna era blanc-i-blava!


Postdata: Com no podia ser d’altra manera, vaig gravar uns quants vídeos casolans. Focs artificials, castellers i xaranga.