Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2009

Fills vampirs

Imatge
No sé si heu vist el darrer film de Clint Eastwood. A mi em va semblar una pel·lícula rodona; la persona que m'acompanyava, en canvi, la va trobar insuportable. He llegit les opinions d'alguns internautes i n'hi ha per a tots els gustos. No vull fer cap crítica cinematogràfica perquè de ben segur que em posaria de peus a la galleda; el que em va semblar indiscutiblement interessant va ser que tracta diversos temes socials de gran actualitat, alguns propis dels Estats Units i d'altres de tota la societat occidental. M'agradaria fer esment d'un fenomen que posa damunt la taula i que trobo freqüentment a la meva professió. Es tracta del drama de les persones que es passen la vida treballant per tirar endavant i els fills els surten unes sangoneres despietades. Sembla que esperin que els pares se'n vagin a l'altre barri per rampinyar tot el que puguin. Escrit així, pot sonar fred i exagerat però és el que succeeix a la realitat. Inexplicablement, existeix …

Subtil inspiració

Imatge
Fa una colla de setmanes, escoltava l'escriptora Mercedes Abad al programa Versió Rac1 (magnífic espai radiofònic), parlant del seu darrer llibre Media docena de robos y un par de mentiras.L'autora feia una delicada i convincent apologia del plagi. Segons Abad, és legítim apropiar-se de la idea d'una altra persona per desenvolupar-la i convertir-la en una narració ben travada, la qual cosa, sempre segons Abad, és tot un art. El que se li ha de reonconèixer a l'escriptora és que ho diu en veu alta: anomena la llavor de la qual ha germinat la seva obra, confessió que no tothom té la dignitat de fer. Penso en la subtil inspiració de tants articulistes a l'hora d'escriure les seves columnes als diaris, revistes i portals a internet. Porto uns quants anys escrivint (sempre desinteressada i gratuïtament) i m'he trobat no poques vegades amb escrits sospitosament semblantsals meus. Entenc que la lectura nodreix a tota persona que escriu (dit sigui de passada que no…

Paranoia porcina

Imatge
Ahir em va cridar l'atenció la foto de portada del diari EL PAÍS, que ens alertava del perill global que suposa la grip porcina (per si encara quedava algun terrícola que no se n'havia assabentat). Fixeu-vos en la imatge: un grup de viatgers torna de Mèxic. La majoria no porta tapaboques però, evidentment, la foto d'algun d'aquests passatgers temeraris no vendria cap diari. Han escollit un primer pla d'una dona que si que en porta. Si aguditzem la vista i ens fixem en la seva samarreta (en l'edició impresa s'apreciava clarament) veurem que es tracta d'una imatge ben suggestiva: Una calavera! Senyores i senyors, la mort viatja en avió! No voldria pas frivolitzar sobre un tema de salut tan important però permeteu que expressi el meu estat de saturació mental. Després de les vaques boges, la grip aviària i els xais de la llengua blava això de la grip porcina ja comença a sonar com el conte d'en Pere i el llop. Potser arribarà el dia que una pandèmia en…

Col·laboració a la ràdio

Imatge
Aquest diumenge al matí vaig anar a Barcelona per participar com a experta en tabaquisme al programa educatiu Com viure en un galliner? a COMRàdio, conduït per Clara Darder, Arnau Maymó i Clara Molins. També hi va intervenir el doctor Miquel Masgrau, autor del llibre El plaer de deixar de fumar i l’actriu Anna Barrachina (la Nuri de Ventdelplà) que va explicar la seva experiència com a fumadora. Si us ve de gust escoltar el programa, podeu fer-ho clicant aquí.
Com a anècdota curiosa us explicaré que, al vespre, vaig anar al concert que van fer els Manel a Palafrugell (un espectacle fresc i proper, molt recomanable!) i va pujar una noia a l’escenari per acompanyar-los en una cançó. La van presentar i es deia Clara Molins, com la noia de la ràdio. Primer vaig pensar que es tractava només d’una coincidència de nom, però no, era ella mateixa! També hi havia l’Arnau ¡Tots tres ens vàrem quedar molt sopresos de retrobar-nos! El món és un cop de puny…

Què passa amb l'obra de Pla?

Imatge
No sé què passa amb l'obra de Josep Pla. Potser alguna ànima caritativa m'ho pot explicar. He provat de comprar alguns volums en diferents llibreries de la província de Girona i sovint hi ha hagut entrebancs. En diverses ocasions, he hagut d'encarregar-los perquè me'ls anessin a buscar, ja que no disposaven de cap exemplar a la botiga. No us penseu que he demanat cap raresa. L'última vegada, va ser El meu país. Ahir, sense anar més lluny, quan la feina m'ho va permetre, vaig fer una passejada per les parades de Palafrugell (el meu poble). No en vaig trobar cap on hi hagués exposada l'obra del nostre geni més universal: No tenim res de Pla. Està tot a la botiga. Volia comprar Aigua de mar però me'n vaig quedar amb les ganes. En canvi, no hi havia cap dificultat per adquirir quants més exemplars millor de qualsevol escombraria literària. Per més inri, avui, com és tradició, ens hem d'empassar les llistes dels més venuts, com si ens interessés gaire.

Quant costa Sant Jordi?

Imatge
En un dels esquetxos del Crackòvia, el garrepa de Josep Lluís Núñez explicava a Gaspart que compraria la rosa a la seva dona uns dies abans de Sant Jordi, perquè així li resultaria més barateta. Pel que fa al llibre, aniria a buscar-ne un a la biblioteca i demanaria a la Maria Lluïsa que el tornés quan s'acabés el període de préstec. A l'expresident blaugrana, Sant Jordi li sortia molt bé de preu. Núñez ja ens havia delectat amb la seva gasiveria en una altra ocasió, quan havia de comprar la mona per al seu fillol i, finalment, acabava per adquirir mig ou Kinder. El tema és graciós perquè a Núñez li surten els calés per les orelles però, amb la crisi econòmica ¿quanta gent es deu preguntar quant li costarà Sant Jordi? ¿S'haurien de promoure iniciatives menys comercials, per a les persones que no tenen recursos?
Foto: visualpanic

Demà ho deixo

Imatge
És probable que el dia de Sant Jordi, un bon nombre de llibres que es despatxin a parades i llibreries siguin històries de superació personal. Fa uns dies, dèiem que la crisi econòmica podia haver motivat l'interès per aquest tipus de lectura. Un nou exemple el trobem a Mañana lo dejodel waterpolista Pedro García Aguado, Toto, que va sortir de l'infern de la droga. El campió olímpic, que participa sovint en els mitjans de comunicació, explicava ahir en una entrevista a El País que, quan era el podi, només pensava en una cosa: la beguda. Toto va estar enganxat durant anys a l'alcohol i a la cocaïna i va deixar-ho gràcies al tractament i a l'ajuda de persones properes. Manel Estiarte, que també passava per un moment dolorós a causa del suïcidi de la seva germana, va ser un recolzament important per a ell, tant a nivell moral com econòmic. Penso que el seu testimoni té un mèrit especial perquè parla d'un greu problema de salut, que encara es considera tabú. No és gen…

Màrqueting

Imatge
A vegades tenim la impressió que vivim envoltats de falsedat. Les paraules no tenen valor. Tant se valen les mentides. El que compten són els negocis i el poder. La natura és una de les poques coses autèntiques que encara ens queden. Josep Pla deia que, en aquesta terra, l'única cosa que mai no li fallava era el paisatge... Tot i que, si hi pensem gaire, en podem arribar a dubtar, tal com passa en la il·lustració d'El Roto.

Copagament

Imatge
No sé què en penseu del copagament. S'hauria de pagar un mínim per una consulta sanitària pública? Un euro per visita, per exemple? D'entrada, hi estaria netament en contra però, ben analitzat, s'hi poden trobar matisos. Aquest cap de setmana, una amiga que és infermera em comentava que atén pacients als quals, durant anys, els adverteix dels riscos del tabaquisme, el menjar escombraria o la vida sedentària. El seu estatus de salut no millora perquè es neguen en rodó a fer cap mena de canvi en l'estil de vida. Passa el temps i, lògicament, apareixen les malalties cròniques. Després hi ha aquelles persones que van a matar les hores, a fer-la petar o que consulten per problemes insignificants. En aquests casos, si l'educació no ha funcionat, tocar la butxaca podria ser una mesura per prendre consciència que la salut costa. Si no s'hi volen esmerçar esforços, que siguin diners.

Les lliçons de la natura

Imatge
As formigas
Cautelosas e prudentes, O caminho atravessando, As formigas diligentes Vão andando, vão andando...
Marcham em filas cerradas; Não se separam; espiam De um lado e de outro, assustadas, E das pedras se desviam.
Entre os calhaus vão abrindo Caminho estreito e seguro, Aqui, ladeiras subindo, Acolá, galgando um muro.
Esta carrega a migalha; Outra, com passo discreto, Leva um pedaço de palha; Outra, uma pata de inseto.
Carrega cada formiga Aquilo que achou na estrada; E nenhuma se fatiga, Nenhuma para cansada.
Vede! enquanto negligentes Estão as cigarras cantando, Vão as formigas prudentes Trabalhando e armazenando.
Também quando chega o frio, E todo o fruto consome, A formiga, que no estio Trabalha, não sofre fome...
Recorde-vos todo o dia Das lições da Natureza: O trabalho e a economia São as bases da riqueza

Olavo Bilac
Poesias Infantis, Ed. Francisco Alves, 1929.

Titulars

Imatge
Fa uns dies, llegia el següent titular en un diari: Discapacitats mentals atenen els clients en dos comerços de Manresa . Malgrat que la notícia em va semblar positiva, vaig pensar que hauria estat molt més adequat fer referència a persones amb discapacitat i no pas discapacitats a seques. No es pot definir un ésser humà només en funció de les seves aptituds intel·lectuals, com si la seva vida no estés feta de res més que de limitacions. De fet, no es tracta, ni molt menys, d'un cas aïllat. L'ús del lleguatge en els mitjans sovint és extremadament pejoratiu quan es fa al·lusió als col·lectius més vulnerables.
En referència a la notícia, em va venir al cap, de forma inevitable, el gloriós moment televisiu, al programa Tengo una pregunta para usted, en el qual la jove Izaskun li va preguntar a Zapatero si es compliria el 2% de contractes laborals per a persones amb discapacitat, estipulat legalment. El president va deixar anar un discurset carregat de bones intencions i li va ag…

Michelle + Carla

Imatge
Un dels aspectes que més ha transcendit del tour europeu d'Obama ha estat l'esperada coincidència de Michelle Obama amb Carla Bruni. Com no podia ser d'altra manera, mentre els homes s'ocupaven dels afers d'estat, les fèmines competien en glamur i saber estar. Almenys així s'ha reflectit a la premsa i a la bloquesfera, que s'ha entregat en cos i ànima a un exercici comparatiu de regust sexista i ranci. Es veu que les primeres dames no tenen cap altra qualitat per destacar, malgrat que siguin treballadores, intel·ligents i talentoses. Bé, també han assegurat que uniran els seus esforços per lluitar contra la Sida. Bellesa i ajuda humanitària. El pack de sempre. Vet aquí una petita mostra. Si entrem a Google els noms de Carla Bruni i Michelle Obama, només en les primeres deu entrades, ens hi trobem perles com aquestes:
Perla número 1: Duelo de estilos, Michelle Obama contra Carla Bruni Perla número 2: Michelle Obama y Carla Bruni compiten por las cámaras Perla n…

Infidels

Imatge
Porto unes quantes setmanes seguint la nova sèrie de TV3: Infidels. D'entrada, no tenia massa clar si es tractava d'El cor de la ciutat, de Porca Misèria o d'alguna de les altres sèries en les quals també han aparegut els actors i actrius d'aquesta proposta televisiva, amb accent de gènere. És el que té la nostra, que sempre hi acabes veient les mateixes cares. Arriba un punt que ja no saps si la Montse Guallar és perruquera, psiquiatra o presenta un concurs per a trobar parella. En el primer capítol, em donava tota la impressió que, d'un moment a l'altre, compareixeria l'Àlex Casanovas, amb un arc i unes fletxes, apuntant al cor d'alguna fèmina. En fi, no crec que aquesta repetició de rostres sigui deguda al fet que no hi hagi un bon planter d'intèrprets, que surten cada any de les escoles de teatre catalanes...Pel que fa al contingut, em crida poderosament l'atenció la filosofia subjacent. Per ser fidel a tu mateixa, a vegades has de ser infid…

Oliver Sacks

Imatge
Pels qui no el conegueu, Oliver Sacks és un neuròleg britànic, autor de l'inoblidable L'home que va confondre la seva dona amb un barret o Despertars(segur que teniu present la pel·lícula homònima, protagonitzada per Robert De Niro i Robin Williams). En el seu darrer llibre, Musicofília, el científic explora la influència que té la música sobre aquest òrgan misteriós i complexe que és el cervell humà. Avui, el Periódico de Catalunyaes fa ressò de la publicació de l'obra en el nostre país. Confesso que sento especial debilitat per aquest metge, científic, narrador i divulgador que fa arribar al gran públic els temes més actuals, inquietants i desafiants de la neurologia, sense perdre mai de vista la vessant humana de la medicina. Sacks explica que després de llegir el brillant neuròleg soviètic A.R. Luria li agrada pensar que en medicina és possible combinar el sentit novel·lístic sobre què és una vida i una persona impactada per una malaltia amb una anàlisi científica del…

Una gota d'aigua

Imatge
Avui fa exactament un any que vaig començar l'aventura d'escriure aquest blog, una gota d'aigua més en l'oceà inabastable que és la xarxa. L'onze d'abril del 2008 em preguntava si seria capaç de perseverar. De moment, han estat 191 missatges i sobretot, el més important, la vostra lectura i comentaris. He volgut informar, divertir-me, divulgar, convidar a la reflexió i, a vegades, fer somriure. No sé per quins indrets navegarà el quadern de bitàcola en els propers 365 dies ni tampoc quin serà el seu futur a llarg termini que, d'alguna manera, també és el meu...

Setmana Santa

Imatge
Setmana Santa

[XXV]

Què és la veritat? Vidre llançat, esmicolat, als quatre vents de la ciutat, trossos de fang molt trepitjat, un últim xiscle de negat, cruels vestigis de raspall, sang a pells fines de cavall, netes agulles de cristall a dits llardosos de brivall subtils reflexos de mirall al gruix del ferro del magall que cava clots en dolents horts on són colgats els daus dels morts, parany de naips, guanys de parracs, itinerant aguait dels llacs, dolor, buidor, pecat, espant: l'home que tinc al meu davant.

Salvador Espriu

Zac Browser

Imatge
El passat dijous 2 d'abril es va celebrar el Dia Mundial de Conscienciació sobre l'Autisme. L'Assamblea General de l'ONU va decretar la jornada amb l'objectiu d'alertar sobre aquesta malaltia, encara misteriosa, l'incidència de la qual està augmentant a tot el món. L'autisme es descriu com un trastron del cervell que comença abans dels tres anys i deteriora la comunicació i la interacció social, la qual cosa origina un comportament restringit i repetitiu. Segons un estudi recent de la Universitat de Yale, els nens autistes busquen experiències a través del món físic i no pas social. Avui llegeixo a El País, que un programador, John LeSieur, va idear fa un any un software per a nens i nenes amb autisme. Actualment, ja l'utilitzen 750.000 infants autistes d'arreu del món de manera totalment gratuïta. L'informàtic ha anomenat Zac Browser al seu navegador terapèutic; Zackary és el nom del seu nét adoptiu, que pateix la malaltia.

Un bosc que creix

Imatge
"Fa més soroll un arbre quan cau que tot un bosc creixent en silenci"


Proverbi xinès

L'imbècil

Imatge
L'home de la fotografia és Giampaolo Giuliani, investigador i tècnic en el Laboratori Nacional de Física de Gran Sasso. El geòleg es va basar en l'anàlisi d'un gas radioactiu, el radó, per predir fa un mes que a la regió d'Abruzzo hi hauria un terratrèmol "desastrós". Pel que sembla, l'esmentat gas s'allibera del subsòl quan les falles s'activen. Les advertències de Giuliani no van ser escoltades: El van acusar d'alarmista i titllar d'imbècil. Avui, molts italians es pregunten si la catàstrofe es podria haver evitat...

Insistència

Imatge
Em va trucar una comercial fa un mesos per renovar la publicitat a les Pàgines Blanques i Grogues. La tarifa s'havia apujat considerablement respecte l'any anterior. Havia d'afluixar 285€. Li vaig dir que no m'interessava. Van passar uns dies i em van tornar a trucar, ja que la quota s'havia rebaixat. Aquesta vegada eren 180€. M'hi vaig tornar a negar; no disposo d'aquests diners per invertir en publicitat ara mateix i, a més a més, crec que el mitjà ja està obsolet. Tinc altres vies gratuïtes a través de les quals publicitar la meva activitat laboral. Van passar unes setmanes i es va repetir la jugada, en aquesta ocasió el preu havia descendit fins a 90€, una promoció d'última hora. Negativa altra vegada per part meva. Van transcórrer uns dies més i em van contactar novament per preguntar-me quin era el motiu exacte de la meva decisió. Els vaig repetir el que us he explicat. Tota rabiüda, la teleoperadora em va etzibar: O sigui, el que vostè pretén és…

La partida

Imatge
LA PARTIDA


Al Pere Rovira

És la meva tardor, l'edat dels pactes impossibles, el temps roig del perill per a homes grans i noies solitàries. L'edat de l'adulteri i de l'oblit jugats sense esperança, l'edat freda de l'última partida amb un mateix. Cal jugar dur, sense esperar la sort, perquè no es tracta, ja, d'un joc d'atzar. És el temps de fer l'últim solitari amb les cartes marcades pel passat.

Joan Margarit

La Dansa de la Mort

Imatge
El proper dijous 9 d'abril, Dijous Sant, en el marc de la processó de Verges, hi podrem veure, un any més, l'ancestral Dansa de la Mort, una tradició que té les seves arrels en el S. XIV i que va sorgir de l'impacte humà provocat pels milions de morts que va causar l'epidèmia de la Pesta Negra. Aquesta dansa macabra, era comú a tota l'Europa occidental i actualment només se'n conserva la de Verges, com una relíquia del nostre passat medieval. Aquests balls, per un costat, tenien una intenció religiosa: recordar que els plaers terrenals són efímers i que cal estar preparat per a morir cristianament. Per altra banda, una dimensió satírica, en posar de manifest que tothom tindrà el mateix final, amb independència de l'edat o de la posició social, pel poder igualador de la mort. Els cinc esquelets es mouen al so d'un timbal i porten diversos elements simbòlics. Una dalla, que sega la vida, i que duu inscrita una frase en llatí: Nemini Parco, la mort no per…

Sóc de l'Espanyol

Imatge
Ho confesso, estic passant una mala època. Vaig pel carrer i, de tant en tant, em trobo algun culer que m'augura que això de baixar a segona ja és un fet. Diuen que els sap greu (amb veu de llàstima), que són catalans i voldrien que quants més equips hi hagués a primera, millor. Intueixo que, secretament, se n'alegren (més que res perquè se'ls escapa un somriure per sota el nas). Després poso la tele i contemplo com els pobres Pochettino i Di Blasi pugen a Montserrat, a demanar el darrer miracle a la Moreneta. Ja no sé si riure o plorar. Costa tant mantenir l'optimisme en aquests moments!
El que tinc clar és que la penosa situació no és fruit de la mala sort ni d'un sol factor concret. No. El nostre equip pateix una crisi més profunda i, sincerament, començo a pensar que baixar a segona és el millor que ens pot passar. Si això serveix per fer un replantjament seriós, benvingut sigui. Mentrestant, per aixecar una mica la moral, tinc a mà el llibre de Manel Lucas, Só…

Traducció del blog