divendres, 27 de febrer de 2009

Contrastos

Ahir al vespre, parlava amb una veïna de Palafrugell sobre els problemes que té Càritas al nostre poble per atendre el creixent nombre de persones que acudeixen a l'entitat, a demanar menjar i altres productes de primera necessitat. La situació és dramàtica perquè es troben sense recursos i les desigualtats socials no paren d'augmentar. De fet, ja fa dies que s'està treballant per tirar endavant una iniciativa solidària que pal·liï la situació, de la qual, de ben segur, us parlaré aviat.
Unes hores més tard, a TV3, la nostra, vaig veure com la inefable Helena Garcia Melero entrevistava joiers i dissenyadors d'alta costura, i els preguntava si ells també es veien afectats per la crisi. Els empresaris van arrugar el front i van assegurar que estaven vivint moments complicats, tot i que tampoc posaven el crit al cel. L'exhibició de brillants i brodats va ser més que notable. L'amo de la joieria Rabat fins i tot va mostrar a l'audiència un sumptuós anell de diamants que rondava els 500.000€. No sé què pretenia la periodista amb la frívola entrevista. Despertar compassió pel sector? Mostrar que els rics també ploren?

dijous, 26 de febrer de 2009

Una experiència traumàtica


El error de llorar ante un médico

Carme Grau (Sant Feliu de Llobregat)

Fue inevitable, después de leer el artículo
de Ángeles Caso del 8 de febrero, no
recordar la traumática experiencia que
viví gracias a un grupo de médicos.
Después de una dura infancia y adolescen-
cia, a los 24 años salí de casa sin la carrera
acabada y con los bolsillos vacíos. Me
esforzé, terminé Derecho, aprobé Integra-
ción Social e inicié Trabajo Social. Vivía sola
y tenía un empleo. Debido al estrés, un día
no se me ocurrió otra cosa que llorar
delante de mi médico, craso error. De ahí,
me visitó un joven psiquiatra que sin ni tan
siquiera una hora y media de visita me dijo que
sufría una enfermedad crónica y que
necesitaba medicarme todos los días el
resto de mi vida. Hoy, después de pasar un
calvario, con internamiento psiquiátrico y
pérdida de mis facultades motoras debido a
la medicación, y sin tomar pastillas, estoy
fija en una empresa, me he sacado el título
de monitora de aerobic y pilates y tengo la
ilusión de empezar por tercera vez en la
universidad. Pero esta vez, con la lección
aprendida: no llorarás nunca delante de un
médico.

Magazine (22/02/09). Edició impresa.

dimecres, 25 de febrer de 2009

L'home és un llop per a l'home

Més que un psicòleg de referència, Sigmund Freud sempre m'ha semblat un pensador brillant i un magnífic escriptor. Avui he recuperat algunes de les seves imprescindibles reflexions sobre l'agressivitat humana, extretes d'El malestar en la civilització i traduïdes al català per Josep-Maria Terricabras.


"Si, si aquell extraordinari manament fes així: 'Estima el teu proïsme com el teu proïsme t'estima a tu', llavors no el contradiria. Hi ha un segon manament que encara em sembla més incomprensible i que desferma en mi una oposició encara més vehement. Fa així: 'Estima els teus enemics'. Si m'ho rumio bé, no tinc raó de rebutjar-ho com si fos una exigència més forta. En el fons, és la mateixa." (pàg. 82.)

"La part de realitat volgudament dissimulada al darrere de tot això és que l'home no és un ésser amable, necessitat d'amor, que, com a molt, també es defensa quan és atacat, sinó que, entre les seves aptituds pulsionals, també s'hi pot comptar una bona dosi d'agressivitat. En conseqüència, el proïsme no és per a ell només un possible ajudant i objecte sexual, sinó també la temptació de satisfer en ell la seva agressió, d'aprofitar la seva força de treball sense compensació, d'usar-lo sexualment sense el seu consentiment, d'apoderar-se dels seus béns, d'humiliar-lo, d'infligir-li dolor, de torturar-lo i de matar-lo. Homo homini lupus; després de totes les experiències de la vida i de la història, qui s'atreveix a qüestionar aquesta tesi?" (pàgs. 83-84.)

"La qüestió decisiva de l'espècie humana em sembla que és aquesta: si la seva evolució civilitzadora aconseguirà dominar, i en quina mesura, el trastorn de la vida en comú provocat per la pulsió humana d'agressió i d'autodestrucció. En relació a això, precisament l'època actual potser mereixi un interès especial. Ara els humans han arribat tan lluny en el domini de les forces de la naturalesa que, amb el seu ajut, ho tenen fàcil per exterminar-se els uns als altres fins que no quedi ningú. Això ells ho saben, i d'aquí ve una bona part de la seva intranquil·litat actual, de la seva infelicitat, del seu espaordiment. I ara s'ha d'esperar que, dels dos poders celestials, l'altre, l'etern Eros, faci un esforç per sortir vencedor en la lluita amb el seu rival, igualment immortal. Però, qui en pot preveure l'èxit i el resultat?" (pàg. 127)

dimarts, 24 de febrer de 2009

Tabac i mort

En les meves èpoques de fumadora, quan em deien que el tabac matava, m'entrava per una orella i em sortia per l'altra. Aquest passotisme no només m'afectava a mi sinó també a algunes persones del meu entorn que, vulgues o no, havien de respirar el molestós fum de les cigarretes que jo (i només jo) havia decidit fumar. Avui m'he recordat de tot plegat, quan he llegit que la prohibició total del tabaquisme als locals evitaria la mort de mil treballadors del sector hostaler. Els especialistes reclamen -amb tota la raó del món- més protecció legal per a totes aquelles persones que esdevenen fumadores involuntàries. No s'hi valen les falses excuses: que si el respecte als drets dels fumadors, que se senten exclosos, que si als locals on no es permet fumar no hi entra ningú, i un llarg etcètera. Quan es tracta de salut, no hi ha cortesia ni negoci que valguin. Hi ha infinitat d'espais on és possible aplicar-se a fons en l'addicció a la nicotina. Si, en un moment donat, s'ha de sortir al carrer i passar fred, doncs se surt. D'aquesta manera, potser més d'un, cansat de tantes restriccions, optarà per abandonar l'hàbit...i tots hi guanyarem!

[Foto: William Klein]

dilluns, 23 de febrer de 2009

Slumdog Millionaire

La pel·lícula independent Slumdog Millionaire, del realitzador britànic Danny Boyle, va ser la gran triomfadora de la nit dels Oscar. El protagonista del film és Jamal, un noi del suburbi marginal de Dharavi, a Bombai, que es presenta al concurs televisiu ¿Quién quiere ser millonario?, presentat per l'homòleg de Carlos Sobera a l'Índia.
Si s'agafa la història en sentit literal, resulta del tot inversemblant. És d'una ingenuïtat aclaparadora pensar que un infant sense pares, privat d'educació, arribi a la joventut sa i estalvi, sense patir cap seqüela psicològica important. El film s'ha de veure com un conte de fades, adaptat al món contemporani. Al meu entendre, el tema principal és la resiliència, definida per la psicologia com la capacitat que tenim els éssers humans per superar l'adversitat i fins i tot ser positivament transformats per ella. Jamal és una persona amb un instint de supervivència il·limitat; un noi tenaç, perseverant i bondadós que es veu finalment rescabalat del seu sofriment. Poso en dubte que la pel·lícula mereixi tants guardons (cal recordar que no és la primera vegada que un film mediocre triomfa a Hollywood) però no es pot negar que transmet un missatge optimista, en un món profundament injust i que travessa una greu crisi econòmica. Slumdog Millionaire aconsegueix que els espectadors respirem alleujats a les sales de cinema tot i que, arreu del planeta, milions de criatures maldin per sobreviure.

divendres, 20 de febrer de 2009

Més pastilles

El mes passat us parlava d'una pastilla revolucionària per enfortir els sentiments de les parelles en crisi. Avui torno a llegir a La Vanguardia que alguns medicaments per tractar la hipertensió, podrien borrar els mals records, en casos d'estrès post-traumàtic. Per ser més exactes, el fàrmac en qüestió, de moment, només ha demostrat que baixa la resposta fisiològica a un temor vinculat a una imatge creada artificialment. Amb altres paraules, si tinguéssim un record traumàtic associat a un cotxe, per exemple, el medicament aconseguiria que no reaccionéssim amb tanta intensitat davant d'una fotografia del vehicle. Gran descobriment. Ras i curt, parlem d'uns efectes semblants als dels sedants de sempre. Per recuperar-se d'una experiència traumàtica, els psicòlegs recomanem fer un procés d'integració dels fets, de manera que el record quedi incoporat en la nostra història vital i això no impedeixi que portem una vida normalitzada. No es tracta d'oblidar, sinó de recordar amb serenitat. Us enllaço amb una cançó de Joaquín Sabina, Oiga doctor.

dijous, 19 de febrer de 2009

Per què li diem sexe

Diu Roberto Saviano que, quan hi ha una inundació, el primer que falla és l'aigua potable. L'escriptor més famós de l'antimàfia fa referència a la gran quantitat d'informació sobre la Camorra que circula per la xarxa. Com podem destriar els continguts vertaders dels falsos?

Penso que podríem aplicar la mateixa metàfora al sexe. En matèria sexual no podem dir que el cervell dels adolescents sigui precisament una tabula rasa. En l'època actual, ens afrontem a un immens contenidor, on hi caben tot tipus d'estímuls, arribats de pàgines eròtiques, missatges al mòbil, videojocs, correus electrònics, pel·lícules pornogràfiques... En la meva opinió, bona part de l'educació sexual hauria d'anar encaminada a distingir què forma part de la realitat i què de la fantasia.

És innegable que els joves d'avui poden accedir fàcilment a una informació prou fidedigne, de tipus tècnic (mètodes anticonceptius, malalties de transmissió sexual...) però hi ha un analfabetisme bastant generalitzat pel que fa a l'educació afectiva. Què és el sexe? Un divertimento? Una transacció comercial? Una demostració d'afecte? Un intercanvi de plaer? Una evasió? Un perill? Una exhibició de poder? Un exercici saludable? Una forma de control? L'expressió màxima de l'amor...? I el que és més important: quin sexe ens fa feliços?

dimecres, 18 de febrer de 2009

Fals penediment


"Les paraules no poden expressar el greu que em sap i com m'entristeix el que ha passat"

Chris Brown, dies després d'haver agredit la seva parella, l'estrella de R&B Rihanna

dimarts, 17 de febrer de 2009

El rebost

L'adolescència és una etapa del cicle vital on afloren tota mena d'excentricitats. En ocasions, als psicòlegs ens pot resultar difícil distingir si ens trobem davant d'una conducta patològica, que tindrà conseqüències a la vida adulta, o bé estem davant d'una comportament típic de l'edat, pel qual és necessari transitar. Els experts en adolescència apunten que certes dosis de transgressió són saludables. És tant preocupant aquell adolescent invisible com aquell que se salta les normes constantment. Alguns pares em comenten que tenen la sensació que, de cop i volta, ha aparegut una persona desconeguda a la seva vida. Aquell nen o nena que es portava tan bé, ha estat substituït per una mena d'extraterrestre, que passa olímpicament dels seus consells. Malgrat l'aparent passotisme d'alguns joves, sovint es dóna una mena d'efecte rebost. Més tard o més d'hora, l'incaut adolescent aprendrà que a la vida no tot són flors i violes i que les advertències dels pares estaven ben fonamentades. En els moments de desengany, els valors transmesos per la família, si els ha rebut, li seran de gran ajuda per sobreviure i prosperar.

dilluns, 16 de febrer de 2009

Automedicació

Avui he llegit al Diari de Girona, que Marina Geli va aprofitar una visita a la fira de la Ceba i el Calçot de Vila-sacra per criticar l'automedicació. Dels diferents aspectes als quals va fer referència la consellera de Salut, m'ha cridat l'atenció que alertés de l'augment del consum de fàrmacs per a dormir entre la mainada catalana. També va apuntar que no volia culpar ningú d'aquest fenomen i que es tractava d'un signe d'alerta, que no d'alarma per a la població. Celebro que Geli posés damunt la taula aquesta qüestió però valdria la pena que, a part d'aixecar la llebre, proposés solucions concretes per fer-hi front. El consum indiscriminat de psicofàrmacs no només afecta els infants (sens dubte, els més vulnerables) sinó també mestresses de casa, persones grans, executius... i fins i tot toxicòmans, que, en molts casos, tracten la seva dependència amb aquestes drogues legals, obtingudes amb recepta. Tampoc crec que estigui de més assenyalar alguns culpables: les empreses farmacèutiques, per la seva cobdícia desmesurada, alguns metges de màniga ampla, els propis ciutadans, que volem remeis ràpids i fàcils i, finalment, el Govern, que no posa fil a l'agulla per tal que mesures alternatives als medicaments ocupin un lloc seriós en la sanitat pública. Per què no hi ha més places per a psicòlegs? Per què no s'accepten les teràpies naturals? Per què no es generen més recursos comunitaris per als problemes de salut mental? Tant de bo algun dia obtinguem respostes en forma de mesures concretes. Com diu el seu cap al Govern: fets, no paraules, senyora Geli.
Aprofito per enllaçar-vos amb tres articles que he escrit sobre el consum de psicofàrmacs:
2.-La febre del Trankimazín

divendres, 13 de febrer de 2009

És humà

Els xinesos no li perdonen a Michael Phelps la seva aventura amb la marihuana. Atès que perillen alguns contractes publicitaris, el campió s'ha afanyat a demanar disculpes públicament. Malgrat les mostres de penediment, els amfitrions dels Jocs Olímpics no han quedat del tot convençuts. El que em soprèn d'aquest afer és el rebombori mediàtic que s'ha generat; és prou coneguda la complicada relació que mantenen alguns esportistes d'elit amb les drogues. A vegades, els atletes recorren a les substàncies per una qüestió purament recreativa (recordem les escapades nocturnes de certs cracs del futbol) i en altres ocasions, per suportar l'estrès que pateixen durant les competicions. El cànnabis és un vell conegut però també és molt freqüent l'ús d'hipnòtics, amb recepta mèdica inclosa. Si us interessa el tema, us recomano aquest article, publicat al diari El País.
Em pregunto si és just criminalitzar els esportistes o bé caldria qüestionar-se si, en alguns casos, el consum de drogues no és una conseqüència lògica de l'excessiva demanda de l'entorn. Ens pensàvem que Michael Phelps era d'una altra galàxia, ara veiem que és un ésser humà, com qualsevol de nosaltres...

dijous, 12 de febrer de 2009

Amb els ulls oberts

Fa uns dies, em va cridar l'atenció una notícia tragicòmica, publicada al diari El País. Segons el rotatiu, l'home del temps José Antonio Maldonado, no pot tancar els ulls i, si vol conciliar el son, ha de recórrer a mètodes casolans, com ara l'esparadrap. L'any passat, el popular meteoròleg es va sotmetre a una operació de cirurgia plàstica, a una clínica privada de Madrid, amb la intenció d'eliminar unes antiestètiques bosses als ulls. El cirurgià li va prometre que tot aniria com una seda i que la intervenció no comportava cap mena de risc. Ara, Maldonado li reclama 120.000€ perquè, a part de no poder tancar completament les parpelles, pateix dolors oculars, coïssor i un llagrimeig constant que li dificulta seriosament la vida. No és la primera vegada que sentim a parlar d'aquesta mena de seqüeles. No fa gaire, també teníem notícia dels perills que comporta el botox. S'ha d'anar en compte perquè ningú se salva de la possibilitat de caure en mans d'un desaprensiu. Com a psicòloga, desaconsello els meus pacients sotmetre's a aquest tipus d'intervencions, si no és estrictament necessari. Al capdavall, ens trobem davant del dilema de sempre. En un plat de la balança hi ha el negoci i en l'altre, la salut i el benestar de les persones. No cal que us digui cap a quin costat penso que es decanta, la gran majoria de vegades...

dimecres, 11 de febrer de 2009

Patir pels diners


Últimament, la gent em pregunta si, a la consulta, hi veig pacients deprimits a causa de la crisi econòmica. Ara com ara, només he pogut observar els efectes de l'anomenada "crisi psicològica", provocada, en gran mesura, pel tractament que en fan els mitjans. El bombardeig de notícies, amb un enfoc alarmista, condiciona el nostre comportament, encara que no ens trobem en una situació especialment difícil des del punt de vista financer. Hi ha persones que es frenen a l'hora d'endegar un projecte laboral, n'hi ha d'altres que retallen al màxim les despeses o que se senten angoixades per si perdran una feina que, en principi, tenen assegurada. Això em fa pensar que els professionals de la comunicació s'haurien de plantejar seriosament quin efecte tenen els continguts dels informatius sobre la població.

Aquest matí llegia un missatge en un blog de La Vanguardia, de la psiquiatra Xaro Sánchez, que informava que les penúries econòmiques estan associades a la probabilitat de patir insomni, irritabilitat, addiccions, problemes de violència familiar o recaigudes en trastorns mentals previs. Sánchez també comentava que la societat té capacitat per reaccionar davant l'adversitat i aconsellava no "encomanar" el pessimisme als altres. Personalment, crec que hauríem de posar més en pràctica aquestes estratègies. De fet, ja se n'estan donant alguns exemples clars a Catalunya. Ahir al vespre, vaig veure per la televisió, un nombrós grup d'empresaris del sector metal·lúrgic, que s'havia reunit per proposar mesures per sortir de l'atzucac econòmic.
Ja sabem que la situació econòmica actual no és justa pels ciutadans, però la simple queixa tampoc soluciona res...

dimarts, 10 de febrer de 2009

És quan dormo

És quan dormo que hi veig clar,

Foll d'una dolça metzina,

Amb perles a cada mà

Visc al cor d'una petxina,

Só la font del comellar

I el jaç de la salvatgina,

-O la lluna que s'afina

En morir carena enllà.

És quan dormo que hi veig clar,

Foll d'una dolça metzina.


[Quadre: Antonio Cazorla]

dilluns, 9 de febrer de 2009

Quina barra!


Ahir llegia a La Vanguardia, la següent informació sobre els hàbits nocturns dels jugadors de l'Espanyol:

Barra libre perica

La prensa deportiva madrileña se escandalizaba hace unos días porque había cazado a un jugador madridista en una sala de fiestas a altas horas de la madrugada. Hace poco, en Italia también era noticia que a otro conocido futbolista se le había visto disfrutando de la noche milanesa, aunque a posteriori el míster le diese permiso. Y esta misma semana, la foto de un laureado nadador australiano fumando marihuana copaba portadas e informativos. En Barcelona, las formas suelen ser otras. Los medios no envían a paparazzi a la caza y captura del deportista descarriado, y los soplos y pruebas de supuestos excesos raramente afloran en el papel. Eso no debe significar que profesionales del deporte se crean con barra libre en las salas de fiesta y en los medios. La madrugada del viernes, varios futbolistas del Espanyol abandonaban una conocida discoteca de la ciudad cuatro horas antes de ser citados para entrenar. Una actitud censurable, sobre todo, por la situación que vive el equipo.

Ja ens hi podem escarrassar, els aficionats, a repetir eslògans encoratjadors, que aquests nois tenen altres prioritats. Què en pensaríem, d'un estudiant, en plena setmana d'exàmens, que sortís a esbravar-se fins a altes hores de la matinada? Quin interès tenen, els jugadors de l'Espanyol, en no baixar a segona? M'imagino la cara de ressaca amb la qual van acudir a l'entrenament, és de suposar que no van passar l'estona bevent sucs de pinya... Per internet, circula el rumor (no sabem, per tant, si és cert) que els reis de la nit eren Coro, Chica, Sergio Sánchez i Ángel. Francament, no m'importaria gens que algun dia es veiessin fotografiats a la portada d'algun diari. Potser continuarien sense guanyar cap partit, però almenys passarien un xic de vergonya...

divendres, 6 de febrer de 2009

Pregunteu-ho als avis

La proposta del nou calendari escolar, ha trasbalsat la comunitat educativa, especialment els pares i mares que treballen i no disposen de la inestimable ajuda dels avis. Hem sentit com es queixaven de la despesa que els suposaria haver de contractar algú per ocupar-se dels seus fills, durant la controvertida setmana de febrer. S’ha parlat prou del col·lectiu de la gent gran? Què n’opinen d’haver-se de fer càrrec dels més petits?

L’any 1950, el psicòleg nord-americà Erik Erikson formulava el concepte de generativitat, com a característica psicosocial pròpia de la maduresa. L’autor mantenia que, en aquesta etapa, les persones són més propenses a preocupar-se pel benestar de les generacions futures i a implicar-se de manera seriosa en diferents projectes vitals. Tenir fills, adquirir compromisos socials, dedicar-se a l’ensenyament o a la producció científica, per exemple, complien amb el propòsit de deixar un llegat positiu en el món. D’aquesta manera, deia Erikson, també s’assegurava la subsistència del Jo, el qual, d’alguna manera, transcendiria la mort de l’individu. Com a procés oposat, l’autor parlava d’estancament, que podria correspondre a l’arxiconeguda “crisi dels quaranta”. Segons el psicòleg, la generativitat és positiva per a l’individu, perquè afavoreix el seu benestar, però és igualment profitosa per a la societat, que recull els fruits de la seva maduresa.

Erikson també també va fer referència a aquesta capacitat de donar i satisfer “la necessitat de sentir-se necessitat”, més enllà de la seixantena. La fase de "gran generativitat" es caracteritzava per una preocupació social, que incloïa el nucli familiar. L'esmentat concepte, en l’actualitat, s’utilitza principalment per fer referència a la tasca dels avis, a la transmissió del seu valuós coneixement pel que fa a la cura i l’educació dels fills. Aquest constructe, per altra banda, ajuda a comprendre la relació particular que mantenen els avis amb els néts .

En investigacions recents, s’han entrevistat a una bona colla d'avis i àvies, amb la finalitat d’estudiar quines són les activitats que consideren generatives. Els participants han fet referència al vincle que tenen amb el néts i l’han diferenciat clarament del que tenien amb els seus propis fills. Han manifestat que, en l’actualitat, se senten més relaxats i amb menys necessitat de reprimir o posar límits a les criatures. També assenyalen que es tracta d'una relació igualitària, basada en la reciprocitat.

Cal puntualitzar, però, que no totes les persones grans valoren positivament la implicació amb els membres més joves de la família. Algunes tasques, com tenir cura dels infants quan els pares treballen, comporten un sentiment d’obligació. Els avis són francs a l’hora de limitar la seva disponibilitat, per tal d'evitar una intrusió excessiva en la seva vida. No volen que se’ls consideri, amb paraules seves, uns “cangurs sense sou” perquè aquesta responsabilitat els fa sentir sobrecarregats.

Les reflexions aportades per les persones grans ens fan pensar que, a banda de consultar associacions de pares, empresaris, mestres o sindicats, caldria tenir en compte el seu punt de vista. És una mostra de respecte preguntar-los si estan d'acord amb el nou calendari escolar. Al cap i a la fi, si s'implementés, la seva qualitat de vida es podria veure seriosament ressentida. Estan disposats a fer de “cangurs sense sou”?
Article publicat a El Punt

dijous, 5 de febrer de 2009

Esvalotar el galliner

El "tete" va per lliure. Hi deu haver alguna cosa genètica en el seu comportament perquè Pasqual Maragall també ens tenia acostumats a certs estirabots. De fet, les males llengües asseguren que, en realitat, qui sempre ha mogut les palanques del poder ha estat l'Ernest.
Aquesta vegada, el conseller d'educació ha desencadenat la polèmica amb el canvi de calendari escolar. Al marge que sigui una proposta més o menys encertada (cadascú hi diu la seva), hom es pregunta si es tracta d'una prioritat pel món educatiu o hi hauria altres problemes que seria més urgent afrontar. Per altra banda, desconcerta molt el fet que Maragall hagi pres la decisió de manera independent, sense tenir en compte els socis de govern. Dóna la sensació que tot plegat és un campi qui pugui. Uns es dediquen a obrir ambaixades compulsivament, els altres s'emboliquen amb manifestacions polèmiques... Cadascú tira per allà on vol i el més calent és a l'aigüera. Ara tenim la comunitat educativa embrancada en una nova picabaralla. Era necessària?

dimecres, 4 de febrer de 2009

El futur, segons Marina Geli


En aquest país, donar bones notícies és una cosa de mal gust. Aixecar els ànims de la població, en temps de recessió econòmica, és una frivolitat. A excepció feta de l'adquisició d'Spanair (sembla que la companyia aèria ens posarà el plat a taula) poca cosa podem esperar de la tremenda actualitat. Avui se celebra el Dia Mundial del Càncer i la conselleria de Salut s'ha despenjat amb unes xifres alarmants. Marina Geli i els seus acòlits preveuen que en els propers sis anys els casos de càncer augmentaran un 60%. Poso per davant la meva ignorància i em pregunto com es deu haver realitzat aquest estudi, de resultats tan desesperançadors. L'únic factor que assenyalen per justificar l'increment de casos, és l'envelliment de la població. Val a dir que la conselleria no s'ha aturat en la simple estadística, sinó que ha destacat la importància dels hàbits de salut com a estratègia preventiva. Es treballa prou, en aquesta direcció, senyora Geli?

Jo, com Martin Luther King, tinc un somni. Espero que en un futur no gaire llunyà, obriré el diari, i m'hi trobaré que el tabac no és un negoci i que els restaurants de menjar escombraria han tancat les portes, per falta de clients. Llegiré que s'inverteixen més diners en la investigació pel càncer que en indústria armamentística. M'alegrarà saber que els malalts no s'han de sotmetre a cruels tractaments i que les empreses farmacèutiques ja no es lucren amb el dolor dels altres. Tindré la certesa que el personal sanitari treballa en condicions dignes i que els pacients són tractats com a persones...

dimarts, 3 de febrer de 2009

Remuntar l'economia


Les males llengües, que asseguren que ZP no té ni idea de com sortir de la crisi, s'equivoquen de mig a mig. La venda d'armes a països estrangers s'ha multiplicat per tres en els darrers cinc anys. Davant d'aquesta realitat, tots aquells que afirmen que la indústria made in Spain no passa pel millor moment, haurien de fer mutis. Cuba, Veneçuela, Bolívia, l'Iran, Pakistan, Líbia o la Xina formen part de la nostra clientela més selecta. Ah! (com exclamaria el crític televisiu més nostrat) i que ningú malpensi del president, que amb tanta fal·lera ha defensat l'Aliança de Civilitzacions. Podem tenir la consciència ben tranquil·la. Zapatero és un home de paraula, les armes espanyoles no serveixen per matar nens palestins, ni res per l'estil...

dilluns, 2 de febrer de 2009

Faust Reloaded

Aquest cap de setmana, he dedicat les estones de pluja a la lectura de Nit de l'ànima, la darrera novel·la del multipremiat escriptor mallorquí Sebastià Alzamora. L'autor revisa el mite de Faust des d'una perspectiva postmoderna. L'imagina com un escriptor misogin, violent i fal·locèntric, turmentat pel record d'una mare nimfòmana i un pare indolent i babau. L'acció transcorre a una Barcelona obscura, futurista, devastada per un fenomen que anomena "les Onades" i envaïda per una plaga de líquens.
Estic convençuda que la novel·la m'hagués fascinat quan tenia quinze anys, l'hauria llegit amb la mateixa devoció que devorava les històries d'Stephen King, escriptor de capçalera en aquelles èpoques de permanent incertesa. De fet, el llibre transmet certa rebel·lia adolescent, s'hi intueix una necessitat de cagar-se en tot, sense saber massa bé perquè ni per a què. Alzamora escampa el cubell de les escombraries del catalanisme, el món literari, la religió... i no va més enllà. La veritat és que, fonamentalment, m'ha transmès buidor (i a estones, fàstic). Potser aquesta era l'autèntica intenció de l'autor... He passat pàgines i pàgines i no hi he trobat res més que orgies macabres, diàlegs pseudofilosòfics i escenes que s'apropen més a un espectacle de La Fura dels Baus que a una actualització literària del mite fàustic. No voldria pas menystenir Sebastià Alzamora, de fet, no sóc cap crítica literària, només una simple lectora, com qualsevol altra. No disposo de cap criteri per avaluar un text, més enllà dels meus interessos personals. Només puc dir que buscaré una altra obra seva, amb l'esperança de trobar-hi alguna cosa substancial.