divendres, 30 de gener de 2009

Duel equilibrat

Semblava que havíem d'anar al Camp Nou a patir una derrota històrica. Bona part de periodistes esportius ho donava per fet. Portàvem una setmana menjant discurs triomfalista. Havíem d'estar preparats per rebre'n un cabàs. Però no va ser així. Un cop més, es va posar de manifest la naturalesa imprevisible del futbol. Els pericos vàrem posar contra les cordes a un Barça que va treure pràcticament tota l'artilleria pesada. No era fàcil. Estem a la cua de la classificació i calia plantar cara a un equip estel·lar, que jugava a casa. L'artífex de la remuntada, es veu clar, és Mauricio Pochettino. L'argentí ha aconseguit, de moment, el que semblava impossible: que l'Espanyol lluiti per assolir objectius. Va donar tota una lliçó de tècnica i de psicologia esportiva. Cal, però, ser prudents. Tal com va apuntar Guardiola, és complicat mantenir la frescor i l'empenta. Ara toca seguir lluitant, no volem baixar a segona. Després de molts mesos de sofriment, us deixo amb el golàs de Callejón, tot un bàlsam...

dijous, 29 de gener de 2009

Una galleda d'aigua freda


L'any 2004, em vaig matricular, amb molta il·lusió, a un curs de doctorat de psicologia a la Universitat de Girona. Després de cursar les assignatures i de fer els treballs corresponents, vaig dedicar-me en cos i ànima al projecte de recerca. Van ser dos anys d'esforç, de sacrificar caps de setmana i també, perquè no dir-ho, de pagar religiosament matrícules, crèdits, quotes i taxes de tota mena. Fa uns mesos, vaig presentar la meva tesina davant del tribunal d'estudis avançats i tot va anar com una seda. Vaig assolir una qualificació d’excel·lent per unanimitat.

La sorpresa va venir quan vaig sol·licitar a les meves tutores de fer la tesi doctoral. La seva resposta va ser el més complet dels desànims. Em van dir que "no era el camí més adequat per a mi" i que aquest esforç només estaven disposat a fer-lo aquells estudiants que volien emprendre una carrera acadèmica dins de la Universitat. Em van pintar una cursa d'obstacles tortuosa, que no em conduiria enlloc. També em van assegurar que no els quedava ni mica de temps, per la qual cosa, de totes totes, no em podrien dirigir la tesi. Val a dir que no em oferir cap alternativa concreta. Em podrien haver adreçat a algun altre doctor, que disposés de més temps per dedicar als doctorands. En comptes d'això, em van convidar amablement a treure'm del cap la idea de continuar el camí que havia començat. Em vaig posar en contacte amb el Síndic de la UdG, per preguntar-li si aquest procediment era habitual. Em va respondre que “les coses funcionaven així” i que acceptar una persona en un grup de recerca era “com contractar un treballador en una empresa”.

Mai m'hagués imaginat que el paper de la Universitat fos el d'enfonsar els alumnes en la misèria. Tampoc puc entendre que es tallin les ales d'aquesta manera a les persones que estimem el coneixement i estem disposades a invertir tot el temps i l’esforç en un projecte d'investigació. El que em sap més greu és que no m’informessin el primer dia. Estaria bé que, quan algú comença un curs de doctorat, l'advertissin que fer la tesi és una opció reservada a uns quants privilegiats. D’aquesta manera, s’evitarien falses expectatives. També lamento que, darrere meu, vinguin altres alumnes a qui els caigui la mateixa galleda d'aigua freda. No es tracta només del desengany que puguin experimentar, sinó del fet que, a poc a poc, construïm una societat mediocre on, els mateixos professors, presenten magre el futur de l'estudiant i són, en part, responsables de molts fracassos.

Per descomptat, vaig moure fils per poder fer la tesi en una altra universitat, privada en aquest cas. En aquests moments, ja estic inclosa en un grup de recerca, de la mateixa línia que havia iniciat. Haig de fer un esforç econòmic extraordinari, però penso que ningú em pot treure el dret a tirar endavant.

dimecres, 28 de gener de 2009

Feminismes


Hi ha persones que odien les feministes. La veritat, no ho entenc. Que els masclistes recalcitrants els tinguin mania, s'entén, però que les pròpies dones les desacreditin trobo que no té cap sentit. Si no fos per la seva lluita incansable, molts dels drets dels quals gaudim avui en dia, encara serien somnis inabastables.

Fa uns dies, llegia un article, no en recordo l'autor, que advertia del perill del retorn del matriarcat. Com si, de cop i volta, els papers s'haguessin d'invertir i un taló d'agulla amenacés de perforar el crani de qualsevol home que gosés alçar la veu. Que jo sàpiga, en les societats matriarcals la dona no oprimia pas a l'home, sinó que regia un sistema comunitari d'igualtat, respecte a la natura i transmissió de valors espirituals.

No ens podem permetre l'error de promoure un feminisme mal entès, una nova forma de masclisme, exercit per la dona. D'una manera o altra, això suposaria la perpetuació del sistema patriarcal, que ha ofegat els nostres drets durant segles. Personalment, em sento tan incòmoda quan un home desacredita una dona, com quan una dona, posem per cas, ridiculitza el seu marit en públic. El feminisme no és tirania ni violència, és respecte profund i amor a les persones.

És ben cert que hi ha activistes radicals, fins i tot intolerants, però crec que elles no representen la majoria. L'autèntic feminisme, tal com jo l'entenc, no és pas excloent. Reclama una major presència dels valors femenins en el món, la capacitat de la dona de ser ella mateixa i de poder decidir lliurement, sense estar sotmesa a la voluntat dels altres.

Dedico el missatge d'avui a totes les persones, homes o dones, que en algun moment de la vida s'hagin sentit rebaixades o humiliades. Els vull dir que són les millors. Us deixo amb la poderosa veu de Tina Turner, The Best.

dimarts, 27 de gener de 2009

Atrapat

Zapatero va mirar de respondre, ahir al vespre, les qüestions que li van formular una quarentena de ciutadans al programa Tengo una pregunta para usted. No sé quina impressió us va donar; a mi em va semblar un polític atrapat i sense rescursos. Els assistents van insistir especialment en el tema de la crisi econòmica i en l'engany del president respecte la nostra situació. Ell va assegurar que, quan afirmava que Espanya jugava a la Champions League ( llegeixi's champion lí ) de l'economia mundial, no tenia consciència de la greu situació per la qual travessàvem i, encara menys, de la creixent xifra d'aturats que ens venia a sobre. O sigui, que el bo de ZP va entrar en un carreró sense sortida. Si a aquelles alçades del partit, l'executiu no sabia el que passava, vol dir que són una colla d'incompetents. I si ho sabien, i no ens en va dir res, significa que ens prenen per ximples. Ni una cosa ni l'altra diu res a favor de l'equip de govern. Potser que, en comptes d'empescar-se excuses contínuament, pensin en treballar una mica pel país, que bona falta li fa!

diumenge, 25 de gener de 2009

Dissabte tràgic

Sembla que l'actualitat a Catalunya ve marcada últimament per les inclemències del temps. Després de la llevantada ferotge que va assotar la costa, avui hem de lamentar la tràgica mort de quatre nens a Sant Boi de Llobregat, víctimes de l'esfondrament d'una nau d'etrenament que va sucumbir a la violenta ventada. També van perdre la vida dos homes, en caure'ls uns arbres al damunt. A la televisió, hem escoltat testimonis de persones grans que amb prou feines poden recordar episodis meteorològics tan devastadors. Potser és que això del canvi climàtic també es farà notar així, amb manifestacions d'aquesta naturalesa. Tal vegada és el preu que hem de pagar per la nostra intervenció excessiva en el medi ambient. La veritat és que no ho sé, sóc una completa ignorant en la matèria. Tampoc sabem si s'hauria pogut fer alguna cosa per evitar el dramàtic desenllaç...
Del tràgic succés, m'agradaria rescatar un petit detall que ha sortit publicat al diari: l'ordre i la col·laboració exemplar dels veïns de Sant Boi, que van provar de socórrer les criatures. Aquesta actitud, de fet, és bastant habitual en contextos d'emergència. És una reacció que trenca el tòpic segons el qual, davant d'una situació límit, l'ésser humà reacciona amb manifestacions d'histèria i de bloqueig. Malgrat l'organització i les bones intencions, no es va poder fer res per salvar la vida dels infants. Ja s'han decretat tres dies de dol al municipi. Probablement, els funerals se celebraran dilluns. Acompanyem les famílies en el sentiment.

divendres, 23 de gener de 2009

L'amor és un miracle

Avui m'he recordat d'una persona que vaig conèixer fa uns quants anys. N'havia passat de verdes i de seques amb el seu marit. Rondava la seixantena quan va decidir que ja no aguantaria més humiliacions. Es va separar. Els fills s'havien fet grans i havien construït una vida lluny de la ciutat dels seus pares. Mai se'm va passar pel cap que tornaria a tenir parella. Un bon dia, va conèixer un home, més o menys de la seva edat, vidu i sense fills. Quan m'ho va explicar, incrèdula, vaig pensar que s'estava posant altra vegada a la gola del llop. Els meus prejudicis, ben instaurats, em deien que, els homes en aquesta situació, estaven més preocupats per empaitar jovenetes que per interessar-se en una dona de la seva edat. Però m'equivocava de mig a mig. A mesura que passava el temps, m'adonava que s'estimaven de debò i que el destí els havia fet un regal inesperat.
M'ha sorprès tantes vegades la maldat de les persones! ¿Quants cops m'ha trasbalsat la voluntat de causar dolor, tan gratuïta, dels éssers humans...? De sobte, em meravello de la manera com la vertadera estimació pot arribar a la nostra vida, en el moment més impensat. L'amor és com un miracle...

dijous, 22 de gener de 2009

Pretty Mister

Els pericos vàrem ressucitar ahir a la nit. D'ençà que Tintín Márquez va deixar anar el cèlebre Olemos a muerto que estàvem definitivament enterrats. Ens va faltar gol, és cert, però vàrem plantar cara, ben dignament, a un equip que juga a un nivell estratosfèric (tot i que ahir no es va deixar veure el millor Barça). Encara no sabem si aquest rebrot d'energia és degut a l'estímul que suposa un derbi o bé la presència de Mauricio Pochettino, home molt estimat per l'afició, va ser decisiu en la nova actitud i plantejament de joc. Esperem que el partit d'ahir sigui un símptoma de canvi radical i puguem estrenar el camp nou respirant tranquils, a primera divisió i més vius que mai.
Nota: El títol del missatge és en honor a Quim Vila. Em va fer riure molt amb la seva paròdia musical a l'Hora Q (per cert, perquè aquest programa desperta amor i odi per igual?). L'humorista va dedicar una versió de Pretty Woman de Roy Orbison a la "nova fornada" d'entrenadors, com Pochettino o Guardiola, homes revulsius per als equips i que, a més a més, són ben plantats i cuiden la seva imatge. Us enllaço amb Pretty Mister , per si us fa gràcia escoltar-la...

dimecres, 21 de gener de 2009

La "primera àvia"


Els que llegiu regularment aquest blog, ja sabeu que Barack Obama no és sant de la meva devoció. Més que res em mantinc escèptica respecte la seva talla política. No crec que hi hagi res de dolent en ser escèptica. Al cap i a la fi, m'he passat mitja vida confiant en polítics que, més tard o més d'hora, m'han defraudat. Si alguna cosa se li ha de reconèixer al nou president, és la campanya de valors, més o menys efímera, que ha impulsat arreu del món. El fet que sigui un president afroamericà, no hi ha dubte, omple d'esperança a totes aquelles persones que tant han treballat pels drets civils de les minories i que ara veuen la seva lluita recompensada.

Una notícia que ha despertat el meu interès és el trasllat de Marian Robinson, mare de Michelle i àvia de Sasha i Malia, a la Casa Blanca. És la tercera vegada que hi haurà una "primera sogra" vivint a la residència presidencial. Atès que els pares estan tan enfeinats en els afers polítics, Marian Robinson ha estat una persona clau en l'educació de les nenes. Per aquest motiu, els president i la primera dama volen que segueixi ocupant aquest important paper dins la família. El seu trasllat, de Chicago a Washington, promou el respecte a la tasca de les àvies, essencial perquè la societat tiri endavant. Ja seria hora que se les tingués en compte en la història de la humanitat, que sempre posa l'home en l'epicentre de totes les conquestes. Com deia Margaret Thatcher, dama de ferro britànica: El gall ja pot cantar, que la que pon els ous és la gallina!

dimarts, 20 de gener de 2009

La trobada









Aquest migdia he anat a dinar al restaurant llibreria Laie, al carrer Pau Claris. Com que m'he llevat molt d'hora per ser a la ciutat, a quarts d'una, l'estòmac ja em feia rau-rau. Atès que no serveixen menús fins a la una, he aprofitat per llegir el diari i beure una clara ben fresqueta. Al cap d'una estona de seure a la barra, he vist que entrava Jordi Basté, actual conductor del programa de ràdio matinal El Món a Rac1. S'ha assegut discretament en una taula, una mica impacient, com si esperés algú. Poca estona després ha comparegut Joan Herrera, s'ha assegut amb ell i han començat a conversar. Com us podeu imaginar, no puc reproduir les seves paraules, tot i que no m'hagués importat parar l'orella. He hagut de reprimir els meus impulsos de blocaire incontinent i m'he estalviat de fer el ridícul. Probablement, qui sap, Basté l'ha d'entrevistar pel programa i estaven comentant alguns detalls. S'hi han estat una bona estona, junts. Quan he acabat de dinar (primer, segon i postres) encara estaven parlant. Joan Herrera semblava entusiasmat (en una ocasió, Andreu Buenafuente el va qualificar de monitor d'esplai en excedència) i Basté l'escoltava amb un posat més aviat escèptic. No sé si el convencia poc el discurs del seu interlocutor o bé provava de posar aquella distància necessària, que hi hauria d'haver entre periodistes i polítics.

No us penseu que, amb aquest missatge, pretenc revelar res extraordinari. Aquesta mena de trobades no són pas estranyes, ja ho sabem. A qualsevol racó de la ciutat, ara mateix, José Montilla podria estar entaulat amb Mònica Terribas... Fins a quin punt, però, ha d'arribar la confiança? No em refereixo, evidentment, a travar cap tipus d'amistat, més o menys íntima, sinó al grau d'interferència del polític en el treball del professional de la comunicació. ¿Aquelles entrevistes, semblants a massatges tailandesos, tenen alguna relació amb els cafès fora d'hores?

dilluns, 19 de gener de 2009

Parlar de l'esmòquing


La primera de televisió espanyola va emetre, ahir al vespre, la pel·lícula El señor de la guerra, que explica les peripècies d'un traficant d'armes freelance, que guanya una immensa fortuna venent armes soviètiques a països subdesenvolupats, un cop acabada la Guerra Freda. El film mostra com els principals venedors són els governs dels diferents països i assenyala els Estats Units, Rússia i la Xina com els magatzems d'arsenal bèl·lic més importants del món. També apunta (tremoleu) que en la despietada indústria armamentística s'hi troben igualment implicats els membres del consell de seguretat permanent de l'ONU. No és d'estranyar que no regni la pau al món, atès que la guerra és un negoci més que rentable. L'argument de la pel·lícula em va fer pensar, inevitablement, en el paper d'Espanya com a venedora d'armes a Israel, amb la posterior compareixença de Zapatero, condemnant els atacs sobre la Franja de Gaza. La veritat és que m'agradaria que la compravenda d'arsenal militar estés en l'epicentre de l'atenció mediàtica. En comptes d'això, ens hem d'empassar hores i hores de debat plumbi sobre l'esmòquing de Carme Chacón. També seria interessant que ens expliquessin amb deteniment quin paper hi juguen les tropes espanyoles a l'Afganistan, a banda de colar-nos aquests bucòlics espots per reclutar més soldats. Cap país mitjanament avançat s'hauria de permetre que el maquillatge i la indumentària d'una ministra desviessin l'atenció dels temes realment importants.

divendres, 16 de gener de 2009

Fins mai

Avui llegim a la premsa que George Bush ha abandonat la presidència dels Estats Units amb el preceptiu discurs de comiat. Malgrat que ha reconegut entrebancs, ha fet un balanç positiu del seu mandat. Aquest blog no té prou capacitat per avaluar el desastre humanitari provocat pel titella de Bush, que ha fet del món un lloc encara més insegur i deplorable. Cal no oblidar que propis nord-americans també s'han vist perjudicats per la nefasta gestió del president. Si us fixeu en la imatge, de l'activista Joe Wezorek, veureu els rostres dels militars que van predre la vida en la missió de l'Iraq, a la recerca d'unes inexistents armes de destrucció massiva. També us enllaço amb un blog que informa sobre els milers de mutilats de guerra que han quedat arrel de la intervenció militar. Suposo que aquests són alguns dels entrebancs als quals ha fet referència l'ésser humà que, molt probablement, passarà a la història com el pitjor president de la història dels Estats Units.

dijous, 15 de gener de 2009

Pastilles per estimar

Ahir llegia, amb incredulitat i estupefacció, un article que feia referència a unes investigacions, publicades a la revista Nature, que tenen per objectiu obtenir un fàrmac que potenciï l'amor i ajudi les parelles en crisi a enfortir els seus sentiments. La pastilla en qüestió, estaria basada en l'hormona del vincle, l'oxitocina, i ja se n'estarien comercialitzant alguns derivats per internet. Em pregunto quina diferència hi haurà entre aquest descobriment revolucionari i les drogues de tota la vida...
Per altra banda, l'article procurava aproximar-se a la recepta màgica per a un amor durador. Anoteu els següents ingredients:
  1. Tenir bones aptituds de comunicació, la qual cosa permet resoldre conflictes familiars sense crear tensió addicional.
  2. Fer amb la parella de manera habitual activitats noves que suposin un repte.
  3. Celebrar junts els èxits de l'altra persona.
  4. No estar sotmès a grans causes d'estrès alienes a la relació com la malaltia d'un familiar, la pobresa o conflictes professionals.
  5. Que cap dels dos membres de la parella pateixi ansietat i depressió.
Ateses aquestes exigències, ens queden poques esperances que la parella aguanti durant gaire temps! Només amb els punts 4 i 5, calculo que el 90% de la població quedaria al marge d'aquest privilegi. Per si de cas, us enllaço amb una contra a la Vanguardia, una mica més realista, que reflexiona de quina manera, si més no, podem distingir un amor digne i respectuós d'un vincle patològic de dependència. Una eina força útil, pels temps que corren...

dimecres, 14 de gener de 2009

Sé tots els contes

Yo no sé muchas cosas, es verdad.
Digo tan sólo lo que he visto.
Y he visto:
que la cuna del hombre la mecen con cuentos,
que los gritos de angustia del hombre los ahogan con cuentos,
que el llanto del hombre lo taponan con cuentos,
que los huesos del hombre los entierran con cuentos,
y que el miedo del hombre...
ha inventado todos los cuentos.
Yo no sé muchas cosas, es verdad,
pero me han dormido con todos los cuentos...
y sé todos los cuentos.


León Felipe
Sé todos los cuentos

[Il·lustració: Jessie Willcox Smith]

dimarts, 13 de gener de 2009

Probablement Déu no existeix...

...deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida. Vet aquí la campanya publicitària que endegat la unió d'ateus de Catalunya i que ha causat un autèntic rebombori últimament. Hi ha opinions per donar i per vendre. Alguns ciutadans creuen que els ateus tenen tot el dret a fer públiques les seves creences, mentre que n'hi ha d'altres que consideren una autèntica frivolitat anunciar d'aquesta manera les qüestions de la fe, com si es tractés de l'última estrena de cinema nord-americà. Sigui com sigui, no es pot pas negar que han posat damunt la taula un debat que fa pensar en temes sobre els quals poques vegades ens aturem a reflexionar. No crec que hi pugui haver res de perjudicial en això...
Com a psicòloga, naturalment, respecto les creences de les persones que em vénen a veure. L'única cosa que em pregunto és si les ajuda a solucionar el problema que les ha portat a trucar a la meva porta. En aquest sentit, hi ha estudis ben interessants, que fan referència a la segona part de l'eslògan ateu. Creure en Déu suposa una preocupació? No necessàriament. He conegut persones, en situacions realment desesperades, que m'han dit: quan em llevo al matí, Déu em dóna força per tirar endavant. També hi ha creients que s'involucren en activitats solidàries, moguts per la seva fe, la qual cosa els fa sentir del tot feliços i realitzats. Algunes investigacions sobre envelliment satisfactori parlen d'espiritualitat positiva per fer referència a totes aquelles conviccions religioses, siguin quines siguin, que tenen una conseqüència en el comportament i que han demostrat ser beneficioses per a la salut. Per altra banda, tampoc es pot negar, hi ha fidels que viuen la seva religiositat de manera completament passiva. Per fer front a l'adversitat, resen a Déu com a únic mitjà per solventar la seva situació. En alguns casos de maltractaments severs, per exemple, s'opta per quedar-se al costat del botxí i no desfer els lligams del sagrament matrimonial. Comptat i debatut, l'única cosa que em preocupa, no és si Déu existeix o no, sinó en què beneficia (o perjudica), aquesta creença, la salut mental. Déu pot ser un autèntic maldecap però també una ajuda inestimable per sortir d'un forat ben fosc...

dilluns, 12 de gener de 2009

Miralls


"Independentment de l'ús que en facin les societats civilitzades, el fet és que els miralls són estris essencials per a qualsevol acte heroic i violent. Així s'explica que Napoleó i Mussolini insistissin amb tanta porfídia en la inferioritat de les dones, perquè si elles no eren inferiors, ells no augmentaven de mida. Això és útil per explicar, en part, per què sovint les dones són tan necessàries als homes. I explica perfectament el neguit que els produeix la crítica d'elles; la impossibilitat que una digui aquest llibre és dolent, aquesta pintura no val res, o qualsevol cosa semblant, sense desencadenar molt més sofriment i atiar molta més fúria que qualsevol home que hagués dit el mateix. Vist que, si ella gosa dir la veritat, la imatge del mirall s'encongeix; la vida se li posa de través."

Virginia Woolf. Una cambra pròpia, pàg 48.

divendres, 9 de gener de 2009

Treball sexual autònom

Avui m'he assabentat, a través del TN de TV3, d'una notícia realment interessant. L'advocada laboralista Glòria Poyatos, responsable del gabinet jurídic de CCOO, ha demostrat que les prostitutes poden donar-se d'alta a Hisenda i la Tresoreria de la Seguretat Social. La lletrada va dur a terme un experiment jurídic per a la seva tesina, presentada a la Universitat de Girona. Va decidir que provaria de tramitar una alta com a treballadora autònoma, fent-se passar per una professional del sexe. Amb gran sorpresa, va adonar-se que l'Administració no li posava traves a l'hora de legalitzar la seva situació. Tot i que l'activitat de prostituta no està recollida en els llistats d'activitats econòmiques, existeix la possibilitat de figurar en un calaix de sastre anomenat "altres activitats personals".
Aquest estudi obre un camp de possibilitats a les persones que es dediquen al treball sexual i les fa menys vulnerables a caure en les xarxes mafioses que es dediquen al proxenetisme. S'ha demostrat que, aquestes treballadores, o treballadors, poden exercir la seva activitat amb garanties fiscals i legals. Per altra banda, cal recordar que si es declaressin tots els diners que mou aquest negoci, afloraria una immensa fortuna, fins ara submergida. És evident que, aquesta possibilitat, no deu entusiasmar gaire a determinats sectors. També és cert que algunes dones tampoc hi estan interessades, ja que es treuen un sobresou important sense haver de pagar impostos. En qualsevol cas, l'experiència de Poyatos obre un camí fins ara impensat. Sens dubte, és una bona notícia per avançar en matèria de drets. I també de deures.

dimecres, 7 de gener de 2009

La sinceritat dels nobles

L'editorial Bruguera ha publicat recentment uns quants títols del dramaturg nord-americà Tennessee Williams, La primavera Romana de la señora Stone, Moise y el mundo de la razón i Memorias, que són una mostra de la seva notable capacitat narrativa. L'escriptor és responsable de guions memorables com Un tranvía llamado deseo, De repente el último verano, La gata sobre el tejado de zinc caliente o Dulce pájaro de juventud, entre molts altres.
Als amants del cinema i del teatre no se’ls poden escapar les seves memòries. Williams explica la relació professional i personal que va mantenir amb grans figures dels anys daurats de Broadway i Hollywood. Anna Magnani, Liz Taylor, Vivien Leigh, Marlon Brando o Paul Newman, són alguns dels actors que van donar vida als personatges que poblaven el seu peculiar univers interior. Malgrat l'estol d'estrelles, crec que el principal atractiu de Memorias rau en la seva absoluta sinceritat. L'artista descriu sense embuts les seves nombroses aventures homosexuals i la història que visqué amb el que fou l'amor de la seva vida, el sicilià Frank Merlo. L'escriptor tampoc va escatimar detalls a l'hora de referir-se a la seva addicció a l'acohol i als barbitúrics. És fàcil d’imaginar que el llibre va ser un autèntic escàndol als Estats Units. El cèlebre dramaturg va viure amb un peu a la glòria i l'altre a l'infern. En llegir el seu recorregut vital, s'estableixen connexions inevitables amb el clima asfixiant i patològic (i malgrat tot, immensament humà) que es respira en algunes de les seves obres. La seva germana Rose, amb la qual mantenia una estreta relació, va ser diagnosticada molt jove d'esquizofrènia i va ser víctima dels cruels tractaments que es practicaven en l’època. Ell mateix també va patir diverses crisis depressives (la més greu, després de la mort de Merlo) i va haver de ser internat durant un temps. Les reflexions que fa al voltant de la bogeria i el seny són d'una profunditat i humanitat commovedores. És impossible qualificar d'alienada mental una persona capaç d'engendrar una obra tan meravellosa, que ha sobreviscut el pas dels anys amb tota la lluminositat.
Com deia, l’autèntica grandesa de Memorias no es troba pas en els èxits que s’hi descriuren, sinó en el coratge que va tenir l’autor per admetre sense subterfugis tots i cadascun dels passatges de la seva existència. Els glamurosos, els vergonyants, els caòtics, els foscos i els extàtics. Ho va fer plenament conscient de l’enrenou mediàtic que es podia originar. Aquesta transparència radical em va fer pensar en la recentment censurada biografia de la princesa d’Astúries, que ha reobert un interrogant sobre el seu passat desconegut. Al marge dels fets concrets que pretengui ocultar doña Letizia Ortiz (la qual cosa no té, al meu entendre, el més mínim interès), sorgeix el dubte sobre si una persona es pot sentir en pau amb si mateixa si no és prou lliure com per acceptar i fer pública la seva vida. Suposo que la seva actitud és el mirall d’una societat en la qual encara manen el puritanisme i la doble moral. De moment, sabem que la princesa es resisteix totalment a explicar la seva història, la qual cosa, finalment, parla més d’ella que totes les pàgines que es puguin escriure. No s’ha inventat censura per això.
Al final del seu repàs vital, Tennessee Williams es refereix amb igual dosi d'humor i sensibilitat a un deliri de Rose, que creia ser una noble, concretament la reina d'Anglaterra. L’escriptor no veu per quin motiu li hauria de portar la contrària en la seva convicció. Culmina així el seu relat: "Després de tot, la noblesa a la vida la dóna la valentia de sobreposar-se amb dignitat a les proves terribles”.
Article publicat a "El Punt"

dilluns, 5 de gener de 2009

Aquesta nit, a Gaza...

No sé si sabem valorar la pau.
El degoteig de morts no s'atura a la Franja de Gaza.

Rius de tinta informen de l'hostilitat, ningú és capaç de trobar ni una espurna de sentit a la guerra.

Penso en la transmissió generacional de la violència.
L'Holocaust.
La literatura, el cinema i la música.
I després...
la recerca de la terra promesa.
L'Estat d'Israel.
Un somni impossible.
I el dolor del poble palestí.

Avui, un cop més, la passivitat de la comunitat internacional.
L'esperada reacció del senyor "Yes, we can"

S'engendra més odi i més rancor.
El 2009 és un polvorí.

Què n'hem après del segle XX?
¿És tan infinitament estúpid l'ésser humà?

dissabte, 3 de gener de 2009

Josep Pla i Ferran Adrià

Aquests dies estic llegint el volum El meu país, de Josep Pla, editat per Destino. El geni de Palafrugell és un dels meus escriptors favorits. Per a mi, Pla significa, senzillament, el plaer de la lectura. No hi ha maldecap que es resisteixi a un text planià, tan lligat al present, als plaers sensuals, a la rutina diària, que volatilitza qualsevol preocupació, per dura i resistent que sigui. No crec que pugui escriure res sobre la seva literatura que no s'hagi dit abans, res d'extraordinari ni especialment lúcid, però no me'n puc estar...

Crec que els escrits que tracten de cuina són dels més populars i assequibles. Les seves reflexions culinàries em resulten del tot reconfortants. Com que tinc l'estòmac delicat, em costa trobar restaurants on el menjar no se'm posi malament ni em causi certa pesantor, fins i tot mareig. La garantia la tinc en la cuina tradicional, que mai no em traeix (que em perdonin els amants de les filigranes). A grans trets, Pla és partidari que a la cuina no s'hi apliqui un excés d'imaginació, res de modernitats, més aviat al contrari, cal tornar enrere el màxim possible. Els productes han de ser frescos i locals, poc viatjats. Per altra banda, el temperament de la cuinera (o cuiner) també és de cabdal importància. És recomanable que sigui una persona tranquil·la i pacient, poc donada a les distraccions i a les frivolitats, ben connectada a la terra d'on prové la seva cuina. Té gràcia que, les reflexions de Pla, concordin perfectament amb les recomanacions més actuals per a una dieta adequada per a la salut, tan física com mental.

Quan parla de l'arròs, la prosa de Pla és deliciosa. Està descrita d'una manera tan exquisida que pràcticament deixa anar l'aroma del sofregit (amb molta ceba, poc tomàquet). Pel meu gust, no hi ha millor arròs que el que feia la meva àvia (i tantes àvies!) i que no em tornaré menjar mai més. Malgrat la degradació evident que ha sofert la nostra cuina, encara hi ha racons de món on s'hi menja extraordinàriament bé. La felicitat que s'hi experimenta és propera a l'èxtasi (tan ben expressat per l'escriptor empordanès). No crec pas que, aquest plaer, sigui directament proporcional al nombre d'estrelles Michelin que exhibeixi el local en qüestió. Em pregunto què n'escriuria Pla de les "esferificacions" de Ferran Adrià. No m'ho vull ni imaginar...

[Foto: plat de Ferran Adrià]

divendres, 2 de gener de 2009

Balanç millorable


Una de les tradicions periodístiques de final d'any consisteix en fer balanços i resums de tota mena. Un d'ells és el recompte de les persones que han perdut la vida a les nostres carreteres. Llegeixo al diari Avui:

"Catalunya va tancar dimecres el 2008 amb un balanç immillorable: 287 morts, que suposa una reducció del 14 per cent en relació amb l'any anterior i d'un 54 per cent en relació amb les 622 persones mortes el 2000"

És ben trist qualificar de "balanç immillorable" l'esfereïdora xifra de gairebé tres-centes víctimes mortals, amb el conseqüent sofriment de familiars i amics. Sobretot si tenim en compte que la major part d'accidents de trànsit es podria prevenir perfectament.

Ens congratulem que han baixat les xifres un 14% . És evident que el límit de velocitat, la retirada de punts i els radars han estat mesures dissuasives. També m'agrada pensar que s'ha elevat el nivell de consciència ciutadana. No obstant això, encara queda molta feina pendent. Us apunto alguns dels objectius de futur, prou coneguts per tothom, que seria interessant tenir en compte (s'admeten propostes):

  • Disminuir les distraccions al volant
  • Suprimir els controls amb finalitats recaptatòries i augmentar els vertaderament preventius
  • Treballar sobre els "punts negres" a les carreteres (molts d'ells pendents de solució)
  • Rebaixar el consum de substàncies entre els conductors
  • Reduir l'excés de velocitat
  • Augmentar les mesures punitives per als infractors greus
  • Oferir més i millor assistència psicològica als familiars de les víctimes
  • Endegar més campanyes educatives sobre els comportaments temeraris a la carretera
  • ...