dimecres, 31 de desembre de 2008

Els millors desitjos

Avui celebrarem el Cap d'Any. Una mica per inèrcia, farem arribar els nostres millors desitjos als amics, coneguts i saludats. Com és tradicional, a les dotze de la nit, els mòbils es col·lapsaran de missatges. "Que siguis molt feliç" o "que el 2009 et porti el millor a tu i a la teva família". N'hi ha que seran una miqueta més treballats i tindran un aire mig poètic, que no acabarà de reeixir del tot...En qualsevol cas, milions de paraules amables es transferiran d'una pantalla a l'altre, a vegades a centenars o milers de quilòmetres de distància. Malgrat les bones intencions, no crec que ningú s'acabi de creure això que tot un any pugui estar farcit només de coses bones. Seria una ingenuïtat de les grosses!
Crec que era el filòsof alemany Friedrich Nietzsche que tenia per costum desitjar als seus amics que tinguessin problemes. D'aquesta manera, pensava, evolucionarien com a persones, cosa difícil si la vida és una bassa d'oli. Tal com es presenta el 2009, potser fóra més indicat desitjar coratge davant de l'adversitat. Empenta. Capacitat de treball i superació. Solidaritat i amor cap als altres. Encara que ens faltés del bo i millor, podria ser un bon any...

dilluns, 29 de desembre de 2008

Bombardeig despietat

Fa un parell de dies ens vàrem llevar amb la notícia d'un dels bombardejos més mortífers que Israel ha deixat caure sobre la castigada Franja de Gaza. L'ofensiva no s'atura i les autoritats israelianes no descarten trepitjar fort sobre el territori.
No ens podíem imaginar que acomiadaríem l'any d'una manera tan sagnant. Davant de la barbàrie, són poques les paraules que serveixin de consol. Del bell mig del caos, ens arriben veus que informen del sofriment del poble palestí, tantes vegades oblidat per la comunitat internacional. Us enllaço amb el bloc d'una mare i periodista palestina, nascuda a Gaza i m'acomiado (només per avui) amb els versos de Miguel Hernández, Para la libertad.

dimecres, 24 de desembre de 2008

No caguis gaire, tió...

Durant aquests dies, ja són uns quants els pacients que, a la consulta, m'han comentat que no estan massa satisfets amb el comportament dels seus fills. El rendiment acadèmic és baix, la conducta a casa no és bona o desobeeixen els professors. Els pares i mares, senten que els infants o adolescents no entenen el valor de l'esforç. En conseqüència, molts d'ells han decidit que el tió serà més garrepa aquest any. Els seu esfínter no deixarà anar tants regals com en anteriors ocasions. Com a molt, els cagarà material escolar o roba que necessitin... i para de comptar! És una manera d'ensenyar que les coses s'han de guanyar i que si no es fan certs sacrificis i renúncies, no hi ha res que plogui del cel. Crec que, en temps de crisi, aquest és un valor que hem de recuperar més que mai. El nivell de "generositat" del tió o dels reis és una bona manera de començar...

dimarts, 23 de desembre de 2008

Loteria i felicitat

No sé què es deu sentir quan et toca la loteria. Ahir al vespre, per la tele, li sentia dir a una afortunada guanyadora que era molt difícil d'expressar. En escoltar-la, em va venir al cap un concepte sobre felicitat que em van explicar quan estudiava el curs de doctorat. El podem anomenar, de manera casolana, la "teoria de la molla".
Resumit de forma senzilla, quan a la vida rebem un impacte dolorós, com un accident de trànsit, per exemple, l'espiral que marca el grau de felicitat es comprimeix. Podem caure en un pou profund i tocar fons. Fins i tot sentir que la vida no val la pena ser viscuda. Tard o d'hora, però, la molla tornarà a la seva forma habitual. Gràcies als mecanismes d'adaptació, ens retrobarem, si fa no fa, amb el nivell de benestar que sentíem abans del succés traumàtic. Si l'esdeveniment és positiu, com en el cas que ens toqués la grossa, passaria exactament el mateix, però a la inversa. La molla s'estiraria, experimentaríem una gran eufòria però, passat un temps, ens sentiríem més o menys com abans que els diners arribessin a la nostra vida.
També hi ha estudis que indiquen que els efectes dels diners sobre el benestar només són significatius abans que es cobreixin determinades necessitats materials. Més i més diners no signifiquen més i més felicitat. No és el mateix que li caigui una fortuna del cel a Bill Gates que a un informàtic que tingui problemes econòmics. Tot plegat es pot resumir en el que ens ensenya la saviesa popular: els diners no fan la felicitat, però hi ajuden...

divendres, 19 de desembre de 2008

Bon Nadal (sense finançament)

Catalítics, catalítiques...se'ns presenta un Nadal d'allò més auster, sense finançament i amb una crisi que promet. No obstant això, us desitjo sincerament que passeu unes felices festes, a tots els que llegiu regularment aquest bloc (la majoria dels quals no conec) i també als passavolants. Espero que gaudiu menjant i bevent, i trobeu l'equilibri necessari entre la prudència i el plaer. Manteningueu la distància convenient amb els membres de la família als quals hagueu de veure per força, i acolliu la calor dels que us estimen de debò. Una abraçada a tots i totes: Bon Nadal!

dijous, 18 de desembre de 2008

David contra Goliat

Quan vaig veure la imatge de les sabates voladores, em va venir al cap la fona de David, carregada amb una pedra i apuntant el front del gegant Goliat. Estic en contra de qualsevol forma de violència, però, aquesta vegada, haig de confessar que no m'hagués importat que el sabatot s'hagués estampat a la cara de Bush. El president va esquivar amb molta traça l'ofensiva podal. D'aquesta versió de la història, Bush n'ha sortit sa i estalvi, mentre que el periodista en qüestió ha estat víctima d'una repressió contundent. Malgrat tot, el símbol de la rebel·lió ha donat la volta al món...

dimarts, 16 de desembre de 2008

L'altra cara d'Eto'o

A part de la faceta futbolística, Eto'o, evidentment, té una altra vida fora del camp. Fa temps que segueixo de prop el litigi que l'afronta a la mare del seu fill, Marián Pineda, a causa dels presumptes abusos que hauria patit l'infant en mans d'un amic del crac. És un cas ple de llums i d'ombres. La llum de l'estrella mediàtica, que mou masses i fortunes, l'ombra dels abusos a un menor.
Fa uns dies, el camerunès va declarar, una vegada més, a favor del seu col·lega en un judici. Us enllaço amb un vídeo del programa "Espejo público", a Antena 3. Escolteu atentament la informació...

dilluns, 15 de desembre de 2008

Balanç de la jornada


Vaig estar bona part del diumenge pendent de La Marató de TV3. Fa uns dies, us comentava que tenia cert temor a com s'explicarien les anomenades malalties mentals greus. Em permeto el luxe de fer el meu balanç particular (que, de ben segur, no serà compartit per tothom) del que va donar de si la jornada.

En la meva opinió, el programa va tenir punts forts i punts dèbils. Els exposaré de manera esquemàtica, per no avorrir-vos en excés:

PUNTS FORTS:

-Xou de qualitat: el programa va estar amanit d'espectacles diversos i d'alt nivell. Mentalisme, música, dansa o experiments científics van interessar i entretenir en el seu punt just. El llibre i el disc de La Marató representen un plus cultural afegit.

-Sensibilitat i respecte: les presentadores van abordar les entrevistes amb professionalitat i respecte, crec que van assolir amb escreix l'objectiu de sensibilització social que s'havien proposat. Em va agradar molt escoltar la veu dels afectats, les seves famílies i, sobretot, les persones que participen en projectes com orquestres o grups de música. Van demostrar que patir una malaltia mental no significa estar incapacitat.

-Participació ciutadana: la ciutadania va respondre activament. Va quedar palès, un cop més, que la solidaritat prèn formes concretes i que, quan ens ho proposem, treballem plegats i desinteressadament per assolir un objectiu.

-Sortir de l'armari: hi van intervenir personatges coneguts, com els escriptors Matthew Tree i Carme Riera, que van explicar públicament que havien patit problemes psicològics. Crec que el seu testimoni va ser valent i valuós i ajudarà moltes persones a no avergonyir-se del seu sofriment i buscar l'ajuda que necessiten.

-Tots som vulnerables: va quedar clar que la frontera que separa la salut de la malaltia és difusa i tots som susceptibles de patir algun trastorn psicològic al llarg de la nostra vida.

PUNTS DÈBILS:

-Poti-poti de malalties: sota el nom de malalties mentals greus, hi van incloure trastorns tan diversos com l'esquizofrènia, l'autisme o l'agorafòbia, que es diferencien clarament. Crec que es va donar una imatge confusa i esbiaixada del que signifiquen i que els criteris d'inclusió no van ser prou rigorosos des del punt de vista científic.

-Poca reivindicació: existeixen greus mancances socials. Poca ajuda a les famílies, poca presència de psicòlegs a la sanitat pública... Si s'augmentessin els recursos socials milloraria significativament la qualitat de vida de les persones afectades. Es va parlar molt tímidament dels importants dèficits en matèria de salut mental.

-Enfoc biomèdic: malgrat que hi va haver presència de psicòlegs, el cervell va presidir el plató. Es va fer referència a uns quants neurotransmissors i no es va aprofundir gens en les línies d'investigació que s'han seguit o es seguiran en el futur. S'hauria agraït que ens posessin al corrent dels projectes punters en el món de la recerca. Fins on vaig poder veure, tampoc es van explicar els resultats obtinguts arrel de La Marató del 2000, també dedicada als trastorns mentals.

-I les causes?: no es va parlar massa dels múltiples factors que influeixen en l'aparició i el curs de les malalties mentals. Només n'apunto uns quants dels que veig regularment a la consulta: pobra educació en valors, teràpies inadequades, consum de substàncies i violència psicològica. S'investigarà en aquesta direcció? Es faran campanyes de prevenció? Es crearan nous recursos educatius? Espero que el sac dels diners no s'aboqui directament a la indústria farmacològica.

-Morbo gratuït: m'hi va sobrar l'entrevista made in Mònica Terribas, que va acudir a un centre penitenciari a interrogar un noi immigrant diagnosticat d'esquizofrènia. Va posar l'accent en el triple estigma. Francament, no calia...

divendres, 12 de desembre de 2008

Narcisistes a facebook

Avui ha sortit publicat un article a La Vanguardia sobre la creixent necessitat de posar certs límits a les xarxes socials a internet. Citen un estudi de dos psicòlegs que han detectat alguns trets per identificar les personalitats narcisistes a facebook. He buscat la investigació i, pel he pogut llegir, van passar un qüestionari de personalitat a 130 usuaris i van veure que els "narcisos" tenien contactes més nombrosos i superficials. Per altra banda, les fotos que posaven en el seu perfil eren més estudiades i glamuroses. Les persones que pateixen aquest trastorn, en un primer moment, són extremadament seductores però a la llarga fereixen els altres i els utilitzen pel seu propi profit. Finalment, acaben per fer-se mal a si mateixes. En definitiva, els narcisistes es comporten a la xarxa tal i com ho fan a la vida ordinària. També és interessant tenir en compte que, a través d'internet, en certa manera, es promou aquesta característica de la personalitat, encara que no arribi a extrems patològics. Està a les nostres mans posar mesures per controlar-ho...

dijous, 11 de desembre de 2008

La por, a Palafrugell

D'ençà del brutal assassinat de Montserrat Sánchez, al centre del poble, Palafrugell no ha estat altre. El cas encara no està resolt. No se n'ha trobat l'autor, ni el mòbil, ni tan sols, pel que ha transcendit a la llum pública, l'arma del crim. El terrible homicidi ha destapat la caixa dels trons. El sentiment soterrat de por ha emergit de les més diverses maneres, durant aquests dies. La impotència, la ràbia i la incertesa ens acompanyen. Són com una fred humida, que s'arrapa a dins. La portes amb tu, encara que no te n'adonis.
Si bé és cert que, d'un temps cap aquí, la percepció d'inseguretat ha anat in crescendo, la por no és pas una emoció nova a la Vila. Es tracta més aviat d'un mal atàvic, que ha pres diverses formes, en funció del moment històric i al qual hem estat incapaços, batlles, policies i ciutadans (nouvinguts i de tota la vida), de posar-hi remei definitiu.


Al volum "El meu país", de l'irrepetible Josep Pla, hi llegeixo un apartat dedicat a la por, a Palafrugell. Sorprèn que, després de tantes dècades, qüestions fonamentals com la il·luminació, estiguin encara per resoldre:


La por, en aquest rodal

"Josep Ferrer, que fou durant anys jutge de Palafrugell, sostenia que l'origen de Palafrugell era la por. Ferrer havia llegit i meditat la "Historia del Ampurdán" del senyor Pella i Forgas, en la qual es diu que Palafrugell fou fundat per la basarda que produí la presència dels pirates i corsaris del mar davant del litoral de Calella i Llafranc, que obligà els habitants d'aquestes platges a buscar un refugi a l'interior. Aquest refugi, situat entre el coll de les Torretes i el camí vell de Tamariu, a redós de tramuntana, fou el nucli bàsic vilatà.

Aquella por inicial, origen del primer desplaçament, ha resistit el pas dels segles. És una por que resta viva i constant. Avui obeeix a altres causes, respon a altres reflexos. Però la por, en el meu temps, s'ha mantingut igual.

Hauria estat inconcebible de pensar que un pescador de Calella, a la nit, a l'hivern, a peu, tingués prou valor per a fer els tres quilòmetres i mig que separen Calella de la població. La carretera passa a prop del cementiri, i això feia una basarda fantàstica. Després s'ha de travessar una sureda entre el cementiri i el Mas Xinxer, i aquesta aventura era considerada superior a les forces humanes.

-Per mar, el que vulgui, de nits i de dies...-diuen a Calella-. Terra endins, res, ni pensar-hi...

En aquest rodal, la simple visió, a la nit, d'una forma vertical-d'un xifrer, per exemple-o la taca blanca d'una paret tocada per la lluna produeix en la gent un sobresalt.

A Palafrugell, ¿qui tindria prou coratge per a anar a la nit fins a les parets del cementiri? Tothom té una por cerval.

A la tardor, quan l'aire comença de fresquejar, la gent es redossa als cafès de la vila. I és en aquesta època que es planteja cada any el problema de la por, generalment a la matinada, quan la solitud dels carreres esquitxats intermitentment per la il·luminació elèctrica, sempre groga i pobra, crea una impressió flotant d'incertesa i d'inseguretat. És en el redós d'aquests cafès que es produeix un sobreeiximent de la por. Tothom fa el valent. Però ¿qui tindria prou coratge per a emprendre un qualsevol camí fora de la vila?

En aquesta hora de la matinada, a cal Tinyoi, a cal Pallot, he conegut uns tipus experimentats, cínics i bromistes que han fet apostes als joves valents i arrauxats sobre si s'arriscarien, a la nit, a arribar fins a la porta dels xifrers. De bell antuvi, i enmig d'una gran cridadissa, aquestes apostes són acceptades com si res. Però a l'hora de realitzar-les tothom es fa enrera. Els més llenguts són els més atrapats. Jo no he vist mai-malgrat haver-ne presenciades tantes-que aquestes apostes arribessin a la fase resolutiva i final.

La por és un sentiment ancestral, obscur, que cap argument lògic no pot contenir i cap reflexió coherent és suficient per a fer reaccionar. Un cementiri és un lloc en el qual, a la nit, els fantasmes passegen embolicats amb un llençol, entre focs follets i sorolls estranys. La solitud, el silenci, la llunyania d'un camí, produeixen una pertorbació mental. És absolutament impossible d'imaginar el que degué ésser la por en aquest país cent anys enrera; no hi ha prou fantasia per a imaginar-ho. Quan se sabé a la vila que el bohemi del Canadell, que era una vella fusta corcada, dormia en un nínxol buit del cementiri, el fet fou considerat una temeritat fantàstica.

No cal dir que aquesta por ha estat compatible a plena llum amb les més grans animalades, amb les més delirants procacitats."
[Foto:bonetti99]

dimecres, 10 de desembre de 2008

Valències

M'he passat el pont de la Puríssima a València. No la coneixia. Com que no tinc temps ni diners per viatjar a les quimbambes, normalment opto per escapades com aquesta. La veritat és que em passa sovint que, en el meu cap, m'he format una imatge del lloc que visitaré i sempre torno sorpresa de la diferència que hi ha entre el que m'havia figurat i la realitat que em trobo. La impressió de turista que m'he endut cap a casa és de contrastos molt vius. He vist una València provinciana, de casc antic, encisadora, d'orxata amb fartons i botigues de teles. M'ha enlluernat la ciutat de Calatrava, moderníssima, projectada al món, ubicada en un envejable pulmó verd, per on abans hi corria el curs del Túria. Al mateix temps, m'ha sobtat una València sorollosa, caòtica i marginal, aturada en el temps, darrere de l'agradable passeig del litoral. Allà s'hi amunteguen edificis d'una manera gairebé improvisada, aixecats aquí i allà, sense cap vocació de barri. A València es dissimula poc el que passa en tantes ciutats del país. Darrere d'una façana bonica i ben maquillada, s'hi amaguen altres realitats, no tan amables...

dijous, 4 de desembre de 2008

Al llit, borratxos

Els adults ens fem un fart de donar la tabarra als adolescents. Que vigilin amb l'alcohol i les altres drogues. El dia 1 de desembre es va celebrar el Dia Mundial de la lluita contra la Sida i un col·lega em recordava que el consum de substàncies fa pujar de manera alarmant l'augment de les conductes sexuals de risc entre els joves. Si són consumidors, deia, és més probable que no utilitzin el preservatiu i que siguin més promiscus. Es tracta d'una opinió ben fonamentada perquè hi ha diversos estudis que ho corroboren.
Us proposo un exercici. Situeu-vos mentalment en la vostra adolescència i mireu de recordar algun comportament de risc. Segur que en trobareu uns quants. La veritat és que, en recuperar aquests records, sovint ens fem creus de com n'érem de temeraris. De fet, l'adolescència és una etapa que comporta certa dosi de transgressió. A vegades resulta difícil distingir si ens trobem davant d'actituds pròpies de l'edat, per les quals és necessari passar, o bé de formes patològiques de funcionar.
Confesso que ja fa temps que he abandonat el ritme frenètic de la nit. Però conec un munt d'eterns adolescents que segueixen amb la mateixa dinàmica nocturna de sexe, drogues i rock and roll. Tot el cap de setmana. N'hi ha que fins i tot passen de la quarentena. No ho sé. Potser s'ho haurien de fer mirar...

dilluns, 1 de desembre de 2008

Malalties mentals greus

Tenim el Nadal a la cantonada. Als tradicionals torrons, cava, pessebre o tió s’hi sumen els programes solidaris, que proliferen incontroladament per les diferents cadenes de televisió. D’entre l’ampli ventall que hi ha, el meu favorit, sense cap mena de dubte, és La Marató de TV3. Em convencen la qualitat dels projectes als quals es destinen els diners, la transparència, la tasca de sensibilització social i l’elevat grau d’implicació ciutadana. No obstant això, penso que els espectadors tenim la responsabilitat de mantenir viu l’esperit crític, per tal que la iniciativa benèfica més nostrada no decaigui amb el pas dels anys.
La Marató del 2008 es dedicarà a les malalties mentals greus. Els responsables de la Fundació La Marató, després d’una revisió científica i de consultar professionals i familiars, van decidir que inclourien dins d'aquest grup l’esquizofrènia, la depressió greu, el trastorn bipolar, l’ansietat, el trastorn obsessivocompulsiu (TOC), el trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH), l'autisme i el trastorn límit de la personalitat (TLP). Es tracta d’una categorització circumstancial perquè, en la comunitat científica, quan es fa referència als trastorns mentals severs, no es tracten exactament aquestes patologies.
Pel que he pogut llegir en algunes cartes a la premsa, hi ha hagut controvèrsia pel que fa a la inclusió del TDAH. Algunes famílies consideren que els menors podrien quedar estigmatitzats pel fet que se'ls etiqueti com a malalts mentals greus i s'estimarien més que es parlés de dèficit. A tall d’aclariment, s’ha puntualitzat que l’adjectiu “greu” fa referència a la lenta resolució de les malalties.
En el cas de l’ansietat, apuntaria que parlem d’un conjunt de símptomes que estan presents en la majoria de trastorns o que poden aparèixer en múltiples situacions quotidianes. Per ser rigorosos, caldria especificar una mica més. Tampoc veig gaire clar que l’ansietat tingui una resolució lenta, ja que existeixen teràpies psicològiques breus que han demostrat tractar-la amb relativa rapidesa. També ens podríem preguntar per quin motiu n’han quedat exclosos trastorns com l'anorèxia nerviosa que, en casos extrems, pot tenir un desenllaç mortal. Per altra banda, crec que les crítiques dels lectors són plenament respectables i estan ben argumentades.
Els fons recollits pel programa, com se sap, estaran destinats a projectes d'investigació biomèdica. Caldrà estar atents a com s’expliquen al gran públic les anomenades malalties mentals greus. Espero que no les enfoquin des d'una perspectiva estrictament biologista i tinguin en compte l'important paper de factors com la família, l'educació a l'escola, els recursos socials, el nivell econòmic o els hàbits de salut dels afectats. El TLP, per exemple, és un trastorn de regulació emocional que pot tenir una base genètica però també se'n dónen casos en persones que han viscut una infància traumàtica. Pel que fa al controvertit TDAH, s'ha observat que el poden patir infants que viuen en entorns familiars violents. La hiperactivitat i la manca d’atenció sorgeixen, en aquests casos, com un mecanisme defensiu davant d’una hostilitat impossible de controlar. Podríem posar d’altres exemples ben coneguts per tothom, com les profundes depressions causades per l'assetjament moral a la feina. En aquesta situació, és adequat parlar de malaltia mental greu? O hauríem de fer referència a una reacció natural, davant d’un entorn anòmal? És recomanable abordar qualsevol forma de sofriment humà, per greu que sigui, des d’una perspectiva mèdica? Posseïts per l’afany d’etiquetar, ens hem oblidat que el dolor és consubstancial al fet de viure.
Em pregunto si els projectes als quals s'assignaran els diners, tindran en compte factors psicològics i socials o si estaran a l’alçada de l’inextricable relació de la genètica amb l’ambient. M'agrada pensar que, algun dia, una part important d'aquests recursos es destinarà a la investigació en psicoteràpia. En la meva modesta opinió, anem més que sobrats de receptes. No penso que en calguin de noves.
[Foto:Willy Ronis]
Article publicat a "El Punt"