diumenge, 30 de novembre de 2008

Desconfiança


Amb prou feines podem recordar la primera vegada que ens varen fer mal. D'ençà d'aquell dia, que vam despertar a la consciència, han ocorregut un munt de coses. Un rosari d'esdeveniments que ens han fet la persona que som avui. Passen els anys i sentim a dir cada vegada amb més força que és difícil confiar en els altres. De males experiències en sobren. Un es pot refiar de si mateix i gràcies. En algunes persones estimades també s'hi pot comptar, amb una mica de sort... En aquest enrevessat camí d'alegries i desenganys és complicat mantenir-se ferm en determinats valors. Seguir construint, malgrat tot. És temptador deixar-se arrossegar per l'enveja, el rancor, la falsedat o la traïció. Ningú va dir que viure fos fàcil...

dijous, 27 de novembre de 2008

Els que no són ningú


Quantes vegades no hem passejat per una ciutat, tranquil·lament, amb alguna bossa de shopping a la mà...amb prou feines hem parat esment als hostes silenciosos del carrer que són les persones sense sostre. Semblen criatures d'un altre món...

Diem els psicòlegs que la ment humana fa tot el que pot per apartar-se del sofriment. El mecanisme de dissociació permet posar en una "capseta" tots aquells aspectes de la vida que provoquen dolor. És una manera de sobreviure. Quan veiem un pidolaire, per exemple, és probable que mirem de col·locar-lo ràpidament en una categoria a la qual nosaltres no pertanyem: toxicòmans, malalts mentals severs, immigrants, delinqüents...

El magnífic programa de TV3 Sense Embuts, va emetre ahir al vespre un capítol dedicat als més pobres. Una de les temàtiques tabú de la nostra societat, per les quals els creadors de sèrie senten, afortunadament, especial predilecció. Vàrem escoltar veus de persones sorprenentment semblants a la nostra...

La crisi econòmica ens assetja com una ombra temible. Quants de nosaltres posaríem la mà al foc que, si se'ns torcés la vida, mai dormiríem al carrer?
Us deixo amb la poesia (també en forma de vídeo), "Los nadies", d'Eduardo Hughes Galeano:



Sueñan las pulgas con comprarse un perro y sueñan los nadies con salir de pobres, que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte, que llueva a cántaros la buena suerte; pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca, ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte, por mucho que los nadies la llamen y aunque les pique la mano izquierda, o se levanten con el pie derecho, o empiecen el año cambiando de escoba. Los nadies: los hijos de nadie, los dueños de nada. Los nadies: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos.
Que no son aunque sean.
Que no hablan idiomas, sino dialectos.
Que no profesan religiones, sino supersticiones.
Que no hacen arte, sino artesanía.
Que no practican cultura, sino folklore.
Que no son seres humanos, sino recursos humanos.
Que no tienen cara, sino brazos.
Que no tienen nombre, sino número.
Que no figuran en la historia universal, sino en la
crónica roja de la prensa local.
Los nadies, que cuestan menos que la bala que los
mata.

dimecres, 26 de novembre de 2008

Treballar l'hort

Abans d'ahir em vaig assabentar pel TN de TV3, cada cop més insubstancial, dit sigui de pas, d'una proposta d'horticultura que ha tingut molt d'èxit entre la gent gran. No puc recordar el nom del municipi on s'ha dut a terme ni tampoc he trobat la informació per internet. Ja em perdonareu. Pel que puc recordar, el propietari d'un conjunt de petites parcel·les, de les quals no podia treure rendiment econòmic, va decidir cedir-les a un grup de jubilats per tal que poguessin conrear-hi un hort. La iniciativa em va semblar saludable a més no poder.
Poques vegades tens notícia d'un projecte espontani com aquest, que aglutini tants factors positius per a la qualitat de vida de les persones grans. En primer lloc, potencia l'activitat física i mental. En segon lloc, fomenta la relació social (els terrenys es troben l'un al costat de l'altre). En tercer lloc, s'obtenen verdures i hortalisses, productes frescos i locals, ideals per a una dieta sana i equilibrada. En quart lloc, s'estalvien diners, un valor afegit, si tenim en compte que ens trobem en temps de crisi. Segurament, si ho rumiéssim bé, encara hi trobaríem molts altres beneficis. En definitiva, parlem d'una idea senzilla que fomenta una vellesa activa i satisfactòria. Un exemple que mostra de quina manera la felicitat està feta de petites coses. Cal posar-hi esforç, això si... El benestar no surt gratis!

dilluns, 24 de novembre de 2008

Romanticisme violent


Les arrels de la violència masclista són tantes i tan diverses que es fa difícil abastar-les totes. Tradicionalment, l'educació de la dona s'ha basat en la submissió i el silenci, en la paciència i la recepció, més que no pas en l'acció directa i la participació en el món. S'ha fet créixer moltes dones amb la creença que l'existència femenina és poca cosa més que l'espera d'un home encantador amb qui formar una família per a tota la vida. El clàssic conte de fades que la crua realitat fa caure inevitablement, com un castell de cartes a la mercè d'un vendaval. La literatura romàntica, el cinema o la música, s'han posat al servei d'aquesta finalitat i han omplert el cap de papallonetes a milions de dones d'arreu del món, fent-les una miqueta més esclaves d'aquesta idea impossible.
La parafernàlia romàntica és, precisament, una de les estratègies de captura més habituals dels homes violents, que utilitzen el pretext de l'amor apassionat per captivar les seves "preses". Un cop atrapades, s'esdevenen els ja coneguts cicles de violència, dels quals és tan difícil alliberar-se.
La desconstrucció d'aquest mite devastador no és una cosa nova, ni patrimoni exclusiu del feminisme. L'escriptor portuguès Eça de Queiroz, pel qual sento autèntica devoció, ja retratava magistralment aquesta perill per a la dona a "El cosí Basílio", novel·la clau del S.XIX. Fins i tot al S.XV, ho advertia la poetessa i filòsofa francesa Christine de Pizan:

“Fugiu, fugiu, estimades dones, de les pretensions amoroses desmesurades i insensates dels homes; perquè us tocarà sempre a vosaltres pagar la factura”

[Foto: André Kertész]

divendres, 21 de novembre de 2008

Qüestió d'actitud


El fantasma de l'Alzheimer és un dels més temuts per a moltes persones grans i els seus familiars. La idea de perdre la memòria és esborronadora. El futur és limitat per algú d'edat avançada i els records representen un dels tresors més preuats. També es posen damunt la taula qüestions tan candents com la mortalitat psicològica o la manca d'autonomia. En definitiva, la possibilitat de gaudir d'una vida digna fins al final.

Un dels "mites" més extesos és que aquesta malaltia neurodegenerativa està determinada genèticament i que poca cosa es pot fer per prevenir-la o aturar-ne l'avanç. Malgrat que els gens hi juguen un paper indiscutible, l'estil de vida també és determinant. El nivell educatiu, les emocions, l'actitud davant la vida, l'entrenament de la memòria, les relacions socials, l'alimentació saludable o la pràctica esportiva són alguns dels factors que afavoreixen una bona fisiologia cerebral. Potencien una major riquesa en les connexions neuronals i actuen com una mena de coixí protector davant l'eventual aparició de la patologia.

Un dels estudis científics més populars sobre el tema està recollit en el llibre 678 Monges i un científic, del doctor nord-americà David Snowdon. El seu ambiciós projecte, realitzat l'any 1986, és conegut com "L'estudi de les monges". El professor va demanar a un grup de germanes catòliques, als Estats Units, de poder disposar del seu cervell, un cop haguessin mort, naturalment, amb la finalitat d'estudiar-ne l'interior. Un dels resultats més sorprenents va ser que en el cervell d'algunes religioses hi havia plaques i troques d'Alzheimer però la malaltia no havia fet la seva aparició clínica. Dit amb altres paraules, el cervell estava afectat però elles no havien perdut la memòria. La història vital d'aquestes monges va revelar, per exemple, una professió cognitivament activa, una alimentació equilibrada, bones relacions familiars, una actitud molt positiva davant l'adversitat o una rica capacitat lingüística.

Han passat més de vint anys d'ençà de "L'estudi de les monges" i encara no hem pres prou consciència de la importància de la prevenció de la malaltia i la promoció de la salut, tant per a la nostra vida, com per a tota la societat. Comença a ser hora que aprenguem de l'experiència.

dijous, 20 de novembre de 2008

Un fenomen complexe

Fa uns quants dies, us parlava del llarg camí que hem de recórrer abans no acabem amb el problema de la violència cap a la dona. Tenim tendència a fer grans escarafalls quan es produeixen fets dramàtics però ens tremola la mà a l'hora d'anar al fons de la qüestió.
La violència masclista és un fenomen extremadament complexe, que va més enllà del clàssic esquema "bona dona ingènua cau en mans de pervers home maltractador", que tan sovint veiem representat als mitjans de comunicació. Algunes vegades, les dones maltractades són, al seu torn, maltractadores. Exerceixen la violència psicològica a la feina, amb els familiars propers o fins i tot amb els fills. Una de les flaqueses del feminisme ha estat, al meu entendre, el fet de no reconèixer prou la part fosca que també tenim les dones. Em trobo, no poques vegades, amb noies (solen ser joves) que exerceixen una tirania despietada sobre els seus companys sentimentals. També són prou conegudes les batalles acarnissades que es dónen en alguns divorcis, en els quals no queda gens clar qui és el bo de la pel·lícula. Hauríem tenir en compte que, més enllà dels components de gènere, la violència és una xacra que afecta tothom. Penso que, si no ho reconeixem, és molt fàcil caure en una "guerra de sexes" improductiva i esgotadora, que no condueix enlloc...

dimecres, 19 de novembre de 2008

Tots escrivim la història


Tinc bastanta afició a llegir la premsa digital, tot i que sóc de l'opinió, no compartida per tothom, que mai podrà desbancar el paper de tota la vida. El format clàssic permet una lectura més pausada, tranquil·la i reflexiva, associada clarament al plaer de la lectura. A través del format virtual, en canvi, t'assabentes dels titulars principals del dia, aprofundeixes en notícies puntuals i també, cosa gens banal, tens l'oportunitat de participar directament dels seus continguts. Es tracta d'un fet insòlit abans de la irrupció d'internet a les nostres vides i permet una major democratització de la informació, menys vulnerable, al meu entendre, a caure en els monopolis de la veritat. Val a dir que només són alguns els rotatius virtuals que ofereixen aquesta possibilitat. N'hi ha que filtren els missatges grollers i n'hi ha d'altres, de pinzell gruixut, que permeten deixar-hi tota mena d'insults i barbaritats. Vull creure que, ara com ara, no hi ha censura de continguts rellevants, aportats pels lectors. També és remarcable el fet que, tant la notícia com els eventuals comentaris, queden emmagatzemats en hemeroteques digitals, a les quals es pot accedir ben fàcilment. És una llàstima trobar-s'hi opinions de lectors que es limiten a faltar-se al respecte mútuament, sense cap pudor, amparats per l'anonimat de la xarxa. Ara tenim l'oportunitat de participar en la construcció de la història del nostre país. Val la pena no desaprofitar-ho d'una manera tan vulgar...

dimarts, 18 de novembre de 2008

Flipant en colors

Llegir la premsa diària et proveeix d'una infinitat d'idees per escriure al bloc. Tot i això, has de prendre la precaució de no agafar-te les notícies massa a la valenta, perquè corres el risc d'acabar mig trastocada. Avui, concretament, he llegit diverses informacions que m'han deixat de pasta de moniato. En primer lloc, la despesa de la ja famosa "cúpula Barceló". He saltat de la cadira. No només pel conegut desviament de 500.000 €, teòricament destinats al desenvolupament, sinó perquè l'inefable Miguel Ángel Moratinos ha tingut l'ocurrència de comparar l'obra de l'artista mallorquí a la Cappella Sistina de Miquel Àngel. Home, Moratinos, s'agraeix l'eufòria però no cal que ens vengui la moto. La segona sorpresa l'he tingut en llegir una entrevista al director d'un centre mèdic, finançat amb fons públics, concebut i dedicat a atendre exclusivament a metges. El responsable ha argumentat les seves respostes però m'he quedat igualment indignada. L'estocada final l'he rebut en assabentar-me que un hospital públic de Madrid, ha publicat una guia d'educació sexual que diu, entre d'altres barbaritats, que la castedat és l'única via per protegir-se de la Sida, que rebre i donar plaer rebaixa l'ésser humà i que l'homosexualitat és una desviació patològica. A jutjar pel repàs a la premsa d'avui he de concloure que els nostres fons públics serveixen per subvencionar cúpules, centres mèdics elitistes i per editar guies d'educació sexual opusdeistes. Flipo en colors...
Us enllaço amb les tres notícies, no sé si compartireu amb mi el desconcert:

dilluns, 17 de novembre de 2008

Quanta feina pendent!


Ahir vaig anar a Montjuïc a veure el partit Espanyol-Numància. Com que m'estimo més no parlar dels quatre gols que ens van colar, desviaré l'atenció cap a un altre tema. A l'entrada de l'Estadi, entregaven llaços de color violeta, símbol de la lluita contra la violència masclista. Me'n vaig col·locar un amb molt de gust i vaig comprovar amb satisfacció que també hi havia molts homes que el portaven posat. Aquestes iniciatives són positives, no es pot negar, però també és evident que no ataquen l'arrel del problema. La violència de gènere és una xacra social que s'ha de combatre des de molts fronts i, des del meu punt de vista, encara tenim bastanta feina pendent.
Ja fa uns quants mesos, vaig llegir una entrevista a Àngels Barceló, al suplement dominical del diari El País. Segons la periodista, hi ha hagut un retrocés important en el paper de la dona en els mitjans de comunicació. Massa sovint, deia, qui dirigeix un informatiu és un home l'aparença del qual no compta massa. La seva parella, relegada a un paper secundari, normalment és una dona jove i atractiva. Si comenceu a repassar els telenotícies de les diferents cadenes, us adonareu que l'Àngels Barceló no anava pas desencaminada...
A la fotografia, l'equip del programa El Intermedio, a la Sexta. El Gran Wyoming, màxim representant de l'humor intel·ligent, està acompanyat de cinc dones espectaculars.

divendres, 14 de novembre de 2008

Fins sempre Montserrat

En record de Montserrat Sánchez, veïna de Pals, brutalment assassinada ahir al centre del meu poble, Palafrugell. Estem commocionats per la teva pèrdua. Descansa en pau.

dijous, 13 de novembre de 2008

Els amants


ELS AMANTS

La carn vol carn. Ausiàs March

"No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs."

Vicent Andrés Estellés

[Foto: Arthur Leipzig]

dimecres, 12 de novembre de 2008

Habitacions pròpies

Fa gairebé vuitanta anys d'ençà que es va publicar per primera vegada "Una cambra pròpia", de la llegendària Virginia Woolf. Després de vuit dècades, es mantenen, més vigents que mai, les seves reflexions. Em pregunto quanta vida creativa es veu truncada encara per manca de recursos o per atendre obligacions imposades. ¿Quantes dones guarden al calaix novel·les magnífiques, que mai veuran la llum? La manca d'independència econòmica, psicològica i d'espai encara són un llast pel talent creatiu femení. Si alguna cosa hi hem guanyat, ha estat aquesta finestra al món que és internet. Un espai virtual on expressar-se. Afortunadament, s'obren milions de bitàcoles cada dia, on les paraules prenen cos, agafen vida. Blogs, pàgines, portals, fòrums, correus electrònics... modernes habitacions pròpies!

dimarts, 11 de novembre de 2008

Els hereus de Neró

Avui hem llegit a la premsa que els dos joves processats per agredir i cremar viva Rosario Endrinal (a la fotografia) en un caixer del barri de Sant Gervasi a Barcelona han estat condemnats a 17 anys de presó cadascun, acusats d'assassinat amb traïdoria i un delicte de danys.
Com recordareu, l'any 2005, el cas va commocionar l'opinió pública i d'ençà d'aleshores se n'han analitzat tots els ets i uts. Potser el fet més destacable ha estat que els botxins de Rosario (reduïda tantes vegades a la paraula indigent) fossin nois de classe alta. Res no feia pensar que tres joves que han tingut l'oportunitat de créixer amb tota mena de comoditats poguessin cometre un crim d'aquestes característiques. Com si el benestar material fos garantia de bona educació!
Permeteu-me que, per explicar-me millor, us faci un petit apunt biogràfic.
Quan estudiava la carrera a Barcelona, em treia uns calerons treballant de monitora en menjadors escolars. No era una feina fixe sinó que transitava d'un centre a l'altre, fent substitucions, de la part més alta a la més baixa de la ciutat. No puc dir que en els barris més desafavorits les coses anessin com una seda. Ben al contrari. Sorgien conflictes a totes les cantonades. Però tampoc és cert que a la part alta no hi haguessin problemes. Recordo que em va sorprendre vivament la falta de límits que tenien molts nens i nenes. Em va sobtar la manca de respecte amb què molts d'ells se m'adreçaven. Com si fos una mena de criada desprovista de tota dignitat, a qui podien manar i escridassar sense miraments. Una mena de divertimento per a les estones que no estaven a l'aula. Quan intentava posar límits, tot se'm girava en contra. Fins i tot les altres monitores em deien que era exagerada i massa dura amb ells. Se suposava que els havia de fer menjar i prou. L'educació era una cosa secundària. En una ocasió, un nen a qui havia castigat em va dir amb to de menyspreu: acabem ja! et dóno uns quants diners i em treus el càstig... Suposo que, si va tenir aquesta ocurrència, devia pensar que, amb diners, es pot resoldre tot. Dubto molt que els seus pares dediquessin el temps i l'esforç que calien per educar-lo en valors. Hi ha famílies que tracten els fills com reietons malcriats i pràcticament mai els dónen un no per resposta. Encara que el seu comportament sigui delirant...
Quan vaig veure per primera vegada les arxiconegudes imatges del caixer automàtic, em va venir al cap l'actor Peter Ustinov, en el paper de Neró, cremant la ciutat de Roma a la pel·lícula Quo Vadis. ¿Què va portar els nois a ruixar amb dissolvent un ésser humà i calar-li foc després?

divendres, 7 de novembre de 2008

Gales solidàries

S'acosta Nadal. Entre els professionals del meu ram he sentit a dir un munt de vegades que són èpoques difícils en les quals es dónen un bon nombre de recaigudes, sobretot en els centres de salut mental. No he sabut mai del cert si és un tòpic o bé una veritat contrastada. De fet, no tinc notícia de cap investigació sobre el tema (de ben segur que n'hi ha alguna). A la consulta, almenys de moment, tampoc he notat res d'extraordinari... Com que són dates estretament vinculades a la família, se'ns remouen tota mena de sentiments. Passem estones agradables i d'altres de ben amargues, quan ens recordem de les persones que ens han deixat.
Família a banda, una de les coses que m'irrita més d'aquests dies és la proliferació de gales solidàries a totes les cadenes de televisió. En temps de crisi ja no us dic com se m'aguditza l'al·lèrgia. Si col·laboro amb alguna causa, mai no tinc la certesa que els diners arribaran a lloc. De fet, us ho dic de debò, això no em preocupa gaire. El que més em revolta és pensar en la possibiliat que utilitzin els infants, les persones malaltes o desvalgudes amb finalitats lucratives. Què me'n dieu dels famosos que fan el viatge solidari de torn? Amb aquells modelets de safari. Quina angúnia! Quina falta de sensibilitat i respecte, per altra banda, vers la realitat del país que visiten... Vaja, que ens esperen uns dies de xantatge emocional a totes bandes. Ben mirat, tampoc cal anar-se'n gaire lluny per veure que hi ha molta gent que necessita ajuda. El país no està com per tirar coets!

dijous, 6 de novembre de 2008

En Molina està que trina

Avui he sentit al programa d'en Toni Clapés, a RAC1, que a Tomàs Molina no li fa ni mica de gràcia la seva imitació al Polònia. Està que s'enfila per les parets. Que jo sàpiga, no passa gaire sovint això que els imitats reaccionin amb tan mal humor. En aquest sentit, s'ha de reconèixer la capacitat dels polítics per entomar les sàtires, a vegades bastant carregades d'àcid sulfúric. Suposo que estan tan avesats a tot que ja no els ve d'una crítica més. M'atreviria a dir que fins i tot els fa certa gràcia tenir un alter ego a Polònia. Tot sigui per sortir a la televisió...En una ocasió, li vaig sentir dir a Manel Lucas (un dels factòtums del programa i periquito com jo) que els polítics no els posaven entrebancs, cosa que no es podia dir dels personatges del món del futbol...
Des d'aquesta humil bitàcola animo en Tomàs a relativitzar una mica la situació. La psicologia positiva ens ensenya que el sentit de l'humor és una de les millors armes per combatre la depressió, l'ansietat i fins i tot el dolor crònic.
Avui és dijous i no faran Polònia, no sabeu com el trobaré a faltar!

dimecres, 5 de novembre de 2008

La febre Obama

Finalment, Barack Obama s'ha imposat de manera aclaparadora al republicà John McCain. El seu missatge espiritual i populista ha pogut amb tot. No és que m'agradi anar contracorrent (bé, potser una mica si) però a mi aquest home no em convenç. No acabo d'entendre que un polític ultradretà com ell sigui, a la vegada, un defensor a ultrança dels drets humans. ¿Es pot parlar de valors i alhora defensar la pena de mort? S'escapa de la meva comprensió. Potser és necessari viure als Estats Units per entendre la "febre Obama".
He mirat uns quants vídeos dels seus discursos al Youtube i quan he vist tota la massa enfervorida, amb els ulls plens de llàgrimes, he sentit una mena d'inquietud. Pensareu que desbarro, m'ho podeu dir tranquil·lament, però hi veig certa similitud amb el sentiment que desperta sobre la gent el discurs d'Hugo Chávez o de tants altres líders xarlatans que sedueixen el poble recorrent a quatre tòpics suats i una magnífica posada en escena. Un blablabà que, ben garbellat, no conté massa propostes concretes per tirar endavant un país. Salvant totes les distàncies, també em ve al cap el fenomen ZP. Després dels vuit anys de govern Aznar volíem un estil diferent. Teníem ganes de creure. Quan ens vàrem despertar del somni de canvi ens vàrem trobar que el príncep se'ns havia convertit en gripau. De salvador de la pàtria ha passat a vulgar mentider. Ja veurem què passa quan se'ns curi la "febre Obama"...

dissabte, 1 de novembre de 2008

De morts i de somnis

Dia de Tots Sants a Palafrugell: cementiri, flors, pluja i panellets. Pensaments sobre la mort i el seu misteri.

Avui m'he llevat amb el record d'un somni on hi sortien persones que ens han deixat. No m'ho invento a propòsit de la diada, és del tot cert. A vegades (com a tantes persones) em passa que somio amb difunts. Els morts, a vegades persones properes, d'altres no, em saluden o em fan preguntes que no sé com contestar. Aquests somnis no són com tots els altres perquè em trasbalsen d'una manera que no sé com explicar. En algunes cultures hi ha la creença que els somnis d'aquesta mena són una forma de comunicació amb els difunts. Potser si. Qui sap si són una experiència a través de la qual els humans ens fem a la idea que ja no veurem més les persones que van morir. Una forma d'acomiadar-nos o d'elaborar un dol. No ho sabem del cert. No tenim respostes per a tot...