divendres, 31 d’octubre de 2008

Vellesa feliç

Un dels àmbits de la psicologia que més m'interessa últimament és el de l'envelliment satisfactori. De fet, fa poc que he presentat un treball de recerca sobre el tema. També m'agrada portar grups de persones grans. No puc dir res més que és una meravella treballar-hi. Per la meva experiència, no hi ha cap col·lectiu més agraït. No em feu explicar perquè, però és així...
Fa poc he traduït un qüestionari per treballar amb persones grans en els tallers d'entrenament de la memòria que organitzo. Es tracta que els participants el llegeixin i mirin de contestar si les afirmacions que s'hi enumeren són vertaderes o falses. És un exercici que pretén desmentir alguns dels falsos tòpics que giren al voltant de l'edat. L'última afirmació del qüestionari diu així: Properament sortirà una pastilla que assegurarà la vellesa feliç. La majoria de persones, encertadament, assenyalen que es tracta d'una afirmació falsa i argumenten sàviament la resposta. De fet, hi ha moltes investigacions que posen de manifest que l'estil de vida que s'ha portat durant tot el cicle vital serà de cabdal importància a l'hora de gaudir d'una vellesa satisfactòria. Està clar que també compten els factors genètics però, de moment, es té poc control sobre els mateixos. Així doncs, dic jo, envellir de manera saludable és com fer-se un pla de pensions. Cada cop que fem exercici compta, cada aliment, cada relació social, cada hàbit tòxic que s'abandona, cada lectura, cada passeig, cada alegria, cada obstacle superat... Certament, a la vida hi ha milions d'imponderables però crec que tot el que es pot invertir en salut és benvingut. Creieu-me, que aquest valor no entrarà en crisi!
Foto: englishchild

dijous, 30 d’octubre de 2008

L'eterna campanya

Que s'acabin les eleccions als Estats Units, si us plau. Que votin els nord-americans i que ens deixin tranquils d'una vegada. Després de sobreviure al pols esgotador amb la candidata demòcrata Hillary Clinton ara hem de patir dia i nit la campanya "Obama versus McCain".
Què me'n dieu de l'onada febril de suport mediàtic a Obama? És francament extenuant. Només pel fet que tingui aquesta aura messiànica ja fa un tuf que no es pot aguantar. Com si la història no ens hagués ensenyat mil vegades que els grans líders no salven la humanitat. A veure com s'ho farà el senador, si arriba a president, per convertir en acció política el seu bell discurs. El món seguirà si fa no fa igual. Una mica per llançar-lo a les escombraries. Almenys descansarem una mica, que ja toca!

dimarts, 28 d’octubre de 2008

Suïcides penedits

Avui, al Periódico de Catalunya, he llegit una interessant entrevista a Carmen Tejedor, una psiquiatra que treballa a l'Hospital de Sant Pau atenent persones que han intentat suïcidar-se, evidentment, sense èxit. La doctora ha desmentit el tòpic, extès per algunes corrents filosòfiques, que la decisió de suïcidar-se és una elecció irrevocable i lliure, que no hauria de ser qüestionada per ningú. Segons Tejedor, la majoria de persones que sobreviuen al suïcidi expliquen que, en llançar-se al buit, per exemple, tenen un sentiment de penediment i els agradaria tornar enrere. "El suïcidi s'evita parlant-ne", ha estat la frase destacada de l'entrevista. També ha ressaltat que, entre els primers motius de suïcidi, s'hi troben les ruptures sentimentals.
A la foto, hi podeu veure una imatge de la pel·lícula Wilbur se quiere suicidar. És una història explicada com un conte i, al meu parer, retrata amb molta sensibilitat aquest tema tabú. El seu protagonista prova de treure's la vida en nombroses ocasions i la família el salva sempre en el darrer instant. No us revelo el desenllaç per si la voleu veure algun dia...

dilluns, 27 d’octubre de 2008

Botons de traducció

Avui he afegit uns botons de traducció automàtica a la barra lateral del bloc. Ara, Si plores perquè has perdut el sol..., també es pot llegir en espanyol, anglès, francès i alemany. Encara que el resultat està lluny de ser perfecte, crec que és prou digne. Si teniu un bloc en català i desitgeu incloure aquests botons, heu d'entrar a: www.empresadata.com/trad. Tan sols haureu de copiar els codis per a cada idioma i enganxar-los a la plantilla del bloc. Si teniu algun dubte, us atendran molt amablement a través del correu electrònic. Ja ho veieu, amb el català també s'arriba lluny!

divendres, 24 d’octubre de 2008

El sexe, segons Márai

L'estranya, de l'hongarès Sándor Márai, és un dels darrers llibres que m'he llegit. Malgrat que no és la seva millor novel·la (almenys pel meu gust) conté alguns fragments memorables.
Sándor Márai em captiva perquè m'inquieta profundament. Em costa comprendre el comportament dels seus personatges, condemnats a un destí fatal. Sempre penso que ho podrien haver evitat, que no era necessari arribar fins a l'abisme. Conservo l'esperança que, per molt decepcionant que hagi estat l'existència, sempre hi ha una possibilitat de canviar la pròpia vida i dirigir-la cap a un lloc millor. Hi ha quelcom d'inexorable en les històries de Márai que no aconsegueixo copsar. No sé si és el destí o els condicionants socials que les aboquen a un final tràgic. Val a dir que Sándor Márai es va suïcidar l'any 1989 a Califòrnia, una decisió que, tot i respectable, sempre és costosa d'acceptar. No sé fins a quin punt això pot explicar la naturalesa de les seves novel·les.

L'estranya narra la història de Viktor Askenasi, un professor de classe acomodada que decideix acabar amb un matrimoni convencional i llançar-se a una aventura passatgera amb una completa desconeguda. Askenasi és un home enfonsat, defraudat de la institució del matrimoni. També ha claudicat de l'amor. Vegeu com parla de les relacions sexuals i digueu-me si no us recorda a la forma d'explicar la sexualitat que ens trasmeten tantes vegades a través dels mitjans, el cinema, els videojocs...

" I més tard, com que la jove seguia callada, desconsolats es van llançar novament l'un damunt l'altra; si algú els hagués vist hauria pensat que es tractava de l'èxtasi de l'amor; però quins moviments més estranys, els de l'amor! Quina altra cosa pot ser aquest mossegar-se, estrènyer-se, sufocar-se, aquest desesperat copejar amb punys, ungles i dents en una porta tancada, aquesta furiosa recerca en un cos estrany, quina altra cosa pot ser -si algú ho observés des de fora- que una gran manifestació de còlera, un càstig, una rendició de comptes?
"Que aquests s'estimen?", podria preguntar amb sorpresa un nouvingut d'un altre planeta en presència d'una escena "amorosa". "Llavors què es faran quan s'enfadin?". En efecte, és com si un li exigís quelcom a l'altre, estrangulant-lo, esquinçant-lo, mossegant-lo, penentrant-lo, empaitant-lo amb crits i gemecs [...]. Els gestos de l'amor haurien de ser més tendres i afectuosos; així solament es barallen dues bèsties que lluiten a vida o mort per una resta de carronya... "

dimecres, 22 d’octubre de 2008

El cos del delicte

L'altre dia comentava amb una col·lega que els casos de trastorns alimentaris són ben escassos a les consultes. Per cada un que ens n'arriba, en vénen trenta d'altres problemàtiques. Podria ser per tres motius. Un, que ha baixat el percentatge de persones afectades. Dos, que encara els costa demanar ajuda professional. Tres, que acudeixen a centres especialitzats i no pas a psicòlegs "generalistes". No us prengueu aquestes hipòtesis com a res científic. Són divagacions meves.
Últimament noto menys la pressió cap a l'esveltesa per part dels mitjans de comunicació. Diria que no m'equivoco en afirmar que el model de dona que s'està fent un lloc en el món de la moda és més voluptuosa i curvilínia que la de les últimes dècades. Podríem dir que es tracta d'un pas endavant, però encara queden altres fronts on batallar. L'obsessió per cuidar-se és molt present en el psiquisme femení. Un virus que, lentament, també s'apodera dels homes. Si bé és cert que tenir cura de la pròpia imatge és bo per a l'autoestima portat a un extrem pot resultar agressiu. Penso en els implants de silicona. Els llavis ridículament inflats de col·làgen (és col·làgen?). Les milers de succions de greix que es practiquen a les clíniques d'estètica. Les rinoplàsties. Les injeccions de bottox. Les estirades de pell. Els rostres embenats. Els traumàtics postoperatoris. Les cares de cartró pedra, mancades d'harmonia i expressivitat. D'això se'n pot dir estimar-se? Quan es traspassen certes fronteres, el cos esdevé un refugi on practicar tota mena de carnisseries. La carn també pot ser un espàrring amb qui desfogar-se de les misèries de l'ànima. [Foto: Willy Ronis]
Us enllaço amb una escena de cirurgia plàstica, de la sèrie Nip/Tuck. Si us fan angúnia la sang i les agulles, absteniu-vos.

dilluns, 20 d’octubre de 2008

Atracadors de pega

Aquest diumenge vaig viure una d'aquelles aventuretes surrealistes amb les quals et sorprèn la vida de tant en tant.

Vaig anar a passejar per Platja d'Aro, sense ànims de comprar res perquè tinc la butxaca ben escurada... Al fons d'una botiga outlet vaig adonar-me que hi havia la baronessa Thyssen amb el seu seguici d'assistentes personals. No és tan estrany topar-se amb Carmen Cervera per aquests rodals. Com probablement sabeu, té una casa a Sant Feliu de Guíxols i passa força temporades a la nostra comarca. En altres ocasions, ja havia vist el seu fill Borja i la controvertida Blanca Cuesta de shopping pel mateix municipi.

El cas és que, en un obrir i tancar d'ulls, em vaig veure tancada a la botiga, plena de mossos i amb un individu acorralat en un provador. L'aparador tampoc va trigar a emplenar-se de curiosos, que tafanejaven l'interior, a veure què havia passat. Vaig pensar que tot aquell rebombori tenia alguna cosa a veure amb la presència de la baronessa, però res més lluny de la realitat. Pel que em van explicar les dependentes, en el moment que Tita Cervera es trobava inspeccionant el gènere, hi van entrar un parell d'atracadors, amb la "mala sort" que es van topar amb el seu guardaespatlles, que els va noquejar en un tres i no res. Ràpidament van arribar la policia municipal i els mossos i es van encarregar d'enllestir la feina. M'imagino que els aspirants a lladres van acabar al calabós.

Val a dir que Carmen Cervera amb prou feines es va immutar davant dels fets. Més aviat hi va reaccionar amb sentit de l'humor, elogiant la bona disposició del seu goril·la: "Pobrecito, siempre ayudando!". Després va sortir de la botiga i va continuar de compres, com si res no hagués passat.

Em pregunto com hauria anat la història de no ser per la fortuïta presència del forçut guardaespatlles. De ben segur que s'haurien emportat la caixa i se n'hauria organitzat una de bona. No sé si la policia i els mossos haurien arribat amb la mateixa diligència. Per sort, els individus en qüestió no anaven armats.

Com és lògic, després de tot el sidral, els vianants es van engrescar a comentar la jugada. S'ha de dir que els treballadors dels comerços i restaurants estan una mica desconcertats últimament amb el tema dels atracaments. No es pot treballar de cara al públic sense aquella por que algun dia entri algun animal i et doni un bon ensurt. És ben trist...

divendres, 17 d’octubre de 2008

Amb la droga a la motxilla

Avui us faré un petit apunt sobre un problema social no gens agradable: la venda de droga als instituts. Un tema tabú del qual pràcticament ningú no vol sentir a parlar. A vegades, ni els propis mestres o directors dels centres educatius. Malgrat tot, és una realitat dura que preocupa seriosament molts pares i mares. El consum de tabac, cànnabis, drogues de síntesi o cocaïna és un fenomen que afecta adolescents cada vegada més joves. En certs instituts es coneix sobradament la dinàmica de compravenda de substàncies al voltant del recinte educatiu, quan no dins la mateixa escola. Ho saben els mossos, els professors, els pares i, òbviament, els nois i noies que consumeixen. Es donen quadres de dependència entre els menors que em recorden als de drogodependents amb uns quants anys d'historial de consum.

Tot i la gravetat del problema, a l'hora d'agafar el toro per les banyes, és dóna el clàssic fenomen de la patata calenta. L'escola posa la culpa a la família, la família als mossos, els mossos a la justícia... I el més calent és a l'aigüera. Tots tenim un pes en la prevenció del consum de substàncies psicoactives. Si no en prenem consciència, se'ns presenta un horitzó ben magre. Als professionals de la salut mental ja ens estan mentalitzant: el gran volum de pacients del futur són toxicòmans i malalts mentals severs...

dijous, 16 d’octubre de 2008

Paraules, silencis

Les paraules tenen un poder enorme. Poden salvar o destruir un ésser humà. A la meva professió, la paraula és l'única eina de la qual disposo per guarir les persones (a part d'una capsa de kleenex, que sempre tinc a prop). Els grans escriptors o escriptores han ajudat la humanitat a prosperar. Els dictadors han destruït milions de vides amb el verí del seu discurs. Els periodistes omplen pàgines i més pàgines. Els tertulians radiofònics i televisius ens inunden diàriament amb tones de banalitat...

Abans d'escriure aquest missatge em preguntava si no abusem de la paraula, tots plegats. Penso que el silenci també és valuós i l'hauríem de practicar sovint. És infinitament més intel·ligent callar que deixar anar qualsevol absurditat. Evitaríem tant soroll inútil!

dimecres, 15 d’octubre de 2008

Psicosi

A la vida quotidiana, a vegades utilitzem paraules importades de la psicologia que, tot sovint, no s'ajusten al significat científic. Aquest matí he anat a fer el cafè de rigor i la cambrera que m'ha atès, en el temps de servir-me, m'ha parlat de la psicosi que té tothom de perdre la feina, d'arruinar-se o de passar gana en el futur. També m'ha explicat que ara no treballen tant com abans, que es passen molta estona mà sobre mà i que potser algun dia arribaria l'amo i despatxaria la meitat del personal. Després m'ha parlat de la xafogor, que si no vindrien unes pluges terrorífiques, com aquelles que es veuen per la tele. Per tirar més llenya al foc, li he deixat anar una dita de la meva àvia: el foc té aturador, que l'aigua no!

Bé, tot això per puntualitzar que la psicosi és un trastorn mental que comporta un trancament amb la realitat. Explicat d'una forma planera, les persones malaltes viuen en un món paral·lel de deliris i al·lucinacions. Dins l'espectre de les psicosi s'hi engloben patologies com l'esquizofrènia, una malaltia cruel que fa patir terriblement tant les persones afectades com els seus familiars. L'expressió quotidiana, en canvi, fa referència a la cultura de la por en la qual vivim immersos, molta culpa de la qual la tenen els mitjans de comunicació. Considero que una bona mesura preventiva per a l'angoixa és dosificar la informació relativa a la crisi econòmica. Personalment, miro d'evitar el sensacionalisme tant com puc, perquè només serveix per acovardir el personal i vendre notícia. Penso en la clàssica pel·lícula de Truffaut, Farenheit 451, amb tots aquells ciutadans autòmates, atordits davant la caixa tonta, controlats pel sistema. Potser pensareu que exagero, però a una societat atemorida li costa més tirar endavant. No crec que tot aquest bombardeig serveixi per a res. La veritat, és millor apagar la televisió i obrir un llibre. De pitjors ens n'hem sortit.

dimarts, 14 d’octubre de 2008

Amor tòxic

Els problemes de parella són un dels molts motius pels quals les persones decideixen anar al psicòleg. En aquest cas, les primeres preguntes que em faig, abans fins i tot que se les formulin els propis pacients són: la relació és igualitària? n'hi ha un que vampiritza l'altre? existeix el respecte mutu?
El tema és francament delicat perquè a vegades no s'està preparat per obrir els ulls a la realitat. Les respostes a aquestes qüestions no són evidents i cal treure'n l'entrellat al ritme adequat de manera que, si existeix una víctima en la parella, aquesta pugui adonar-se'n a temps i buscar una vida millor. També és cert que a, vegades, les relacions no se sustenten en la cura de l'altre, el fet de compartir valors, interessos, afecte o admiració mútues. En ocasions, la parella és, simplement, una mena de contracte temporal de convivència en el qual tots dos es comprometen a complir uns punts imprescindibles perquè la vida conjunta no esdevingui un infern. Cap dels dos es pot dir que sigui un botxí ni tampoc una víctima. S'han fallat mútuament en moltes ocasions, potser s'han ferit cruelment però, malgrat tot, els compensa viure sota el mateix sostre. Si em permeteu una mica d'humor, el pagament de la hipoteca resulta ser una raó de pes últimament...
Us volia recomanar un llibre de divulgació, entenedor i rigorós sobre la qüestió: Amores altamente peligrosos, del psicòleg colombià Walter Riso. Està especialment indicat per a persones que tenen tendència a caure en relacions complicades i s'acostumen a emportar la pitjor part. Pateixen ansietat, insomni, depressió i no saben massa bé perquè. En el teló de fons del seu sofriment, s'hi troben les relacions afectives tòxiques. En el llibre s'hi descriuen diversos patrons de personalitat de parelles que seria millor evitar.
Us enllaço amb I walk the line, del cantant de country nord-americà Johnny Cash. Es pot dir que certa música, literatura o cinema han contribuït enormement a fomentar la recerca d'amors romàntics, impossibles i turmentats... La realitat és una tota una altra història.

dilluns, 13 d’octubre de 2008

Recuperar la vida

El dissabte vaig començar un curs sobre psicologia de les emergències. La veritat és que la temàtica trenca tots els esquemes dels psicòlegs avesats a treballar en una consulta. Confesso que hi va haver moments en els quals vaig tenir ganes de marxar corrent. No sé si mai arribaré a assistir ningú en una emergència, en qualsevol cas, crec que les eines que obtindré em seran molt útils (imprescindibles, fins i tot) per a la pràctica clínica.
Malgrat que els pacients ens narren tota mena de sofriments, l'actuació en una emergència és completament diferent en el sentit que t'obliga a submergir-te en el caos i assumir el repte de posar-hi una mica d'ordre. T'ubiques d'una manera més real en la situació de la persona que sofreix perquè l'atenció es dóna en el lloc dels fets. Es tracta d'oferir assistència psicològica a persones afectades per atacs terroristes, incendis, inclemències del temps, explosions de gas, accidents de trànsit i un llarg etcètera de catàstrofes que situen l'ésser humà a un pas de l'abisme o en les profunditats oceàniques del dolor físic i emocional. El primer dia ja ens van aportar idees interessants entre les quals que és imprescindible tenir una formació i bagatge sòlids per atendre algú en una situació tan crítica. En cas contrari, corres el risc de molestar terriblement, perjudicar encara més els afectats i, per postres, acabar traumatitzat. O sigui, que si tenim dubtes o, simplement, afany de protagonisme i ànsies de viure l'aventura, millor que ens abstinguem! Ara aprecio encara més la feina del personal de les ambulàncies, infermeres, metges, policies o bombers que tantes vegades han de fer front a situacions dramàtiques.

Em podria enrotllar com una persiana perquè el tema m'apassiona però tampoc us voldria donar la tabarra. Tan sols apuntar un tret característic del trauma psicològic, que el distingeix clarament dels altres trastorns. Es tracta de la incapacitat per integrar l'experiència viscuda (sigui quina sigui) en la història de la pròpia vida. No es concep el que ha passat, no es pot ubicar enlloc de cap maera. Resulta impossible d'acceptar. Un trauma és una ruptura radical amb la vida. Per aquest motiu, els familiars i amics moltes vegades no reconeixen la persona traumatitzada perquè es comporta de manera totalment diferent a com ho feia abans. Està ofuscada o deprimida, potser deambula com un fantasma sense rumb. Tal vegada no recorda el que ha passat o actua com si el seu drama mai hagués succeït. La teràpia tindrà per objectiu facilitar que el pacient torni a agafar les regnes de la seva existència. La intervenció en la situació d'emergència (si es fa correctament) hauria de ser el primer pas perquè això sigui possible.

Us enllaço amb The long way home de Tom Waits. També podeu escoltar la interpretació de Norah Jones, que val molt la pena.

Si et trobes en un llarg camí cap a casa, no defalleixis, perquè sempre hi ha un punt on retornar i algú que t'ajuda a arribar-hi...

divendres, 10 d’octubre de 2008

Ingenuïtat

És una mica temerari moure's per la vida pensant que tothom du bones intencions. Anar amb el lliri a la mà pot portar conseqüències nefastes. Tots hem passat per aquell moment, per aquell ritual iniciàtic, d'emportar-nos grans decepcions amb les persones de l'entorn. Amics, parella, familiars o companys de feina que crèiem de la nostra confiança i que, quan menys ens ho esperàvem, ens han traït vilment. Després del "gran desengany" passem per un procés psicològicament interessant. Tenim l'opció de replegar-nos en nosaltres mateixos, tornar-nos escèptics, paranoics o malpensats crònics. També podem fer com si no hagués succeït res i continuar endavant, tancant els ulls a la realitat, fent veure que no ha passat el que ha passat...
Recordo que, per superar un desengany (no recordo quin) em van ajudar les paraules de la psicòloga Clarissa Pinkola Estés, autora del llibre Mujeres que corren con los lobos. Clarissa distingia entre ingenuïtat i innocència. La persona ingènua era aquella que no havia experimentat el mal, que no tenia consciència que poguessin existir individus amb autèntica capacitat de destrucció. La innocent, per contra, era la que ja havia passat per frustracions i desil·lusions i, malgrat tot, seguia confiant en la bondat humana, continuava donant el millor de si mateixa a les persones que considerava que ho mereixien.
Després de molts anys del primer "gran desengany" encara lluito per mantenir la innocència. Espero no defallir...

dijous, 9 d’octubre de 2008

Què passa amb les víctimes?

Fa poc que ens hem assabentat del desmantellament d'una xarxa de pedofília, que es dedicava a traficar amb imatges pornogràfiques d’infants per internet. El resultat de l’operació policial -“l’Operació Carrussel”- van ser 121 detinguts i 96 imputats, tots ells varons, 49 dels quals operaven a Catalunya. Es van confiscar milions de vídeos i fotografies extremadament dures que implicaven menors de 13 anys, fins i tot nens i nenes molt petits, gairebé nadons.
Vosaltres, companys internautes, us preguntareu amb lògica indignació quin futur els espera als criminals. Com a resposta, i perdoneu el meu pessimisme, em referiré al cas d’Uwe Bradler, un pedòfil detingut a Roses l’any 2006, que estava en possessió de material pornogràfic infantil i a qui l’Audiència de Girona ha condemnat recentment a la pena d’un any de presó. Pel que s’ha pogut demostrar, "només" utilitzava l’esmentat material (profundament violent i vexatori) pel seu ús personal.
Pel que fa al tractament mediàtic de la notícia, m’agradaria fer esment del programa d’actualitat 59 segons, a La 2, perquè em va semblar paradigmàtic. La periodista Maria Casado li va fer una entrevista a un eminent psiquiatre que va ajudar a dilucidar alguns dels misteris que envolten el comportament dels pedòfils. Els maltractadors, violadors o assetjadors atreuen l’atenció mediàtica. Per altra banda, no vaig tenir l’oportunitat de llegir ni escoltar cap informació que fes referència a les mesures que es prendran per protegir els menors, ni tampoc els passos que es seguiran per prevenir futures violacions a infants. Els abusos sexuals encara són una realitat oculta i, malauradament, massa freqüent. En la meva opinió, no es fa tot el que cal per eradicar-los. Val a dir que, des del punt de vista acadèmic, també s’han esmerçat molts esforços en aprofundir en tots els aspectes que afecten els pederastes, ja siguin legals o psicològics. Els estudis universitaris de criminologia estan prou consolidats mentre que la victimologia és una disciplina que tot just està a les beceroles, malgrat que la necessitat social clami al cel.
Si voleu que us digui la veritat, la psicologia criminal m’interessa ben poc. En el cas que ens ocupa, només hi paro atenció en la mesura que els pedòfils tenen màniga ampla per reincidir, donades les exigües mesures punitives. Els que m'importen de debò són els menors afectats. Què se n’ha fet de tots aquests infants? Han rebut assistència psicològica? Estan en llars d'acollida? Qui els protegeix? Existeix una xarxa assistencial sòlida i preparada per atendre’ls? Les víctimes no desperten interès i a vegades queden completament desateses mentre que, paradoxalment, els agressors es troben fent tallers de rehabilitació a la presó (sense cap garantia d’èxit). Cal tenir present que els nens i nenes que un dia van patir abusos, demà poden ser adults amb seqüeles importants. En l’actualitat, molts d’ells no disposen de l’ajuda suficient per recuperar-se psicològicament del trauma que pateixen. També hi ha persones que viuen el seu drama en el més absolut dels silencis i, malgrat tot, tiren endavant amb dignitat. A vegades han de lluitar per no autodestruir-se. En altres ocasions, no poden suportar la humiliació del passat i dirien prou. Es traurien la vida.
Us enllaço amb un fragment de la pel·lícula "Festen". És el moment en el qual el fill s'aixeca de la taula i revela el terrible secret de família. Ja em perdonareu, només he trobat la versió subtitulada en anglès...

dimecres, 8 d’octubre de 2008

Recapitular

Les persones grans que vénen a la consulta presenten alguns trets que les diferencien dels adults més joves. Un d'ells és la notable necessitat de recapitular.
Si un pacient d'edat avançada té un accident amb el cotxe, per exemple, quan ve a veure'm no només relata aquella topada si no totes les que ha tingut amb els diferents vehicles que ha conduït al llarg de la vida. Si es dóna el cas d'una discussió amb la parella, emergeixen unes quantes de les picabaralles que han sorgit d'ençà que es van conèixer i de quina manera s'han arribat a solventar. Percebo la necessitat de construir una història coherent sobre tots els anys viscuts, potser una il·lusió de continuïtat o l'esboç d'una identitat que, malgrat els canvis, s'ha mantingut íntegra en la seva essència. D'aquesta necessitat deuen provenir les clàssiques "batalletes" dels avis i àvies que més d'una vegada hem considerat avorrides o banals. Penso que s'hauria de potenciar i respectar la necessitat de les persones grans de transmetre la seva preciosa saviesa vital. No només perquè això afavoreix l'envelliment saludable sinó perquè beneficia tota la comunitat. M'agrada pensar que algun dia retrobarem espais per a la transmissió intergeneracional del coneixement i que traurem temps d'on sigui per escoltar històries de fa cinquanta anys. No és possible que una societat tiri endavant si desconeix el seu passat més immediat...
Foto: Martine Frank

dilluns, 6 d’octubre de 2008

Els homes que estimaven les dones


Quan els psicòlegs quedem per fer un cafè podem ser d'allò més pesats. És més que probable que la conversa derivi, en un moment o altre, cap a l'anàlisi detallada de tota mena de patologies i sofriments. La desgràcia la té la persona que assisteix a la conversa, si no pertany al ram de la salut mental. Com que estem en permanent contacte amb el dolor emocional als psicòlegs se'ns pot encomanar una visió un punt pessimista de la vida. Per això és necessari aprendre a desconnectar de les mil maneres possibles. A mi, escriure en aquest bloc, em va la mar de bé...
Fa uns dies, parlava amb una companya que treballa amb dones que pateixen (o han patit) severs maltractaments físics i psicològics per part dels seus marits. Jo li vaig comentar que, per fortuna, a la consulta hi veia moltes dones estimades per la seva parella que no patien pel masclisme ni per les ànsies de possessió. La seva reacció va ser de completa incredulitat! La vaig haver de convèncer que era del tot cert el que li deia, que hi havia homes que acompanyaven a les seves dones a teràpia, les cuidaven, les escoltaven, les recolzaven en tot moment i no tenien cap pudor en parlar de l'afecte i l'admiració que sentien per elles. L'explicació no va servir de gaire perquè la meva col·lega em mirava com si li parlés de les meigas...
Diria que la seva reacció es podria fer extensiva al col·lectiu de dones heterosexuals. Sentim a parlar tant d'amenaces, vexacions i fins i tot assassinats que en el nostre imaginari cada cop ocupa menys espai la possibilitat d'una relació de parella estable, en la qual la dona no hi jugui sempre el paper de l'escarràs. És una mena de nihilisme amorós, d'escepticisme crònic...
Foto: Moriza

dissabte, 4 d’octubre de 2008

L'optimisme de Julio Salinas

En general, les activitats amb les quals sóc poc competent em fan una mandra insuperable i miro d'evitar-les tan com puc. Em fa por fer el ridícul i em tanco en banda. Defujo l'experiència. Admiro les persones que, tot i no brillar especialment en alguna disciplina, s'hi llancen sense pensar-s'hi, mirant d'assaborir el present i aprendre tan com sigui possible. Suposo que aquesta mena de temeritat és una bona mostra d'autoestima i amor per la vida...Una manera de no tancar-se portes, d'obrir-se pas per camins poc explorats...
Us preguntareu què té a veure tot això amb l'inefable Julio Salinas. Un bon dia vaig sentir com debutava amb un català macarrònic per la ràdio. Traduïa literalment del castellà però s'esforçava tant que resultava entendridor. Tenia ganes d'animar-lo: Molt bé Salinas! Endavant! Tu pots! . Vaig pensar que l'exfutbolista seria un bon fitxatge per aquella campanya de la Generalitat que pretenia incentivar l'ús del català (Parla sense vergonya, parla amb llibertat i si t'equivoques, torna a començar) Si l'hagués frenat la por al ridícul segurament que mai s'hagués aventurat a practicar una nova llengua. Tan de bo molta més gent prengués exemple del seu coratge lingüístic!
Julio Salinas ha tornat a demostrar la seva capacitat d'autosuperació en el popular (una mica caspós) concurs ¡Mira quién baila!, a TV-1. En veure'l ballar, em va commoure novament l'optimisme amb el qual afrontava les seves nul·les aptituds a la pista de ball. Moure l'esquelet se li dóna infinitament pitjor que tocar la pilota. Per aquest motiu, va confessar que s'hi entrega més que mai no havia fet amb l'esport. Ja sabem que els futbolistes, precisament, no es maten treballant. Ho va dir clar i català als seus companys de RAC1: Ara entreno tres hores al dia!