dilluns, 29 de setembre de 2008

Passar pàgina



Suposo que estareu d'acord amb mi en el fet que no val la pena barallar-se per gairebé res en aquesta vida. Òbviament, el futbol no està fet per això...

Al marge del dantesc espectacle de les bengales, l'esdeveniment més trist del derbi el vaig viure en sortir de l'Estadi, quan vaig presenciar una violenta discussió entre pericos i culers. Es barallaven a causa dels brètols que havien provocat el pànic. Els pericos recriminaven l'actuació dels bàndals i d'alguns jugadors blaugranes. Els culers es defensaven dient que no se sentien representats per a res, ni pels uns ni pels altres. M'imagino que van allargar la disputa fent referència al resultat del partit i a la pèssima actuació de Medina Cantalejo. Vaig trobar lamentable que la violència de quatre agitadors (que podrien haver causat una desgràcia) arribés a enterbolir d'aquesta manera la sana rivalitat que hi hauria d'haver entre nosaltres.

Discrepàncies a part, crec que podem arribar a uns quants punts d'acord. En primer lloc, la intolerància total vers les manifestacions de violència i qualsevol incitació a la mateixa. En segon lloc, al marge del resultat final, hem de convenir que els errors arbitrals perjudiquen seriosament el món del futbol. Finalment, cal arribar al fons de la qüestió, determinar les múltiples causes dels penosos incidents i fer tot el que calgui perquè no es repeteixin.

Lamentablement, després del partit, ni el senyor Pedro Tomás va reconèixer la coresponsabilitat de l'Espanyol en l'entrada de bengades a l'Estadi, ni el senyor Laporta va condemnar la connivència d'alguns cracs amb l'actuació dels Boixos Nois. En comptes d'això, el president es va limitar a una de les seves sentències antològiques: Als jugadors que ni me'ls toquin!
Ara podria carregar contra la passivitat dels mossos, el cinisme de Guardiola o el fonamentalisme i la tendència a l'agitació de certs periodistes esportius. Però no val la pena. Crec que això no ens ajuda a passar pàgina. Vull quedar-me amb els aspectes positius. Un bon nivell futbolístic, per part de tots dos equips. L'impecable actitud de Luis García i alguns dels seus companys, sempre pacífics i conciliadors. I també la del capità Carles Puyol que es va desmarcar completament de l'actuació de Piqué, Henry, Eto'o i companyia. Potser li van venir al cap els tràgics dies en què va viure la mort del seu pare i els seus rivals de l'Espanyol van sortir al camp amb una camiseta que resava: "Ànims Puyi"

Després del fatídic dissabte de l'Espanyol-Barça tots plegats hauríem de fer memòria i recordar que abans que aficionats, jugadors, presidents o periodistes, per damunt de tot, som persones humanes amb uns valors ètics i cívics. Que els radicals no ens facin perdre l'oremus.

divendres, 26 de setembre de 2008

La meva vida sense tabac

Bona part dels meus pacients són persones fumadores. Algunes vegades, utilitzen el tabac com una estratègia (tòxica, no cal dir-ho) per calmar l'ansietat o la depressió. En general, cap d'ells s'adona que fumar dificulta el procés de recuperació. Hi ha teories que defensen que algunes drogues són utilitzades com una mena de medicació per apaivagar el malestar emocional i, finalment, provoquen l'efecte contrari al desitjat.

S'han fet estudis que assenyalen que, entre les persones joves, advertir dels múltiples riscos per a la salut no és una estratègia massa efectiva per aconseguir l'abandó del tabac. Les malalties cròniques són vistes com una amenaça llunyana. Aprecien més el plaer i la felicitat que s'associen erròniament a la cigarreta. Per aquest motiu, és més adient enfocar la teràpia antitabac en clau positiva i parlar dels beneficis que s'obtindrien si s'abandonés l'hàbit. No passa així amb les persones grans a les quals és menys complicat dissuadir si se'ls fa referència a la bronquitis crònica, les malalties coronàries... Per a les persones d'edat avançada la morbiditat és una realitat més que probable!

Un dels exercicis que proposo als pacients, encara que no tinguin pensat deixar de fumar, és que s'imaginin a si mateixos d'aquí uns anys, com si fossin exfumadors. Quines avantatges han aparegut a la seva vida? Vet aquí algunes de les seves respostes (us animo a continuar la llista):

-No faig pudor de fum
-A casa es respira un ambient més net
-Els meus petons no tenen gust a tabac
-Ara sóc un exemple més saludable pels meus fills/filles
-Quan faig esport, no em canso tant
-La meva pell no s'embruta ni s'arruga tant
-Em sento més lliure perquè no depenc del tabac
-No tinc tanta ansietat
-Estalvio diners
-Em sento orgullós/a d'haver deixat de fumar
-No em refredo gairebé mai
-Respiro millor
-No tusso quan em llevo
-Noto més els gustos i les olors
-Tinc més qualitat de vida
-No discuteixo amb la gent pel tema del tabac
-Contribueixo a mantenir-me jove i sa/na més temps
-......
Nota: Com que sóc exfumadora subscric la majoria de les coses que apunten els meus pacients. Us confessaré que, pel meu tarannà inconformista, una de les coses que em va motivar més per deixar de fumar va ser NO CONTRIBUIR A ENGREIXAR EL COMPTE CORRENT DE LA INDÚSTRIA DEL TABAC. Em rebenta que es forrin a costa de la mort i la malaltia de la gent...

dimecres, 24 de setembre de 2008

Energy Control

Fa uns dies, mentre feia zapping, vaig enganxar-me a No es programa para viejos, a Antena 3, un espai destinat a debatre qüestions relacionades amb les preocupacions dels adolescents i, naturalment, dels seus pares. El condueix Patricia Gaztañaga, a bastament coneguda pel seu Diario de Patricia. Un grup de joves discutia acaloradament sobre el consum de drogues. Com acostuma a passar en els debats de baixa volada, com els de La Noria, per exemple, hi destacaven dues postures clarament polaritzades. Frívols partidaris de la llibertat de consum contra detractors acèrrims. Quan li va tocar el torn a un representant d'Energy Control, tothom se li va tirar a sobre, qüestionant si la seva tasca no servia, justament, per promoure el consum i no pas per eradicar-lo. Ja sabia que era una organització controvertida però em va sobtar que cap expert valorés la seva aportació per combatre els terribles efectes de la droga.
Com probablement sabeu, Energy Control treballa en llocs d'oci nocturn, analitzant la toxicitat de les substàncies que consumeixen alguns joves (i no tan joves). D'aquesta manera, pretenen minimitzar riscos, prevenir greus problemes de salut i fins i tot la mort. La seva feina ha estat posada en dubte perquè parteixen de la base que amb el simple "NO A LA DROGA", no n'hi ha prou per acabar definitivament amb el consum. Per aquest motiu, creuen que és necessari tocar de peus a terra i treballar sobre el terreny amb un problema que ha existit i, malauradament, existirà sempre. Val a dir, però, que hi ha membres d'aquesta organització que també són consumidors. És per això que em pregunto si poden fer una tasca educativa prou adequada. Personalment, ni els criminalitzo ni els poso en un pedestal. Crec que fan una funció social inqüestionable, encara que no sé si de la millor manera possible... El debat continua obert...

dimarts, 23 de setembre de 2008

El melanoma de la Teresa

A la sèrie Ventdelplà, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.
Ahir vaig parlar amb una dermatòloga de Palafrugell que em va assegurar que, d'ençà que a la Teresa (l'omnipresent Emma Vilarasau) li van trobar un melanoma, han augmentat les visites als dermatòlegs. Concretament, es tracta de persones que tenen pànic a una fatídica piga que pugui causar-los la mort. El més curiós (no és broma) és que la majoria de pacients es queixen de taques al coll, la mateixa ubicació on se la va trobar la metgessa de Ventdelplà. Jo que no hi entenc gaire de medicina, més enllà del que m'obliga la meva especialitat, li vaig preguntar si era habitual que la malaltia cursés d'aquesta manera. Em va assegurar que no, que el que li havia passat a la Teresa era francament estrany i alarmista. Si fa no fa, el mateix tractament que havia rebut el lupus, malaltia de la qual va morir la mare d'en Martí en temporades passades. En la tònica del sensacionalisme, hi ha l'Alzheimer de la Dora que, de cop i volta, es troba perduda enmig del poble, sense saber com tornar a casa. L'Alzheimer és una malaltia degenerativa, que evoluciona per etapes, trobo sobtada i incoherent la manera com s'expressa a la sèrie.

Cal recordar que, als guionistes, ja els havien picat la cresta amb anterioritat per la manera com en David, advocat i marit de la Teresa, enfocava els seus casos ja que vulnerava el codi deontològic de la professió. Tampoc va agradar gaire el personatge del mosso d'esquadra psicòpata, a qui ningú podia parar els peus...
Donat que la Terribas té tant d'interès en què "la nostra" ofereixi un servei públic de qualitat, potser valdria la pena que truqués a Benet i Jornet per demanar-li que s'assessori una mica millor dels temes que vol reflectir a la sèrie. Si continuem pel mateix camí, els catalans acabarem aterroritzats. Francament, no ens cal una ficció d'aquesta mena. Amb la crua realitat, ja en tenim ben bé prou...

dilluns, 22 de setembre de 2008

Iñaki Cristina Barcelona

M'havia promès que no em capficaria amb la monarquia perquè, últimament, pensar-hi massa pot portar problemes. Com diria l'Urdaci, comences malpensant i acabes per cometre delictes contra la corona... Sempre va bé seguir els consells d'un amic...
Vaig enfilar el cap de setmana amb molt bon peu, sense torturar-me pels calés que ens deixem entre regates i escoles d'alt standing. Tot anava com una seda. El diumenge, quan ja semblava que havia superat un parell de dies sense obsessions, zas!, recaiguda. Llegint el País, vaig tenir la mala fortuna d'ensopegar amb un article d'aquests de profunditat, que parlava de la "discreta integració" de la infanta a la capital catalana. Altra vegada em va donar per rumiar. Quan es tracta de la casa reial, els eufemismes van que volen (recordem expressions del tipus cese temporal de la convivencia). Més aviat diria que els ducs de Palma passen olímpicament de Barcelona i de Catalunya, en general. Si fa no fa, la mateixa actitud que ha tingut Woody Allen amb l'última pel·lícula: amb un escenari de postal, n'ha tingut prou per recrear els estereotips ibèrics més tradicionals...

Pel que sembla, don Iñaki i doña Cristina no participen en cap acte públic a la ciutat. Per descompat, res d'aprendre català. La infanta es veu que el xapurreja però utilitza quotidianament el castellà. Pel que fa a la mainada, si van al Liceu Francès, no crec que aprofundeixin gaire en la nostra llengua minoritària. Malgrat tot, se suposa que hem d'estar prou contents que ens honorin amb la seva presència (encara que visquin fortificats a Pedralbes) i que es passegin campechanament pel parc de la Ciutadella, un o dos cops l'any...

Bé, anem a la pela que és el que em porta realment de cap. Resulta que l'Urdangarín percep uns 300.000 € anuals per desenvolupar la seves tasques professionals a Telefónica. Com recordareu, el duc de Palma havia hagut de dimitir d'un càrrec d'organitzador d'events de caire esportiu perquè s'embutxacava sous astronòmics, a compte de l'administració pública. La infanta, per la seva banda, cobra un sou que ronda els 200.000 €. Això sense sumar-hi la quantitat que els pertoca per ser membres de la corona espanyola. En l'esmentat article, es puntualitza que "La Caixa" no ha fet concessions amb la Cristina ja que ha ascendit peldaño a peldaño, com una treballadora més. Quina fatiga, pobra noia...
Que els hàgim de mantenir passa, però almenys que no ens prenguin per burros! En això, s'ha de reconèixer que el rei els porta avantatge perquè és capaç de dissimular magníficament l'opulència amb la qual viu sense fotre ni brot. Els seus descendents en podrien prendre nota perquè, a aquest pas, la monarquia durarà menys que un caramel a la porta d'un col·legi...

Per cert, em pensava que era molt original amb el títol del missatge, però ja l'han fet servir a La Vanguardia, llàstima per mi...

divendres, 19 de setembre de 2008

El plat de llenties


Després de llegir el meravellós reportatge de la visita dels Prínceps d'Astúries a l'Expo de Saragossa, francament, estic més tranquil·la. M'adono que en època de vaques magres fins i tot la monarquia s'estreny el cinturó. El menú que van menjar per dinar els va costar uns 12 € però això (ells que freqüenten restaurants de cinc forquilles) no va impedir que es contemplessin així d'embadalits (almenys davant de les càmeres). En fi, després d'aquesta mostra d'austeritat i de saber que els alts càrrecs del Govern es congelaran el sou (quin sacrifici, també, si hi pensem), estic disposada a deixar de preguntar-me quant ens costen les operacions per millorar els problemes respiratoris de la princesa, les vacances a Baqueira, el cos de seguretat, les residències i totes aquestes minúcies que, repartides entre tots, venen a ser un no-res. M'estimo més congratular-me feliçment de mantenir tota la parentela borbònica i sobretot una professional com doña Letizia Ortiz Rocasolano, que ratlla la perfecció en cadascun dels seus estudiats moviments.

És millor viure així, sense capficar-se...

dijous, 18 de setembre de 2008

Retorn a la jungla laboral

El món laboral, perdoneu la comparació suada, és com una jungla. Fa uns dies, llegia que augmenten els casos d’assetjament en el sector públic i que encara existeix un buit legal important per fer-los front. Hi ha Ajuntaments, per exemple, que són autèntics vivers de mobbing. Si hagués de fer algun estudi sobre maltractament psicològic no dubtaria ni un moment d'anar-hi a buscar la meva mostra.

Aquests dies de setembre sentim a parlar molt de l’arxiconeguda síndrome postvacacional. Fóra bo preguntar-se perquè hi ha tantes persones a les quals els resulta traumàtic reincorporar-se a la feina. No crec que es tracti tant d’una dificultat adaptativa individual com d’unes condicions de feina precàries a les quals es reacciona, de manera lògica, amb estrès i depressió.

Un entorn laboral intoxicat per l'hostilitat psicològica és una mena nínxol ecològic on tothom mira de sobreviure com pot. El qui exerceix el maltractament pateix un tipus de trastorn de personalitat que alguns especialistes anomenen "perversió narcissista". És un individu frustrat que necessita subestimar els altres per reeixir del sentiment d'inferioritat. Per altra banda, si exerceix el control del terror, impedeix que es posi en evidència la seva mediocritat. És possible que en una sola empresa (pública o privada) n'hi hagi uns quants d'aquests individus. Per mantenir el seu estatus es protegeixen entre si a través de xarxes de pseudoamistat, governades pels interessos comuns, l'enveja i la falsedat.

Com és ben sabut, allà on hi ha un botxí, també hi ha una víctima. El perfil habitual és el d'una persona transparent, una mica ingènua i altament competent. Les agressions psicològiques que pateix poden desembocar en depressió, trastorns d’ansietat i patologies somàtiques importants. D'aquí que el mobbing hagi esdevingut un problema greu de salut pública. En general, la víctima és percebuda com una amenaça perquè la seva intel·ligència i noblesa podrien posar al descobert les irregularitats dels qui maneguen el cotarro. Si estirem el fil del mobbing és probable que ens topem amb una empresa que no prospera, és corrupta o està estancada de fa temps. Així doncs, no es tracta només d’una qüestió de salut sinó també d’un problema econòmic i de funcionament empresarial.

Al voltant del maltractador s'hi mou un espècimen interessant: el llepaculs o palmero. L'home o la dona que riu totes les gràcies al qui mou els fils del poder. És un personatge que s'adona de les flaqueses del superior però se les empassa com un llimac. També és conscient de les injustícies i del patiment de la víctima, a les quals tanca els ulls sistemàticament. Nega allò que el sentit comú més fonamental donaria per suposat. Al meu entendre, és còmplice i, per tant, culpable com el propi maltractador.

A les víctimes els és impossible fer el mateix joc que l'adulador perquè els seus principis i valors els ho impedeixen. L'única alternativa que els queda és enfonsar-se ja que l'entorn se'ls gira en contra i els fa creure que són culpables de tot el que passa. És molt difícil trencar aquest silenci, acompanyat de sentiments crònics d’inutilitat i buidor.
Tot i que encara hi ha molta feina pendent, existeixen associacions i recursos legals per sobreviure a la ferocitat d’algunes empreses. És de cabdal importància buscar l’ajuda que permeti a la víctima treure l’entrellat de la confusió mental en la qual està immersa. És fruit de la meva imaginació tot el que passa? Com és que ningú es queixa? Cap company veu el mateix que jo? En aquests casos, crec que s’escau el popular conte de Hans Christian Andersen, “El vestit nou de l’emperador”. Una metàfora excel·lent sobre la necessitat que la veritat vegi la llum. Quan algú diu en veu alta allò que sent, fa el primer pas per superar un maltractament. Cal buscar un petit oasi on expressar-se i cridar: l'emperador va despullat!
Article publicat a El Punt

dilluns, 15 de setembre de 2008

Té alguna cosa bona la crisi?

N'estem tots assabentats.
És temps de crisi, recessió, desacceleració o com li volguem dir. Els mitjans de comunicació ens ho recorden permanentment. No sé què en penseu vosaltres però jo trobo una mica improductiu aquest bombardeig de pessimisme sense treva. Som conscients que passem per temps difícils però recordar-ho tothora tampoc soluciona res. Amagar el cap sota l'ala, tal com ha fet Zapatero fins ara, tampoc. De fet, el més lògic seria mirar d'aplicar mesures intel·ligents que ens ajudessin a sortir del forat. Està clar que ni el govern ni la banca hi semblen disposats. És falta de ganes o de capacitat?
Donat que no podem canviar la incomptència dels que mouen les palanques del poder, hem de mirar d'adaptar-nos a la crisi. Vet aquí unes quantes reflexions de psicologia positiva. Pensem en el ram de la construcció. El boom immobiliari va fer brotar paletes, pintors i guixaires de sota les pedres. Tothom s'atrevia a fer vivendes i els penosos resultats salten a la vista. La crisi ha fet passar pel sedàs a una bona colla de bandarres i aprofitats de tota índole. Ha servit, de pas, per aturar un creixement urbanístic demencial, que no conduïa enlloc. Per altra banda, sóc de l'opinió que els bons professionals sobreviuen i que certes penúries econòmiques serveixen perquè tots plegats ens posem les piles i mirem d'oferir una millor qualitat en els serveis. També penso en la necessària reflexió sobre el consumisme desmesurat de la nostra societat. Quina quantitat de diners no gastem en foteses? L'espiral del consum ens allunya dels aspectes més essencials de la vida que són sovint els que ens aporten més moments de felicitat. En aquest sentit, em va cridar l'atenció una notícia recent sobre l'èxit d'un llibre que narra l'experiència d'una dona britànica que va reduir les despeses diàries a 1'3€ (sense comptar el lloguer de la vivenda). Una de les conclusions a les quals va arribar l'autora va ser que gastar menys ens ajuda a retrobar-nos amb experiències humanes oblidades i que, de fet, és possible viure dignament amb ben poc.
Ja sé que aquestes paraules poden sonar ofensives a les persones que tenen dificultats serioses per arribar a final de mes. Que em perdonin perquè sóc conscient del sofriment de tantes famílies que viuen en el llindar de la pobresa. Se m'acudeixen quaranta mil nefastes conseqüències d'aquesta crisi però també crec que ens pot aportar alguna cosa constructiva. Per què no valorar-la?

divendres, 12 de setembre de 2008

Maddie, el cas continua

Vaig ser un dels molts periquitos que va volar fins a Glasgow per veure la final de la copa de la UEFA. Ignorant el sofriment que m'esperava, a l'entrada del camp escocès, em van cridar l'atenció uns voluntaris que repartien fotografies d'una nena aleshores desconeguda per mi: Madeleine McCann, pressumptament desapareguda a la costa portuguesa de l'Algarve. Quan vaig arribar a Palafrugell, em vaig retrobar amb el rostre de la nena, exposat en els vidres d'una botiga, idèntica a la que m'havien entregat dies abans, on hi destacava la inconfusible taca de l'ull dret. El "cas Madeleine" va generar un rebombori mediàtic sense precedents: infinites entrevistes als pares, visites al Papa, famosos suplicant per qualsevol pista... La premsa britànica es va entregar en cos i ànima a la difusió del cas. Els pares es presentaven al món com una parella desesperada, destrossada pel dolor. Els policies portuguesos, per contra, es dibuixaven com una colla d'incompetents, incapaços de donar un pas en la direcció correcta. D'aleshores ençà, el degoteig de pistes ha estat incessant. S'han obert una conjunt d'interrogants que no deixen els pares en tan bona posició. L'últim capítol l'ha escrit l'inspector portuguès Gonçalo Amaral, que assegura que tots els indicis apunten cap al fet que la nena hauria mort víctima d'un accident, induït pels somnífers que els pares administraven a les criatures per poder sortir de nit. Per tal de no assumir les nefastes conseqüències dels seus actes, Gerry i Kate McCann, metges experts i persones influents, haurien fet desaparèixer el cos de la nena. Després haurien iniciat una fugida cap endavant, organitzant un circ mediàtic que els encobrís. Per altra banda, segons Amaral, la parella és amiga personal de Gordon Brown i els seus contactes haurien permès minimitzar el valor d'algunes pistes decisives, com l'olor a cadàver que van detectar els gossos policia o el testimoni d'un turista que assegura que la nit dels fets va veure el pare de Maddie dirigint-se cap a la platja, amb una nena en braços. L'arxivament del cas també hauria estat possible gràcies al prestigiós advocat de la parella, especialista en causes perdudes com la del dictador xilè Augusto Pinochet.
Tot això ens podria fer pensar que l'inspector és una mena d'heroi anònim, a la recerca de la veritat. El cert és, però, que el seu currículum també és ple de clarobscurs, entre els quals hi destaca la sospita de tortura a inculpats en casos similars o de participació en xarxes de pedofília.
Sigui com sigui, més enllà de l'evident morbositat mediàtica, el cas de Maddie deixa entreveure el complex entramat que teixeixen la justícia, la policia i el poder polític.
Si mai arribarem a conèixer l'autèntica veritat, si mai es farà justícia, ja és tota una altra història...
Il·lustració: Toni Müller

dimarts, 9 de setembre de 2008

Descobrint el mal

Un dels meus interessos professionals és la interpretació dels contes des d'una perspectiva psicològica. Hi ha infinitat d'autors i autores que han estudiat el tema en profunditat, tot i que a les llibreries proliferin les fórmules ràpides, a l'estil de Jorge Bucay. Aquest coneixement em permet comprendre amb major subtilesa els complexos processos psicològics pels quals transitem els éssers humans. En general, ja us ho he comentat altres vegades, la psicologia i la psiquiatria modernes es queden estancades en l'etiquetatge i tractament de tota mena de patologies per a les quals volem tenir a mà el fàrmac corresponent. En un pla marginal queden les circumstàncies que giren al voltant del malestar emocional, una qüestió cabdal per tocar l'arrel de la simptomatologia. Tampoc és la primera vegada que us comento que "el tema estrella" de la meva consulta és el maltractament. Atenc persones a qui fan mobbing, nens agredits a l'escola, parelles maltractades, amics cruelment traïts i un llarg etcètera que té com a denominador comú la violència perversa. El que més em sorpren últimament és que els infants i adolescents han de passar cada vegada més aviat pel tràngol iniciàtic de descobrir el rostre del mal en els altres. Hi ha criatures que són víctimes d'agressions vertaderament cruels. Algú pot dir que el bullying ha existit sempre i tindrà tota la raó. Però, sincerament, jo no recordo en la meva infància els nivells d'hostilitat física i emocional que em relaten els menors a la consulta. M'aventuro a dir sense por que la nostra societat és cada vegada més violenta. És imprescindible donar eines educatives als infants per comprendre de quina manera s'ha de fer front a les envejes, les rancúnies i la frustració que, tard o d'hora, se'ls pot abocar a sobre. En aquest sentit, crec que els contes clàssics contenen una saviesa especial. No és el mateix llegir Teo o les Tres Bessones, personatges poc confrontats amb el mal, que endinsar-se en l'aventura de la Caputxeta Vermella, La Ventafocs o Barbablava. Dit sigui de pas que totes les lectures són profitoses i es complementen entre si. En una ocasió, en una xerrada que vaig donar a la Biblioteca de Palafrugell, un professor es va sentir enutjat quan defensava les trifulques de l'Aneguet Lleig com a eina educativa per comprendre i superar un maltractament. Era de l'opinió que aquests contes "traumatitzen" els infants. Sóc just del parer contrari. Si no s'educa en la presència del mal en el món estem afavorint precisament la traumatització, ja que no s'ha ajudat a concebre la part més fosca de l'ésser humà. Quantes vegades no he sentit a dir a víctimes de maltractament: com pot ser que hi hagi persones així? Lògicament que n'hi ha. Si no, no existirien les guerres, ni la interminable llista de violacions dels drets humans que es donen arreu del món. Ja sé que el tema no és bonic però si tenim als infants entre cotons els estem fent més vulnerables. Quan els arriba la patacada no saben com s'han de defensar i s'hi tornen amb més violència o bé cauen en una depressió. Cal que sapiguen que s'han d'allunyar de qui els insulta, els ofen, els exclou o els amenaça. No han de callar, han d'expressar el seu malestar i cercar ajudes autènticament protectores. Unes habilitats que cada vegada, malauradament, han de desenvolupar més aviat i que ni els mateixos adults arribem a dominar del tot. [Il·lustració: Jessie Wilcox Smith].

P.D.: Si voleu treballar el tema de l'assetjament escolar de manera directa i entenedora amb els vostres alumnes, fills o filles, us recomano el conte No et fiquis amb mi, que podeu trobar fàcilment a qualssevol llibreria o biblioteca.

divendres, 5 de setembre de 2008

Vocacions dubtoses

Arribo del CAP de Palafrugell, per segona vegada aquesta tarda. Hi he anat perquè em traguessin un tap de l'orella. Estava sorda com una tàpia. M'havia posat les gotes preceptives però l'administrativa de recepció m'ha dit que no me'l podien treure, que hauria de tornar a les 18h, que llavors hi hauria la infermera. Així ho he fet. M'ha atès una noia que m'ha rebut amb cara de pomes agres. M'ha advertit que no m'hauria de treure el tap perquè a ella no li pertocava, sinó al meu infermer. Li he contestat que m'havia limitat a seguir les indicacions de recepció. M'ha respòs, molt seca, que ja me'l trauria (semblava que em fes el favor de la seva vida) però que la propera vegada hauria de procedir correctament. Com ja m'ha passat en altres ocasions, m'he sentit incòmoda, com si estés causant una molèstia imperdonable. Almenys aquesta vegada el problema era banal.
Els mitjans es fan ressò que la sanitat catalana és un desori. Horaris draconians, sous migrats, pressió assistencial, manca de facultatius qualificats, eternes llistes d'espera i, també, cal dir-ho, poques solucions polítiques per fer-hi front. Jo hi afegiria que hi ha professionals pels quals la vocació és només una paraula. Atenen les persones com si fossin bestiar. Em faig el càrrec de les precàries condicions laborals però crec que un mínim de correcció i amabilitat són imprescindibles. No sé fins a quin punt la pèrdua del tracte humà és degut a les circumstàncies o a la mala gana amb la qual es va a treballar. En qualssevol cas, els pacients no tenen la culpa de les mancances del sistema. Ja sé que no és políticament correcte, però sóc de l'opinió que caldria fer més autocrítica. Els professionals de la salut tenim un compomís amb la nostra feina segons el qual, per damunt de tot, hem de vetllar pel benestar de les persones que ens consulten. Encara que tinguem un mal dia.

dimecres, 3 de setembre de 2008

Una mica de safareig

Permeteu-me que, per un dia, trenqui el to seriós que caracteritza aquest bloc i faci una mica de safareig, esport nacional del país i signe inequívoc que vivim en una societat moderna i avançada. No sé com és que no s'ha creat una disciplina olímpica. Quedaríem saciats de medalles. M'imagino d'abanderat de l'equip espanyol algun paparazzi d'aquests que ja ha esdevingut més famós que els propis famosos...
Anem al tema. Resulta que el bo de José María Aznar desperta passions entre les dones. La histèria col·lectiva que es desencadena en presència de l'expresident deixa Julio Iglesias a l'alçada d'un vulgar aprenent. Fa uns anys, em vaig quedar de pasta de moniato davant dels crits i els cops de colze d'algunes fèmines madures, que feien cua perquè Aznar els signés el seu llibre. Totes volien estar a primera fila, per tirar-li floretes. Recordo que una d'elles, exaltadíssima, va xisclar: "Es el mejor presidente que ha tenido España desde Carlos V!"

Avui m'ha cridat l'atenció la notícia de l'embaràs de la ministra francesa, d'origen magribí, Rachida Dati. Segons el diari l'Observateur, l'exlíder del PP seria el pare de la criatura de la ministra. Aznar s'ha afanyat a qualificar la informació de "total i completa falsedat".
Jo diria que José Mari diu la veritat i que tot plegat és una calúmnia barata. Cal apuntar que, fa uns anys, va sorgir un rumor semblant, segons el qual Cayetana Guillén Cuervo hi hauria estat relacionada sentimentalment, fet que va ser rotundament desmetit per l'actriu espanyola.

Si analitzem fredament la situació, ens adonarem que un home tradicional i conseravador, amant dels valors de la família, la fidelitat i el deure conjugal, tan selectiu amb els nouvinguts, no pot estar implicat en un afer de faldilles d'aquestes característiques. Aznar no ha perdut els papers. Al capdavall, si ens enganyés, la genètica posaria les coses al seu lloc. Penseu, si no, en la reveladora cara d'Ana Aznar...I si el nadó ens surt amb bigoti?