Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: setembre, 2008

Passar pàgina

Imatge
Suposo que estareu d'acord amb mi en el fet que no val la pena barallar-se per gairebé res en aquesta vida. Òbviament, el futbol no està fet per això...
Al marge del dantesc espectacle de les bengales, l'esdeveniment més trist del derbi el vaig viure en sortir de l'Estadi, quan vaig presenciar una violenta discussió entre pericos i culers. Es barallaven a causa dels brètols que havien provocat el pànic. Els pericos recriminaven l'actuació dels bàndals i d'alguns jugadors blaugranes. Els culers es defensaven dient que no se sentien representats per a res, ni pels uns ni pels altres. M'imagino que van allargar la disputa fent referència al resultat del partit i a la pèssima actuació de Medina Cantalejo. Vaig trobar lamentable que la violència de quatre agitadors (que podrien haver causat una desgràcia) arribés a enterbolir d'aquesta manera la sana rivalitat que hi hauria d'haver entre nosaltres.
Discrepàncies a part, crec que podem arribar a uns quants punt…

La meva vida sense tabac

Imatge
Bona part dels meus pacients són persones fumadores. Algunes vegades, utilitzen el tabac com una estratègia (tòxica, no cal dir-ho) per calmar l'ansietat o la depressió. En general, cap d'ells s'adona que fumar dificulta el procés de recuperació. Hi ha teories que defensen que algunes drogues són utilitzades com una mena de medicació per apaivagar el malestar emocional i, finalment, provoquen l'efecte contrari al desitjat.

S'han fet estudis que assenyalen que, entre les persones joves, advertir dels múltiples riscos per a la salut no és una estratègia massa efectiva per aconseguir l'abandó del tabac. Les malalties cròniques són vistes com una amenaça llunyana. Aprecien més el plaer i la felicitat que s'associen erròniament a la cigarreta. Per aquest motiu, és més adient enfocar la teràpia antitabac en clau positiva i parlar dels beneficis que s'obtindrien si s'abandonés l'hàbit. No passa així amb les persones grans a les quals és menys complicat…

Energy Control

Imatge
Fa uns dies, mentre feia zapping, vaig enganxar-me a No es programa para viejos, a Antena 3, un espai destinat a debatre qüestions relacionades amb les preocupacions dels adolescents i, naturalment, dels seus pares. El condueix Patricia Gaztañaga, a bastament coneguda pel seu Diario de Patricia. Un grup de joves discutia acaloradament sobre el consum de drogues. Com acostuma a passar en els debats de baixa volada, com els de La Noria, per exemple, hi destacaven dues postures clarament polaritzades. Frívols partidaris de la llibertat de consum contra detractors acèrrims. Quan li va tocar el torn a un representant d'Energy Control, tothom se li va tirar a sobre, qüestionant si la seva tasca no servia, justament, per promoure el consum i no pas per eradicar-lo. Ja sabia que era una organització controvertida però em va sobtar que cap expert valorés la seva aportació per combatre els terribles efectes de la droga. Com probablement sabeu, Energy Control treballa en llocs d'oci noc…

El melanoma de la Teresa

Imatge
A la sèrie Ventdelplà, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.
Ahir vaig parlar amb una dermatòloga de Palafrugell que em va assegurar que, d'ençà que a la Teresa (l'omnipresent Emma Vilarasau) li van trobar un melanoma, han augmentat les visites als dermatòlegs. Concretament, es tracta de persones que tenen pànic a una fatídica piga que pugui causar-los la mort. El més curiós (no és broma) és que la majoria de pacients es queixen de taques al coll, la mateixa ubicació on se la va trobar la metgessa de Ventdelplà. Jo que no hi entenc gaire de medicina, més enllà del que m'obliga la meva especialitat, li vaig preguntar si era habitual que la malaltia cursés d'aquesta manera. Em va assegurar que no, que el que li havia passat a la Teresa era francament estrany i alarmista. Si fa no fa, el mateix tractament que havia rebut el lupus, malaltia de la qual va morir la mare d'en Martí en temporades passades. En la tònica del sensacionalisme, hi ha l'A…

Iñaki Cristina Barcelona

Imatge
M'havia promès que no em capficaria amb la monarquia perquè, últimament, pensar-hi massa pot portar problemes. Com diria l'Urdaci, comences malpensant i acabes per cometre delictes contra la corona... Sempre va bé seguir els consells d'un amic...
Vaig enfilar el cap de setmana amb molt bon peu, sense torturar-me pels calés que ens deixem entre regates i escoles d'alt standing. Tot anava com una seda. El diumenge, quan ja semblava que havia superat un parell de dies sense obsessions, zas!, recaiguda. Llegint el País, vaig tenir la mala fortuna d'ensopegar amb un article d'aquests de profunditat, que parlava de la "discreta integració" de la infanta a la capital catalana. Altra vegada em va donar per rumiar. Quan es tracta de la casa reial, els eufemismes van que volen (recordem expressions del tipus cese temporal de la convivencia). Més aviat diria que els ducs de Palma passen olímpicament de Barcelona i de Catalunya, en general. Si fa no fa, la mateix…

El plat de llenties

Imatge
Després de llegir el meravellós reportatge de la visita dels Prínceps d'Astúries a l'Expo de Saragossa, francament, estic més tranquil·la. M'adono que en època de vaques magres fins i tot la monarquia s'estreny el cinturó. El menú que van menjar per dinar els va costar uns 12 € però això (ells que freqüenten restaurants de cinc forquilles) no va impedir que es contemplessin així d'embadalits (almenys davant de les càmeres). En fi, després d'aquesta mostra d'austeritat i de saber que els alts càrrecs del Govern es congelaran el sou (quin sacrifici, també, si hi pensem), estic disposada a deixar de preguntar-me quant ens costen les operacions per millorar els problemes respiratoris de la princesa, les vacances a Baqueira, el cos de seguretat, les residències i totes aquestes minúcies que, repartides entre tots, venen a ser un no-res. M'estimo més congratular-me feliçment de mantenir tota la parentela borbònica i sobretot una professional com doña Letizia …

Retorn a la jungla laboral

Imatge
El món laboral, perdoneu la comparació suada, és com una jungla. Fa uns dies, llegia que augmenten els casos d’assetjament en el sector públic i que encara existeix un buit legal important per fer-los front. Hi ha Ajuntaments, per exemple, que són autèntics vivers de mobbing. Si hagués de fer algun estudi sobre maltractament psicològic no dubtaria ni un moment d'anar-hi a buscar la meva mostra.
Aquests dies de setembre sentim a parlar molt de l’arxiconeguda síndrome postvacacional. Fóra bo preguntar-se perquè hi ha tantes persones a les quals els resulta traumàtic reincorporar-se a la feina. No crec que es tracti tant d’una dificultat adaptativa individual com d’unes condicions de feina precàries a les quals es reacciona, de manera lògica, amb estrès i depressió.
Un entorn laboral intoxicat per l'hostilitat psicològica és una mena nínxol ecològic on tothom mira de sobreviure com pot. El qui exerceix el maltractament pateix un tipus de trastorn de personalitat que alguns especi…

Té alguna cosa bona la crisi?

Imatge
N'estem tots assabentats. És temps de crisi, recessió, desacceleració o com li volguem dir. Els mitjans de comunicació ens ho recorden permanentment. No sé què en penseu vosaltres però jo trobo una mica improductiu aquest bombardeig de pessimisme sense treva. Som conscients que passem per temps difícils però recordar-ho tothora tampoc soluciona res. Amagar el cap sota l'ala, tal com ha fet Zapatero fins ara, tampoc. De fet, el més lògic seria mirar d'aplicar mesures intel·ligents que ens ajudessin a sortir del forat. Està clar que ni el govern ni la banca hi semblen disposats. És falta de ganes o de capacitat?
Donat que no podem canviar la incomptència dels que mouen les palanques del poder, hem de mirar d'adaptar-nos a la crisi. Vet aquí unes quantes reflexions de psicologia positiva. Pensem en el ram de la construcció. El boom immobiliari va fer brotar paletes, pintors i guixaires de sota les pedres. Tothom s'atrevia a fer vivendes i els penosos resultats salten …

Maddie, el cas continua

Imatge
Vaig ser un dels molts periquitos que va volar fins a Glasgow per veure la final de la copa de la UEFA. Ignorant el sofriment que m'esperava, a l'entrada del camp escocès, em van cridar l'atenció uns voluntaris que repartien fotografies d'una nena aleshores desconeguda per mi: Madeleine McCann, pressumptament desapareguda a la costa portuguesa de l'Algarve. Quan vaig arribar a Palafrugell, em vaig retrobar amb el rostre de la nena, exposat en els vidres d'una botiga, idèntica a la que m'havien entregat dies abans, on hi destacava la inconfusible taca de l'ull dret. El "cas Madeleine" va generar un rebombori mediàtic sense precedents: infinites entrevistes als pares, visites al Papa, famosos suplicant per qualsevol pista... La premsa britànica es va entregar en cos i ànima a la difusió del cas. Els pares es presentaven al món com una parella desesperada, destrossada pel dolor. Els policies portuguesos, per contra, es dibuixaven com una colla d…

Descobrint el mal

Imatge
Un dels meus interessos professionals és la interpretació dels contes des d'una perspectiva psicològica. Hi ha infinitat d'autors i autores que han estudiat el tema en profunditat, tot i que a les llibreries proliferin les fórmules ràpides, a l'estil de Jorge Bucay. Aquest coneixement em permet comprendre amb major subtilesa els complexos processos psicològics pels quals transitem els éssers humans. En general, ja us ho he comentat altres vegades, la psicologia i la psiquiatria modernes es queden estancades en l'etiquetatge i tractament de tota mena de patologies per a les quals volem tenir a mà el fàrmac corresponent. En un pla marginal queden les circumstàncies que giren al voltant del malestar emocional, una qüestió cabdal per tocar l'arrel de la simptomatologia. Tampoc és la primera vegada que us comento que "el tema estrella" de la meva consulta és el maltractament. Atenc persones a qui fan mobbing, nens agredits a l'escola, parelles maltractade…

Vocacions dubtoses

Imatge
Arribo del CAP de Palafrugell, per segona vegada aquesta tarda. Hi he anat perquè em traguessin un tap de l'orella. Estava sorda com una tàpia. M'havia posat les gotes preceptives però l'administrativa de recepció m'ha dit que no me'l podien treure, que hauria de tornar a les 18h, que llavors hi hauria la infermera. Així ho he fet. M'ha atès una noia que m'ha rebut amb cara de pomes agres. M'ha advertit que no m'hauria de treure el tap perquè a ella no li pertocava, sinó al meu infermer. Li he contestat que m'havia limitat a seguir les indicacions de recepció. M'ha respòs, molt seca, que ja me'l trauria (semblava que em fes el favor de la seva vida) però que la propera vegada hauria de procedir correctament. Com ja m'ha passat en altres ocasions, m'he sentit incòmoda, com si estés causant una molèstia imperdonable. Almenys aquesta vegada el problema era banal. Els mitjans es fan ressò que la sanitat catalana és un desori. Horari…

Una mica de safareig

Imatge
Permeteu-me que, per un dia, trenqui el to seriós que caracteritza aquest bloc i faci una mica de safareig, esport nacional del país i signe inequívoc que vivim en una societat moderna i avançada. No sé com és que no s'ha creat una disciplina olímpica. Quedaríem saciats de medalles. M'imagino d'abanderat de l'equip espanyol algun paparazzi d'aquests que ja ha esdevingut més famós que els propis famosos...
Anem al tema. Resulta que el bo de José María Aznar desperta passions entre les dones. La histèria col·lectiva que es desencadena en presència de l'expresident deixa Julio Iglesias a l'alçada d'un vulgar aprenent. Fa uns anys, em vaig quedar de pasta de moniato davant dels crits i els cops de colze d'algunes fèmines madures, que feien cua perquè Aznar els signés el seu llibre. Totes volien estar a primera fila, per tirar-li floretes. Recordo que una d'elles, exaltadíssima, va xisclar: "Es el mejor presidente que ha tenido España desde Carl…

Traducció del blog