dijous, 28 d’agost de 2008

Jo sóc així


Algunes vegades escric sobre els problemes dels quals m'ocupo a la consulta. És una manera com una altra de fer referència a l'actualitat i als dilemes que planteja la nostra societat. Aquests últims dies, com era d'esperar, m'he trobat amb molta gent que té por d'agafar l'avió. No us penseu que són pacients amb agorafòbia o amb un trastorn d'ansietat especial. Hi ha famílies que han cancel·lat vols i han canviat a última hora els plans de les vacances a causa del terrible accident a Barajas. Imagineu-vos fins a quin punt el tractament sensacionalista d'una notícia pot influir en la salut mental de la població. Suposo que us parlaré més extensament d'aquesta qüestió en un altre moment.
Un tema freqüent que sorgeix a la teràpia és el de l'acceptació de la pròpia personalitat. En general, tenim una relació difícil amb els nostres "defectes". El desig de perfecció no és només relatiu a l'aspecte físic sinó també al psicològic. Volem una ment i un cos ideals. Quan apareixen la por, el dubtes, les dificultats o les confusions, ens preguntem: per què sóc així? Exclamem: jo no vull ser així! Per altra banda, quan estem en societat, també volem presentar-nos com a éssers humans "sense màcula". Certament, no és tan fàcil ser un mateix entre els altres. Quan l'entorn no ens accepta tal com som, hem de prendre la decisió valenta de buscar un altre lloc on ens estimin de debò.
Tot sovint, als psicòlegs ens toca fer contrapès a la pressió cap a la perfecció, a la qual ens empeny la societat. Sóc una defensora a ultrança dels defectes i les debilitats dels éssers humans. L'actriu nord-americana Zsa Zsa Gabor deia que la gent perfecta té un defecte cabdal: no és gens interessant. La diva mexicana María Félix només donava dues alternatives: "O m'accepten tal com sóc, o m'accepten tal com sóc". Reivindicar-se un mateix amb totes les flaqueses és un acte heroic en aquest segle XXI. Per sort, hi ha persones que ho veuen molt clar. Si no, fixeu-vos en la Georgina, la noia de la fotografia. No hi ha bellesa més esplèndida que la de l'autenticitat.

dilluns, 25 d’agost de 2008

"Tots anàvem en aquell avió"


Quan em vaig assabentar de l’accident d'Spanair, de seguida vaig rememorar l'11-M. Vaig pensar que encara no s’havia curat la ferida d'Atocha, que ja se n'obria una altra a Barajas. Algú pot dir que moren centenars de persones cada dia, víctimes de la fam, la guerra o les imprudències al volant i que la societat no hi reacciona de la mateixa manera. És ben cert. No és pas que unes vides valguin més que les altres sinó que en determinades circumstàncies es produeix un impacte emocional més rellevant. Entre les cendres de l’avió d’Spanair, hi van desaparèixer famílies senceres, víctimes d’un acte tan quotidià com el de tornar de vacances. De la mateixa manera que gairebé dues-centes persones van perdre la vida quan anaven a treballar, aquell fatídic onze de març. No es d’estranyar que, de manera espontània, sorgeixin les frases de sempre: “tots anàvem en aquell tren, en aquell avió…”. La proximitat dels fets i la ressonància mediàtica també tenen una pes important en la vivència d’aquest dol col·lectiu. Em puc imaginar el que van reviure els madrilenys davant de la televisió, especialment aquells que van perdre una persona estimada en l'atac terrorista. També puc entendre el dol del poble canari, per qui el final de l’estiu tindrà per molts anys el regust de la desgràcia.
Les grans catàstrofes ens plantegen, de cop i volta, com una visita inesperada, indesitjable, els grans dilemes de l’existència: la mort, el sentit de la vida o la lluita per la supervivència. En aquest moment, a tots ens persegueixen els mateixos fantasmes, les mateixes pors o els records de sofriments passats. S’obre un esvoranc insondable en la quotidianitat i hem de mirar a la cara totes aquelles qüestions a les quals girem l’esquena, perquè han esdevingut tabú en una societat hedonista i trepidant.
Una altra qüestió que emergeix és la manera com es pot arribar a conviure i donar un sentit al sofriment. En el cas dels familiars directes, és important rebre una bona atenció professional, per tal que l’estrès agut no esdevingui un trastorn crònic d’ansietat, el que es coneix científicament com a trastorn d’estrès post-traumàtic. D’aquí la importància dels psicòlegs entre el personal d’atenció a les víctimes. També és cabdal el tractament mediàtic dels fets, l’atenció de la companyia aèria o la resposta dels responsables polítics. En aquest sentit, hem estat testimonis tant de la solidaritat més commovedora com de la ferocitat d’alguns mitjans, incapaços de respectar el dolor, ni tan sols en aquests moments. També hem presenciat gestos d'indiferència i negligència, encara més violents que l’assetjament de càmeres i micròfons. Penso en les paraules del psiquiatre austríac Viktor Frankl, que va viure els horrors dels camps de concentració del nazisme. En circumstàncies extremes, deia, l'ésser humà treu el millor i el pitjor de si mateix. La tragèdia de Barajas no ha estat una excepció.
Em pregunto què passarà quan decaigui l'apogeu de la notícia. Quedaran famílies destrossades i moltes incògnites per resoldre. El ritme vertiginós de l'actualitat fagocitarà l'interès per dilucidar les causes de l'accident. Hi haurà algú que n’estirarà el fil fins a les últimes conseqüències? Se’n determinaran els responsables? Els familiars de les víctimes, rebran el suport que mereixen? Es farà tot el que calgui per garantir una major seguretat en els vols? Molt em temo que no tenim la certesa que, d’aquí uns anys, en recordar el drama de la T4, la ferida haurà cicatritzat.
Article publicat a El Punt

dimecres, 20 d’agost de 2008

Més enllà del "Manifiesto"

D'ençà que es recullen firmes d'adhesió al Manifiesto por una lengua común que tinc un neguit lingüístic que no me'l trec de sobre. Aquesta iniciativa només ha servit per atiar l'odi entre catalanoparlants i castellanoparlants. Sempre en detriment del català, només faltaria. El generalíssim s'ho deu passar d'allò més bé, contemplant-nos des del més enllà...
No cal que us digui que personatges com l'Albert Boadella, un dels impulsors del Manifiesto, em resulten absolutament insofribles. Que algú signi un document imperialista com aquest per una qüestió d'ignorància és lamentable però que ho faci coneixent la realitat lingüística catalana, ho trobo senzillament delirant. No sé què li passa pel cap a aquest home. Tan bé que estava en l'època del pujolisme! Apoltronat al Poliorama, estrenant obres cada dos per tres! En va treure prou rendiment del nacionalisme català, que tant de mal se suposa que li ha fet. Ara, en canvi, no es menja ni una rosca. En el fons, crec que deu enyorar els temps en què governava en Jordi , quan ell era el bufó oficial. Suposo que s'ha de fer veure de qualssevol manera. La llàstima és que no s'hagi aturat a pensar que el seu discurs, actualment, no té cap mena de sentit. Quan hagi cremat el paper d'antinacionalista català, em temo que no el voldran ni per despatxar entrades als teatres...
Bé, no vull perdre més temps amb en Boadella. Us volia parlar d'un llibre molt interessant que ha sorgit enmig d'aquesta polèmica rància i estèril. Es tracta de "El nacionalismo lingüístico" (no sé si s'ha traduït al català), escrit per Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de lingüística a la Universidad Autónoma de Madrid. Si llegiu l'entrevista que li va fer el Periódico de Catalunya, veureu que és completament contrari a l'ús de les llengües com a arma de foc entre els pobles. També creu que el nacionalisme espanyol és el més excloent de tots i que els catalans hauríem de fer sentir més la nostra llengua tant a Catalunya com a la resta de l'Estat. Repeteixo que l'autor és de Madrid. Que en prenguin nota la Rosa Díez i companyia. Més enllà de les nostres fronteres també hi ha persones sensates, que no s'aprofiten de les llengües per a guanyar vots, reconeixen el valor de la pluralitat lingüística i respecten la diversitat cultural. Entre tant d'oportunisme destructor, francament, és tot un consol...

dimarts, 19 d’agost de 2008

Roberto Saviano


Porto uns quants dies abduïda pel best-seller Gomorra, del napolità Roberto Saviano. A Saviano se'l veu somrient a la foto tot i que està amenaçat de mort per la Camorra. Amb només 29 anys, ha de viure permanentment escortat. L'escriptor s'ha atrevit a dir en veu alta el que, de fet, tothom ja sabia a Itàlia. Ha explicat amb pèls i senyals el complex entramat econòmic d'aquesta organització mafiosa que s'extén per diversos països, inclòs Espanya i que involucra tota la societat en el crim organitzat. Indubtablement, es tracta d'un acte de valentia que li ha valgut l'apel·latiu d'heroi nacional, en boca d'Umberto Eco. Val a dir que també s'han aixecat veus que l'han acusat d'oportunista i de voler escalar, a través de la popularitat, a algun càrrec de poder. En qualsevol cas, l'èxit del llibre ha estat rotund i el proper 14 de novembre se n'estrenarà la pel·lícula homònima al nostre país. En una entrevista al diari El País, li pregunten a Saviano si tornaria a escriure el llibre. Ell diu que no. Però no per les amenaces sinó per la falta de compromís de l'entorn que, a l'hora de la veritat, li ha girat l'esquena. La solidaritat, segons Saviano, és només una paraula...
Si en voleu saber més, us podeu mirar l'entrevista que li va fer l'expeditiva Mònica Terribas al desaparegut programa La nit al dia.

dissabte, 16 d’agost de 2008

La ministra injuriada



Pobra Carme, no la deixen tranquil·la. Resulta que han aparegut unes pintades ofensives als panells informatius municipals de la Bisbal del Penedès. Uns bàndals hi han escrit: "Carme Chacón a la Bisbal, persona non grata". Com és natural, l'ultratge ha motivat que els mossos investiguin a quines ments perilloses se'ls pot haver acudit injuriar de manera tan vil a la ministra més optimista. No hi ha vergonya...
El problema és que sempre plou sobre mullat. Aquesta polèmica ve seguida de la que va motivar el concorregut viatge a l'Afganistan, en el qual s'hi va endur tot un equip mèdic, per vigilar de prop el seu estat de bona esperança. De manera complementària, i per a irritació dels envejosos, també la van acompanyar una estilista, una perruquera i una maquilladora. Tothom es va llançar a sobre de la Carme, demanant explicacions...Però en quin món vivim? No sé què se li pot retreure a una ministra de defensa que vol estar sempre a punt per supervisar les tropes. Més encara en aquests països tan enutjosos, capaços d'apagar les cares més boniques. Francament, la gent que critica tant es podria dedicar a l'economia domèstica. Els temps estan difícils i no s'ha de perdre el temps amb bajanades. A la ministríssima que la deixin estar, que ha de treballar pel país i per la seva família. No se n'adonen aquests radicals de pa sucat amb oli? Si totes les dones fossin com ella, el món seria un altre: mare treballadora, pis gratuït de 400m2, marit influent, càrrec d'altura, nineta dels ulls de ZP, sou de categoria i, el que és més important, el somriure sempre pintat als llavis. Jo estic perquè persegueixin aquests agitadors provincians, que no tenen capacitat per valorar les imprescindibles aportacions polítiques de la ministra. Se li hauria de fer un monument a la plaça de cada poble i cada ciutat. Llarga vida a la Chacón!

dimecres, 13 d’agost de 2008

Tolerància a la frustració


A vegades tenim dificultats per mantenir l'atenció, tolerar la frustració o cultivar la paciència. Aquests són alguns dels problemes que genera la nostra societat hipermoderna. L'informació viatja a la velocitat de la llum i tan sols prement un botó tenim el món a l'abast de la mà. Per la televisió, el mòbil o internet, ens presenten imatges a un ritme vertiginós. Fagocitem les notícies sense digerir-les. Som hiperactius i trepidants. Estem ultraconnectats.

Recordo que quan feia teràpia infantil (ara em dedico més als adults) treballava aquesta qüestió amb nens i nenes amb TDAH (Trastorn per Dèficit d'Atenció amb Hiperactivitat), a través d'un joc que anomenàvem "les bombolles màgiques" que, malgrat el nom, no deixava de ser el clàssic joc de sempre. Calia tenir paciència, bufar poc a poquet i tolerar la frustració quan la bombolla no sortia del cercle ensabonat. L'exercici comportava certes enrabiades i maldecaps però quan el tema ja estava dominat, sortíem al balcó, contemplàvem com se n'anaven les bombolles i els fèiem adéu amb la mà. La cara dels menuts irradiava felicitat. Després ens assèiem a les nostres cadires i parlàvem que a l'escola a vegades passava el mateix amb els deures o amb els companys. Arribàvem a la conclusió que valia la pena tornar-ho a intentar quan les coses no sortien a la primera. Una vegada i una altra si convenia...

dimarts, 12 d’agost de 2008

La guerra altra vegada



Les cases no s'han d'encendre.


Que no caiguin més bombes.


La nit és per dormir-la.


Viure no ha de ser un càstig.


Que ja no plorin les mares


I que la gent no es mati.


Que tothom construeixi


I et puguis fiar dels altres.


Els joves han d'assolir-ho


I els vells també poden

Bertolt Brecht
"Prec dels infants"


dilluns, 11 d’agost de 2008

El poder d'una abraçada


No sé si recordeu aquella campanya que es va engegar a diversos països en què alguns voluntaris anaven pel carrer oferint abraçades als vianants. Crec que la idea fins i tot es va utilitzar en algun spot publicitari. D'entrada, pot semblar una iniciativa una mica quixotesca però la veritat és que està ben connectada a la realitat actual. Deixant de banda que posa en relleu les mancances afectives que existeixen en la nostra societat individualista, també ens fa pensar en els enormes beneficis per a la salut que pot tenir una senzilla abraçada. Des del punt de vista psicològic, potencia els vincles, millora l'estat d'ànim i actua com un agent antiestrès. A nivell mèdic, afavoreix l'alliberació d'una hormona anomenada oxitocina, que és preventiva contra el càncer, segons asseguren els experts. L'abraçada també ha demostrat ser beneficiosa per a la salut càrdiovascular. Així doncs, podem considerar-la com a part d'una medicina revolucionària per al S.XXI: gratuïta i sense efectes secundaris!

divendres, 8 d’agost de 2008

Els grans perjudicats

Si hagués de dir quin és el tema principal del qual m'ocupo a la consulta, ho tindria claríssim: el maltractament psicològic. Ja us he dit alguna vegada que els pacients que truquen a la porta no són gairebé mai els qui exerceixen l'assetjament, sinó les seves víctimes. El 80% de les persones a qui atenc són, o han estat, víctimes de violència psicològica i a vegades, no tantes, física. La violència perversa és a tot arreu. A la feina, entre les amistats, a l'escola, a la parella, dins la família...
Malauradament, em trobo no poques vegades amb persones que són revictimitzades una vegada i una altra, quan acudeixen a buscar ajuda i el mateix professional de la salut (sigui metge o psicòleg, és igual) es desentén del seu sofriment. Val a dir que ja tinc certa pràctica en el fet d'ajudar els pacients a obrir els ulls a les situacions d'humiliació moral. Insisteixo molt en el fet que és necessari prendre mesures per allunyar-se de les persones tòxiques, perquè són devastadores tant per a la salut física com mental. Les víctimes normalment han d'aprendre a fer respectar els seus drets i a descobrir què hi ha dins seu que les manté vinculades a les vexacions. Normalment, és un procés costós perquè hi ha molta confusió (el maltractament psicològic és intangible), es temen les represàlies o la solitud que pot comportar posar límits als altres. Tot aquest treball és dur però també és gratificant veure com la víctima té persones al seu costat que l'estimen de debò i li fan veure la diferència entre l'afecte i el menyspreu. És un gran consol. També és esperançador adonar-se que la gent surt del pou i, després de tot, recomença amb noves il·lusions.

Quan pitjor ho passo és en el cas d'infants maltractats. Els adults poden decidir què fan amb la seva vida però els nens i nenes estan a la mercè d'uns pares o mares que no sempre els donen el que necessiten. Estan tan ocupats en les seves guerres obertes que no s'adonen del sofriment dels seus fills. A vegades, fins i tot els fan creure que són ells els culpables del desordre que viuen. M'estimo més no donar detalls sobre el que pateixen alguns infants. Algú capaç de ferir una criatura representa, per a mi, l'essència del mal en el món.

Què serà d'ells quan siguin grans? Quina empremta deixarà el maltractament a la seva vida? Ells, sens dubte, són els més vulnerables. Els grans perjudicats.
Fotografia: Martine Frank

dijous, 7 d’agost de 2008

Esperant les vacances


Avui, a la consulta, he parlat amb un metge recent arribat de les vacances. Que bé que estic! -m'ha dit- visc en un altre món! No us podeu ni imaginar la seva cara de felicitat! M'ha despertat una enveja una mica insana. No sé com aneu vosaltres d'estressats però jo somio amb uns quants dies de relax. De moment, per desconnectar, vaig a la platja i faig alguna sortideta en bici. Qui no es conforma és perquè no vol!

El quadre és d'un pintor de Huelva que es diu Antonio Cazorla. Us enllaço amb el seu web, per si voleu donar un cop d'ull al seu magnífic treball: http://www.antoniocazorla.com/

dimarts, 5 d’agost de 2008

Dones quota?

Tinc una agenda on hi cap pràcticament de tot. Acostumo a apuntar-hi, entre moltes altres coses, els temes dels quals algun dia m'agradaria parlar en el bloc. Quan em decideixo, com és el cas d'avui, pot ser que el tema en qüestió estigui més passat que els paraigües vermells (utilitzant una expressió de la meva àvia).

Anem al gra. Fa una colla de dies, vaig veure un reportatge al TN sobre un cos de dones policia d'algun país europeu que, com sabem, sempre estan més avançats i ens donen quaranta voltes en tot. Una dona que ostentava un càrrec important comentava que les dones policia s'havien negat a formar part dels llocs directius només per una qüestió de percentatge. Volien que canviessin les estructures per tal que les dones tinguessin accés al seu treball per mèrits propis i no pas perquè algú havia decidit que "tocava" que estessin allà per donar una imatge d'igualtat. La policia assegurava que no volien ser dones de quota perquè això, a la llarga, els acabaria perjudicant. Vaig pensar que tenia tota la raó. D'una manera o d'una altra, no deixa de ser una repetició de l'estereotip de sempre. Dona florer, dona quota, tant se val.

Si us heu fixat en la fotografia, deduireu que immediatament em van venir al cap les ministres del govern espanyol. La pregunta és la següent: han canviat les estructures de manera tal que totes elles han accedit al poder d'una manera natural (que no vol dir necessàriament que hagin de ser competents)? O bé les ha posat "a dit" el president Zapatero perquè reporten un rendiment electoral al partit? Es treballa realment per a la igualtat a través d'aquestes mesures? Per altra banda, poden resultar contraproduents en el futur?

Jo, què voleu que us digui, no ho veig gens clar...

dilluns, 4 d’agost de 2008

Sida: tres bones notícies


Fa uns quants dies saltava a la premsa la notícia de l'aparició d'un nou fàrmac, el raltegravir, presentat pels doctors Bonaventura Clotet i Josep Maria Gatell, especialistes de Can Ruti i l'Hospital Clínic respectivament, per tractar els pacients amb VIH. Tal com han explicat aquestes primeres espases en la investigació de la malaltia, es tracta d'un medicament que redueix la càrrega viral ("quantitat" de virus) a nivells indetectables i eleva el nivell de leucòcits ("defenses") en persones per a les quals no hi havia tractament. Aquest fàrmac és pioner en el sentit que aconegueix bloquejar un enzim anomenat integrassa, un dels tres que el VIH utilitza per replicar-se i infectar noves cèl·lules.
Una altra bona notícia la trobem en la 17a Conferència Internacional sobre VIH que se celebra actualment a Mèxic. La noia de la fotografia és Karen Dunaway, una adolescent hondurenya que pateix la malaltia, igualment com els seus pares i que va ser la protagonista de la jornada d'ahir. Karen va fer sentir la veu de la infància i la joventut i va dir que somia amb un demà "amb oportunitats per als més pobres i vulnerables, un futur sense estigma ni discriminació". També va fer esment de la necessitat d'una millor educació sexual i un accés als medicaments per a tothom. Al mateix temps, cal destacar la intervenció de la vicepresidenta del govern, María Teresa Fernández de la Vega, que va anunciar que Espanya aportarà 10'2 milions d'euros a la lluita contra la pandèmia. La vicepresidenta va recordar que no es tracta només d'un problema de salut, sinó també de desenvolupament, de justícia social i d'equitat.
Aquestes tres notícies aporten una mica d'esperança a la vessant mèdica, social , econòmica i educativa d'aquesta malaltia on el sexe i la mort es donen de la mà. Esperem que tot plegat desemboqui en una nova realitat per a les persones que la pateixen i molt especialment per aquelles per a les quals encara suposa un desenllaç mortal.
Us enllaço amb tres vídeos, per si voleu veure la informació televisada:

divendres, 1 d’agost de 2008

"Sección Femenina"


Obro el correu i m'hi trobo un de tants missatges col·lectius que circulen per la xarxa. Porta per títol: "Joyas del franquismo:sección femenina". Tot i que la informació no és nova, m'esborrona el que llegeixo. Sembla extret d'un llibre de ciència-ficció (malgrat que formi part de la nostra història més recent).

Investigant per la blocosfera he trobat uns quants extractes de publicacions de l'època. Aquí teniu una mostra de la filosofia d'adoctrinament de la "dona perfecta" del franquisme. Diria que totes aquestes monstruositats expliquen prou bé els problemes de la dona (i de l'home) d'avui:

1.)LES INFIDELITATS DEL TEU MARIT SÓN CULPA TEVA:

"Es un imperdonable error la negación al esposo del débito conyugal. La mujer no debe, bajo ningún pretexto, negar a su marido lo que le pertenece. Muchas mujeres que se lamentan de las infidelidades de sus esposos no quieren darse cuenta de que fueron ellas las culpables de la traición por no haber conocido a tiempo la enorme trascendencia del consejo que antecede." (Dr. Núñez. Antes de que te cases. 1946).

2.)CUINA BÉ O EN PAGARÀS LES CONSEQÜÈNCIES:

"Que las comidas estén dispuestas a tiempo, a la hora que el señor las ha pedido. Puede tener un cita de negocios, una reunión. Si no hay nada preparado a la vuelta, ya se comprende su descontento, su impaciencia. De ahí a las escenas no hay más que un paso que pronto se franquea. Trata de cocinar bien. Los buenos maridos tienen fama de buen apetito. En todo caso, si todas las noches hay charcutería, y cada dos o tres días el mismo menú estereotipado, su humor se resentirá." (ANGEL DEL HOGAR, La intimidad conyugal, 1949).

3.)ELS HOMES RECTES VOLEN DONES FEMENINES:

"El hombre busca en la mujer precisamante las cualidades que él por su naturaleza no posee. Busca femineidad, dulzura, delicadeza. Mujer-hombre, no la quiere. Para hombre se basta él. Cuando pedimos café, queremos que se nos sirva café puro, sin mixtificaciones, es decir, café-café. Esas chicas que con sus modales recuerdan a casi un hombre, llamarán tal vez la atención, arrancarán algún piropo a los tontos y a los frescos, pero al chico recto y bien formado eso no le gusta." (JORGE LORING, jesuita. Para salvarte (ellas), 1963)

4.)L'HOME ESTÀ FET PER PENSAR, TU PER PROCREAR:

"El organismo de las mujeres está puesto al servicio de una matriz; el organismo del hombre se dispone para el servicio de un cerebro."(FEDERICO ARVESU, médico y jesuita. La virilidad y sus fundamentos sexuales. 1962)

5.)LES TASQUES DOMÈSTIQUES SÓN L'ÚNICA GIMNÀSTICA POSSIBLE:

"Una mujer que tenga que atender a las faenas domésticas con toda regularidad tiene ocasión de hacer tanta gimnasia como no hará nunca, verdaderamente, si trabajase fuera de su casa. Solamante la limpieza y abrillantado de los pavimentos constituye un ejemplo eficacísimo, y si se piensa en los movimientos que son necesarios para quitar el polvo de los sitios altos, limpiar los cristales, sacudir los trajes, se darán cuenta de que se realizan tantos movimientos de cultura física que, aun cuando no tienen como finalidad la estética del cuerpo, son igualmente eficacísimos precisamente para este fin." (Teresa. Revista de la Sección Femenina, 1958.)

6.)LES NENES HAN DE SABER QUÈ ELS ESPERA:

"Los primeros juguetes de las niñas han de ser las muñecas o cosas parecidas, en conformidad con sus fines ulteriores. Por donde se lleve el agua, por allí corre; y el agua es la conciencia de las niñas en sus primeros años; que corra por sus cauces propios y femeninos."(ANTONIO GARCÍA FIGAR, dominico. Por una mujer mejor, 1952.)

7.)AGUANTA-HO TOT:

"La mujer es la que tiene que llevar la iniciativa en esta táctica del ceder. Constitucionalmente presenta menos dificultad física y psicológicamente de ordinario Dios la ha dotado de una inmensa capacidad de aguante. Después, el hombre, conseguida esa victoria o seudovictoria inicial, más fácilmente cede y aun se da por derrotado. La discreta dulzura femenina puede completar brillantemente la victoria, pero sin la humillación del hombre." (PADRE DAVID MESENGUER Y MURCIA, Matrimonio, 1954).

8.)EN EL SEXE, OCUPA EL LLOC QUE ET PERTOCA:

"La actitud íntima de la especie humana es la posición horizontal, es decir, aquélla en que el hombre se sitúa delicadamente sobre la mujer (…). La posición vertical, o sea, de pie, no puede ser más peligrosa, pues expone al hombre a graves accidentes, por ejemplo, a la parálisis de las piernas. Y cuando la mujer ocupa el sitio de su marido el acto conyugal no se cumple como debiera." (M. IGLESIAS, Problemas Conyugales, 1954).

"Recuerda que debes tener un aspecto inmejorable a la hora de ir a la cama…. Si debes aplicarte crema facial o rulos para el cabello, espera hasta que él esté dormido, ya que eso podría resultar chocante para un hombre a última hora de la noche. En cuanto respecta a la posibilidad de relaciones íntimas con tu marido, es importante recordar tus obligaciones matrimoniales: si él siente la necesidad de dormir, que sea así, no le presiones o estimules la intimidad. Si tu marido sugiere la unión, entonces accede humildemente, teniendo siempre en cuenta que su satisfacción es más importante que la de una mujer. Cuando alcance el momento culminante, un pequeño gemido por tu parte es suficiente para indicar cualquier goce que hayas podido experimentar. Si tu marido te pidiera prácticas sexuales inusuales, sé obediente y no te quejes” (Economía doméstica para bachillerato y magisterio. Sección Femenina. 1958.)

9.)NO ET PASSIS DE LLESTA:

"Si por casualidad vuestro marido sale alguna vez y, por casualidad, está a punto de cerrar la puerta sin deciros adónde se va, no os creáis autorizadas a exigirle que os diga lo que va a hacer." (DOCTOR CARNOT, El Libro del Joven, 1965).

"No haga la mujer gala de sus conocimientos si es que posee una formación intelectual mejor que la del esposo. Al hombre le gusta sentirse siempre superior a la mujer que ha elegido como compañera." (MATILDE RUIZ GARCÍA, La Mujer y su Hogar, 1957)

10.)RECORDA QUE ETS LA SEVA ESCLAVA:

"Minimiza cualquier ruido. En el momento de su llegada, elimina zumbidos de lavadora o aspirador. Salúdale con una cálida sonrisa y demuéstrale tu deseo por complacerle. Escúchale, déjale hablar primero; recuerda que sus temas de conversación son más importantes que los tuyos. Nunca te quejes si llega tarde, o si sale a cenar o a otros lugares de diversión sin ti. Intenta, en cambio, comprender su mundo de tensión y estress, y sus necesidades reales. Haz que se sienta a gusto, que repose en un sillón cómodo, o que se acueste en la recámara. Ten preparada una bebida fría o caliente para él. No le pidas explicaciones acerca de sus acciones o cuestiones su juicio o integridad. Recuerda que es el amo de la casa." (Economía doméstica para bachillerato y magisterio. Sección Femenina.1958)