dijous, 31 de juliol de 2008

Dos anys sense tu



I sento com la muda

mort dels homes s'emporta

el meu do de paraules:

esdevé pur silenci

el meu dolor


Salvador Espriu

"Cançó de la mort callada"

dimarts, 29 de juliol de 2008

Com he arribat fins a l'Ovidi


Fa uns dies, navegava buscant blocs literaris i en vaig trobar un on s'hi feia un homenatge a la Maria-Mercè Marçal (http://www.castellsdecartes.blogspot.com/). Aquest lloc em va conduir, al seu torn, a un altre de molt interessant (http://www.musicadepoetes.cat/), un web on s'hi poden escoltar i llegir poesies de grans intèrprets i autors dels Països Catalans. Allí m'hi vaig quedar una bona estona, gaudint de bona música i meravellosa poesia. Entre tants i tants artistes, és d'obligada referència l'Ovidi Montllor. Quan el sents, t'hi enganxes sense voler-ho. S'expressa amb una força sorgida de les profunditats. Té un magnetisme visceral, que et captura; em vaig decidir a fer un salt al YouTube i no puc parar d'escoltar-lo...

Ja sé que, a aquestes alçades del partit, parlar de la revolució que ha suposat internet és d'una redundància que fatiga. Però no me'n puc estar. Sense aquest invent que ens ha transformat la vida, de ben segur que no escoltaria l'Ovidi, perquè no me'l posarien a la ràdio, ni a la televisió. Ni de bon tros, és clar, tindria l'oportunitat de parlar-ne, ni de dir com em posa la pell de gallina la seva veu.

La xarxa és cultura, democràcia, llibertat d'expressió...

Us enllaço amb l'Ovidi i la virtuosa guitarra de Toti Soler, interpretant un poema de Vicent Andrés Estellés, M'aclame a tu:

http://www.youtube.com/watch?v=r6H-qkr9WHg&feature=related

divendres, 25 de juliol de 2008

Maria-Mercè Marçal


El passat 5 de juliol va fer deu anys que ens va deixar la poetessa, traductora i narradora Maria-Merçè Marçal. No volia que s'acabés el mes sense retre-li un petit homenatge des d'aquest racó de la xarxa. Als que no la conegueu, us recomano la seva meravellosa poesia. Personalment, em ve molt de gust llegir-la aquests dies d'estiu. Us escric un dels versos del seu poema Deien que es deia amor, recollit al llibre La germana, l'estrangera:


Deien que es deia Amor.

I ara que tu has vingut

no sé quin nom donar

a això que des del buit

germina cap a tu,

incertament encara,

cos endins, lluna endins.


També us enllaço amb El meu amor sense casa, recitat per ella mateixa:

dijous, 24 de juliol de 2008

Les felices prostitutes


Antena 3 va estrenar la sèrie 700 euros: diario secreto de una call girl, basada en el món de la prostitució de luxe. Una temàtica que ja va explotar recentment l'exitosa Sin tetas no hay paraíso, a Telecinco. Una mena de culebrot sobre el narcotràfic que no puc valorar, perquè no he vist, tot i que intueixo que m'hagués irritat considerablement (no em vull ni imaginar el rosari d'estereotips masclistes que s'hi debien reproduir). Una meretriu d’obligada referència és Paz, de la sèrie Aída. En aquest cas, una professional del sexe que viu a Esperanza sur, un barri d'extraradi, d’audiències milionàries. Més d'una vegada he pensat que, en aquesta sit-com, es frivolitza de manera important el tema del sexe i sobretot el de la prostitució. Tot i les misèries implícites en el treball sexual, a Paz se la veu prou equilibrada, vivint amb comoditat si la comparem amb Aída, que és l'escarràs de la família i sempre va de corcoll.
Per descomptat, el personatge de Paz no lliga gens amb la meva experiència clínica ni amb els problemes que afecten les dones que viuen de la prostitució. Moltes d'elles pateixen depressió, greus trastorns d'ansietat, relacions afectives violentes i problemes d'addicció (principalment a l'alcohol i a la cocaïna). Això sense parlar de les extorsions o d’altres problemes de salut, relacionats amb les malalties de transmissió sexual. Em temo que a 700 euros tampoc es farà esment d’aquest sofriment, sinó que més aviat es posarà en relleu el glamour i la important suma de diners que es poden guanyar per dur a terme uns serveis que es desenvolupen amb relativa tranquil·litat. En el primer capítol, ja em va semblar que presentaven la prostitució de luxe com una alternativa ben plausible a la precarietat laboral...
Com a psicòloga, em preocupa com poden interpretar les noies adolescents aquest estil de vida, tan desconnectat de la sòrdida realitat de la prostitució. Pel que fa als nois, crec que se'ls educa novament en la cosificació de la dona, un aspecte que hauria d'estar més que superat i que, com se sap, fomenta la violència de gènere. La presència televisiva d'aquestes "felices prostitutes" és una forma més de promoure el sexe com a simple transacció comercial. Si a tot això, li sumem una migrada educació afectiva, el resultat és un analfabetisme sexual de primer ordre. Un fet prou contradictori, tenint en compte que ens bombardegen sense parar, a través de múltiples pantalles. Una altra contradicció la trobem en el fenomen que apunta la psicoanalista francesa Marie-France Hirigoyen (Las nuevas soledades, Paidós). En el seu nou llibre, la psiquiatra es fa ressò de la greu crisi per la qual travessa el món de la parella i el creixent nombre de persones que viu en solitud. Pel que sembla, a l’ingent mercat del sexe hi va unida a una major dificultat per vincular-se de manera saludable i duradora amb els altres.
No serà que estem magnificant i hipertrofiant el sexe? No s’ha convertit en una mena de déu postmodern al qual rendim culte a totes hores? Qui sap si l’hauríem de batejar com el nou opi del poble…
En tot aquest assumpte, no crec pas que es tracti de criminalitzar els espectadors de determinades sèries, ni els programadors televisius, ni les dones que es prostitueixen, ni tan sols els usuaris de la prostitució. Tots estem dins la mateixa peixera i, en certa manera, en som tant víctimes com responsables. Amb tot, crec que és molt necessari prendre mesures pel que fa a la nostra salut sexual perquè els estereotips sexistes i buits de sempre ens empobreixen considerablement la vida.
Article publicat a El Punt

divendres, 18 de juliol de 2008

Ets la meva droga


La primera dama francesa, l'exmodel Carla Bruni, ha tret al mercat el seu segon disc i, com era d'esperar, li han plogut les crítiques. Una de les lletres més polèmiques, diu així: "Tu ets la meva droga; més letal que l'heroïna d'Afganistan i més perillosa que la cocaïna colombiana". El safareig internacional s'ha disparat: l'esmentada cançò, fa referència a Sarkozy?

La cantant fa un paral·lelisme entre l'enamorament i l'addicció. Val a dir que el símil té la seva lògica, si ens el mirem des d'un punt de vista psicobiològic. Hi ha investigacions que assenyalen que, quan ens enamorem, s'activen uns neurotransmissors anomenats dopamina, també implicat en els processos addictius i serotonina, vinculat en els mecanismes obsessius. D'aquí venen el desig intens de veure la persona estimada, la seva recerca desesperada i la necessitat impetuosa de mantenir-hi relacions sexuals. Per altra banda, estudis recents també indiquen que, en l'enamorament, es desactiven determinades zones del cervell implicades en la capacitat de judici social i avaluació de les persones. Una troballa que fa bona la dita que "l'amor és cec". Això podria explicar com una dona pro-Ségolène Royal com Carla Bruni, que sempre ha defugit els compromisos, hagi acabat unint la seva vida a un conservador com Sarkozy.

Ara podríem parlar de si l'enamorament donarà pas a un vincle d'amor durador però això, amics i amigues, són figues d'un altre paner...

dijous, 17 de juliol de 2008

Rebaixes

Ahir vaig anar a Barcelona al dentista. Sortint de la visita, vaig aprofitar per fer un vol per la ciutat, a veure quin espectacle m'oferia. Passejava per la Diagonal, a l'alçada del centre comercial l'Illa. El passeig era més aviat monòton, botigues i més botigues, fins que em va cridar l'atenció el seu slogan per promocionar les rebaixes: "Els diners fan la felicitat". Ho vaig trobar lapidari. Tants anys estudiant els múltiples factors que afavoreixen el benestar i els de l'Illa ho tenen claríssim. Calés i punt. No em negareu que, en temps de crisi, no sigui un autèntic torpede a la línia de flotació. Només falta que t'hagis quedat sense feina i ho tinguis cru per pagar el pis perquè, a sobre, et vinguin amb sentències d'aquestes.
Seguint un procés d'associació d'idees, em van venir al cap d'altres lemes demolidors de les rebaixes. Vaig recordar una botiga de les rambles de Girona, de la marca de bosses Mi-Sako. A l'aparador, hi han plantificat el dibuix d'una noia (estil Paris Hilton) que diu als potencials compradors: "Pot ser que sigui un zero a l'esquerra, però ni t'imagines la de zeros que tinc a la dreta". O sigui, que tant se val que siguis una ximpleta radical, que mentre tinguis diners al banc, no passa res, el cas és que puguis comprar el que et roti. Es veu que és el leitmotiv de les celebrities: cap buit, cartera plena i a comprar que el món s'acaba.
Més dura era encara una frase promocional de les rebaixes de la cadena Selfridges, al Regne Unit. A les seves galeries del centre de Manchester, mentre pujaves i baixaves les escales mecàniques, en una tira de tela enorme, hi podies llegir: "I shop, therefore I exist" (Compro, per tant existeixo). Quin disgust no tindria el pobre Descartes, si aixequés el cap!
Vaja, que no sé si són gaire bones les rebaixes en matèria de descomptes, el que si que subestimen, indiscutiblement, és la capacitat intel·lectual dels compradors...

dimarts, 15 de juliol de 2008

La metàfora de l'iceberg

La majoria de persones que truquen a la porta del psicòleg ho fan perquè pateixen símptomes que els provoquen un sofriment insuportable. Volen que el professional els ajudi a desfer-se'n quan abans millor. La psicologia i la psiquiatria disposen d'eines i fàrmacs diversos per abordar l'insomni, la depressió o l'ansietat. Perquè s'entengui, es tracta d'estratègies sobre com atacar la punta d'un iceberg. En aquest sentit, gairebé cap pacient no posa pegues a col·laborar en el tractament i la pràctica totalitat dels professionals saben com tirar-lo endavant.
Per altra banda, no es poden obviar els motius pels quals ha aparegut el malestar. Què s'hi amaga sota la punta de l'iceberg? una addicció? relacions destructives? excés de feina? una ruptura sentimental? conflictes familiars? el dol per la pèrdua d'un ésser estimat? Vet aquí que, en aquest punt, en el moment de tractar el que es troba a sota del malestar més evident, hi ha més desertors. Mentre que hi ha pacients que els costa afrontar la veritat, també hi ha professionals que no els agrada escoltar, no volen sentir, no volen experimentar la tristesa o l'anogoixa que transmet la vivència d'aquell que vol fer-lo partícip del seu dolor. D'aquesta manera, tots plegats, passem com bonament podem...

dijous, 10 de juliol de 2008

Curiositat femenina

Aquesta il·lustració del gravador francès Gustave Doré correspòn a una coneguda escena del conte Barbablava. Concretament, el moment en què el terrible senyor li fa prometre a la jove que, mentre ell sigui fora, no obrirà la porta de l'única cambra del castell on hi té prohibida l'entrada. La noia, presa de la curiositat, no pot evitar transgredir les normes i baixar al soterrani. Allí, darrera la porta prohibida, hi descobreix l'horrible secret del seu marit. Un munt d'ossos amuntegats: les restes mortals de les anteriors esposes. En tornar, Barbablava no triga en adonar-se'n i, enfurismat, vol assassinar-la. Ella li demana clemència, només una estona per resar i acomiadar-se del món. És una manera de fer temps, fins que arribin els seus germans que, finalment, acabaran amb la vida del tirà.
Les antigues interpretacions d'aquest conte posaven l'accent en el fet que la curiositat havia posat en perill a la noia. Si no hagués estat tan tafanera, res no hagués passat. Les perspectives modernes, per contra, apunten que la curiositat és, precisament, la seva salvació. Obrint la cambra, s'adona que s'ha casat amb un criminal. A partir d'aquell moment, ja no hi ha marxa enrere. Ella creia que Barbablava era un cavaller gentil però es trobava davant d'un encantador de serps. Un maltractador que l'havia seduït. Què hauria passat si no l'hagués desobeït? S'hauria convertit en una dona captiva i enganyada. Si traslladem aquest aspecte simbòlic al fenomen de la violència masclista, ens adonem que els grans depredadors s'amaguen sota capes de proteccionisme i amabilitat. Òbviament, no ensenyen les cartes el primer dia. La dona pot alliberar-se'n (psicològicament parlant) gràcies a la curiositat i la intuïció. Obrir els ulls li canviarà el destí.

dilluns, 7 de juliol de 2008

L'estranya parella

Aquest diumenge vàrem gaudir d'una final de Wimbledon de nivell estratosfèric. Un partit que passarà a formar part de l'àlbum de records dels millors partits de la història del tennis. Va ser un autèntic duel de titans: Nadal-Federer, amb victòria final pel manacorí. Els periodistes esportius han comparat aquesta final amb la que varen disputar l'any 1981 el també imbatut pentacampió Bjön Borg i la revelació del moment, el nord-americà John McEnroe. S'han trobat més similituds entre els tennistes: que si Nadal i McEnroe són esquerrans, que si Federer i Borg són igual de precisos....
Tot i les semblances, hi ha un aspecte central que marca una diferència entre aquests asos del tennis: la seva actitud dins i fora de la pista. Tant Rafa Nadal com Roger Federer s'han caracteritzat sempre per un fair play absolut, mancat de qualssevol excentricitat, sortida de to, deix de divinitat o ànsia de protagonisme. Quan els sentim parlar, no sembla pas que ens trobem davant de persones que han tocat el cel amb la punta dels dits. Es tracta d'un fet realment insòlit en el món de l'alta competició, sobretot en el del futbol, si em permeteu, on ens trobem vestuaris farcits de cracks més preocupats d'assaborir les mels de l’èxit que de resoldre partits. Tant si guanyen com si perden, cap dels dos tennistes no s'estalvia elogis ni compliments de cares a l’adversari. En acabar el partit, Rafa Nadal va dir que estava content amb la victòria però que Federer continuava essent el número u, havia guanyat cinc Wimbledon i ell tan sols comptava amb el primer. També va destacar la impecable actitud del suís, fos quin fos el desenllaç dels partits. Aquella tarda, Federer va tornar a encaixar la derrota com un autèntic gentleman, perfectament a to amb l'escenari de l'All England Club.
Val a dir que, en el cas de Nadal, l'entorn pot tenir molt a veure amb aquesta combinació de tenacitat fèrria, humilitat i talent sobrehumà. Sabem bé que el seu oncle i entrenador, Toni Nadal, es procura prou de mantenir-lo arran de terra. Seria ben fàcil caure en la tendència d'ensabonar-lo i enlairar-lo a un nivell extraplanetari. Però llavors, de ben segur, deixaria de ser el gran tennista que és. Això el seu oncle ho sap prou bé. Deu ser per aquest motiu que li administra la dosi justa dels compliments que mereix, sense oblidar una base diària de disciplina espartana. En unes declaracions recents, Toni Nadal ha reconegut que el de diumenge va ser un gran partit, però també ha afegit que al seu nebot encara li queda molt per millorar. Vet aquí una autèntica demostració d'afecte, ben diferent a la dels entorns aduladors, que tantes vegades destrossen els esportistes. Quants cops no hem assistit al descens als inferns de grandíssims campions, que han passat de la glòria a la misèria en un tres i no res?
Valdria la pena prendre nota del tarannà del manacorí i del suís. No només en relació a l'esport, sinó també a la vida quotidiana, on hi abunden els individus bufats i egocèntrics, àvids d'èxits immediats que, sense fer grans esforços, pretenen que el món giri al seu voltant. Potser és un fenomen prou natural, tenint en compte que rebem missatges reiteratius sobre el fet que és possible aconseguir notorietat a través de cops de colze i una mica de sort. D’aquesta manera, perdem a marxes forçades la cultura de l’esforç, imprescindible per assolir objectius vitals amb una mica de sentit.
Com la majoria de persones d'aquest país, prefereixo que Rafa Nadal guanyi tots els tornejos que l’afrontin amb l’actual número u del món. Amb tot, no puc amagar la meva simpatia per Roger Federer. Els dos finalistes de Wimbledon són campions admirables, tennistes genials i persones exemplars. Malauradament, una estranya parella.

divendres, 4 de juliol de 2008

Embaràs post-adopció

Segur que alguna vegada heu escoltat la típica història d'aquella dona i el seu company que intenten totes les maneres hagudes i per haver de tenir una criatura. Ho proven i ho proven però no hi ha manera humana d'aconseguir l'embaràs. La dona es sotmet a un tractament de reproducció assistida. Injecció d'hormones per aquí, implantació d'òvuls per allà, vinga excursions a l'hospital, però d'embaràs res de res. Arriba un moment que fins i tot els metges tiren la tovallola. És un cas d'esterilitat recalcitrant. Desesperada, cansada i angoixada la parella opta per la via de l'adopció. Després d'un llarg periple de viatges i paperassa se'n van a la Xina, l'Àfrica o qui sap on a buscar la seva criatura. Quan tornen, sorprenentment i contra tot pronòstic, la dona es queda embarassada. Tothom se'n meravella i la notícia circula com la pólvora. Quines coses que té la vida!
Hi ha psicòlegs que resolen aquest misteri biològic dient que l'excés de voluntat a l'hora de buscar un nadó i l'obsessió per la fecundació poden influir en el fet que el cos de la dona no es prepari de manera adequada per a l'embaràs. La parella es centra en un objectiu racional i perd la relaxació pròpia de la passió amorosa, important per a la concepció. Sense voler-ho, converteixen l'acte sexual en la resolució d'un problema matemàtic. És per això que un cop aconsegueixen el fill o filla i sense preocupacions per mètodes anticonceptius ni de fertilització, les hormones comencen a fluir. Finalment, arriba aquell embaràs tant de temps desitjat. No em negareu que, si més no, l'explicació és interessant i té un sentit...

dijous, 3 de juliol de 2008

Mr. Hyde i la cocaïna

La novel·la de Robert Louis Stevenson "L'estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde" va fascinar des del moment que es va concebre i ha estat font d'inspiració per a multitud de creacions artístiques. Un dels motius de l'èxit de la història rau en el fet que desenvolupa una tema universal: la lluita entre el bé i el mal. Tal com s'expressa en les teories freudianes, l'eterna tensió entre l'ésser instintiu i el civilitzat. L'allò i el jo. Explicat en termes junguians, ens fa pensar en la difícil relació de l'ésser humà amb la seva ombra, aquella part de la personalitat que tendim a amagar, perquè no volem reconèixer com a pròpia. Tot i que pot prendre una forma més o menys acusada, tots portem un Mr. o una Mrs. Hyde dins nostre. Ens passem bona part de la vida barallant-nos-hi o provant de fer-hi amistat. L'estudi de la psicopatologia ens ensenya que hi ha éssers humans pels quals la relació amb el "monstre" és particularment complicada. Les persones maltractadores, sense anar més lluny, porten aquests dos personatges a flor de pell. Posseeixen un rerefons profundament hostil que habita sota una façana de benevolència. Tanmateix, es tracta d'una doble cara que fascina i atrapa a víctimes ingènues, i no tan ingènues, que hi sucumbeixen irrevocablement. El consum de certes drogues, com ara la cocaïna, exacerba encara més aquesta dualitat enlluernadora. Arriba un punt, però, que el doctor Jekyll acaba per desaparéixer. A mesura que l'addicció va fent camí, s'imposa el miserable Mr. Hyde: la seva solitud, amargor i infinita capacitat destructora.

dimecres, 2 de juliol de 2008

No seré capaç...

Una persona que ha estat víctima de maltractament, normalment pateix seqüeles que tenen a veure amb la baixa autoestima i la poca confiança en les pròpies capacitats. El fet d'haver rebut missatges reiteratius respecte la poca vàlua personal, fa que es vagi deixant de banda la vida creativa i, fins i tot, que s'anul·li la identitat. Hi ha víctimes que confessen que ja no saben qui són ni què volen, ni tan sols si seran capaces de tirar endavant amb el que es proposin. Per superar un maltractament, no n'hi ha prou amb apartar-se de la persona assetjadora. Cal recuperar la vida interna, massa temps rebaixada, negligida, abandonada...És necessari deixar enrere les veus del passat, aquelles rèmores que no permeten avançar. Com deia Van Gogh:
"SI ESCOLTES UNA VEU DINS TEU QUE DIU "NO SAPS PINTAR", PINTA, NOMÉS FALTARIA, I LA VEU CALLARÀ"