dijous, 26 de juny de 2008

El dia de la dignitat

Demà passat es celebrarà el Dia Internacional de l’Orgull LGBT (lesbiana, gai, bisexual i transsexual). El terme emprat en anglès, gay pride, s’ha traduït com a orgull gai, tot i que s’ha assenyalat que la traducció més adient potser seria dignitat, perquè fa referència a la dignitat intrínseca que tenim tots els éssers humans, que no s’hauria de veure qüestionada per l’orientació sexual. L’origen de la festivitat va tenir lloc el 28 de juny del 1969, a Nova York, arrel dels disturbis del bar d’ambient Stonewall Inn, en el qual va irrompre la policia, arrestant i maltractant sistemàticament els clients. La resistència del col·lectiu gay, en aquest moment històric, es considera l’inici de l’alliberació homosexual.

La imatge que té la ciutadania de la celebració és més aviat carnavalesca. Val a dir que no totes les persones del col·lectiu LGTB estan d’acord amb aquesta vessant de la jornada. Malgrat que en respecten l’expressió més “plumífera”, consideren que no deixa de ser una perpetuació dels estereotips de sempre, que no afavoreixen la normalització social. Es tracta d’un fenomen prou present en els mitjans de comunicació, on es solen representar els homosexuals com a boges histriòniques o les lesbianes com a dones rudes i masculinitzades. Pel que fa als transsexuals, queden reduïts, gairebé en tots els casos, a una mena de freaks de tercera categoria.

En els darrers temps, al nostre país, s’ha avançat significativament pel que fa als drets del col·lectiu LGTB. Això ha fet que moltes persones d’altres països, com ara Itàlia, contemplin Espanya com un paradís de toleràcia i llibertat. Malgrat tot, en la meva opinió, en matèria de prejudicis socials ens trobem, si fa no fa, com abans que apareguessin les lleis del matrimoni i l’adopció. Fa quatre dies, li sentia dir a una persona del meu poble, aparentment culta i educada, que no comprenia com els homosexuals podien ocupar càrrecs de responsabilitat en una empresa, si era ben sabut que eren incapaces d’exercir cap professió de manera competent. Va ser impossible fer-li entendre que l’orientació sexual no té res a veure amb les aptituds laborals. De segur que molts de vosaltres també escolteu expressions homòfobes a la vostra quotidianitat, les quals, lamentablement, s’acaben acceptant amb plena normalitat.
També m’agradaria apuntar que, dins del món de la psicologia, encara hi ha molts professionals que consideren que l’homosexualitat és una patologia o desviació que s’hauria de “curar” o “corregir”, tot i que la comunitat científica hagi descartat completament aquesta visió discriminatòria. És una actitud que no només no afavoreix la recuperació del pacient, que pot consultar per problemes familiars, per exemple, sinó que pot provocar-li una angoixa afegida. De la mateixa manera, encara és ben present el bullying escolar que té com a motiu la mofa a l’orientació sexual. Potser caldria que la reflexió al voltant d’aquestes realitats tingués més cabuda en el dia de l’orgull, perquè encara queda molta feina per fer.
Malgrat tot això exposat, tampoc s’hauria de caure en una visió simplista ni de victimització. Considero igualment interessant posar de relleu que molts dels prejudicis que existeixen entre els heterosexuals, es reprodueixen dins del col·lectiu LGTB. Hi ha homosexuals que són obertament misògins o lesbianes que rebutgen sistemàticament tot allò que vingui d’un home. També n’hi ha que consideren que tots els aspectes vinculats amb l’heteromón fan pudor de convencionalisme i vulgaritat. Paral·lelament, hi ha heterosexuals que manifesten haver-se sentit exclosos pel fet de no pertànyer a una determinada orientació sexual. Personalment, encara que no resulti gaire popular, crec que aquest fet també s’hauria de valorar en aquesta diada festiva, de la qual hauria de formar part tota la ciutadania. Que jo sàpiga, la capacitat d’estimar, respectar-se i crear vincles afectius saludables, no és patrimoni exclusiu de cap col·lectiu concret, sigui quin sigui. Penso que valdria la pena que tots i totes, bisexuals, transsexuals, transvestits, lesbianes, heterosexuals i homosexuals, ho tinguessim ben present.
Article publicat a El Punt

dimecres, 25 de juny de 2008

Pobre Pep

Ja és la segona vegada que ens hem d'empassar el lacrimogen reportatge El diari del Pep. Primer va ser en prime time per TV3 i ahir, pel 33, tornem-hi que no ha estat res. Altra vegada el repàs sentimentaloide a la trajectòria del futbolista. Companys d'equip i entrenadors van parlar de la lloable carrera de Guardiola. Tampoc hi van faltar, per suposat, ni l'amic Lluís Llach, ni els versos del poeta de Roda. Fins i tot es va recordar la única màcula de la seva carrera: aquelles sospites de dopping que la justícia va posar al seu lloc. Tot plegat per convèncer a culers i no culers que l'adquisició de Guardiola és el millor que li pot passar al país. Deixant de banda que no sóc culer i que el futbol té una importància relativa a la meva vida, el reportatge em va semblar més aviat mel·liflu. M'hi va faltar la intervenció de la seva tieta que, en unes declaracions a la ràdio, va dir una cosa si fa no fa així: "Pobre Pep, me l'han ben enredat, tan bé que estava al Barça B!". El que és la intuïció femenina! Després de sentir les seves paraules em van venir el cap els herois i heroïnes d'algunes novel·les realistes, personatges plens de bondat, desadaptats en un món hostil. S'haurà de veure com encaixen la bonhomia i les inquietuds poètiques del nou entrenador amb la indolència de Txiki, les sortides de to de Laporta i exabruptes de certs cracks futbolístics. Tant de bo m'equivoqui, però jo estic amb la tieta de Guardiola: pobre Pep. Que no li passi res.

dilluns, 23 de juny de 2008

Quanta, quanta Rodoreda...

Ara que estem a l'any Rodoreda, proliferen arreu del país tota mena de propostes culturals que giren al voltant de la vida i l'obra de l'escriptora. Una servidora, en començar el 2008, es va proposar fermament d'assistir a quants més esdeveniments millor. Com tants bons propòsits, s'ha quedat en un no-res. Si alguna cosa n'he tret, però, ha estat el reviscolament de l'interès per la literatura rodorediana. Vaig descobrir-la amb Aloma, quan tenia catorze anys. A l'escola, vaig aprendre a estimar la literatura catalana gràcies a Mirall trencat; anys més tard, em vaig angoixar amb la vida de la Colometa, a La plaça del diamant. Recentment, m'ha captivat Jardí vora el mar i he caigut rendida, definitivament, als peus de l'artista a Quanta, quanta guerra...
Hi ha tantes coses que m'agraden de Rodoreda! La personalitat, la manera de viure les crueses de la vida i de quina forma, tot plegat, es relaciona amb la seva obra. El que més em fascina, és l'habilitat que té per explicar les misèries més dures, amb aquella senzillesa, poètica i commovedora. A mi em sembla una mirada innocent a la part més fosca de l'existència. Per il·lustrar aquest tret que em meravella, no em puc estar d'escriure un fragment de Quanta, quanta guerra...És un moment en el qual el protagonista, el tendríssim Adrià Guinart, explica la mort de les seves tres germanetes:

"A les meves germanes en el barri els deien les tres Eles. La Lala. No ho va poder aguantar i un dia va arrencar en plors i esgarips, amb les venes dels polsos inflades, amb un pam de boca oberta i pica que pica el cap contra les parets. Se li va rebentar una vena del coll i va caure plana a terra com si l'haguessin planxada. Totes tres tenien els cabells molt llargs, els ulls embadocats, en forma d'ametlla. Les altres dues van morir de malaltia. Les vam enterrar, cadascuna a la seva hora, vestides amb el vestit de la primera comunió, voltades d'un vel com un núvol, amb corona de roses, amb els rosaris entortolligats en el braç...Quan estaven a dintre de la caixa a l'habitació del sofà vermell, si no hi havia ningú que els fes companyia, anava a mirar-les. Van al cel, deia la meva mare. Totes hauran anat al cel, i afegia amb els ulls mig en blanc, quan hi anirem nosaltres, ens vindran a rebre. Els tocava les mans ben posades damunt del pit, més fredes que el mes de gener. Els posava bé la corona de roses. Mirava aquells ulls tancats que m'havien mirat tant, més brillants que l'aigua. Jo me les hauria quedades per sempre; tan quietes, tan blanques, tan sense fer mal a ningú. "

divendres, 20 de juny de 2008

Bellesa real

Ahir vaig penjar quatre fotos il·lustratives de l'evolució facial de l'actriu Nicole Kidman. No pretenia criminalitzar la decisió que ha pres de passar pel quiròfan, més aviat volia posar de manifest que es tracta d'una dona intel·ligent i amb talent que ha sucumbit als dictats de l'estètica. El pitjor del seu cas, com tants altres, no és que hagi deixat enrere una bellesa indòmita i singular sinó que, molt probablement, la seva autoestima es basi en l'aspecte físic. S'ha lliurat a dos combats inútils: aturar el pas del temps i cercar la perfecció. Quantes dones més cauran en el parany?
Us enllaço amb tres vídeos, molt educatius, de la coneguda campanya de Dove "Per a la bellesa real":

dimecres, 18 de juny de 2008

Un vestit fet a mida


Les investigacions al voltant de l'insomni han arribat a moltes conclusions interessants. Una d'elles fa referència a la millor manera de relaxar-se. El mercat està saturat de tota mena de propostes per calmar l'estrès: acupuntura, musicoteràpia, fitoteràpia, reflexoteràpia podal, shiatsu, tai-txi i un llarg etcètera. Segons els esmentats estudis, cadascú té la seva manera d'afrontar l'ansietat, d'acord amb la seva personalitat. Val a dir que no hi ha normes preestablertes: mentre que a una persona la pot relaxar pintar un quadre, una altra es pot sentir la mar de bé estirada a la platja, prenent el sol, sense fer res. Fins i tot he sentit a dir a alguns pacients que certes "teràpies de relaxació" els enerven a més no poder. Així doncs, la relaxació hauria de ser com un vestit fet a mida de cadascú. Per calmar-nos de debò, hauríem de ser com sastres o modistes de nosaltres mateixos i confeccionar-nos el nostre propi vestit, fet a mida. Jo ja tinc el meu. En teniu un, vosaltres?

diumenge, 15 de juny de 2008

Meditació per a emprenyats

D'un temps cap aquí, com bé sabeu, ha aparegut una nova categoria diagnòstica dins del manual dels trastorns mentals del ciutadà comú d'aquest país: l'emprenyat. El català emprenyat. Encara diria més, afegiria que el degoteig de notícies que rebem són susceptibles de convertir aquesta patologia en un estrès crònic irreversible. Així doncs, una servidora, sempre preocupada per la salut mental dels ciutadans i ciutadanes, avui us proposa un petit exercici de meditació, per tal de no sucumbir als estralls de la tremenda actualitat.
Busqueu un seient i asseieu-vos-hi. Procureu estar en una postura còmoda. Descordeu-vos cinturons, botons i tot allò que apreti. Tanqueu els ulls i respireu normalment. No forceu la respiració, procureu que sigui el més natural possible. Inspireu. Expireu. Centreu-vos en la vostra manera de respirar. Observeu detingudament la vostra inspiració i expiració. Si us ve al cap algun pensament o emoció desagradable, no el defugiu ni pretengueu canviar-lo. Accepteu-lo tal com és i centreu-vos novament en les entrades i sortides d'aire.
Perquè entengueu millor la pràctica, us posaré un exemple a l'atzar. Imagineu que, de sobte, irromp en el vostre pensament el rostre de Magdalena Álvarez. Si us hi enfadeu, cosa altament probable, accepteu l'enuig. No el volgueu liquidar. Retorneu a la respiració. Si us imagineu les aigües espoliades del Ter, no les volgueu fer fora, no pretengueu canviar-les. Accepteu-les tal com són i retorneu a la respiració. D'aquest manera, pot ser que emergeixin tota classe de monstres del vostre interior: el caos a Renfe, el nas allargat de Zapatero, la llengua viperina de Jiménez Losantos, l'Estatut fet a miques, la guerra fraticida d'Esquerra...Si us hi feu mala sang, no mireu de transformar aquest sentiment: torneu una vegada i una altra a la respiració. Per damunt de tot, centreu-vos en el present. Que no ens robin el present!

divendres, 13 de juny de 2008

Telèfon antiviolència

El món de la telefonia té unes possibilitats infinites. Si no en teníem prou amb enviar emails, fer fotos o escoltar música, ara ha aparegut una prestació insòlita: "canalitzar l'agressivitat". Aquesta és la darrera pretensió de la flamant ministra d'igualtat, Bibiana Aído, que ja ens ha obsequiat amb un "miembros y miembras" que passarà a la història de les ocurrències mítiques de la política espanyola.
Quan a un home violent li vinguin ganes de pegar una dona, només haurà de recórrer a l'esmentat telèfon per descarregar la seva ira i, d'aquesta manera, s'evitarà l'agressió. La idea seria genial per a un guió de ciència ficció: "Les fantàstiques aventures del telèfon salvavides". Llàstima que s'ajusti tan poc a la realitat.

Els homes violents tenen pensaments de l'estil: "Ella em va provocar", "S'ho mereixia", "No podia fer res més". Rarament tenen consciència que són ells qui tenen un problema greu i gairebé mai acudeixen voluntàriament a les consultes dels psicòlegs per demanar ajuda. Algú se'ls imagina fent una trucada del tipus: "Perdoni, tinc ganes de pegar la meva dona, em podria oferir alguna alternativa menys destructiva?"

Segons Aído, aquesta nova mesura contribuirà a "un altre model de masculinitat, des del qual s'establiran unes relacions de parella sobre unes noves referències". Si, ja d'entrada, demostra un desconeixement tan profund del fenòmen de la violència masclista, què en podem esperar d'aquest nou Ministerio de Igualdad?

dilluns, 2 de juny de 2008

Feeling good


Com us podeu imaginar, exercir la psicologia comporta la vivència de moments durs, en els quals s'està frec a frec amb el sofriment del pacient. No obstant això, també existeixen moments impagables d'immensa satisfacció. Un d'aquests instants es dóna quan la persona que et ve a veure sent que es recupera del problema que l'havia portat a la consulta. Diu coses com: "No sé Clara...em sento bé...estic bé!". Aquestes paraules són un indicador fiable que ha arribat el moment de donar l'alta o d'espaiar les visites. El pacient transmet la seva gratitud per la feina feta. Haig de dir que jo també em sento molt bé quan algú es recupera, no només pel fet de contemplar la seva felicitat sino també per haver estat capaç de contribuir-hi, aportant el meu gra de sorra. Es tracta, doncs, d'un moment màgic, de benestar compartit.
Us deixo amb la cançò Feeling good que, tal com jo la sento, transmet perfectament les sensacions de què us parlo. L'interpreta la Nina Simone, amb la seva meravellosa veu. No us perdeu el vídeo, que és una petita obra d'art: