divendres, 30 de maig de 2008

Quan marxen els bons


En l'últim missatge d'aquest bloc us parlava de l'inquietant cas de Gil Lossada, denunciat per uns cooperants de tot tipus d'abusos i negligències al centre d'acollida que dirigia a Adis Abeba. L'advocat dels querellants era l'incombustible Sebastià Salellas, que va morir abans d'ahir a l'Hospital Clínic de Barcelona. Salellas es va començar a trobar malalment, precisament, en un viatge a Etiòpia, on hi va viatjar per aprofundir en les acusacions que pesen sobre el director de Global Infantil. Ja malalt, el passat 7 de maig, encara va interrogar-lo a l'Audiència Nacional.
Amb l'últim episodi de la seva vida n'hi ha prou per adonar-se que no feia falta haver conegut "l'advocat de les causes justes" per trobar-lo a faltar.

A casa, jugàvem a una mena de joc, de tant en tant. Algú llegia el diari i, de sobte, en treia el nas per fer una pregunta: endevineu qui porta el cas del Comando Dixan... i tothom contestava: En Salellas!. No sé quantes vegades hi havíem jugat, van ser tantes que al final ja perdia la gràcia. Parlant de totes les causes perdudes topaves amb ell, per això la seva absència deixa un buit tan sentit i significatiu; no només als que van tenir la sort de tractar-lo sino també a tants ciutadans i ciutadanes anònims que el teníem com un referent en la defensa dels valors humans més fonamentals. Us haig de dir que, últimament, el joc havia canviat una mica: A veure si sabeu qui defensa la Núria Pòrtulas...En Salellas!...El pare o el fill?...El fill, em sembla...

A tot arreu, hi neixen homes i dones que s'obstinen en canviar el món. No hi ha dubte que ho aconsegueixen. Els passa com a Sebastià Salellas que, un cop se'n van, segueixen visquent dins nostre i el seu llegat creix imparable...

Us adjunto alguns dels molts articles i cartes de comiat que s'han escrit en motiu de la seva mort:

divendres, 23 de maig de 2008

Gil Lossada

Segurament esteu al corrent de les gravíssimes acusacions que pesen sobre Gil Lossada, president de l'ONG catalana Global Infantil. Gil Lossada és pintor i va dirigir durant set anys un centre d'acollida de nadons, infants i adolescents a la capital d'Etiòpia, Adis Abeba, càrrec del qual va ser destituït el passat 14 d'abril per les autoritats del país.
El pintor va ser acusat per uns cooperants de severs maltractaments a menors i d'intrusisme professional, ja que exercia de metge sense titolació. Per donar compte d'aquests fets, el passat 7 de maig, Lossada va haver de comparéixer al Jutjat nº 3 de l'Audiència Nacional, davant del magistrat Fernando Grande-Marlaska. Segons els cooperants, prèviament ja havia estat denunciat per familiars de menors etíops, a causa de les seves heterodoxes actuacions al centre.

El cas de Lossada planteja la necessitat d'un debat urgent sobre la professionalitat amb què treballen les ONG. No sabem com es resoldrà el seu cas però, d'entrada, topem amb una negligència important només pel fet que es tracta d'una persona sense un sòlid recorregut acadèmic i professional, que assumia càrrecs de gran responsabilitat. Us l'imagineu al capdavant d'una institució important a Barcelona?
Em pregunto si, moltes d'aquestes organitzacions, coneixen en profunditat la realitat amb què treballen i si tenen prou clars els seus objectius pedagògics, socials o mèdics. Existeix una supervisió rigorosa del seu treball? No és la primera vegada que escoltem el cas de cooperants que tornen abatuts i decepcionats de la realitat que s'han trobat en els seus viatges solidaris. Val a dir que no tothom denuncia els fets. Així doncs, quants Gil Lossada hi deu haver escampats pel món?

Us enllaço amb una reveladora entrevista que li va fer la Mònica Terribas a l'advocat dels denunciants, Sebastià Salellas, en motiu de l'admissió a tràmit de la querella per part de l'Audiència Nacional. També hi intervé Gil Lossada, responent a les acusacions. Valoreu vosaltres mateixos...

dijous, 22 de maig de 2008

Després de l'hivern


En èpoques de depressió és difícil mantenir l'esperança. No es concep la possibilitat de sentir-se feliç algun dia. Hi ha un sofriment derivat del fet que s'estan morint les coses velles i han de néixer les noves. L'ésser humà es pot transformar a través del dolor. A vegades sofrim per créixer humanament i esdevenir millor persones. I arriba un moment que surt el sol...
Us deixo amb la veu de la Nina Simone

dimecres, 21 de maig de 2008

Tinc dret a cantar un blues

Ja us he parlat alguna vegada del procés de desnaturalització del sofriment a la nostra societat. Hi ha una tendència general a patologitzar-lo i medicalitzar-lo. Sempre reivindico que el paper del professional de la salut mental no és tant el de liquidar els símptoma quan abans millor, com si es tractés d'una plaga d'escarabats, sino més aviat el de comprendre'l i abordar-lo d'una manera rigorosa, humana i natural. És ben cert que hi ha trastorns que requereixen d'una intervenció farmacològica però, tot i així, s'hauria d'anar en compte de no reduir el pacient a un simple ball de neurotransmissors. La psiquiatria clàssica havia treballat molt en el terreny d'una comprensió profunda dels trastorns mentals, però actualment hi ha una dedicació gairebé exclusiva a l'enfoc purament biologista que, tot i necessari és, al meu entendre, completament insuficient. Cal escoltar amb atenció al pacient per saber en quin context es dóna el sofriment i en quin procés emocional es circumscriu. Crec que la nostra tasca és la d'acompanyar la persona que sofreix en el seu dolor i, evindentment, ajudar-la a superar-lo. Hi ha molts moments a la vida en els quals sentir-se enfonsat és quelcom absolutament natural i esperable: el diagnòstic d'una malaltia, una separació matrimonial, la pèrdua d'un ésser estimat...Què pot sentir una persona deprimida, en alguna d'aquestes circumstàncies, si se la titlla de malalta i no se li dóna més alternativa que un medicament?

Us enllaço amb I gotta right to sing the blues, interpretat per la incommensurable Ella Fitzgerald.

dimarts, 20 de maig de 2008

Quin bon rotllo d'embaràs!

Aquest és el moment en què la simpàtica Juno s'adona que està embarassada. Té setze anys. Se suposa que estem davant d'un drama realista. Però no us equivoquéssiu! Es tracta de la comèdia que va estar nominada com a millor guió original en l'edició dels Oscar 2007. Per si no heu vist el film, us explicaré que la història tracta d'una noieta que es queda prenyada del seu noviet, que és un vailet ensucradet aficionat als caramelets que està enamoradíssim d'ella. Els seus pares són d'un enrotllat que fa por, al principi se'ls veu seriosos però recolzen a la Juno en tot. La seva millor amiga té un look una mica Britney i despista, perquè sembla falsa, però és una amiga amiga. La Juno primer pensa en avortar, després s'hi repensa, posseïda per una mena de rampell pro-vida. Vol donar la criatura en adopció a una parella modèlica, que troba a través d'un anunci al diari. La sorpresa desagradable és que al final se separen i adéu al somni de família feliç. Sortosament, la Juno, que és molt madura per la seva edat, seguirà confiant en les capacitats de la mare adoptiva, una marassa que es farà càrrec del nadó. En fi, que si no fós perquè sé que un embaràs adolescent és un drama de l'alçada d'un campanar, us ben juro que animaria a tothom a passar per aquesta simpatiquíssima aventura...

dilluns, 19 de maig de 2008

Sobredosi de bellesa


Quan visito un museu, m'agrada dosificar la quantitat d'art de què m'impregnaré en les properes hores. Val a dir que poques vegades ho aconsegueixo.

Diria que tenim una capacitat d'absorció de bellesa limitada en un període determinat de temps (d'aquí la coneguda Síndrome d'Stendhal). Pensareu que desbarro, però no podria dir si he gaudit més en una galeria perduda en el mapa o a la Galleria degli Uffizi, a Florència. En el segon cas, l'embriaguesa arriba a tal punt que em torno incapaç d'apreciar les obres més sublims de la història de l'art. És difícil contenir-se en aquests casos, l'ambició de veure-ho tot acaba per anestesiar els sentits. En un passeig intranscendent, en canvi, és possible commoure's amb la pintura més senzilla, la fotografia més banal...

The Manchester Art Gallery és un exemple de museu, de petites dimensions, que conté veritables tresors. Podríem dir que concilia a la perfecció la bellesa i la mesura. Em vaig quedar una bona estona gaudint d'aquesta pintura de John William Waterhouse, Hylas and the Nymphs (Hiles i les nimfes). Si cliqueu la imatge, observareu millor la mirada seductora, hipnòtica, de les noies de l'aigua, la postura subjugada del fill de Tiodamante, que no va retornar mai del seu viatge a la font. Hi va desaparéixer sense deixar rastre...

dissabte, 17 de maig de 2008

Anar al psicòleg

Encara existeixen certes reticències pel que fa a la figura del psicòleg. Hi ha persones que pensen que acudir a la consulta d'un professional de la salut mental és sinònim d'estar, si em permeteu l'expressió, com una regadora. No els culpo pas. És evident que encara pesa un estigma considerable sobre els problemes psicològics. És cent vegades més tolerable, a nivell d'acceptació social, una apendicitis que no un atac d'ansietat o un brot psicòtic. El sofriment emocional és sinònim de debilitat. Vivim una època on el patiment és tabú. Representa que tot ens va de meravella i que sentir-se enfonsat és un fet inadmissible, que s'ha d'ocultar peti qui peti. Hi ha persones que fan tot el que poden perquè ningú sàpiga que van al psicòleg. Temen els comentaris i els xiuxiueigs. Les crítiques per l'esquena. D'altres vegades, no es perdonen el fet de sofrir. Creuen que és culpa seva, que no han estat a l'alçada de les circumstàncies. Penso que tot plegat és el resultat d'un procés de desnaturalització del sofriment, consubstacial al fet de viure. Em sento molt propera a les noves tendències en psicoteràpia que defensen l'acceptació (que no resignació) del sofriment i el treball amb els valors personals.

Sincerament, no sabria si localitzar la patologia en els símptomes o en l'orientació cap a certs principis o camins vitals. Imagineu el cas d'una víctima de maltractament. Pateix atacs d'ansietat, insomni i depressió. La persona que maltracta, per contra, no presenta cap de tots aquests símptomes. Qui d'aquests dos, doncs, és el "malalt"? En general, és la víctima qui cerca ajuda, perquè, malgrat la confusió, té consciència de problema. El qui exerceix la violència, en canvi, no assumeix gairebé mai que pugui necessitar tractament.

Sóc completament sincera quan dic que la majoria de persones que em venen a veure són d'allò més sensates. Tenen un problema i volen trobar-hi una solució. Generalment, reflexionen sobre la seva vida i miren de prosperar. Us imagineu una actitud més allunyada de la bogeria?

dijous, 15 de maig de 2008

Un article perillós


Fa cosa d'un mes vaig llegir un article d'opinió que em va esborronar: feia apologia de la pedofília. Sé que circulen aquesta mena de missatges per la xarxa, però veure-ho escrit en un rotatiu de volada em va glaçar la sang. Me'n vaig fer creus que se'ls hagués colat un text tan aberrant. L'última cosa que m'hagués imaginat és que un diari servís de plataforma de difusió d'idees perverses. No d'aquesta classe, si més no.

Com que sóc susceptible de mena (deu ser deformació professional), vaig decidir enviar-lo al Col·legi de Psicòlegs i a la Fundació Vicky Bernadet, que treballa en la prevenció dels abusos a menors. Necessitava saber si coincidien amb el meu parer. Totes dues institucions em van respondre ràpidament i van estar d'acord que es tractava d'un text que defensava obertament el dret dels infants a gaudir d'una sexualitat madura amb persones adultes. Em van agrair que els hagués fet arribar la queixa i em van assegurar que emprendrien les accions corresponents. Per la meva part, vaig moure tots els fils que vaig poder: del Síndic de Greuges em van fer saber, molt amablement, que no entrava dins la seva competència denunciar aquesta mena de casos; des del Col·legi de Periodistes em van informar que exposarien els fets al director del diari, però que tampoc podien fer res per retirar l'article d'internet. Finalment, vaig escriure a l'autor de l'article, demanant-li que rectifiqués. Val a dir que em va respondre, però es va limitar a desacreditar-me i defensar matusserament la seva lamentable opinió.

Us preguntareu perquè no esmento ni el nom del diari ni el de l'autor. És senzill: quan es tracta d'abusos sexuals s'ha d'anar en compte que la denúncia no esdevingui publicitat. D'aquesta manera, es podria produir l'efecte contrari al desitjat i l'individu en qüestió acabaria per aconseguir notorietat, mentre que les seves idees es divulgarien àmpliament.

Avui mateix he mirat el web del diari i l'article hi segueix penjat. No tinc cap dubte que han rebut una allau de protestes però, malgrat tot, han optat per mantenir el text accessible a tothom. Van publicar una petita carta de rebuig però li van concedir un espai marginal. Tota una demostració d'ètica periodística. Després s'omplen la boca defensant els drets del menor. A casa meva, d'això en diem hipocresia.

De tot plegat, en vaig extreure la trista conclusió que és possible saltar-se a la torera els drets humans més fonamentals. Es veu que quan es tracta d'opinar, tot s'hi val. No vull fer demagògia barata, però quan m'imagino el que pot sentir una persona que ha patit abusos en llegir això, se'm posa la pell de gallina. Segueixo sense acceptar que al meu país passin aquestes coses. Senzillament, no puc.

dilluns, 12 de maig de 2008

Sortir-se'n


El dijous passat us parlava dels efectes destructors de l'enveja. Avui us volia fer un petit apunt sobre el concepte de resiliència, que fa referència a la capacitat humana per aprofitar els recursos de l'entorn i reeixir de les situacions més doloroses. Boris Cyrulnik és un prestigiós neuròleg especialista en aquest concepte. Quan era un infant, va sobreviure als horrors dels camps de concentració i ara és un reconegut professional que escriu llibres i viatja arreu del món per divulgar els seus coneixements. A la consulta, sóc testimoni d'aquesta capacitat per transcendir el sofriment i extreure'n, fins i tot, un aprenentatge positiu. Els psicòlegs parlem de factors de protecció a l'hora de referir-nos a tots aquells condicionants que són favorables per a la salut mental i poden ajudar-nos en el camí de la superació: una feina satisfactòria, la pràctica d'un esport...No disposo de cap estudi que ho corrobori, però us puc dir que, per la meva experiència professional i personal, el principal factor de protecció dels éssers humans és l'estimació vertadera, difícil de descobrir, de vegades, ja vingui de la família, la parella o els amics.
Ignoro completament qui llegeix aquest bloc, però adreço el missatge d'avui a totes les persones que passin per una situació difícil i les animo a buscar els seus propis factors de protecció. És possible sortir-se'n. Acabo amb una cita del cirurgià Moisès Broggi. Al final de les seves memòries, escriu: "Si lleveu al món l'amor i l'amistat, tot el que resta és menyspreable".

dijous, 8 de maig de 2008

Malalts d'enveja


Crec que l'enveja es podria considerar un indicador de mediocritat humana. Trobo absurd establir divisions en funció del nivell econòmic, el tipus de professió, l'estatus social o la capacitat intel·lectual. La tendència a odiar tot allò que brilla en els altres, en canvi, em sembla una mostra de baixa talla personal, que marca una diferència clara entre individus.

Utilitzem els mots enveja i gelosia indistintament. El diccionari conté definicions prou semblants d'ambdós termes. En la meva opinió, hi ha diferències subtils. En la gelosia hi predomina el desig de posseir allò que un altre té. Si ens enamorem d'una persona, sentirem gelosia si la veiem en braços del veí. Les persones envejoses, en canvi, no cobegen necessàriament allò de què gaudeixen els altres. El que preval en l'enveja és, al meu entendre, la tortura interior de contemplar qualssevol forma de felicitat aliena. Val a dir que l’envejós no s'atura en la simple experimentació de l'odi; en aquest punt podríem distingir l’enveja sana de la patològica. Generalment, un malalt d’enveja emprèn tot un seguit d'accions, més o menys sibil·lines, a fi i efecte de liquidar o desestabilitzar psicològicament el subjecte envejat. Si el col·loqueu en un càrrec de poder, ja heu begut oli. A la primera mostra de talent d'algun company, posarà en marxa, de ben segur, les estratègies que tingui al seu abast per tal d’aniquilar-lo.
Si coneixeu d’alguna empresa que no prosperi, és probable que hi trobeu fent de les seves a algun subjecte envejós, que viu amenaçat per les virtuts dels altres. Un departament manat per un individu d’aquestes característiques començarà, més tard o més d’hora, un procés de putrefacció irreversible. L’enveja és una rèmora que no deixa créixer res en el seu radi d'influència. Quants casos de mobbing no s'han iniciat a causa seva!
No vull que em malitenpreteu. Sé prou bé que els éssers humans estem fets d'emocions nobles i no tan nobles. Per això no ens hem de posar les mans al cap. Tots hem experimentat la fiblada de l'enveja alguna vegada a la vida. No obstant això, insisteixo que cal distingir aquesta emoció passatgera de la incapacitat crònica d’alegrar-se del benestar dels altres. Parlo del rosec d'un cuc intern, de voraciatat insaciable, que empeny sistemàticament al boicot, la mentida i les males arts.

Segurament són imaginacions meves però he observat que l’individu envejós apreta els ullets quan és amable amb algú. No acompanya les expressions no verbals d'un missatge lingüístic concordant. Es mou a gust en el terreny de la falsedat, és un expert en l’art del camuflatge. Sap dissimular la frustració quan es tracta d’assolir els seus objectius miserables. És capaç d'afalagar de la manera més impostada, quan convé. De vegades, aquesta dissonància és tan flagrant que fins i tot tinc la sensació de sentir un grinyol de baixa freqüència. Per aquest motiu, s’hi està a disgust al seu costat. Transmet una mena de fredor estranya, inquietant. D'una manera intuïtiva, és prou fàcil reconéixe’l. Crec que la primera impressió és una bona consellera.

Més d'una vegada m'he preguntat d'on prové aquesta tendència a patir d'enveja. Probablement, l’individualisme de la nostra societat hi tingui alguna cosa a veure. No es promou tant la solidaritat com l’enginy de prosperar trepitjant els caps de qui convingui. Malgrat tot, si us haig de ser sincera, crec que la seva essència està feta d'un material genètic difícil de moldejar. L'espina quan neix, ja pica, deia la meva àvia. Sí. Diria que, en el fons, és una condemna heretada.
Finalment, quines són les autèntiques víctimes d’aquest sentiment destructor? Les persones properes el pateixen circumstancialment perquè, d’una manera o altra, tenen l'opció d'apartar-se’n i ser felices. Els envejosos, per contra, estan destinats a una solitud irrevocable, derivada d’una incapacitat absoluta per estimar de debò. És ben trist, si ho penseu bé…

dimarts, 6 de maig de 2008

Mort i transformació


Quan perdem una persona estimada, com sabeu, passem per un procés de dol. No cal que us n'expliqui les diferents fases, perquè podeu trobar aquesta informació fàcilment. Per altra banda, és un dels aspectes més recurrents a l'hora d'abordar aquesta qüestió. Tan sols us volia apuntar una petita reflexió de l'escriptor polonès Ryszard Kapusckinsky, que va viatjar als indrets més recòndits del planeta, defugint sempre els llocs comuns. En una entrevista que li va fer el periodista Ramon Colom a Millenium, el reporter explicava que a l'Àfrica, on la tradició espiritual és molt viva encara, es considera que els morts no desapareixen sino que es transformen. Passen d'habitar el món tangible a poblar el nostre univers interior. Em va semblar una aportació interessantíssima. Podem dir, realment, que els éssers estimats que un dia van morir, han desaparegut? Potser no els recordem? No en parlem? No els somiem? No procurem de transmetre'n els valors? Sobreviuen, certament, en el nostre món intern. Després d'escoltar Kapuscinsky em van venir al cap persones de la meva família de les quals me n'han parlat tant, que no haver-les conegut en vida m'ha arribat a semblar, fins i tot, un detall irrellevant. També vaig pensar en la riquesa espiritual que ens hem deixat pel camí en nom del progrés. Una vivència més rica i natural del dol, per exemple...

diumenge, 4 de maig de 2008

Les faltes de l'Espinàs

Aquest cap de setmana he llegit l’últim llibre de l’Espinàs: El meu ofici. L’exemplar ve acompanyat de dos detalls que no m’han passat desapercebuts. A la portada hi ha un gomet que assenyala que ja se n’han venut 20.000. A la contraportada s'hi llegeixen cites, d’intel·lectuals de contrastada solvència, que n’exalten les qualitats. No és la primera vegada que em trobo amb aquests dos elements i, quan m’endinso en el text, potser perquè les expectatives són elevades, experimento un cert desengany. Ja sé que l’Espinàs és un escriptor merescudament reconegut, que les seves reflexions són clares i honestes, però aquesta vegada les he trobades excessivament properes a un taller d’escriptura per a principiants. Que si la dificultat de renunciar a certes parts del text, que si un escriptor ha de tenir personalitat, que si hi ha pocs editors que facin bé la seva feina, que si el tactac de la màquina d’escriure... En un dels capítols, Espinàs ens parla de l’ortografia. Fa referència a la poca importància que es dóna al rigor formal i reclama la necessitat de fixar-se en les paraules, per tal d’evitar les nefastes faltes ortogràfiques. Com que m’agrada tocar el voraviu, us assenyalaré un parell d’errades garrafals que apareixen en el llibre. A la pàgina 114, l’autor ens parla del privil·legi que va tenir d’entrevistar a un famós poeta. I torno a la contraportada per citar Sam Abrams, a la seva crítica a El Mundo, dient que el llibre conté alguns dels comentaris més útils i sàbis sobre l’ofici d’escriptor. Tal com recomana el mateix Espinàs, vaig consultar el diccionari per comprovar que es tracta, efectivament, d’un parell de faltes colossals. No dubto que el llibre hagi agradat però, ja que es parlava de l’ofici d’escriure, s’hi podien haver mirat una mica més…

divendres, 2 de maig de 2008

Poder i metamorfosi

El primer llibre important de la meva vida va ser La revolta dels animals, de l'escriptor britànic George Orwell. Me'l van regalar quan era una nena, en forma de còmic i duia per títol Rebel·lió a la granja o alguna cosa semblant. Amb els canvis de domicili el vaig extraviar. No sé què faria per recuperar-lo! Més endavant vaig llegir la novel·la i la història em va tornar a captivar, encara que no amb la mateixa força. Probablement teniu present l'argument, que és una faula referent al règim comunista totalitari. L'acció transcorre en una granja, on tots els animals hi treballen pel seu amo. Les condicions de vida són àrdues, es penca de sol a sol, però tothom està més o menys content amb el que té. Un bon dia, el grup dels porcs exigeix millores perquè considera injust el sistema de treball. Reclama que no hi hauria d'haver jerarquies ni subordinacions, ja que tots els animals són iguals i haurien de gaudir de les mateixes condicions de vida. Les idees inicials són nobles i engresquen tothom. Es produeix una revolta contra l'home que promet ser tot un èxit. A mesura que el temps passa, però, tot canvia d'una manera inquietant. La rebel·lió s'institucionalitza: s'assassinen els líders més íntegres i els dissidents, es censuren les idees originàries i s'imposa un pensament totalitari. Els porcs expulsen l'home, s'erigeixen en classe dirigent, especulen fins al límit amb la producció de la granja i viuen en l'opulència més absoluta. Agafen el comandament de l'empresa excercint la tirania més salvatge que mai abans s'hagués produït. Els altres animals, en canvi, estan famolencs, viuen amb por i treballen encara més que abans. No sé si em falla la memòria, però tinc la imatge gravada de l'última vinyeta del còmic. Els porcs estaven en una reunió, celebrant la victòria i la seva cara porcina esdevenia humana. Es metamorfitzaven en allò que tant havien criticat. Tota una metàfora, encara vigent, de la capacitat transformadora del poder.



dijous, 1 de maig de 2008

Estivill contra Jové


N'estic fins al monyo del doctor Estivill. Primer van ser els seus llibres d'autoajuda, després els contes infantils, tot seguit ens amenaça ballant country i tocant en un grup de folk... Ara resulta que també l'hem d'aguantar a les pauses publicitàries, donant consells sobre el son. Com si no en tinguessim prou que ens presentin la programació laminada fins a l'infinit, que encara ens l'hàgim de trobar a ell. Ja sabem que en aquest país tenim un representant mediàtic per a gairebé tot, però és que el tema Estivill ja passa de mida.
Segur que teniu present el seu arxiconegut mètode per fer dormir els nadons que ploren durant la nit. En primer lloc, cal aclarir que el que ell presenta com a "mètode Estivill" està basat en principis conductistes que són més vells que el jeure. De fet, el seu sistema d'adoctrinament de criatures és una còpia gairebé exacta del "mètode Ferber", basat en pressupostos molt similars. No hi ha evidències científiques que el mètode Estivill no provoqui seqüeles en el desenvolupament de l'infant. La doctora Rosa Jové, una psicòloga especialment crítica amb aquesta mena de tècniques, considera que el fet de deixar plorar els nadons passa factura en el futur. Els nens i nenes necessiten l'afecte dels pares i mares, que se'ls agomboli, acaroni i consoli quan estan plorant. El mètode Estivill fomenta una desvinculació amb als adults que no és gens saludable. Fins i tot hi ha estudis que assenyalen que relacions familiars se'n poden veure ressentides i que si al nadó no se l'ajuda a regular-se pot patir problemes d'hiperactivitat.
Quan vaig començar la meva pràctica professional, en una ocasió, vaig recomanar el mètode Estivill. La mare en qüestió em va dir que "no tenia cor" de deixar plorar el nen. A partir de llavors em vaig plantejar la conveniència d'aquest tipus de tractament. Per altra banda, vaig pensar que quan era petita i plorava el que més m'ajudava era el confort i l'afecte dels altres. Ara també, és clar. Què és, llavors, el que pot voler un nadó quan plora? demana que l'alliçonem? Vol acostumar-se a que quan es queixa no hi vagi ningú? O necessita, per contra, sentir-se segur i dormir relaxat?
P.D.:Si en voleu saber més, us podeu informar sobre temes criança natural: