dimecres, 30 d’abril de 2008

Un món sense límits

Ahir al vespre, a Manchester, al Barça se li va escapar la Champions de les mans. Molts culers es pregunten com és possible que el seu equip estel·lar no pugui resoldre partits com el d'ahir. Certament, podrien haver guanyat. Però van perdre. No faré cap anàlisi futbolística perquè ni tinc la formació necessària ni és l'objectiu d'aquest bloc, dedicat a la psicologia. El partit em va fer pensar en el comportament d'alguns jugadors de primera divisió, que mostren una actitud més pròpia dels desvagats que dels esportistes d'elit. Pel que sembla, arriba un punt que l'èxit i els diners esdevenen inversament proporcionals a l'esforç i la tenacitat. El comportament d'aquests cracks no l'observem, almenys pel que jo sé, en nedadors, ciclistes o corredors de marató. Potser aquí tenim una part del problema. Als futbolistes se'ls perdona tot, se'ls tapa tot i, facin el que facin, són el centre d'atenció. Arribar tard a un entrenament, mostrar-se violent o sortir fins a les tantes, no té cap conseseqüència significativa. Cal ser molt ferm i disciplinat per veure-hi clar enmig de tanta boira. Si l'entorn més immediat no marca uns límits definits i infranquejables, entenc que sigui difícil tocar de peus a terra. Entre tanta complaença, alguns futbolistes acaben per creure's omnipotents i, acostumats a l'adrenalina de l'èxit, cauen en picat quan la vida els planta un no per resposta. Després hi ha els mitjans. Valdria la pena qüestionar el paper que juguen en la construcció d'aquesta mena de titans. No ens n'oblidem: són éssers humans, amb una feina com qualssevol altra. No els calen més diners per jugar millor, ni més dones que els adulin, ni més periodistes que els enlairin fins als núvols el dia que marquen un gol. El que els cal, des del meu punt de vista, és una bona dosi de realitat. Realitat pura i dura.

dimarts, 29 d’abril de 2008

Embolica que fa fort


No sé si coneixeu Fernando Krahn, un dibuixant xilè, afincat a Sitges. Krahn col·labora setmanalment amb el dominical Magazine de La Vanguardia i té una manera de veure la realitat que, des del meu punt de vista, el fa únic. Les seves breus històries, sempre crítiques, m'atrapen cada diumenge sense excepció. Els missatges krahnians es troben a cavall entre la psicologia, la sociologia i la metafísica. Moltes vegades, l'artista transcendeix la realitat més immediata i ofereix una reflexió sobre el món, la condició humana o el sentit de la vida. Ben sovint, ho confesso, em quedo amb més preguntes que respostes. No es pot dir que Krahn sigui un il·lustrador adotzenat, és un filòsof de la imatge, un artista singular i compromès.

Avui us adjunto una tira que em va "il·luminar" de manera especial. Hi vaig endevinar la relació entre una víctima i el seu depredador. Qui és qui? Com distingir-lo? Com reaccionar? Què fer la propera vegada? Gràcies per les teves preguntes, Fernando Krahn!

dilluns, 28 d’abril de 2008

Obsessió per l'erecció

Un trastorn sexual freqüent entre els homes és la disfunció erèctil. Algunes vegades, els pacients arriben al consultori amb la falsa creença que el membre funciona de manera independent de l'organisme i que el professional serà capaç de reparar-lo, com si es tractés d'un aparell espatllat.
Cal assenyalar que les causes de la disfunció poden ser diverses: consum de substàncies, malalties, crisis de parella, problemes de comunicació, estrès laboral...Seria impossible abordar-ne la complexitat en el missatge d'un blog.
No obstant això, voldria parlar d'un component psicològic que contribueix de manera important en el manteniment del problema: l'obsessió. Per alguns homes, aconseguir una bona erecció és el nucli de la identitat masculina, tot i que aquest fet no sempre és compartit per la parella. Capficar-se en aconseguir l'erecció s'acaba convertint en un aspecte central del trastorn. Abans de realitzar l'acte sexual, l'home pateix una ansietat anticipatòria considerable. Fins i tot n'hi ha que confessen que la por els acompanya al llarg de tot el dia. Quan arriba el moment del sexe, els resulta impossible descentrar l'atenció del símptoma-la incapacitat per tenir l'erecció-la qual cosa provoca una tensió que s'acumula i contribueix a reforçar el cercle viciós. Alguns terapeutes consideren que relaxar-se és fonamental per a recuperar la capacitat erèctil. Per aquest motiu, "recepten" una tècnica paradoxal, aparentment contradictòria, que s'utilitza com a catalitzadora del canvi. S'aconsella a la parella que, sota cap concepte, tingui relacions sexuals durant una setmana, fins que tornin a visitar el professional. Tots dos s'han de comprometre fermament a respectar la pauta de castedat imposada pel psicòleg. Així doncs, els queda rigorosament prohibit qualssevol tipus de contacte físic.

Us imagineu què explica la parella a la propera sessió?

divendres, 25 d’abril de 2008

Tocar de peus a terra

Quan vaig acabar la carrera, aviat farà nou anys, em vaig posar a treballar en una fundació d'antenció a persones amb pluridiscapacitat. Vaig conéixer éssers humans amb tantes limitacions que, ho confesso, mai havia pensat que podien existir. D'aquella època, guardo a la memòria moments tan entranyables com dramàtics. Són records tenyits d'emocions intenses, concentrats tragicòmics, diapositives de colors tan vius que, quan les recupero, encara m'emociono. De les moltes anècdotes que em podrien semblar lliçons de vida, en recordo una d'especialment simbòlica. No és la més dura, tampoc la més truculenta, però per a mi té un valor especial. Un matí, vaig anar a substutuir una monitora en un taller de fusteria. En arribar, vaig veure un noi que estava en un racó, molt enfadat, plorant. El motiu del seu enuig era que no es volia despendre de les seves sabates. Estaven foradades i brutes, se li veien els mitjons. La monitora insistia que ja era hora de canviar-les, que se n'havia de comprar unes de noves. Però no hi havia manera. El seu negativisme era tal que va costar tot un matí fer-lo baixar del burro. Amb tot, allò no es va acabar allí perquè el seu profund malestar va persistir durant setmanes. Com podia ser que es desequilibrés per unes sabates? Què hi havia en el fons de la seva ànima, en el subsòl de la seva història personal, que li provoqués aquell malestar? Parlant amb educadores veteranes vaig assabentar-me que aquella era una reacció que es repetia cada cop que se les havia de canviar. Es tractava d'un fet aparentment banal però per al noi suposava tot un daltabaix. Vaig saber que la seva vida havia estat marcada per l'abandó. A la fundació, per altra banda, el canvi d'educadores era constant i fer vincles no era cosa fàcil. Qui sap si les sabates eren l'única manera que tenia d'aferrar-se a la realitat. La seva forma peculiar de mantenir-se a l'avantsala de la follia. Per a moltes d'aquelles persones, amb qui la vida havia fet tan poques concessions, un alè d'aire podia provocar la reacció més dolorosa. I jo tenia tantes papallonetes al cap! M'acompanyava tothora el mite de l'ajuda desinteressada als altres, que sempre havia de rebre la seva justa recompensa. Els exabruptes i la violència del meu entorn em seblaven mostres d'ingratitud. Perquè no era més fàcil la vida? Tot plegat em va fer sofrir però també em va ajudar a teixir una percepció nova de la realitat. El meu sistema de valors canviava. Importaven la salut, les realacions afectives, per damunt de tot, destriar el respecte sincer de l'interessat. Buscar un camí: tocar de peus a terra.
P.D.: La imatge és un quadre de la sèrie Arrels, de l'artista palafrugellenc Jordi Sàbat.

dijous, 24 d’abril de 2008

Najat



Sant Jordi encara cueja. La premsa resumeix el que va donar de si la diada. Un dels aspectes recurrents és el repàs als llibres més venuts. Fins i tot hi ha periodistes que parlen dels "guanyadors" de Sant Jordi. Qui sap si és un complexe derivat del partit Barça-Manchester, que no va donar vencedors!

El llibre de ficció més despatxat en català va ser "L'últim patriarca", de l'escriptora de Vic Najat El Hachmi, guanyadora del Ramon Llull d'enguany. La novel·la ofereix una reflexió sobre la violència masclista que es desprèn del sistema patriarcal i de quina manera la mateixa dona ajuda a perpetuar-lo. L'obra té dos protagonistes principals: Mimoun, un pare hostil i repressor i la seva filla, que aconseguirà alliberar-se de la tirania paterna. En la meva opinió, l'obra arranca amb una força i estil singulars, vibrants. Amb tot, el final em va semblar excessivament precipitat i optimista. La filla es desfà prou fàcilment dels lligams amb el patriarca, sense gaires factors que la protegeixin. Malauradament, aquest no és un desenllaç que observem freqüentment al nostre voltant. Em vaig preguntar com serien la joventut i la maduresa de la noia i com la perseguirien els fantasmes del passat.
En alguna de les entrevistes que ha concedit, El Hachmi ha explicat que Mercè Rodoreda és un dels seus principals referents. Ha confessat que se sent identificada amb el temperament de l'escriptora, per la manera que tenia de no deixar-se governar per ningú. M'atreviria a dir que la presència de Najat en el panorama literari català és, en si mateix, tot un desafiament a l'autoritat patriarcal. La Najat desperta curiositat i admiració perquè desmunta prejudicis i construeix ponts d'entesa. Espero que les llumetes de l'èxit no li amoroseixin el caràcter; trobo que és tota una Rodoreda del segle XXI. La seva veu ha estat molt benvinguda: certament, la necessitàvem.

dimarts, 22 d’abril de 2008

Les llàgrimes d'Isabel Coixet


Isabel Coixet és una cineasta que no deixa ningú indiferent. Hi deu haver tanta gent que l'adora com que no pot sofrir la seva obra. Em confesso més afí al bàndol dels qui la troben un punt propera al sentimentalisme fàcil. No obstant això, penso que té el mèrit d'imprimir un segell personal a les seves pel·lícules. Cosas que nunca te dije, A los que aman o La vida secreta de las palabras, tenen aquell regust de treball d'autor que difícilment té cabuda a les grans sales de cinema. El seu és un ofici d'orfebre, en un món manat per la repetició més insubstancial i avorrida. La bellesa d'algunes de les seves imatges, tan coixetianes, ja ha entrat a formar part de l'imaginari col·lectiu de molts espectadors.


La directora catalana es troba en plena promoció del seu darrer film, Elegy, basat en una novel·la del despietat escriptor nord-americà Philip Roth. La manera com Coixet ha traslladat el llibre a la gran pantalla serà, de ben segur, motiu de les crítiques més esmolades. Algú li recordarà, novament, que el cine no és publicitat i que una novel·la de Roth no s'hauria de semblar a cap anunci de compreses.


Llegeixo un diàleg entre la cineasta i el periodista de torn, que li fa una entrevista. Coixet explica que, en rodar certes escenes, plora darrere la càmera. El periodista li qüestiona si és gaire propi de tot un director això posar-se a plorar. Ella li respòn que un director ha de ser valent per plorar i mostrar la seva sensibilitat sense embuts, perquè això forma part del procés creatiu.
Ben mirat, s'han de tenir nassos per atrevir-se a ser tal com s'és sense que t'importi el que pensen els altres. En això també m'agrada Isabel Coixet.

dilluns, 21 d’abril de 2008

Lectures de Sant Jordi

S'acosta Sant Jordi. Voldria recomanar-vos dues lectures recents que m'han deixat un pòsit per a la reflexió. Com a lectora considero que aquest pòsit és, precisament, el que m'ajuda a distingir una història interessant d'una de banal.
Us vull parlar d'un parell novel·les: Trena de Cendra (Columna), de Carme Guasch i Yume (La Magrana), de J.N. Santaeulàlia.

Trena de Cendra està basada en l'experiència personal de l'autora, que va viure la dolorosa pèrdua del seu marit. Carme Guasch ens fa partícips d'una infància a Figueres, esquitxada pels drames de la guerra civil, i d'una sòlida història d'amor, de la qual neixen tres fills, que es veurà estruncada dramàticament pel tumor cerebral del seu home. L'autora narra com, entre marit i muller, hi apareix la malaltia. Es configura, en sentit metafòric, una trena de cendra. Carme Guasch es pregunta: com és possible que t'hagis mort i jo segueixi visquent? On ets? Em veus com sofreixo? Les seves paraules són senzilles i, tanmateix, profundament sinceres. Com diu Vicenç Villatoro a la contraportada, és un llibre que respira veritat. Crec que pot ser una bona lectura per totes aquelles persones que hagin viscut una experiència semblant o que, si més no, la vulguin comprendre. Al mateix temps, és una novel·la de gran qualitat literària, una obra que ha recuperat Columna, en motiu del desè aniversari de la mort de l'autora.

Pel que fa a Yume, al meu entendre, és la història d'una amistat: entre el narrador, un home realista i escèptic i el seu company de pis, en Jan, un somniador empedreït. És un relat de caràcter universal que se succeeix entre els suggeridors escenaris de Barcelona i Tòquio. A banda dels dos amics, hi ha un tercer personatge cabdal en el desenvolupament de la trama: la Laura, la nòvia d'en Jan, de qui l'amic n'està secretament enamorat. Al principi, sembla que en Jan és un tocat de l'ala, que persegueix l'impossible, i que el company és aquella persona assenyada que té la sort de tenir al seu costat. A mesura que avança la història, però, les coses van canviant i la percepció que té el lector dels personatges es transforma de manera radical. El final em va sorpendre i encara el guardo com un misteri que no he resolt. Un atractiu afegit a la història és que Santaeulàlia, expert en cultura japonesa, ens endinsa en l'apassionant món dels haikús. Us n'escric un dels primers que apareix a la novel·la: Al vell estany/Una granota hi salta/ El so de l'aigua!.

Sigui quina sigui la tria que feu per Sant Jordi, espero que gaudiu de la lectura.
P.D: la il·lustració d'aquest post és de la blocaire Núria Aymà: http://nurisjournal.blogspot.com/.

dijous, 17 d’abril de 2008

Sequera apocalíptica


El transvasament del Segre, el transvasament de l'Ebre, el transvasament del Ter, el transvasament del Roine. Amenaça de sequera per esmorzar dinar i sopar. Batusses pel control de l'aigua. Un bombardeig mediàtic despietat amb la finalitat que estalviem fins a l'última gota. Glopejar després de rentar-se les dents és una irresponsabilitat. Regar el jardí un acte bandàlic. Omplir la piscina un crim imperdonable. Jo em pregunto: ara és l'hora de posar el crit al cel? Fa uns quants anys, del problema de l'aigua no se'n cantava ni gall ni gallina. Mutis per part dels mitjans. I ara, de sobte, ens cau del cel l'amenaça d'una sequera apocalíptica que no ens deixa ni respirar. A l'hora de prevenir, de fer dessalinadores, per exemple, tothom es feia l'orni. Les advertències dels ecologistes eren les paranoies de quatre peluts. És veu que allò de "més val prevenir que curar" no s'entén en el nostre país. Ara no ens queda altre remei que apagar focs, buscar solucions d'emergència i, tot i així, l'únic que presenciem són picabaralles.

Després de la retallada de l'Estatut, les apagades de llum, el caos de rodalies, la vaga de metges, la nova llei d'educació, les queixes per la MAT, les fuites radioactives...s'albira una guerra fraticida pel control de l'aigua. És realment trist. No sé què més ens pot passar. Esperem que els nostres governants, aquesta vegada, tinguin una mica de sentit comú, com sabem, el menys comú dels sentits.

dimecres, 16 d’abril de 2008

Total, per un porro...

Fa uns mesos, un estudi portat a terme per l'Observatori Europeu
de les Drogues, revelava que els joves espanyols són els europeus que més substàncies consumeixen. Pel que fa al cannabis, les estadístiques demostraven que, fins un terç dels menors de 18 anys, n'havia fumat alguna vegada.
Entre la gent jove, la percepció del risc que comporta fumar porros és pràcticament nul·la. El seu consum s'ha extès de manera tal que fumar-ne ha passat a formar part dels processos habituals de socialització, tal com passa amb el tabac o l'alcohol. Fins i tot hi ha moviments d'amants incondicionals de la marihuana, que defensen a capa i espasa les seves bondats. Certament, el debat sobre les propietats curatives del cannabis és candent a la nostra societat. Fa poc, la Generalitat ha aprovat un derivat d'aquesta substància com a alternativa per combatre els vòmits i les nàusees provocades per la quimioteràpia. Aquest medicament només es podrà obtenir sota prescripció mèdica i la seva finalitat serà netament terapèutica, fet que s'ha de distingir del seu ús "recreatiu".
El cannabis és una planta que altera el funcionament normal del cervell, degut al seu principi actiu: el THC. Els derivats més habituals són el haixix i la marihuana. A Espanya es consumeix principalment el haixix, que s'elabora a partir de la resina emmagatzemada en les flors de la planta femella, que és premsada fins a formar una pasta compacta de color marró, que coneixem amb el nom de "xocolata". La seva concentració en THC és superior a la de la marihuana, que s'elabora a partir de la trituració de flors, fulles i tiges seques, per la qual cosa pot resultar més tòxica. Es tracta d'un fet que s'hauria de valorar abans de consumir, però que no tothom coneix.
El THC és particularment sol·luble en oli. Per aquest motiu, tendeix a concentrar-se en els teixits grassos de l'organisme, com és el cas del cervell. La vida mitjana del THC és d'una setmana: als set dies del seu consum encara se'n manté sense eliminar el 50%. Així doncs, si el consum és regular, s'afavoreix la seva acumulació.

Tota droga té una cara i una creu. Quan en consumim, assumim aquest risc. En el cas del cannabis, els efectes que es busquen són la relaxació, el riure fàcil o l'estat de "bon rotllo". Cal tenir present, però, que també poden aparéixer efectes indesitjables com crisis d'ansietat, brots psicòtics, pèrdues de memòria, addicció, dificultats per mantenir l'atenció, problemes d'aprenentatge i un llarg etcètera.
Si s'està passant per un període emocional difícil, fumar porros està especialment contraindicat. De la mateixa manera que ho està si es sofreix algun tipus de trastorn mental. Hi ha persones que utilitzen aquesta substància com una mena de "medicació" per calmar el seu malestar. Aquest fet, s'acaba girant en contra i provoca una efecte boomerang, que agreuja el problema inicial. Per suposat, cal tenir en compte que si es barreja amb altres drogues, les probabilitats que hi hagi complicacions es multipliquen de manera alarmant.
Està clar que fumar-se un porro no és equivalent a menjar-se un xiclet. Abans de consumir, val la pena pensar-s'ho. L'autèntica transgressió no es troba en el consum de substàncies sino en el coratge per decidir què és el que més ens convé. Qui té nassos per dir que no?

dimarts, 15 d’abril de 2008

Per què a mi?

La violència psicològica es pot instal·lar en diversos àmbits: parella, família, escola, feina...
Les víctimes de mobbing (assetjament moral a la feina), sovint estan molt desorientades i no comprenen res del que els passa. El seu perfil psicològic acostuma a ser un de molt concret. Es tracta de persones competents, a vegades brillants, que són felices amb el que fan i no els agrada posar-se amb ningú. Solen comunicar-se de manera clara i van amb la veritat per davant; no es senten còmodes amb les confusions i les mentides. Els maltractadors (o maltractadores) laborals viuen com una amenaça totes aquestes virtuts i tard o d'hora se'n voldran deslliurar. Llavors començaran tot un seguit de vexacions que poden agafar formes diverses: ignorància, encàrrec de tasques feixugues, aïllament dels companys i companyes...Tot plegat, s'executa amb la subtilesa que pertoca. El maltractador/a no deixa rastre. És un "delinqüent" que no s'embruta les mans. Vol fer patir però sense que es noti.

Un dels primers passos que haurà de fer la víctima per sortir de l'espiral d'hostilitat és reconèixer amb claredat el procés en el qual està immersa. Quan comença la recuperació, invariablement, sorgeixen les preguntes: "per què a mi?" "com pot ser que hi hagi gent així?"..."no m'ho puc creure..." A una bona persona, sobretot quan és molt jove, li costa comprendre l'existència del mal en els altres. En aquests casos, tinc a mà una faula molt útil, de Juan Eusebio Hartzenbusch, que parla d'un gripau i una cuca de llum:


Brillaba en una floresta
durante la noche sombría
la luciérnaga modesta
que ignoraba que lucía
envidioso de su brillo
cierto sapo que la vió
fue y escupió al gusanillo
veneno que lo mató
¿porqué exclamó falleciente-,
a un desvalido matar?
Y escupiendo nuevamente,
dijo en sapo: “No brillar!”

dilluns, 14 d’abril de 2008

No em penedeixo de res

Com creieu que valora la gent gran la seva vellesa? La major part d'estudis relacionats amb la qualitat de vida de les persones d'edat (de seixanta-cinc en amunt) han trobat que, malgrat totes les vicissituds, valoren el propi envelliment de manera positiva. Que aquests resultats serveixin per trencar el tòpic que la gent gran pateix de manera dramàtica el fet d'envellir. Que valgui també per reflexionar sobre la inútil cursa contra rellotge que hem iniciat per aturar el pas del temps.
Haig de confessar que jo mateixa em vaig sorprendre d'aquestes conclusions que es troben, de manera consistent, en diverses investigacions realitzades a diferents països del món.
Un dels factors, entre molts altres, que serveix per avaluar l'envelliment està relacionat amb el fet de fer un repàs a la pròpia vida i estar-ne satisfet. Algunes persones que han participat en els estudis confessen que canviarien petites coses del seu passat però, en termes generals, n'estan contentes. Tant dels aspectes positius com dels negatius. Us imagineu arribar a noranta anys i poder dir això?
Us enllaço amb l'Edith Piaf. Je ne regrette rien. Sobren les paraules.

divendres, 11 d’abril de 2008

El primer blog

Com totes les primeres vegades, això resulta emocionant. Començar un blog és com escriure un dietari però amb les avantatges de les noves tecnologies. Espero que no em passi com quan era petita que començava els diaris i m'avorria al cap d'unes setmanes. Deixava oblidades les llibretes més boniques a qualsevol racó. Diria que amb el temps he guanyat en constància. Ara tinc tota la intenció de perseverar. Si ho anconseguiré o no, el temps ho dirà.

M'agradaria reflexionar sobre totes les coses que m'interessen, però sobretot sobre psicologia, que és el que absorbeix la meva vida d'una manera més intensa. Potser hi haurà algú que em llegirà i tot...