Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2008

Un món sense límits

Ahir al vespre, a Manchester, al Barça se li va escapar la Champions de les mans. Molts culers es pregunten com és possible que el seu equip estel·lar no pugui resoldre partits com el d'ahir. Certament, podrien haver guanyat. Però van perdre. No faré cap anàlisi futbolística perquè ni tinc la formació necessària ni és l'objectiu d'aquest bloc, dedicat a la psicologia. El partit em va fer pensar en el comportament d'alguns jugadors de primera divisió, que mostren una actitud més pròpia dels desvagats que dels esportistes d'elit. Pel que sembla, arriba un punt que l'èxit i els diners esdevenen inversament proporcionals a l'esforç i la tenacitat. El comportament d'aquests cracks no l'observem, almenys pel que jo sé, en nedadors, ciclistes o corredors de marató. Potser aquí tenim una part del problema. Als futbolistes se'ls perdona tot, se'ls tapa tot i, facin el que facin, són el centre d'atenció. Arribar tard a un entrenament, mostrar-se …

Embolica que fa fort

Imatge
No sé si coneixeu Fernando Krahn, un dibuixant xilè, afincat a Sitges. Krahn col·labora setmanalment amb el dominical Magazine de La Vanguardia i té una manera de veure la realitat que, des del meu punt de vista, el fa únic. Les seves breus històries, sempre crítiques, m'atrapen cada diumenge sense excepció. Els missatges krahnians es troben a cavall entre la psicologia, la sociologia i la metafísica. Moltes vegades, l'artista transcendeix la realitat més immediata i ofereix una reflexió sobre el món, la condició humana o el sentit de la vida. Ben sovint, ho confesso, em quedo amb més preguntes que respostes. No es pot dir que Krahn sigui un il·lustrador adotzenat, és un filòsof de la imatge, un artista singular i compromès.
Avui us adjunto una tira que em va "il·luminar" de manera especial. Hi vaig endevinar la relació entre una víctima i el seu depredador. Qui és qui? Com distingir-lo? Com reaccionar? Què fer la propera vegada? Gràcies per les teves preguntes, Ferna…

Obsessió per l'erecció

Imatge
Un trastorn sexual freqüent entre els homes és la disfunció erèctil. Algunes vegades, els pacients arriben al consultori amb la falsa creença que el membre funciona de manera independent de l'organisme i que el professional serà capaç de reparar-lo, com si es tractés d'un aparell espatllat. Cal assenyalar que les causes de la disfunció poden ser diverses: consum de substàncies, malalties, crisis de parella, problemes de comunicació, estrès laboral...Seria impossible abordar-ne la complexitat en el missatge d'un blog. No obstant això, voldria parlar d'un component psicològic que contribueix de manera important en el manteniment del problema: l'obsessió. Per alguns homes, aconseguir una bona erecció és el nucli de la identitat masculina, tot i que aquest fet no sempre és compartit per la parella. Capficar-se en aconseguir l'erecció s'acaba convertint en un aspecte central del trastorn. Abans de realitzar l'acte sexual, l'home pateix una ansietat anti…

Tocar de peus a terra

Imatge
Quan vaig acabar la carrera, aviat farà nou anys, em vaig posar a treballar en una fundació d'antenció a persones amb pluridiscapacitat. Vaig conéixer éssers humans amb tantes limitacions que, ho confesso, mai havia pensat que podien existir. D'aquella època, guardo a la memòria moments tan entranyables com dramàtics. Són records tenyits d'emocions intenses, concentrats tragicòmics, diapositives de colors tan vius que, quan les recupero, encara m'emociono. De les moltes anècdotes que em podrien semblar lliçons de vida, en recordo una d'especialment simbòlica. No és la més dura, tampoc la més truculenta, però per a mi té un valor especial. Un matí, vaig anar a substutuir una monitora en un taller de fusteria. En arribar, vaig veure un noi que estava en un racó, molt enfadat, plorant. El motiu del seu enuig era que no es volia despendre de les seves sabates. Estaven foradades i brutes, se li veien els mitjons. La monitora insistia que ja era hora de canviar-les, que…

Najat

Imatge
Sant Jordi encara cueja. La premsa resumeix el que va donar de si la diada. Un dels aspectes recurrents és el repàs als llibres més venuts. Fins i tot hi ha periodistes que parlen dels "guanyadors" de Sant Jordi. Qui sap si és un complexe derivat del partit Barça-Manchester, que no va donar vencedors!
El llibre de ficció més despatxat en català va ser "L'últim patriarca", de l'escriptora de Vic Najat El Hachmi, guanyadora del Ramon Llull d'enguany. La novel·la ofereix una reflexió sobre la violència masclista que es desprèn del sistema patriarcal i de quina manera la mateixa dona ajuda a perpetuar-lo. L'obra té dos protagonistes principals: Mimoun, un pare hostil i repressor i la seva filla, que aconseguirà alliberar-se de la tirania paterna. En la meva opinió, l'obra arranca amb una força i estil singulars, vibrants. Amb tot, el final em va semblar excessivament precipitat i optimista. La filla es desfà prou fàcilment dels lligams amb el patriar…

Les llàgrimes d'Isabel Coixet

Imatge
Isabel Coixet és una cineasta que no deixa ningú indiferent. Hi deu haver tanta gent que l'adora com que no pot sofrir la seva obra. Em confesso més afí al bàndol dels qui la troben un punt propera al sentimentalisme fàcil. No obstant això, penso que té el mèrit d'imprimir un segell personal a les seves pel·lícules. Cosas que nunca te dije, A los que aman o La vida secreta de las palabras, tenen aquell regust de treball d'autor que difícilment té cabuda a les grans sales de cinema. El seu és un ofici d'orfebre, en un món manat per la repetició més insubstancial i avorrida. La bellesa d'algunes de les seves imatges, tan coixetianes, ja ha entrat a formar part de l'imaginari col·lectiu de molts espectadors.
La directora catalana es troba en plena promoció del seu darrer film, Elegy, basat en una novel·la del despietat escriptor nord-americà Philip Roth. La manera com Coixet ha traslladat el llibre a la gran pantalla serà, de ben segur, motiu de les crítiques més e…

Lectures de Sant Jordi

Imatge
S'acosta Sant Jordi. Voldria recomanar-vos dues lectures recents que m'han deixat un pòsit per a la reflexió. Com a lectora considero que aquest pòsit és, precisament, el que m'ajuda a distingir una història interessant d'una de banal.
Us vull parlar d'un parell novel·les: Trena de Cendra (Columna), de Carme Guasch i Yume (La Magrana), de J.N. Santaeulàlia.
Trena de Cendra està basada en l'experiència personal de l'autora, que va viure la dolorosa pèrdua del seu marit. Carme Guasch ens fa partícips d'una infància a Figueres, esquitxada pels drames de la guerra civil, i d'una sòlida història d'amor, de la qual neixen tres fills, que es veurà estruncada dramàticament pel tumor cerebral del seu home. L'autora narra com, entre marit i muller, hi apareix la malaltia. Es configura, en sentit metafòric, una trena de cendra. Carme Guasch es pregunta: com és possible que t'hagis mort i jo segueixi visquent? On ets? Em veus com sofreixo? Les seves…

Sequera apocalíptica

Imatge
El transvasament del Segre, el transvasament de l'Ebre, el transvasament del Ter, el transvasament del Roine. Amenaça de sequera per esmorzar dinar i sopar. Batusses pel control de l'aigua. Un bombardeig mediàtic despietat amb la finalitat que estalviem fins a l'última gota. Glopejar després de rentar-se les dents és una irresponsabilitat. Regar el jardí un acte bandàlic. Omplir la piscina un crim imperdonable. Jo em pregunto: ara és l'hora de posar el crit al cel? Fa uns quants anys, del problema de l'aigua no se'n cantava ni gall ni gallina. Mutis per part dels mitjans. I ara, de sobte, ens cau del cel l'amenaça d'una sequera apocalíptica que no ens deixa ni respirar. A l'hora de prevenir, de fer dessalinadores, per exemple, tothom es feia l'orni. Les advertències dels ecologistes eren les paranoies de quatre peluts. És veu que allò de "més val prevenir que curar" no s'entén en el nostre país. Ara no ens queda altre remei que apa…

Total, per un porro...

Imatge
Fa uns mesos, un estudi portat a terme per l'Observatori Europeu de les Drogues, revelava que els joves espanyols són els europeus que més substàncies consumeixen. Pel que fa al cannabis, les estadístiques demostraven que, fins un terç dels menors de 18 anys, n'havia fumat alguna vegada. Entre la gent jove, la percepció del risc que comporta fumar porros és pràcticament nul·la. El seu consum s'ha extès de manera tal que fumar-ne ha passat a formar part dels processos habituals de socialització, tal com passa amb el tabac o l'alcohol. Fins i tot hi ha moviments d'amants incondicionals de la marihuana, que defensen a capa i espasa les seves bondats. Certament, el debat sobre les propietats curatives del cannabis és candent a la nostra societat. Fa poc, la Generalitat ha aprovat un derivat d'aquesta substància com a alternativa per combatre els vòmits i les nàusees provocades per la quimioteràpia. Aquest medicament només es podrà obtenir sota prescripció mèdica i …

Per què a mi?

Imatge
La violència psicològica es pot instal·lar en diversos àmbits: parella, família, escola, feina... Les víctimes de mobbing (assetjament moral a la feina), sovint estan molt desorientades i no comprenen res del que els passa. El seu perfil psicològic acostuma a ser un de molt concret. Es tracta de persones competents, a vegades brillants, que són felices amb el que fan i no els agrada posar-se amb ningú. Solen comunicar-se de manera clara i van amb la veritat per davant; no es senten còmodes amb les confusions i les mentides. Els maltractadors (o maltractadores) laborals viuen com una amenaça totes aquestes virtuts i tard o d'hora se'n voldran deslliurar. Llavors començaran tot un seguit de vexacions que poden agafar formes diverses: ignorància, encàrrec de tasques feixugues, aïllament dels companys i companyes...Tot plegat, s'executa amb la subtilesa que pertoca. El maltractador/a no deixa rastre. És un "delinqüent" que no s'embruta les mans. Vol fer patir pe…

No em penedeixo de res

Com creieu que valora la gent gran la seva vellesa? La major part d'estudis relacionats amb la qualitat de vida de les persones d'edat (de seixanta-cinc en amunt) han trobat que, malgrat totes les vicissituds, valoren el propi envelliment de manera positiva. Que aquests resultats serveixin per trencar el tòpic que la gent gran pateix de manera dramàtica el fet d'envellir. Que valgui també per reflexionar sobre la inútil cursa contra rellotge que hem iniciat per aturar el pas del temps. Haig de confessar que jo mateixa em vaig sorprendre d'aquestes conclusions que es troben, de manera consistent, en diverses investigacions realitzades a diferents països del món. Un dels factors, entre molts altres, que serveix per avaluar l'envelliment està relacionat amb el fet de fer un repàs a la pròpia vida i estar-ne satisfet. Algunes persones que han participat en els estudis confessen que canviarien petites coses del seu passat però, en termes generals, n'estan contentes. …

El primer blog

Com totes les primeres vegades, això resulta emocionant. Començar un blog és com escriure un dietari però amb les avantatges de les noves tecnologies. Espero que no em passi com quan era petita que començava els diaris i m'avorria al cap d'unes setmanes. Deixava oblidades les llibretes més boniques a qualsevol racó. Diria que amb el temps he guanyat en constància. Ara tinc tota la intenció de perseverar. Si ho anconseguiré o no, el temps ho dirà.

M'agradaria reflexionar sobre totes les coses que m'interessen, però sobretot sobre psicologia, que és el que absorbeix la meva vida d'una manera més intensa. Potser hi haurà algú que em llegirà i tot...

Traducció del blog